El calendari txec (5)
El 21 d’agost és l’aniversari de la invasió soviètica de 1968 que va acabar amb la Primavera de Praga o l’intent de reformar el comunisme. Fotografies dels fets com les de Josef Koudelka són icòniques. En el relat amb què els txecs s’expliquen a si mateixos, el 68 seria l’últim episodi tràgic de la petita nació atrapada entre els colossos germànic i rus, abans sotmesa per l’Imperi fins a 1918, ocupada per l’Alemanya nazi i “alliberada” per la Unió Soviètica una generació abans del 68. El gener de 1969 un estudiant es va calar foc per protestar contra la indiferència amb què els conciutadans acceptaven la invasió. Hi ha una sèrie txeca a HBO sobre l’episodi.
Tanmateix Praga no va ser ni l’única ni la més cruenta intervenció militar soviètica a Europa entre 1945 i 1989. La Unió Soviètica solament va mantenir els països satèl·lits sota control a base de terror policial i militar. Alemanys orientals, hongaresos i polonesos també van rebre.
Per què és més conegut el final de la Primavera de Praga? Les fotografies de Koudelka i altres ajuden. Però sobretot el 1968 va quedar en la memòria com un punt d’inflexió per a la derrota de l’esperit lliure i de revolta de la dècada.
Els fets de Praga estan entre el maig de París, la policia apallissant a Chicago els manifestants contra la guerra del Vietnam o la matança d’estudiants a Mèxic. Als joves més rojos d’aquella generació, com ara l’insigne Manuel Vázquez Montalbán, que tenia 29 anys el 1968, Praga els va curar de tota il·lusió de reformar el comunisme.
El cost intern
Les conseqüències internes del 68 txecoslovac són menys conegudes al món. La invasió i l’ocupació militar va permetre substituir comunistes txecoslovacs reformistes per altres comunistes no menys txecoslovacs, de línia dura, fidel a Moscou. Mentrestant hi va haver una nova gran emigració d’elits, la segona després de la del 1948, quan els comunistes van instaurar el règim.
La memòria de tot allò avui la mantenen esforços militants d’un anticomunisme que va quedant tan arqueològic com el mateix comunisme. Recentment, l’historiador Michal Pullmann ha aixecat una polseguera enorme en la conversa pública txeca. Bàsicament demana una revisió del discurs hegemònic de l’anticomunisme.
No tant pels fets en si, perquè la repressió està prou ben documentada, sinó perquè l’anticomunisme es fa servir de forma espúria en la batalla partidista d’avui. Però això és un altre debat.
(Versió actualitzada de l’article publicat el 15 d’abril de 2020)
relacionat