Amanida de mozzarella i pesto de festucs, escalivada amanida, tagín de verdura, pollastre rostit amb prunes i orellanes.

Presentació del llibre “Popular Culture, Identity and Politics in Contemporary Catalonia”

Els dinars del club*samfaina (32)

El Casal Catalanotxec entra en la tardor organitzant un altre dinar de la seva secció gastroesnob, el club*samfaina, i aquesta vegada amb programa cultural, la presentació d’un llibre d’antropologia acadèmica sobre Catalunya. Anem per parts.

Hem introduït una amanida nova, que surt d’una recepta d’Ada Parellada adaptada a les condicions realment existents a Praga. L’estupendíssima cuinera catalana proposava trobar UN tomàquet, buidar-lo, pelar-lo (!), i omplir-lo, amb molt de compte, amb UNA burrata.

Nosaltres, quin remei, hem hagut d’adaptar la recepta: hem fet servir boletes de mozzarella de Gran Moravia i tomàquets txecs, una mica més grans que els cirerols. Hem de dir que gràcies al canvi climàtic (!) la qualitat del tomàquet txec ha millorat molt els últims deu, quinze anys. Hem partit els tomàquets per la meitat i els hem capgirat sobre tovallons de paper perquè alliberin aigua.

Les fulles d’enciam de base són de cors d’enciam. Les olives són kalamata del Billa, o sigui amb alguna personalitat, quan la recepta d’Ada Parellada proposava rodanxes d’oliva negra sense pinyol. La clau d’aquesta amanida però és un pesto de festuc, alfàbrega i julivert, més un trencadís de festuc, pinyons i pipes de carbassa.

La segona amanida ha estat la clàssica escalivada amanida. Rostim pebrot i albergínia, ho tallem en tires, ho combinem amb els mateixos tomàquets crus d’origen txec, olives kalamata, i hi afegim una vinagreta d’oli i sal, llimona i zatar. Què és zatar, us preguntareu? És orenga en àrab. És orenga molta, amb grans de sèsam.

Després d’una amanida vegetariana i una altra vegana, hem passat a un tagín de verdura, una sopa de verdura totalment vegana. La base és una ceba fregida. S’hi afegeixen les espècies: ras el hanout, comí molt, curcuma. Després, passata de tomàquet. Després, tot el que vulgueu: daus de patata, pastanaga, batata, carbassa, carbassó, cigrons, olives verdes. El tagín és una de les bases de la cuina mediterrània… marroquina. Al club*samfaina estem per la cuina mediterrània… però de tot el Mediterrani, també l’africà i també l’oriental.

El següent plat, el tall, ha estat el pollastre rostit. Es comença rossejant la carn, amb un punt de salsiccia toscana del Gran Moravia, per donar-li el gust del porc. Val a dir que es barreja l’oli d’oliva i el llard. Després la carn es reserva, i es fa una reducció de la ceba, més un got de vi blanc, més cullerades de passata de tomàquet, i després es retorna la carn, s’hi afegeixen prunes i orellanes, i que vagi fent xup-xup, perquè és slow food. Cap al final s’hi afegeixen els pinyons.

Per acompanyar el pollastre, una plàtera de daus de verdura al romaní fresc, feta amb poca calor i amb molt de temps, a poc a poc.

Finalment, de postres, un toc dolç, amb flam de la Marga i maduixes de Polònia amb sucre i vinagre de poma. Els vins, blancs xilens frescos i un Primitivo italià. Però és que atenció: amb les postres ha arribat la presentació del llibre “Popular Culture, Identity and Politics in Contemporary Catalonia”, a càrrec d’Alessandro Testa, un dels dos editors, professor d’antropologia a la Universitat Carolina de Praga i un amic informat de Catalunya i el club*samfaina. Del llibre us en parlarem aviat.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de setembre.

Sopar de la Diada a Praga

Hem mogut la celebració de la Diada de dimecres a divendres, hem fet un sopar amb bandera, basat en portar cadascú un plat. Sobrassada “coent” de Mallorca, de matança casolana; bunyols de bacallà, d’un que va arribar dimecres de Catalunya i el va portar de contraban; remenat de verdura tarragoní; gambes; cigrons i espinacs; pastís de patata i peix; una estupenda amanida amb figues fresques i formatge de cabra, la clàssica truita de patata, tagín de verdura, crema de carbassa, ales de pollastre a l’all; fetge i ceba. Tot ho fa possible gent que diu que “no cuina” (!).

