Menú de primavera: bitcoin, xous de moda catòlica, liberalisme sexual i contes per a infants, que és Sant Jordi.

Els dinars del club*samfaina (38)

Ets a Praga i vols tastar un montadito de baguet torradeta, pebrot i albergínia escalivats, tonyina i anxova, i passar quatre o cinc hores parlant català, en un ambient amic? Fes-te del Casal Catalanotxec i segueix el club*samfaina, que és la seva secció gastroesnob. Les “pretaules” són estupendes, els dinars “nivell iaia”, i les sobretaules un viatge de converses fascinants, que van des del ritual catòlic quan es mor el Papa fins al liberalisme (en el sentit de llibertat de costums) sexual dels txecs. En el Casal Catalanotxec es troben catalans que ja eren a Praga un any en el qual altres catalans que venen al dinar no havien ni nascut. Precisament aquesta diversitat generacional i d’orígens és la gràcia de l’invent, avui hem estat gent de les quatre províncies del Principat, i hem tingut també gent nova, que ve per primera vegada.

Som a finals d’abril, als inicis de la primavera. Fa bon temps, els dies s’allarguen, tot està florit, i el bitcoin torna a pujar, cosa que els nostres comensals inversors no poden deixar de celebrar. La primavera a Praga, després del dur i llarg hivern, no arriba sinó que es proclama. Aquesta amanida que ho celebra era nova en el repertori del club*samfaina. Es basa en una recepta del gran xef israelià Yotam Ottolenghi, un dels nostres referents. La vinagreta té comí negre, gra de mostassa, llavor de coriandre, bitxo i pela de llimona. Després hi ha una barreja de fulla, brot de creixen de granja, ceba roja i verdura al vapor: pèsols, soja fresca eda mame i mongetes, i també espàrrecs blancs de Grècia. La fascinació pel ritual i el vestuari catòlic ha vingut en relació amb la mort i el funeral del Papa.

Hem fet un arròs molt senzill, basat en el sofregit de tomàquet, amb llorer, sucre, sal i pimentó, i arròs de gra rodó o curt. Després s’hi afegeix brou vegetal de pastilla, curcuma, i les mateixes verdures al vapor de l’amanida: pèsol, soja, mongeta, espàrrec. Al final, rodanxa de tomàquet fresc i oliva grossa migpartida, que s’escalden amb el calor residual de l’arròs tapat, quan reposa, i donen frescor, fixeu-vos que és un plat totalment vegà. El liberalisme sexual d’algunes dones txeques joves ha arribat a la conversa per una amiga catalana d’aquestes dones: treballen, tenen família, controlen els seus homes i mantenen els seus matrimonis sexualment oberts, que no afectivament. A nosaltres, fills del sud d’Europa, ens costa entendre-ho: el catolicisme ho ha podrit tot, i sobre aquesta putrefacció el puritanisme intolerant de cert feminisme progressista.

Després de l’arròs una mica de pollastre rostit amb prunes, orellanes i pinyons, fet el dia abans. Se’ns ha afegit gent amb nens a la sobretaula, hem llegit un conte i hem sentit un melodia d’una violinista de set anys tímida, que s’ha amagat al rebedor, però que estem segurs que ens oferirà grans concerts en el futur.

Hem acabat amb un punt dolç de maduixes amb nata. Els vins: un rosat català, un blanc xilè i un negre italià, més els cafès, etc. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar d’abril.

DNI (potser) a l’ambaixada espanyola a Praga

(Potser) ja no haureu d’anar a l’Estat a fer-vos la fitxa policial

L’1 d’abril el govern espanyol ha emès el Decreto 255/2025 amb diverses qüestions sobre el DNI i una pot ser d’interès per a la comunitat expatriada.

D’acord amb el seu esperit totalitari, el DNI es manté com el que és, una fitxa de la policia. No solament es manté, sinó que es modernitza, es fan aplicacions i arriba als consolats de les ambaixades.

Que és una fitxa de la policia és un fet, si arriba a les ambaixades és per una col·laboració d’Exteriors i Interior.

“Esta medida moderniza la gestión de identidad y acerca la administración a la ciudadanía española en el exterior, cumpliendo con las nuevas exigencias tecnológicas y jurídicas europeas.”

Darrere la retòrica rimbombant sembre hi ha la lletra petita:

“La Dirección General de la Policía podrá emitir el DNI en aquellas representaciones diplomáticas y oficinas consulares que dispongan de los medios técnicos y humanos necesarios.”

