A Txèquia ja ha aparegut el primer biopic nostàlgic sobre Havel, el gran home: és un bunyol. Es queda a mig camí entre la biografia dramàtica i el documental (IMDB). No arriba enlloc. L’espectador veu la recreació filmada de fotos icòniques, una darrere l’altra. Una enorme atenció s’ha dedicat a cuidar les variacions del bigoti i el pentinat de l’actor que fa de Havel.
La pel·lícula agafa tres moments: 1968, just abans de la invasió soviètica, el 1977 i la gestació de Carta 77 o la dissidència, i 1989, just abans del canvi de règim. Algú en el públic riu, s’emociona: per nostàlgia. Veure la pel·lícula al cinema Lucerna, al centre de Praga, i veure en la pel·lícula aquests mateixos escenaris de centre de Praga provoca una sensació estanya.
Narrativament es juga, de manera poc subtil, amb l’absurd del règim comunista i la inspiració teatral. Hi ha diversos salts de la realitat a la metarealitat: hi ha un judici, per exemple i de sobte (alerta d’espòiler!) es trenca el codi realista i resulta que tot està passant a l’escenari d’un teatre. També hi ha detalls gestuals de la conducta de Havel que exposen el seu caràcter íntim. Però això té un interès limitat, és molt conegut, i tot passa massa depressa.
Per entendre el fenomen Havel és molt més interessant el documental Občan Havel (Ciutadà Havel) de 2007 (IMDB). Aquí es juga de forma més intel·ligent i productiva amb les vicissituds d’un home de teatre com va ser Havel i la teatralitat del poder.
Qui cregui que el llibre sempre és millor que la pel·lícula es pot remetre a la biografia de Havel que va fer Michal Žantovský, que és definitiva, o gairebé, i està feta des de l’amor però sense caure en el culte de la personalitat. (Està en anglès.)