De què va la conversa? Inevitablement, la política és una part, perquè un dia és un dia, però ningú no té esma d’entrar en detalls ni d’insistir en el nou “Psoe State of Mind” on els partits processistes han arrossegat el país. Mentrestant, la Natàlia ens ha fet la contracrònica de la celebració institucional a Viena, amb l’ambaixadora espanyola dient que l’onze de setembre és “a veri impórtan selebreixon for Catalonia an for Espein”. Després, la Xènia ha parlat de coses que el Casal prepara, i després la conversa ha derivat cap a allò que sempre acaba sortint, el curiós fenomen del Xoc Cultural Invers, o XCI

Què és el XCI? És molt senzill: com que la majoria dels catalans viuen a Catalunya, és inevitable que no acabin de ser mai conscients de l’ofensiva mediocritat dels polítics, de l’abjecció i la vulgaritat de la conversa pública, amb un periodisme corromput i uns mitjans centrats en l’entreteniment subnormaloide 24/7, ni en general ser conscients de la degradació dels serveis públics. No en són conscients perquè és la seva normalitat.

En canvi, quan ets un català o catalana educat, passes un any o dos fora, en un país com Txèquia, en una ciutat com Praga, veus per exemple gent de menys de trenta anys guanyant-se la vida i tenint fills.

Veus, per exemple, una administració i una hisenda neutrals, que no assumeixen que ets un lladre, que no van a putejar-te; veus uns transports públics impecables, que arriben fins a l’últim llogarret del país.

Més coses: veus una sanitat que no té llistes d’espera més enllà d’un mes o dos; veus unes polítiques d’immigració proactives, amb un Estat que assigna funcionaris a resoldre els problemes concrets de l’immigrant concret, a guiar-lo per la burocràcia, a propocionar-li cursos assequibles per aprendre l’idioma del país, i en fi, tot un llarg etcètera.

L’expat català passa un any o dos a Txèquia i no pot no veure tot això. Després torna a Catalunya, a visitar la família, i s’adona de la merda que la gent a Catalunya considera normal perquè no coneix una altra cosa, i llavors és quan l’ataca el Xoc Cultural Invers.

Conclusió: si ets català/na i el destí et porta a Praga/Txèquia, has de saber que el Casal Catalanotxec existeix. “Pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria” és una frase del segle XVII. El Casal Catalanotxec funciona sobre el principi “pus parla en català aviam què diu”, i segons el que digui i com es comporti ja veurem. La catalanitat, a l’estranger, ens situa en un espai intermedi entre el cercle íntim i personal de cadascú i el conjunt anònim de la societat. Tenim uns referents comuns que poden afavorir una complicitat potencial. Si la vols explorar, a veure què passa, fes-te del Casal.

La Diada a Viena

El Casal Catalanotxec, representat a la Diada institucional a Viena

La Diada institucional es va celebrar a Viena amb la influència visible del canvi de govern a Catalunya. Representants de l’escena política, empresarial i cultural d’Àustria i dels països de l’Europa Central van ser convocats a l’edifici emblemàtic de l’aquari de la ciutat, el Haus des Meeres, a l’últim pis de deu plantes, amb vistes privilegiades. El Casal Catalanotxec el va representar la presidenta, Natàlia Soler.

L’ambient va ser distès i festiu, obert a famílies dels casals austríacs, que també van poder visitar l’aquari. El vespre es presentava amb un concert i un pica-pica atès per cambrers circulant per la sala.

La celebració va començar amb la recepció dels convidats, amenitzada amb música de DJ i cava català. Krystna Schreiber, delegada del Govern a Europa Central, va començar l’acte agraint la presència de cares conegudes i d’altres de noves.

Seguidament va donar la paraula a l’ambaixadora espanyola a Àustria, que va assistir a la seva primera Diada perquè va assumir el càrrec aquest mes de juny. M. Aurora Mejía Errasquín va explicar la importància de la Diada tant per Catalunya com per Espanya, i va recordar les paraules del president Salvador Illa commemorant la importància de Catalunya com una de les més dinàmiques i actives d’Espanya.