Això què vol dir? Que s’anuncia el DNI a les ambaixades, que potser us evitareu les molestes gestions i els viatges expressament… o potser no, perquè en realitat potser arriba a tres o quatre països i no a Txèquia. Ja veurem.

(Font: kpmigraciones.es)

Mentre crema Roma ens fotrem un conill amb samfaina


Els dinars del club*samfaina
OFF-SAMFAINA AFTER CALÇOTADA (37)

“Mentre crema Roma ens fotrem un conill amb samfaina”: aquest és el mood. L’abús de l’ús irònic de l’anglès és un running joke. Diem off-samfaina perquè sortim de la regla de l’últim dissabte. L’últim diumenge hi va haver la calçotada del Casal i no volíem provocar “fatiga social” entre els membres del club*samfaina. Diem after calçotada perquè hem fet coses amb calçots després de la calçotada reglamentària.

Que la trumpada que han rebut les borses del món aquesta setmana havia d’interessar els comensals es podia esperar. Entre els nostres membres “invertits” predomina el perfil tranquil, de llarg termini, aliè als pànics momentanis. Hem constatat que el bitcoin ha quedat al marge de la massacre. S’havia dit que “correlaciona amb la borsa”. S’ha demostrat que no.

Avui, per cert ha vingut un samfaina nou. És un perfil tècnic (software). Viu en parella, mixta. És un cervell que es va fugar de Barcelona a Londres, la idea era “un parell d’anys a veure què tal”, però ai, va conèixer una txeca. De tot això fa quinze anys. El club*samfaina atreu gent interessant.

“Calçot de pis”, el concepte

El calçot no és fotogènic, és així. Sempre queda trist. Però no importa, perquè ens serveix per la salsa, la carn i el trobar-nos.

El “calçot de pis” és el que et fas a casa al forn. Et perds el ritual i la graella, te’l menges amb forquilla i ganivet. No menges carbó, no t’embrutes els dits, no n’has de llençar la meitat. Però és un calçot. Abans has tastat la crema de calçot.

Brou de la part verda del calçot i julivert, patata rostida, la part blanca del calçot ofegada, romesco, crostonets amb pimentó i vinagre, menta: crema de calçots.

La crema de calçot se sosté en un brou que es fa amb la part verda del calçot i julivert. En aquest brou hi afegireu patata rostida, romesco i la part blanca del calçot, tallada en rodanxes i ofegada en oli. Tot això es trinxa amb la batedora, i després ho podeu colar o no (nosaltres no ho colem). Per donar-li una mica de rock and roll hi afegim crostonets de pa fregit amb pimentó fumat i vinagre i fulla de menta fresca.

Eda mame a la catalana, amanida escalivada

Semblen faves a la catalana, però les faves són eda mame asiàtic i la botifarra negra és txeca.

Que les faves poden ser eda mame asiàtic, la botifarra negra pot ser jelito txec i la cansalada pot ser pancetta italiana és igual. Això s’acompanya amb l’amanida d’escalivada, que és un clàssic dels dinars del club*samfaina

.

La conversa flueix entre l’amanida d’escalivada, l’eda mame a la catalana i la crema de calçots, fins que arriba el conill amb samfaina.

Conill amb samfaina.

El conill a Txèquia és apreciat, però no el podeu donar per descomptat, perquè el vostre carnisser de referència només tindrà bou-porc-pollastre. El conill arriba en dies concrets, heu de parlar amb el vostre carnisser.

Stracciatella, maduixes de Grècia, galetes de gingebre.

De postres, de punt dolç final, hem fet gelat de stracciatella, maduixes de Grècia, ara que ja és primavera, i les clàssiques galetones de gingebre. Vi: blanc xilè i negre italià.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de març.

Cafè amb vistes a l’Expo 58


Cafès i bistros originals de Praga (3
5)

Ve la primavera, comença la temporada, i a Praga es pot donar per descomptat que cada racó on sigui possible acabarà convertit en cafè, perquè tothom vol augmentar i diversificar els ingressos i alguna cosa s’ha de fer amb el patrimoni arquitectònic.

La competència pels diners dels clients serà ferotge, i en aquest sentit un lloc privilegiat és el cafè de l’edifici de l’Expo58, al final de Letná. L’edifici té una història singular: és el pavelló txecoslovac a l’exposició universal de Brussel·les de 1958, que va generar tot un estil d’arts aplicades. Enllaçava amb la tradició i s’avançava als colors vius i als materials del pop, els objectes de l’època van buscats en el món dels antiquaris i brocanters.

