L’altre dia argumentàvem que la gestió del bosc a Txèquia és exemplar, comparada amb la resignació al desastre que sembla dominar a Catalunya. No vol dir que no es faci gestió del bosc a Catalunya, o que Txèquia sigui l’únic model. Aquesta imatge és normal caminant pels boscos txecs:
El bosc és ple de camins prou amples. Hi ha clarianes plenes de troncs tallats i apilats, esperant per ser recollits. Per tant, tallar arbres és un fet de la vida. La proporció de bosc al territori es manté.
El fatalisme català (llatí, mediterrani) és un fracàs col·lectiu, una renúncia. No és el canvi climàtic, no és que «sempre hi ha hagut incendis». La re-centralització i l’espanyolització dels bombers és una venjança per com van defensar la població el 2017 davant el salvatgisme de la policia espanyola. L’infrafinançament, també en aquest àmbit, recorda la situació. La gent que viu a prop del bosc a Catalunya es queixa d’una burocràcia infernal, i això és culpa de l’administració catalana. El bosc es pot estudiar, gestionar i estimar. Els txecs, i altres nacions del món, ho aconsegueixen.
Antoni Ferrandoés coeditor de la Revista Kampa Europa Central, alservei de les comunitats i els residents catalans a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.
Van arribar, es van registrar al taller i es van fer membres de l’associació. La sessió es va desenvolupar en txec. Tot i que entre el públic només hi havia tres persones expatriades, l’organització va posar a disposició un voluntari que va fer de traductor simultani.
El lloc (Papírenská 133/10) és un antic espai industrial reconvertit en centre social i comunitari. La trobada va combinar informació pràctica sobre l’impacte de les onades de calor amb una reflexió sobre els drets i les limitacions de les persones que viuen de lloguer, especialment quan es tracta d’adaptar els habitatges a temperatures cada vegada més extremes.
Es van compartir accions senzilles i de baix cost per mantenir els habitatges més frescos sense recórrer necessàriament a l’aire condicionat:
> Evitar obrir les finestres durant les hores de màxima insolació. > Cobrir les finestres amb materials com ara làmines d’alumini, per reduir l’entrada de calor. > Buscar refugis climàtics durant els episodis de temperatures extremes. > Col·locar una ampolla d’aigua congelada davant del ventilador per refrescar l’aire. > Refrescar regularment els peus, el cap i el clatell amb aigua freda. > Utilitzar cortines opaques o tèrmicament aïllants.
També es va destacar la importància de dialogar amb els propietaris per implementar millores permanents, com ara la instal·lació de ventiladors de sostre o persianes exteriors, opcions considerades més sostenibles i energèticament eficients que l’aire condicionat.
Pel que fa a equipament domèstic, alguns assistents van comentar que actualment els ventiladors més econòmics es poden trobar als magatzems Kaufland.
Un altre dels temes va ser el paper de les administracions locals davant l’augment de les temperatures.
Entre les propostes plantejades hi havia la creació de més refugis climàtics, així com la reducció del cost d’accés a les piscines municipals durant els períodes de calor intensa.
La sessió la va conduir Anna Uhnák Kárník, experta en protecció i adaptació climàtica vinculada a les organitzacions Zelený kruh i Klimatická koalice.
Va abordar aspectes com els senyals d’alerta del sobreescalfament, les previsions meteorològiques, les mesures de prevenció dins dels habitatges i els recursos disponibles quan la situació esdevé difícil de gestionar.
L’activitat va concloure amb una barbacoa informal oberta a totes les persones participants, amb aportació voluntària, que va permetre continuar les converses en un ambient distès i comunitari.
El Casal Catalanotxec i les organitzacions de llogaters a Praga La setmana vinent, la Xènia té prevista una primera reunió amb una de les membres de l’equip d’INN per conèixer més a fons l’associació, els serveis que ofereix i les diferents activitats i tallers que organitzen al llarg de l’any.