Krystyna Schreiber va reprendre la paraula i durant el seu parlament va recordar que l’edifici era un antic búnquer, i va comparar els pobles austríacs i catalans, que van perdre una guerra i es van haver de refer repensant quin model de país volien per continuar endavant.

Continua llegint «La Diada a Viena»

Els txecs i la cervesa, una actualització

La intensa relació entre els txecs i la cervesa va ser el tema d’un dels primers articles publicats. El posem al dia perquè hem trobat dades més fresques. Doncs bé, tot i els canvis de tendència (cervesa amb fruita, nealko, etc.), tot i la pandèmia i tot i la inflació, l’entusiasme dels txecs pel seu “pa líquid” està millor que mai. Per càpita, el consum de cervesa creix i guanya molta distància en relació amb els segons, que són els veïns de baix i els de dalt, Àustria i Polònia.

Per situar el consum txec de cervesa a escala mundial va bé aquest altre gràfic. Apareix entre els països més consumidors del món, amb un consum comparable a països molt més poblats, com Itàlia, França, el Regne Unit o Espanya.

(visualcapitalist.com)

Escalivada amanida, musclos a la marinera, arròs negríssim i vinho verde per anar tancant l’estiu

Els dinars del club*samfaina (31)

Contra la melangia del final de l’estiu, arròs negre, negríssim. El marisc és del nostre peixater David Lédl, d’Anděl, el trio de gamba calamar i musclo. D’ell és també el vinho verde: no per res en especial, sinó perquè sí, perquè el tenia, i el David ens cau bé i ens agrada Portugal.

La tinta és de SeaFood, i el venen com nero di sepia, perquè aquestes coses arriben a Europa Central gràcies als italians. Igual que gràcies a ells hem tastat una “Burratina al tartufo” amb una mica d’amanida, que ha estat la innovació d’avui.

Això i els musclos a la marinera, és a dir amb una samfaina de ceba, julivert i passata la Molisana, densa e corposa, Italian tomato. Què faríem sense els italians. La burratina i el tomàquet són de les botigues Gran Moravia.

L’arròs negre l’enfoquem exactament igual que la paella, però fent servir tinta en comptes de safrà. La tinta és cara (per dos sobres de 4 grams en demanen CZK 116, més de quatre euros) i et diuen que amb un sobret n’hi ha prou, però no és veritat: ens agrada exagerar, que l’arròs quedi negríssim com el quitrà, que faci xup-xup com el perol de la bruixa. L’allioli, amb el túrmix: instantani. Això sí, és estrictament imprescindible que mesureu 25 cl d’oli. De postres flam de la Marga amb maduixes, també una opció que anem repetint.

El running joke del dia? Un vídeo d’hores de sons d’onades de mar i gavines. Amb les finestres ben obertes i si teniu bona circulació d’aire podreu crear l’efecte passeig marítim. La cosa comença com una broma, la gent riu, però després en una pausa casual de la conversa se sent el xisclet de les gavines i la remor de les onades trencant-se contra la platja…

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar d’agost.

“Mord”, o mengeu carn i sigueu raonablement feliços

Una nova pel·lícula txeca, a mig camí entre el documental i l’estudi psicològic

D’entrada és estupend dedicar un pel·lícula a la matança del porc, enmig de tant d’entusiasme vegano-vegetarià i tantes creences llunàtiques sobre l’alimentació, defensades amb el fervor convers de tant gent “laica”. El títol és d’un sarcasme pur, d’etiqueta negra, perquè “Mord” en txec vol dir assassinat. La pel·lícula està escrita i dirigida per Adam Martinec, que debuta i va fort.

Dit això, la qualitat documental està en la forma de recollir com viu un grup humà, quatre generacions d’una família txeca, al nord de Moràvia, a Silèsia de fet, l’antiga regió històrica que ha quedat entre Txèquia i Polònia.