Es va considerar que el parc de Letná era un bon lloc per tornar a construir l’edifici a Praga. Ha passat per restauracions i hi ha hagut agències de publicitat i empreses d’aquestes que necessiten una seu vistosa. Avui sembla que s’hi fan subhastes d’art, dit així superficialment, de passada.

Avui el cafè (la beguda) és mediocre, l’oferta és d’encefalograma pla, quan hi passem ho serveix un noi avorrit de l’existència, amb més metall d’anells a les mans que una ferreteria però ah, les vistes.

Al migdia està buit, només hi ha jubilats i turistes d’una certa edat. És un lloc òptim per acabar les passejades per la zona i per llegir al sol o per quedar amb algú a qui veieu de tant en tant.

Txèquia i la innovació en armament, explosius i sistemes de radar

Vist el clima europeu i mundial, potser us interessarà saber que Txèquia, dins de la seva tradició industrial, té una llarga tradició d’excel·lència en armament.

Des d’armes de foc d’alta precisió fins a explosius potents i sistemes de radar d’avantguarda, alguns productes txecs de seguretat i la defensa han rebut un reconeixement mundial.

Pistoles de fama mundial

La CZ 75 (czub.cz)

Les pistoles han estat una de les contribucions txeques més reconegudes a les armes de foc. La ČZ 75, creada Česká zbrojovka, és una pistola semiautomàtica que ha guanyat popularitat per la seva fiabilitat, precisió i disseny ergonòmic.

Aquesta pistola l’han adoptat moltes forces de seguretat i exèrcits del món i és considerada una de les millors de la seva classe. Altres models com la ČZ P-10 C han ampliat la gamma de pistoles tals com la ČZ 97B en calibres més grans.

Česká zbrojovka té 1800 empleats i exporta a més de 90 països. Té 85 anys d’història.

Škorpion vz 61: el subfusell icònic

Un altre dels productes més reconeguts és el Škorpion vz 61, un subfusell compacte i lleuger, dissenyat originalment per a unitats especials i forces de seguretat.

Desenvolupat a la dècada de 1960 per Česká zbrojovka Uherský Brod, es va fer famós per la mida reduïda, la cadència de foc elevada i el maneig fàcil.

Malgrat el petit calibre (.32 ACP / 7.65 mm Browning), la fiabilitat i versatilitat l’han convertit en una arma de referència en moltes forces policials i militars del món.

Continua llegint «Txèquia i la innovació en armament, explosius i sistemes de radar»

Calçotada 2025 a Praga: la força d’una puta ceba

Que en qualsevol ciutat d’Europa i haurà catalans fent coses és un fet que sorprèn qui el descobreix.

Passa cada any: arriba el febrer i donen senyals de vida. Demanen, amb emoció a penes continguda, si hi haurà calçotada. Es declaren disposats a ajudar en el que sigui, a pagar el que toca.

Se’ls explica que es dona prioritat als socis del Casal… i desapareixen com llàgrimes en la pluja. Són, ai, els individualistes.

El que passa és que la calçotada es fa perquè hi ha gent que regala temps i feina. Cal posar un cotxe per anar a comprar, anar a comprar, assegurar el lloc, fer la salsa, atendre les graelles, netejar.

La presidenta, puntal del Casal, supervisant les graelles: tothom tranquil.
Continua llegint «Calçotada 2025 a Praga: la força d’una puta ceba»

Viena, des de Praga: pastissos, habitatge públic i civilitat

Notes disperses d’un turista accidental

Nové Město a Praga o Nußdorfer Str. a Viena? És la mateixa ciutat, l’única diferència són els rètols.

Si viviu a Praga prou temps, tard o d’hora acabeu anant a Viena, encara que sigui per curiositat i per la facilitat: és a 300 kilòmetres, només en autobús hi ha una trentena de connexions diàries.

Les dues ciutats són fenòmens comparables: 415 kilòmetres quadrats i dos milions d’habitants Viena, 500 i 1,4 a Praga. Tanmateix, Viena està satisfeta des de fa molts anys en el seu paper de metròpoli danubiana, creuada per grans avingudes i plena d’edificis immensos i pomposos, dels temps d’Àustria-Hongria, mentre que Praga és un eco provincià de tot allò encara avui, més d’un segle després d’obtenir la independència d’Àustria.