Aquest primer contacte podria obrir la porta a futures col·laboracions i a una major participació de la comunitat catalanotxeca en iniciatives locals relacionades amb el dret a l’habitatge i l’adaptació al canvi climàtic.
Comença la temporada. L’incendi de les Gavarres vist des de Palamós.
A Catalunya quan algun polític o periodista cortesà parla de la diàspora catalana sovint diu alguna cosa en el sentit que és (som) els ulls de Catalunya al món. És xerrameca buida perquè, també en aquest àmbit, rarament va seguida de res concret i substancial. Però bé, assumim per un moment que la frase té sentit, que els de fora veiem el que hi ha pel món perquè hi vivim, i per tant podem contribuir a divulgar-ho a Catalunya, on hi ha elits responsables i humils, disposades a aprendre copiant dels millors que hi ha per tot el món. En aquest cas, des de Txèquia ens podem permetre divulgar el model local de gestió del bosc, de silvicultura. El que ve a continuació és això, com una reacció a l’espectacle de foc, llum, destrucció que acaba d’inaugurar al Baix Empordà la temporada d’incendis 2026.
D’entrada, deixem clar que els txecs saben el que és un incendi forestal. El maig d’aquest any va cremar un parc nacional al nord i es van perdre 100 hectàrees. El 2022, al mateix parc, el foc va arribar fins al land alemany adjacent de Saxònia i es van perdre unes 1.200 hectàrees, i es considera un «gran» incendi. Per posar-ho en perspectiva, en el moment d’escriure això el foc de les Gavarres ha devorat unes 2.200 hectàrees. Es dirà que la zona mediterrània és més seca que el centre d’Europa. És veritat, però no és tota la veritat. On és la diferència?
La diferència és que a Txèquia també saben, des de fa més de dos segles sense interrupció, que els boscos són una qüestió d’Estat. Mentre que ara mateix a Catalunya bombers i protecció civil afronten nous episodis de risc molt alt d’incendi i a la conversa pública es parla d’encetar melons i entrar en debats, a Txèquia el debat no “comença”. O si ho voleu, va començar en temps de l’emperadriu Maria Teresa, la filla de l’arxiduc Carles que va perdre Catalunya el 1714. És a dir, a Txèquia la gestió del bosc és un aspecte més de vida, es una cosa que es dona per feta.
No tallar mai més fusta de la que el bosc és capaç de regenerar
El territori txec és bosc en un 35%, una de les proporcions més altes d’Europa. Històricament hi havia extensos boscos de faig, roure, avet blanc i avet roig. Durant segles van donar llenya, carbó vegetal, fusta per a la construcció i matèries primeres per a la mineria i la indústria del vidre. L’explotació va arribar a ser tan intensa que, al segle XVIII, l’emperadriu Maria Teresa va impulsar una reforma de l’administració forestal.
D’aquella reforma en va néixer un dels principis fonamentals de la silvicultura moderna: el rendiment sostingut. És a dir, no tallar mai més fusta de la que el bosc és capaç de regenerar. La gestió forestal deixava de ser una activitat extractiva per convertir-se en una disciplina científica, basada en inventaris, planificació, coneixement del sòl, dels cicles de creixement i de les espècies.
Al segle XIX, la industrialització va afavorir les plantacions extensives d’avet roig. Era una espècie de creixement ràpid, amb troncs rectes i una elevada rendibilitat econòmica. El model va funcionar durant més d’un segle, però tenia una debilitat: substituïa boscos diversos per masses pràcticament monoespecífiques, molt més vulnerables a les sequeres, als temporals i a les plagues.
El règim comunista va accentuar aquesta orientació productivista. Després del 1989 una part important dels boscos va ser retornada als antics propietaris, als seus hereus i als municipis, tot i que l’Estat encara administra la meitat dels boscos del país. La propietat va canviar; la idea que el bosc és una responsabilitat pública, no.