La fisiognomia dels actors, com van vestits, com parlen, l’escenari de la casa, la cuina i el pati, tot és molt real. La part dramàtica la posa, en aquest escenari, la psicopatologia de la família concreta. Hi ha uns avis que viuen fora de la ciutat, al camp, a la “casa pairal”, i crien el porc, però ja no el volen criar perquè són grans, és massa feina i la cort dels porcs cau a trossos.

Hi ha el gendre dels avis, un home de mitjana que s’enfada molt fàcilment perquè té els seus dimonis interns, però que gràcies al contrapunt dels amigots, que se’n foten del seu mal humor, va tirant. Hi ha la segona dona, i les dues filles, treballant a la cuina i criticant els homes: una filla està insatisfeta en el matrimoni, l’altra és més forta i ha “domesticat” el seu mascle. També es parla d’una mare morta: els fils argumentals estan explicats amb poca cosa. Finalment hi ha els nens, els més petit de tots, feliços, donant pomes al porc, que té nom, com si fos una mascota.

El moment clau és quan tota la família, les quatre generacions, estan al voltant de la taula, cantant, omplint el budell del porc, fent botifarres, menjant, i els homes sobretot, fotent-se un xopet darrere l’altre del que probablement és slivovice, l’aiguardent destil·lat de pruna. Per mantenir l’interès cap al final hi ha un moment te tensió dramàtica, però tot acaba bé, perquè el missatge de la pel·lícula podria ser això, acceptem-nos com som, siguem raonablement feliços i mengem carn.

S’obre una biblioteca catalana a Praga

El Casal Catalanotxec i el centre Letohradská 10 obren una biblioteca catalana a Praga amb servei de préstec.

En concret és una secció de la Biblioteca Popular Pablo de Rokha (un poeta xilè), que té llibres sobretot en espanyol. Letohradská 10 és un centre cultural i residència artística que pren el nom del carrer i el número on està situat, a Praga 7. Els promotors són Kolektyvole, un grup de persones d’Amèrica Llatina arrelades a Txèquia, i mantenen un ric programa de concerts i activitats.

Quins llibres hi ha ara?
El fons bibliogràfic té un 800 títols. Pel que fa a llibres en català, oferim una trentena llarga de títols, sobretot de narrativa i la literatura infantil. Aquí hi ha el catàleg complet. Esperem fer créixer els fons a base de donacions, cessions i adquisicions.

Com funciona?
La condició de soci del Casal implica, de manera automàtica, l’accés als serveis de préstec de la BPPR. Per formalitzar el primer préstec, els usuaris hauran d’identificar-se com a socis del Casal. Al final d’aquest text hi ha un reglament de préstec detallat.

Puc donar llibres?
Pots donar llibres i també els pots cedir, és a dir deixar-los a la biblioteca per un temps conservant-ne la propietat.

Hi ha més coses de llibres, a part del préstec de llibres?
El Casal Catalanotxec prepara activitats literatura i contes per a la canalla. Anirà sortint per les xarxes i els canals habituals.

Aquesta biblioteca és una iniciativa del Casal Catalanotxec dirigida a prestar servei la comunitat catalana i persones afins. És important dir que no és una mera prestatgeria amb llibres, sinó que s’integra en el teixit de les activitats d’un centre i d’una comunitat. La biblioteca és fruit de la valuosa col·laboració amb Letohradská 10. Creiem que, davant les dificultats del tercer sector, buscar la sinergia amb altres entitats obre una una via interessant de creixement i desenvolupament. Esperem que aquesta biblioteca catalana de Praga que comença us agradi i sobretot que us serveixi. Com sempre benvinguts siguin els vostres comentaris, observacions, crítica i feedback en general.


Annex: Reglament de préstec

  • Per a fer servir el servei de préstec cal estar registrat com a soci de la biblioteca.
  • Estan exclosos del préstec les obres de consulta, els materials d’ús intern i els periòdics.
Continua llegint «S’obre una biblioteca catalana a Praga»

Comença el festival Letní Letná

Guixot de 8 presenta jocs interactius en el programa d’acompanyament

La segona meitat d’agost a Praga, fins a l’1 de setembre, la cita cultural més destacada és el Letní Letná, el festival de circ contemporani i teatre.