Malgrat les diferències d’escala, l’aire de família entre les dues ciutats perdura, i no és solament pels tramvies i l’omnipresència dels supermercats Billa. Hi ha parts de Viena amb façanes historicistes del segle XIX que són exactament iguals que la Praga consolidada la mateixa època, com parts de la Ciutat Nova i de la zona d’Anděl.

Pel centre històric reconeixeu la nomenclatura aristocràtica perquè heu sentit a Praga el nom de la residència que hi tenien els Palfy, Kinksy, Lobkowicz, Schwarzenberg i companyia. Però els vasos comunicants són socialment transversals: es calcula que el 1900 unes 450 mil persones, el 25 per cent de la població, eren txecs, els homes sobretot obrers de fàbrica i treballadors de la construcció, les dones i les filles al servei domèstic. Fins als anys trenta encara es demanava txec parlat als aspirants a policia en diversos districtes vienesos. Són moltes vides, i fins avui els cognoms txecs són per tot arreu (1).

A la ciutat vella, el negoci és el turisme…
La zona zero del turisme és un laberint medieval de carrers que sempre us porta a la “Stephansdom”, la imponent catedral de Sant Esteve, amb una agulla del campanar que us guiarà. Pels voltants hi ha les façanes historicistes i modernistes i les botigues de les multinacionals habituals del luxe. L’ambient fa pensar en el carrer Pařízská i adjacents de la capital txeca, però aquí és tot un sector, molt més ampli. Els voltants de la catedral també fan pensar en Na Prikopě, al centre de Praga, i és que no costa imaginar-se els constructors d’aquells edificis cridant els millors arquitectes, que necessàriament eren els que tenien obra a la capital.

A Viena també podreu, semblantment al que passa a Praga, veure passatges interiors amb botigues i restaurants, però en una lliga més rica i elegant. Igualment, senyors amb casaca us voldran captar per a dubtosos concerts de música clàssica. Ensumareu el tuf dels cavalls que arrosseguen carruatges per a turistes i sentireu les peülles contra el paviment.

També hi ha antiquaris, botigues de moda de disseny, amb peces úniques i atroçment cares, botigues de música, tant de discos com de partitures i instruments. Mozart us mira des de molts cartells, és la mascota, i si a Praga hi ha ninotets de Kafka, a Viena la mascota turística peculiar és Sigmund Freud, ni més ni menys.

En algun punt de la ciutat vella hi ha la primera pastisseria que va fer les “Mozartkugeln”, i encara són per tot arreu, i si no és el músic és algun senyorot amb perruca. L’empremta del segle XVIII perdura en la idea que la ciutat vol tenir de si mateixa.

Mozart o senyors amb perruca pintats a l’oli als aparadors d’un antiquari. L’empremta del segle XVIII perdura en la idea que la ciutat vol tenir de si mateixa.
Continua llegint «Viena, des de Praga: pastissos, habitatge públic i civilitat»

Les històries explicades amb claredat fan indústria del cinema

Segona sessió del festival de cinema català a Praga

Trenc d’alba, d’Anna Llargués.

La segona i última sessió del festival de cinema català d’Òmnium a Praga ens confirma en el que dèiem de la primera la setmana passada, sobre la dificultat de barrejar ficció i documental i material molt heterogeni. La segona sessió es titula “Monstres de llum”, i diu el text promocional: “Diferents formes d’enfrontar els temors més antics: la por d’estar sol, la por als monstres i les bèsties, la por a la mort dels qui estimem i dels llocs que habitem. Tot i que, de vegades, la por no fa tanta por i els monstres poden arribar a ser entranyables”. Això té sentit per qui es vulgui creure que paper ho aguanta tot, però en realitat no en té.

Abans d’entrar en matèria, demanem humilment a les escoles de cinema de Catalunya una moratòria de cinc anys prohibint o limitant dràsticament a l’alumnat les imatges fosques, on no es veu res, les imatges de la bellesa i la innocència infantil, les imatges de gent rentant-se les dents i les imatges de granulat gruixut i enfocament inestable de les filmacions familiars. També cal insistir que l’ofici és més que encadenar imatges boniques.

