La insuportable lleugeresa de l’anticomunisme txec

Pancarta a l’ajuntament de Praga 2 (Twitter)

Les pancartes en honor de la memòria de Milada Horáková se suposa que honren la memòria del seu assassinat judicial per part del règim comunista el 1950. En realitat són part de la lluita de partits d’avui. L’oposició liberal conservadora recorre a un anticomunisme histèric, estèril, desconnectat de les preocupacions reals de la societat, perquè contempla impotent com el populisme d’Andrej Babiš arrasa a les enquestes, mentre ells estan dividits en un munt de partits, sense líders ni propostes. Les pancartes de Milada Horáková són un intent barroer de canviar aquest marc mental: posi vostè la pancarta, proclami el seu anticomunisme, sigui vostè dels millors, etc., i mentrestant no parlarem dels efectes de la pandèmia, dels sous baixos, de la carestia d’habitatge ni d’altres coses de mal gust o massa complicades, com el canvi climàtic i les migracions.

Enyorant Václav Havel, molt

Gairebé deu anys després de la mort de Václav Havel l’anticomunisme txec és poc més que un espantall de l’oligarquia, una tabarra pesada per columnistes de Respekt i intel·lectuals literaris de Praga i les ciutats. A Txèquia prolifera un tipus de persona que es podria resumir com el ximple útil de dretes: no deixa passar l’oportunitat d’arrufar el nas amb disgust davant la mera menció del social. Mentrestant gaudeix de sanitat i educació públiques i de qualitat com si fossin fenòmens naturals, a més de subvencions, ajudes públiques i trafikas del sector públic, que vol dir «quiosc» i és com s’anomena en txec la prebenda.

Al segle XXI, davant el món que sembla que ve, l’anticomunisme de la imaginació conservadora txeca és tan arqueològic com el comunisme. Però el conservadorisme txec no sembla donar-se per al·ludit: és una actitud estètica, un estil de vida esnob i elitista, basat en una fantasia. Una cosa així com ser usuari d’Apple. La societat txeca però s’ha mogut, i ha calgut un oportunista com Babiš per fer-ho dolorosament evident.

La memòria històrica com una excusa

Milada Horáková va ser una líder socialdemòcrata assassinada judicialment en 1950. El seu procés va ser polític, en ple estalinisme. Tot indica que va ser un ésser humà excepcional: jurista de formació, socialdemòcrata, resistent antifeixista, precursora del feminisme txec. La seva imatge en el procés és gairebé icònica. Traspua una bellesa serena, afable, té alguna cosa de professora i mare, amb un pulcre coll de camisa i unes ulleres de pasta. Està documentada la voluntat del règim policial de provocar terror a la població matant una dona, plantant en les ments la imatge d’ella penjada a la forca.

La memòria de Milada Horáková està en un populós carrer de Praga i en més ciutats txeques, en innombrables llibres i audiovisuals i en els plans d’estudis. Txèquia, en general, ha gestionat la transició i la memòria històrica raonablement bé. La mesura més dràstica, la confiscació de la propietat, es va revertir, retornant patrimoni a antics propietaris i els seus descendents.

Després de 1989 no hi va haver ministres comunistes presidint regions ni participant en partits de govern. Avui dia no hi ha fosses comunes massives sense investigar, com les que van sorgir a la Cambodja de Pol Pot o l’Espanya de Franco.

El Partit Comunista és poc més que marge llunàtic de la societat. Les minvants reunions del primer de maig són un freak show cada vegada més estrany. No és socialment acceptable entre gent mínimament cultivada anar dient que s’és comunista.

Txèquia és en termes d’estructura econòmica gairebé un land alemany més. El comunisme no és una amenaça. Hi ha una memòria viva del dolor provocat pel règim comunista, però alhora el consens cap a un Estat fort i intervencionista és transversal a tota la societat txeca. Agitar l’espantall de l’anticomunisme, a hores d’ara, no sembla gens més que mala política, dolenta per inútil, des del punt de vista de qui la promou.

Antoni Ferrando és escriptor, traductor i editor de la Revista Kampa.

Una resposta a «La insuportable lleugeresa de l’anticomunisme txec»

  1. Crec que és una visió molt propera a la realitat política i social txeca. una societat que parla seva història particular més recent, està immersa en un canvi de valors, mirant de reüll a un món complicat i mutant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.