Si entens què vol dir «pivo» és que fa que ets a Txèquia com a mínim deu minuts. Ningú no beu més cervesa que els txecs: últimament vora els 140 litres l’any, però havia arribat a més de 160. Són els primers. Des de fa uns cinquanta anys. El consum equival a un got diari de 0,4 litres cada dia, tot l’any, per a tota la població, incloent els bebès i les iaies.
La tradició ve de molt lluny: aneu pel país, i quasi cada poble o ciutat petita té, a més de l’ajuntament i l’església, l’antiga fàbrica de cervesa, en runes o convertida en un centre cultural amb diner europeu.
La beguda tal com la coneixem avui la va crear un geni del màrketing a Plzeň el 1842, quan va trobar el mètode de filtrar-la, fer-la nítida i transparent, i convertir-la en or líquid telegènic. El «mètode Pilsen» que havíem llegit tota la vida a les etiquetes de la Damm vol dir això, amb el nom de la ciutat escrit en alemany.
Nació de bevedors
A la cervesa se li atribueixen moltes virtuts i segurament en té unes quantes, però al cap i a la fi també té aquella famosa molècula neurotòxica que provoca adicció i milers de víctimes cada any, i que coneixem com alcohol.
L’acceptació social de l’alcohol a Txèquia és profunda. El mal que fa l’alcoholisme, en termes de morts, no impedeix que la vida continuï girant al voltant de la cervesa. La majoria dels txecs (el 90 per cent dels homes, més de la meitat de les dones) continuen bevent-ne, a casa amb amics o bé anant a la hospoda (taverna), el lloc clau de la vida social, allí on la gent es troba i parla després de la feina, amb una barreja notable, intergeneracional i interclassista.
Els patrons del consum i la producció van canviant: el consum ha baixat en relació amb el 2005, quan es comptaven 165 litres per cap. Una caiguda del 10 per cent en només cinc anys, fins als 145 litres del 2010, va ser important: els experts l’atribuïen a la contenció del consum per la crisi i l’empobriment de sectors de la població, als canvis d’estil de vida, que per exemple fan treballar més hores, etc. Des d’aleshores es manté entorn de 140.
El patró del consum també varia: deu, quinze anys enrere, barrejar llimonada amb cervesa era considerat una infàmia i era rebut amb xiscles d’horror. Avui en canvi la barreja ve de fàbrica, i la raó és simple l’aparició de noves generacions de consumidors, i l’increment del consum entre les dones.
Oligopoli i fabricants artesans
Pel cantó de l’oferta hi ha hagut, a grans trets, una concentració industrial forta: quasi tota la cervesa l’havien acabat produint unes poques empreses grans, amb múscul financer per embarcar-se en caríssimes campanyes publicitàries i en pràctiques de distribució paramafioses.
A la llarga la gent se n’ha cansat. Mentre la Gran Cervesa industrial continua sent el que és econòmicament rellevant, el que consumeix la majoria, el més interessant ha aparegut als marges, i guanya adeptes cada dia. Hi ha un renaixement de les cerveseries petites, comarcals i quasi artesanes.
Darrere aquesta onada hi ha personal qualificat de la indústria cervesera. Els txecs han exportat no solament cervesa, sinó tècnics que munten i fan funcionar fàbriques per tot el món. Ara aquest personal, pel que sembla, es queda a casa i s’embarca en projectes més petits però més personals i autèntics. La nova cervesa troba nous canals de distribució en noves botigues de venda i degustació, on venedors entusiastes i més o menys qualificats us venen el producte i us reciten notes de tast…