Els txecs estudien, exploten i estimen el seu bosc, perquè es pot fer tot alhora
Quan les grans sequeres del segle XXI, lligades al canvi climàtic, i la proliferació de l’escarabat de l’escorça van devastar milions d’avets, es va revisar el model. Avui s’impulsen boscos mixtos, regeneració natural, més diversitat d’espècies i una planificació adaptada al canvi climàtic. No han renunciat a la gestió forestal; l’han perfeccionada.
La silvicultura aporta entre el 0,6 i el 0,7 del Pib txec. És un pes modest, comparable al d’altres països europeus. Tot i això, els documents oficials del Ministeri d’Agricultura insisteixen que els boscos produeixen fusta, però també protegeixen el sòl, regulen els recursos hídrics, afavoreixen la biodiversitat, mitiguen els efectes del canvi climàtic i ofereixen espais de lleure. És a dir, generen un valor que el Pib només reflecteix parcialment. Per tant, la saviesa profunda que hi ha en admetre que no tot és Pib, o Pib per càpita, en aquest cas és doctrina oficial, governi qui governi.
Aquesta visió també es tradueix en recerca. Universitats com la Mendel University de Brno i la Czech University of Life Sciences Prague participen en projectes europeus sobre restauració forestal, bioeconomia i adaptació dels boscos al canvi climàtic. Després de la crisi provocada al segle XXI per l’escarabat de l’escorça, Txèquia s’ha convertit en un referent europeu en la transformació de boscos vulnerables en ecosistemes més resilients.
Tot el que s’ha dit més amunt és important, però no tindria sentit sense dir com a Txèquia la gent, de tota edat i condició, sent el bosc. Hi caminen, hi passen els caps de setmana, hi recullen bolets i fruits silvestres, hi porten els infants des de ben petits i mantenen una extraordinària xarxa de camins senyalitzats. El bosc és espai de producció per a certs sectors professionals, però també de lleure, d’educació i d’identitat nacional. Ningú no contraposa explotació sostenible i conservació, perquè tothom assumeix que un bosc abandonat no és necessàriament un bosc ben conservat.
Catalunya és cada vegada més forestal, amb camps abandonats que esdevenen masses contínues de vegetació, amb combustible acumulat i amb un risc creixent de grans incendis. Però el debat sobre la política forestal continua ocupant un lloc marginal. Les elits discuteixen sobre infraestructures, energia o habitatge, però i el bosc?
Potser aquest és el veritable aprenentatge que ofereix Txèquia a Catalunya. Els boscos es protegeixen tot l’any, amb coneixement, planificació, propietaris implicats, administracions exigents i una societat que entén que el territori també s’ha de governar. Les societats més madures no esperen que el bosc cremi per descobrir que era important. Fa més de dos-cents anys que els txecs ho saben. La pregunta és si els catalans reaccionaran, també en aquest aspecte.
Antoni Ferrandoés coeditor de la Revista Kampa Europa Central, alservei de les comunitats i els residents catalans a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.
El primer cap de setmana de juliol actua a Viena la Coral Escriny, amb motiu d’un intercanvi coral amb el Cor Vienès «Gemischter Satz». La coral Escriny la formen uns seixanta cantaires de la Catalunya Central. Va ser fundada el 1968. Té la seu a Sanpedor, i una llarga i reconeguda trajectòria.
La coral Escriny, dirigida per Marc Reguant, oferirà al públic vienès i als residents catalans un concert titulat «El mirador».
Un mirador és un punt des d’on es pot gaudir d’una vista panoràmica. Des d’aquest peculiar mirador conviden a contemplar una mostra del panorama coral català dels darrers dos segles.
La mostra inclou compositors consagrats com Pau Casals, Enric Morera, Eduard Toldrà o Manuel Oltra, autors prolífics com Albert Guinovart o Josep Vila Casañas i creadors emergents, com Anna Campmany o Josep Ollé.
És un concert únic, que combina diverses sensibilitats estètiques per crear un paisatge sonor, que canvia d’íntim i delicat a lluminós, vibrant i solemne, segons la pinzellada que hi aporta cada un d’aquests grans músics.