Continua llegint «Les històries explicades amb claredat fan indústria del cinema»

Vlny (Ones) triomfa en els premis del cinema txec

Els fets de 1968 explicats als joves d’avui amb música de l’època

El Gaudí o l’Oscar del cinema txec és el “Lléo txec” o “Český Lev”. El premi, l’objecte, és un lleó de cristall de Bohèmia. La cerimònia es fa pel març abans dels Oscars, sobre el cinema de l’any anterior. Precisament aquesta pel·lícula ha estat el que Txèquia ha enviat als Oscar, sense èxit. Però internament ha triomfat, és LA pel·lícula del 2024 més vista, i la que quedarà fixada al canon. Ha guanyat sis premis, inclosa la millor pel·lícula.

De què va i per què és especial? Explica els fets de 1968. L’agost d’aquell any, la Unió Soviètica va envair Txecoslovàquia per aturar el comunisme reformat, el socialisme amb “rostre humà”. A la RK n’hem parlat, és una data rellevant per entendre la Txèquia d’avui.

“Vlny” se centra en aquest moment. És la tercera pel·lícula de Jiří Mádl, un home que no té ni quaranta anys, però que amb aquesta pel·lícula demostra que l’antic actor de comèdies juvenils banals que va ser de jove s’ha fet gran, i ha creat una pel·lícula memorable.

Ha posat el focus en el paper de la ràdio pública. A finals de 1967, un tal Milan Weiner tenia quaranta-tres anys i era el cap de la redacció internacional. Era un jueu que havia sobreviscut la guerra, i tenia sota les seves ordres redactors joves, gent que anava per la vintena, que el respectaven i l’admiraven, i que parlaven tots els idiomes, tenien una idea del que passava al món, i vivien incòmodes la dictadura i la censura, que els impedia parlar de res que no fos llegit d’un paper prèviament aprovat per les autoritats, ni citar fonts que no fossin de l’agència de notícies de la Unió Soviètica, o de Txecoslovàquia.

Tot això comença a canviar quan un eslovac, Alexander Dubček, arriba a la secretaria general del partit comunista. La censura desapareix i els periodistes poden citar agències occidentals. Comença la “primavera” de Praga i es parla de socialisme amb rostre “humà”.

Els joves redactors emeten èxits de Motown, que cronològicament coincideixen, som a finals dels anys seixanta. Els vells ho consideren música degenerada i capitalista, però els joves s’hi aboquen amb passió. L’ús que la pel·lícula fa de la música és magistral. Combina música del món i música txecoslovaca dels anys seixanta, que també és una extraordinària explosió de talent, energia i alegria de viure.

Fruit del contactes internacionals dels redactors, descobreixen que el fill del president de la República té diners a Suïssa. El President dimiteix, i n’arriba un de nou. Però tot dura poc: l’agost de 1968 la Unió Soviètica envaeix Txecoslovàquia, per aturar els “feixistes”, els “contrarevolucionaris”.

La segona part de la pel·lícula va de la invasió i la repressió. Els txecs van continuar emetent ràdio un temps després de l’arribada de la soldadesca soviètica. En aquest sentit un dels personatges clau, tot i que secundari, és un tècnic de la ràdio. Al principi és un home gris i poruc, que fa una feina rutinària, dins de l’ordre. Ara bé, les circumstàncies el convertiran en un valent.

“Vlny” és una gran pel·lícula del cinema txec més nou, pels qui us interesseu pel país que us acull.

És la narració (com sempre)

Primera sessió del festival de cinema català a Praga

Blava terra, de Marine Auclair

El festival de cinema d’Òmnium és un encert en el fonamental: és una finestra de la creació a Catalunya, busca maximitzar els retorns de la inversió i va creixent. Els casals catalans ajudem a fer-lo córrer pel món: tenim l’opció de rebre un paquet de contingut de qualitat a punt de ser projectat, per modest que sigui l’acte.

La primera sessió es titula oficialment “De tu i de mi” i va de vincles entre persones. El paper en teoria ho aguanta tot, però el motiu és massa genèric, no hi ha frase enginyosa que sostingui que material massa diferent té coses en comú.

De cara a futures edicions, Òmnium potser hauria de considerar estalviar-se la presentació del president de l’entitat. És cert que és educadament breu, però veure un senyor fent bàsicament el mateix discurs cada any, dient vaguetats sobre el cinema, és redundant. També seria elegant no fer promoció de l’entitat, i estaria bé deixar de barrejar documentals i ficció. Potser fer dos festivals, o deixar documentals fora.

Continua llegint «És la narració (com sempre)»