És possible que passejant pel barri del Castell de Praga us hagi cridat l’atenció l’estàtua de dos senyors a la parada de tramvia de Pohořelec. Es tracta de Tycho Brahe i Johannes Kepler, dos astrònoms del renaixement. Què hi pinten aquests dos, al lloc on són?
Brahe (1546 – 1601) era un noble danès que, de ben jove, en veure l’eclipsi solar total de l’any 1560, va quedar meravellat pel fenomen i pel fet que els experts l’havien predit abans que passés.
Es va obsessionar amb les observacions a ull nu dels moviments dels astres i va aconseguir ser l’astrònom més precís abans de l’arribada del telescopi, al capdavant del centre de recerca que va fundar amb el patrocini del rei danès. El seu error mitjà era de només 4 minuts (1 minut és la seixantena part d’un grau!). Un duel d’espases amb un altre noble li féu perdre part del nas i des de llavors va portar una cridanera pròtesi nasal de llautó.
El 1597 es va enemistar també amb el nou monarca i va acceptar la invitació de Rudolf II, l’emperador romano-germànic instal·lat a Praga, per dirigir un nou observatori a Benátky nad Jizerou. I va passar la resta de la vida en aquestes terres de Bohèmia recopilant més i més dades sobre els fenòmens celestes. Va morir després d’un banquet oficial a causa d’un problema de ronyons. Sembla que l’etiqueta no permetia que ningú anés al bany abans que l’emperador s’aixequés de taula i l’excessiva espera, pel pobre savi malalt, va resultar fatal. Brahe és enterrat a l’església de Týn, a Staroměstské Náměstí.
La revolució copernicana
El debat científic de l’època estava marcat per la revolucionària proposta de l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic, que el 1543 havia publicat un nou sistema astronòmic. En contra del sentit comú, de les sagrades escriptures i de (quasi) tota la tradició astronòmica, Copèrnic mostrava que els moviments dels astres tenien un model matemàtic més simple si se suposava que el Sol, i no la Terra, era al centre de l’Univers. Brahe no volia acceptar un sistema que semblava tan forassenyat –és evident que la Terra no es mou perquè altrament tots ho notaríem i cauríem de cul!– però n’apreciava la bellesa matemàtica i la utilitat per als càlculs.
Per això es va inventar un sistema alternatiu i observacionalment equivalent: el model ticònic, que mantenia la Terra al centre, feia girar el Sol al voltant de la Terra mentre que la resta dels planetes seguien òrbites al voltant del Sol. D’aquesta manera podia preservar el dogma geocèntric i a la vegada gaudir dels avantatges tècnics del sistema copernicà. Aquest sistema ticònic també era revolucionari perquè no permetia encaixar-hi les esferes celestes que, des dels temps dels grecs antics, s’havia cregut que giraven permanentment i transportaven, enganxats, planetes i estrelles.
Brahe, a més, va fer un altre descobriment que posava en entredit la concepció tradicional de l’univers: el 1572 va observar que una nova estrella havia aparegut a la constel·lació de Cassiopea, tan brillant com el planeta Venus! Com era possible això en un cel en què sempre s’havia pensat que les estrelles eren eternes i immutables? Tots els experts creien que havia de ser un fenomen sublunar, proper a la Terra, algun cometa o meteorit. Però no, Brahe va continuar observant la nova estrella durant divuit mesos i va descobrir que no tenia paral·laxi (la desviació que notem en els objectes més propers en canviar una mica la perspectiva) i que, per tant, havia de ser tan llunyana com els altres estels.
Tot semblava indicar que el món celestial podia ser molt diferent de com ens l’havíem imaginat durant segles. Però el següent gran salt conceptual no el faria Brahe, sinó l’altre senyor de l’estàtua, Johannes Kepler, un jove matemàtic alemany que arribà el 1600 a Praga per treballar amb el famós observador danès. En parlarem en un proper capítol.
Carles Noguera.