Penseu que hi ha dos concerts, divendres i dissabte, 3 i 4 de juliol. El segon és conjunt, amb la coral vienesa Gemischter Satz. La coral Escriny oferirà la meitat del repertori sota el lema del concert del Mirador.
Seria molt bonic si la comunitat catalana a Viena i més enllà a Europa Central participés com a oient en aquests concerts. Mentrestant, ajudeu a fer-ne difusió per tal de donar a conèixer l’exquisita música coral catalana.
Lloc, dia, hora 3 de juliol a les 19.30 h Baptistengemeinde Mollardgasse Mollardgasse 35 4 de juliol a les 18.30 h Kirchenschiff Wien | Siebenbrunnenfeldgasse 22-24 Entrada gratuïta. Aportació voluntària.
El 15 de juny, pocs després de la consagració de la torre de Jesús de la Sagrada Família, a Praga s’ha donat per acabada la catedral de Sant Vit, Sant Venceslau i Sant Adalbert (Katedrála sv. Víta, Václava a Vojtěcha). S’ha beneït i consagrat l’orgue, de Sant Vit (Svatovítské varhany), que ha esdevingut el símbol d’aquesta finalització. L’esdeveniment ha reunit polítics i membres de la jerarquia eclesiàstica txeca, mecenes i patrocinadors, i també la delegada del Govern a Europa Central, Krystyna Schreiber, convidada a l’acte per la família Grenzing i en representació de la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
L’orgue de la catedral de Praga ve de Catalunya
La història de l’orgue ens toca de prop als catalans residents en aquesta república, perquè el van dissenyar, forjar i muntar al Papiol (Baix Llobregat). Per entendre com una obra de tanta magnitud i amb un toc tan nostrat levita en l’espai gòtic de la catedral txeca, i gràcies a la coordinació de la delegada, ens hem assegut al Božská Lahvice amb el mestre orguener Gerhard Grenzing i la seva filla Natalie Grenzing Barbens.
El senyor Grenzing, en un català impecable, reconeix amb bonhomia que el seu ofici és vocació. De petit, al seu Hamburg natal, tenia clar que volia construir orgues. I va alimentar aquesta vocació amb una curiositat i una dedicació esmerçades, i amb una humilitat encomiable. Amb aquesta empenta va anar trobant professionals amb qui podia aprendre i créixer com a mestre orguener, i encara ara, amb tota l’experiència acumulada i els nombrosos projectes acomplerts, reconeix seguir aprenent i innovant en el seu àmbit: son capdavanters fusionant la tradició, la innovació i l’artesania amb la tecnologia.
Una vida de vocació: Mallorca, el Papiol
Gerhard és un mestre artesà que no ha deixat mai d’aprendre. La curiositat i fal·lera de formar-se el van portar el 1967 a Mallorca, per amarar-se del savoir-faire del mestre orguener Jordi Bosch, que havia construït l’orgue del Palacio Real de Madrid. A l’ illa va iniciar-se també en la restauració, i el 73 va mudar-se al Papiol, on va muntar el taller que ha acollit la construcció dels seus instruments més rellevants. Aquest primer taller era una antiga sala de cinema. Des de llavors, han creat 240 obres repartides per tres continents i van participar de la restauració d’importants orgues històrics, com ara l’orgue de la catedral de Mallorca i l’orgue de l’església de Santa Maria del Pi i del Palau de la Música Catalana, a Barcelona.
M’expliquen com la creació d’un orgue és una epopeia holística; cada projecte s’embarca de manera particular, per tenir en compte l’espai, l’acústica, els desitjos del client i requeriments tècnics dels organistes que el faran servir. Gerhard recalca que un orgue és una obra d’art representativa d’una època, i és unió entre la música i l’arquitectura. El veig com un Frank Gehry del món dels orgues.