Va començar fa anys, dins de l’escena de la cultura alternativa, però veient l’èxit que tenia l’oficialisme de les corporacions i les institucions van córrer a fer-se’l seu. Avui el programa és ric i extens, i el patrocini institucional i corporatiu important, i les entrades a alguns espectacles no són barates, però a alguns altres sí. Aquí podeu veure el programa i treure conclusions.

El concepte paraigua és “circ contemporani”, és a dir oposat al clàssic, sense animals (caríssims de mantenir, no ètic amb la sensibilitat d’avui), dins d’una poètica romàntica de l’artista marginal, etc. del tot falsa, perquè tot és molt professional i multinacional.

Totes les arts i tècniques escèniques poden servir, tot s’aprofita: moviment, dansa, música, malabars, acrobàcia, el que sigui. Els espectacles tendeixen a tenir una barrera lingüística baixa o inexistent, per a vendre’ls millor en el circuit de festivals del món.

Guixot de 8, jocs interactius en català
Si no us interessa cap espectacle igualment podeu passejar i veure l’ambient de tot el recinte, i si teniu nens que parlen txec els podeu buscar tallers i activitats paral·leles. També si voleu parlar català: per exemple hi ha els estupends jocs interactius de Guixot de 8, una companyia catalana que fa fa anys que es presenta al programa d’acompanyament del Letní Letná.

(Special thanks a la lectora E.M. per informació addicional.)

S’acaba la setmana del Pride a Praga

El festival del Pride s’està fent els últims anys a Praga a l’agost, amb el centre a la Střelecký Ostrov, que és l’illa que trobeu al pont que surt del Teatre Nacional. Hi ha hagut un programa d’activitats intens, però avui s’ha acabat, i hi ha hagut un escenari amb actuacions musicals, les habituals parades de bars i alimentació, i sobretot una àmplia extensió de gent tranquil·la i relaxada. S’hi veien parelles de noiets i de noietes amb els cabells tenyits de blau i lila agafats i agafades de la mà. Hi havia tota mena de serveis per a la comunitat, fins i tot una parada informativa de creients catòlics Lgbti, etc. L’ambient és tranquil, estival, gandul. Hi ha parelles dormint la migdiada, gent sola llegint, amics fent pícnic, famílies amb els nens xipollejant a l’aigua del riu. El Pride dona una imatge tranquil·la i pròspera de la societat praguesa, tolerant i despreocupada.

Una victòria de la lloretització de Praga

Obren una catedral de l’horror kitsch al centre

En aquest mitjà modest que és la Revista Kampa, del Casal Catalanotxec, hem seguit amb admiració i simpatia l’evolució arquitectònica i urbanística de la capital de Txèquia, i hem parlat en general positivament dels esforços del legislador. Lamentablement, no sempre és així. El centre comercial conegut com Máj, a Národní Třída, ha tornat a obrir les portes després d’una rehabilitació a fons, i l’han convertit en una catedral del kitsch i del mal gust, en una repulsiva apoteosi de la vulgaritat, que acosta la capital txeca a una mena de Lloret centreeuropeu. Com que no podien obrir un altre centre comercial, perquè ja n’hi ha un altre allí mateix, iuxtaposat, algú ha decidit que les plantes de l’edifici es poden dedicar primer a restaurants, i després, la majoria, a allotjar sales jocs i entreteniment electrònic banal. Sempre amb el maleït fil musical, èxits del pop-rock cosmopolita sonant a tot drap, música mil vegades empassada, païda i regurgitada. La decoració és de pel·lícula porno dels anys setanta, vinga miralls i làmpades, tot pretensiós. Ni als ascensors us escapeu de l’infernal fil musical, els miralls i les pantalles. A dalt de tot hi ha terrasses, i es ven com un actiu del lloc les vistes, i les consumicions no cal dir que tenen un preu delirant. El personal humà a l’estiu és gent grassa i tatuada, lumpen anglès, russos i ucraïnesos, gent de la província alemanya que va a Praga perquè és barat, gent de la província txeca que va a “la capital”, gent de les classes mitjanes aspiracionals d’Àsia que van a “Europa”. Des d’aquí creiem que el nou centre de diversió, entreteniment i “experiències” al cor de la capital txeca és un horror, però sempre podeu anar-hi i comprovar-ho.