Narrant la seva història i tots els instruments que van construir o restaurar, la Natalie posa èmfasi al fet que és la seva trajectòria i les seves obres que sempre han format part de la seva carta de presentació. Els mestres orgueners creen la seva reputació gràcies a la qualitat de les seves obres. I és per això que els van anar a trobar. Els orgueners palpen amb les seves pròpies mans aquesta qualitat i precisió.
El Mestre Grenzing amb el disseny original, on s’aprecia la col·locació de l’instrument al voltant de la rosassa.
L’encàrrec de l’arquebisbat de Praga
El 2016 el cardenal Dominik Duk de l’arquebisbat de Praga, recolzat per tota la fundació ja creada el 2014, la Nadacní fond Svatovítské varhany, els conviden a visitar la Catedral: volen un orgue que simbolitzi l’acabament del temple i que sigui magnificent per donar veu a una església de tals dimensions i que esdevingui un símbol del segle XXI i del seu país. El dia de Sant Jordi del 2017 es firmen els acords per començar la construcció. S’organitzen maratons televisats amb la Lucie Bila i altres celebritats, es fan concerts per recaptar fons, la fundació atrau mecenes i patrocinadors de grans empreses estatals.
Al Papiol el taller va fent i el 2019 l’orgue està muntat a la nau, per rebre la visita de l’arquebisbat, la fundació, la comissió i algun mecenes. M’aclareixen que els orgues es munten íntegrament a taller, i que cal provar-los, així que van fer-hi un concert per establir la qualitat de l’artefacte. La pandèmia i les complicacions esdevingudes per la crisi de l’incendi de Notre-Dame, que va exacerbar les precaucions tècniques, van deixar l’orgue al mig del seu taller durant cinc anys.
L’instrument es comença a muntar el 2025, i van trigar vuit mesos. Han calgut nou tràilers per traslladar-lo a peces cap a Txèquia. El nou orgue principal de la catedral continua el llegat d’un instrument excepcional del Renaixement i el Barroc. L’obra monumental combina una artesania magistral de l’orgue, una qualitat musical de primer nivell i un disseny contemporani, integrat amb sensibilitat en el valuós interior de la catedral.
En col·locar-lo a la galeria oest, l’instrument completa la conclusió del temple, i forma un contrapunt al presbiteri amb l’altar major. La idea arquitectònica i estètica de l’instrument es basa en el concepte de «tubs flotants» sota la rosassa. Quaranta-nou majestuosos tubs pengen al prospecte, que corresponen en les seves dimensions a la mida de la catedral, i els tubs més grans arriben a una longitud de gairebé deu metres. Els tubs del prospecte estan disposats en dues files i segueixen la forma de l’obertura de l’arc des de la pilastra sud fins a la nord de la galeria de música. El contorn de les boques dels tubs, que deliberadament no estan alineades en una forma harmoniosa, perfila el cercle inferior mitjà de la rosassa. Un toc de disseny delicat i sofisticat alhora. Els tubs creen una teranyina gràcies a un cert desordre de les diferents longituds dels cossos i les potes, i donen al prospecte dinàmica i claredat mitjançant un treball reflexiu amb profunditat i alçada, mantenint el ritme d’engruiximent i espaiament òptim per a la propagació del so des de l’interior de l’instrument. Meravellós.
L’obra conté un total de 5755 tubs de diversos tipus, grups i dissenys fets de metall d’orgue i fusta. Hi ha un total de 4525 tubs de metall, 321 tubs de fusta i 909 tubs de construcció de llengüeta. El més gran té una longitud total de 9,92 m, el cos del tub més petit només fa 7,5 mm de llarg. Els metalls utilitzats varien combinacions d’estany, aliatge o zinc pur els més grans. Els tubs de fusta són principalment d’avet.
Els tubs s’afinen un cop instal·lats però prèviament s’han d’educar, com els infants em recalca el mestre Grenzing, perquè tinguin la musicalitat que els pertoca, escoltant-los, com quan ell parava l’orella sentint educar el Català als seus fills per la Teresa, i aprenia ell també.
Per si la filigrana no fos prou majestuosa en sí mateixa, entre els tubs hi ha penjats ornaments de vidre fets amb tecnologia de bufat a mà a partir de cristall txec, de bohèmia, és clar. La instal·lació de cristall consta de 180 peces d’elements de vidre de tres tipus diferents amb una longitud d’aproximadament 80 cm. Cada element de vidre pesa entre 5 i 6 kg i està fixat a l’estructura de suport de l’orgue mitjançant una frontissa metàl·lica. Una trena de filferro feta de filferro prim d’acer inoxidable és un dels elements que garanteixen la seguretat d’aquesta decoració única, que culmina la peça.
L’estructura de suport de l’orgue és una combinació de fusta i acer i està ancorada a les parets del cor en cinc punts. L’estructura interna consta d’un esquelet per a la col·locació de les màquines individuals de l’orgue, que té tres plantes i mitja, escales i passarel·les d’accés a les màquines individuals, aire condicionat i altres elements mecànics i elèctrics. L’estructura interna compleix, entre altres coses, tots els requisits de resistència al foc i està dissenyada per dirigir el col·lapse de l’orgue en cas d’incendi, perquè com hem explicat es van prendre moltes mesures de seguretat després dels fets de Notre-Dame.
Quan els pregunto quina part del projecte els va resultar més difícil i quina part va funcional més bé, elogien el treball de l’equip del taller en harmonia excelsa, per sobrepassar les dificultats tècniques i els requeriments tant específics de control i seguretat, la pandèmia i altres peripècies. Amb un somriure em confessen que ha sigut el projecte més difícil pels elevats requeriments, doncs no totes les esglésies i catedrals per les que construeixen instruments estan a la seu del govern mateix, i els detalls i complexitats del projecte a Praga em fan pensar amb que de fet, aquí, estem ben carregats d’orgues. Ells en canvi, em donen la seva tarja de visita, una declaració d’intencions: l’orgue que hi figura, és el més petit dels que han creat mai.
Gràcies a la generositat del Mestre Grenzing i la seva família, alguns membres del Casal Catalanotxec assistiran demà i diumenge a algun dels concerts que estan esdevenint aquesta setmana a la Catedral. Des del Casal volem agrair el suport de la Delegació per fer la trobada possible, i la oportunitat brindada pel Gerhard i la Natalie.
Natàlia Soler Gonzàlez és presidenta del Casal Catalanotxec
Vídeo i instantànies del dia 15, gentilesa de Krystyna Schreiber.
El llegendari nivell musical de Viena és el resultat de treballar molt des de fa molt de temps, començant amb els nens i les nenes petits, i fent que de la selecció de la quantitat surti la qualitat.
La Singschule Wien s’ocupa de l’educació musical de milers d’infants vienesos. Una cinquantena de docents integrats, a les Escoles Municipals de Música de Viena, coordinen diversos cors infantils i juvenils i fan un concert amb uns sis-cents petits i joves cantaires cada final de curs.
El 6 i 7 de juny els alumnes de la Singschule Wien van oferir a la Wiener Konzerthaus una antologia de la Flauta Màgica a un públic entregat, format sobretot per progenitors i familiars directes.
La Montserrat Vilar Torras és una de les docents en qüestió. Per a ella tot va començar amb un Erasmus a Viena, fa anys, i la resta, com se sol dir, és història. Ha conservat una relació important a Catalunya, tant per la família com per institucions musicals, i ha promogut les relacions musicals entre els dos països. Per exemple, està involucrada en la vinguda d’una coral catalana a Viena a principis de juliol, us n’informarem aviat.
La Montserrat Vilar i els petits i joves cantaires saludant el públic…i el públic entregat, amb molts de pares i mares orgullosos.
Els legisladors txec i espanyol davant de la mobilitat elèctrica: comparació (odiosa) de dues mentalitats
Škoda Elroq (motor16.com)
El mes d’abril el cotxe elèctric Elroq de la casa Škoda va ser el més venut a Europa. Els cotxes d’Elon Musk encara manen en les vendes acumulades, però a la branca txeca del grup Volkswagen van forts, es fan les propies bateries.
Els cotxes xinesos són superiors i més barats. Què fa la Unió Europea? Primer, posa aranzels. Després paga fins a set mil euros del cotxe a cada comprador. No entrem a valorar-ho de cap manera, ens cenyim als fets.
Cada estat té marge per dissenyar els seus incentius. La comparació entre Txèquia i Espanya permet comparar la mentalitat d’aquesta ficció de la literatura jurídica que s’anomena «el legislador».
Així, a Txèquia la rebaixa és automàtica, en el moment de comprar el cotxe. Pagues preu menys subvenció, i ja està.
A Espanya, el comprador havia de TRAMITAR la subvenció. La concessió trigava fins a NOU MESOS de mitjana. Això vol dir que algú rep els diners més d’un any després de la compra.
Però no s’acabava aquí. El legislador espanyol considerava que la subvenció era un increment dels ingressos. Per tant la persona física guanyava més i paga més impostos l’any següent.
Exactament la mateixa situació a Txèquia i a Espanya. Els diners els assigna la Unió Europea. Un legislador fa el que se li demana i actua dona de fet una ajuda a la seva indústria automobilística.
El pla txec està centrat des del primer dia en el suport a les empreses i els autònoms, als qui bàsicament es permet passar a la mobilitat elèctrica.
El lísing per tant pot explosionar: cotxes elèctrics per a tothom, convertits en una despesa d’explotació.
En canvi, el legislador espanyol tenia un enfoc més confiscatori i depredador. No solament retenia diners que no són eren seus, sinó que se’n quedava una part.
Per què en passat? Perquè la denúncia de l’abús ha permès canviar el marc normatiu espanyol i homologar-lo a l’europeu, a partir de canvis normatius recents, de febrer/març de 2026.
Així, el Programa Auto+ va ser aprovat pel RDL 2/2026, de 3 de febrer, i substitueix el MOVES. Compta amb un pressupost de 400 milions d’euros per a 2026, i les compres realitzades des de l’1 de gener de 2026 podran acollir-se quan es publiqui la convocatòria (amb caràcter retroactiu). L’ajuda màxima és de fins a 4500 euros per a turismes M1 i 5000 euros per a furgonetes N1 (a Txèquia fins a 7000), amb un descompte addicional mínim obligatori de 1000 per part del concessionari.
El nou sistema es basa, a tota la Ue, en criteris EEE (Elèctric, Econòmic i Europeu): el 50% de l’ajuda correspon al criteri «elèctric», el 25% al criteri «econòmic» i el 25% al criteri «europeu» (fabricació a la Ue amb bateria assemblada a la Ue).
Ara bé, a Espanya les ajudes del Pla Auto+ potser han superat l’abús d’haver de tramitar-les, però continuen tributant com a guany patrimonial no exempt, és a dir, s’afegeixen a la base imposable general i paguen impostos segons el tram de l’Irpf del beneficiari.
Es contempla una deducció del 15% a l’IRPF per compra del vehicle, compatible i aplicable per separat, però s’ha de descomptar l’import de la subvenció de la base de deducció.
A principis de maig de 2026, el decret ja estava aprovat però les bases reguladores de la convocatòria encara no s’havien publicat al Boe.
___
Gràcies als lectors C.M. i C.B. per les vostres aportacions.
El taller de robòtica per a nens i nenes ofert pel Gerard Ferret, del qual vam parlar, s’ha fet. Segons els Gerard, «Ha estat fantàstic veure l’interès que han mostrat els participants, i que s’hagin adonat que la tecnologia també pot parlar català».
El Gerard estudia enginyeria de telecomunicació i va oferir el taller al Casal Català de Viena. La iniciativa és interessantíssima, i ha de rebre reconeixement, encara que sigui amb aquesta breu nota.
Amb la quantitat d’estudiants tècnics catalans que hi ha d’haver completant els estudis a l’estranger, connectar d’aquesta manera amb la canalla de la diàspora és una idea brillant, que hauria de tenir suport i promoció institucional.
Notes sobre la producció d’un concert de música clàssica
Èxit del concert a Olomouc d’homenatge al romanticisme txec, del qual vam parlar. Imagineu-vos cinquanta músics i noranta cantants, la majoria amb menys de 25 anys, en una catedral del segle XII a Europa Central, fent setanta minuts de música. Imagineu l’onada de so i l’emoció de l’instant que fuig.
Avui la majoria de la gent no és conscient d’estar vivint una experiència mediocre de la música. Sí, hi ha la tecnologia: podem sentir la peça mil vegades, podem dedicar temps i diners a refinar la pantalla, l’àudio. Ara bé, la tecnologia premium és cara, la majoria acaba fent compromisos i veient/sentint la música pel telèfon, per l’ordinador.
En canvi, tenir gent davant teu, fent música, t’obliga a pensar en els músics, en les persones que hi dediquen la vida. Dominar un instrument no ho pots simular parlant, i és irrellevant de qui siguis fill, perquè és meritocràcia pura i dura: construir un violí i extreure’n so emocionant avui és tan autèntic com al segle XVIII, i és impossible de simular amb xerrameca, paraules de moda, powerpoints i intel·ligència artificial.
El concert es fa gràcies a la iniciativa i l’empenta d’una família txeco-catalana, els Valls-Izard d’Olomouc, i la generositat dels comerciants locals, que ho patrocinen.
Explorant el potencial de la col·laboració dels estudiants catalans amb les comunitats de la diàspora
La carcassa amb rodes :MOVE és un robotet que cap a la mà.
Del quasi mig milió de catalans a la diàspora, molts són professionals qualificats. El Gerard Ferret Colomer, de 21 anys, és estudiant d’enginyeria de telecomunicació, aquest semestre a la Universitat Tècnica de Viena (TU Wien).
És un resident a Catalunya, però la formació internacional, la connexió normal de les universitats tècniques amb les empreses, i finalment la dimensió europea i mundial dels mercats, converteixen algú del seu perfil en un probable futur integrant de la diàspora.
Ningú tria emigrar si pot evitar-ho, però és de coneixement general: les carreres tècniques són exigents i creen gent que va on hi ha la feina. Catalunya està expulsant talent i continuarà expulsant-ne.
En aquest sentit, la connexió entre els estudiants i els professionals i les comunitats de la diàspora té un gran potencial.
En què consisteix el taller A partir d’una combinació entre la placa Micro:bit, una petita targeta electrònica programable, i la carcassa :MOVE, una estructura dotada de dues rodes mogudes per motors, llums LED i alguns sensors, s’obté un robot que cap al palmell d’una mà (humana) i que es pot controlar de manera senzilla mitjançant blocs visuals.
Això permet no només una aproximació més intuïtiva al món de la programació, sinó també que cap dels participants del taller necessiti tenir experiència prèvia generant codi informàtic. A través d’una història inventada que ofereix que es pugui escollir entre diverses opcions en funció de la situació, els nois i noies podran implementar simplificacions de tasques quotidianes que en un futur podrien desenvolupar els robots.
Un exemple: per “ajudar amb els deures”, posem pel cas de matemàtiques, els participants primer programaran una calculadora de multiplicacions i, seguidament, donaran les ordres pertinents perquè el robot dibuixi figures geomètriques i pregunti si el seu traçat ha generat un cercle, un quadrat o un triangle.
Es tracta de reptes senzills i introductoris, que busquen que els nois i noies es familiaritzin d’una manera lúdica i interactiva amb la robòtica aplicant les seves habilitats de resolució de problemes i treball en equip. I, sobretot, que ho puguin fer en català.
