La Revista Kampa de Praga o com fer un casal català digital (article teòric, llarguet)

Primer, una entitat catalana a l’exterior només digital, sense les activitats de relació i contacte personal, és impossible i no té cap sentit. Segon, constituir una entitat en l’ordenament jurídic del país és un pas necessari. Amb aquest article, des de Txèquia, proposem un tercer pas: el casal digital, o com fer que la presència digital doni continuïtat i faci créixer l’entitat. Tindria la forma d’una web d’informació i serveis, semblant a un mitjà de comunicació local. S’adreçaria a tota la població catalana del lloc, fossin o no membres de l’entitat. Aquest article va d’això, i va dirigit per tant a un cercle reduït de persones interessades en aquestes qüestions, gent de les entitats catalanes a l’exterior amb funcions organitzatives.

Un mitjà de comunicació obert i plural

La paraula «casal», com ens diem a Txèquia, és arcaica, de quan l’emigració rural a les ciutats, de quan els exilis a Europa i Amèrica. La gent desplaçada es reunia i feia àpats, balls, un butlletí o el que sortís. Avui la cosa ja no va de muntar bars en locals socials. Va de com crear comunitat el nostre temps accelerat i individualista.

Amb la Revista Kampa des del Casal catalanotxec estem pensant en aquests termes. Estem assumint: 1) que el resident vol conèixer amb una certa profunditat el país que l’acull; 2) que té interès per saber què fan altres persones instal·lades al mateix país, vinguin o no de Catalunya, perquè el fet és que en la vida de la persona expatriada hi pot haver un cert aïllament. Tot això primàriament en català, sense descartar que es pugui incorporar l’espanyol, l’idioma del país, que és el txec, i l’anglès.

Parlem per tant de fer una web que funcioni com un mitja de comunicació local. L’entitat «mare» del mitjà és el casal (centre, associació, societat). Li dona suport com una activitat més, igual que el dona a les reunions de la gent amb nens petits, xerrades, calçotades, etcètera.

Ara bé, donar suport a un mitjà de comunicació és un salt qualitatiu. Vol dir que l’entitat queda en un segon pla. L’entitat: la junta, les reunions i la burocràcia no tenen cap raó de ser en si mateixes. Per què? Perquè una entitat és tan rellevant com el conjunt de les seves activitats.

Per tant el mitjà de comunicació, la revista digital, la web, no és DE l’entitat, sinó que ÉS l’entitat. Tota la vida del casal pot ser a la revista, però la revista ha de ser molt més, ha de voler arribar a tothom.

Per una presència digital amb veu pròpia

La web, el mitjà, tambe és el casal. Les xarxes socials es fan servir de forma subordinada, per atreure-hi atenció. No cal organitzar una entitat catalana si ha de ser a tots els efectes l’equivalent a un grup de xarxes socials.

A qui s’ha d’adreçar, aquest web? A tothom. Hi ha expatriats instal·lats a fora però hi ha gent que va i ve; hi ha turistes i hi ha erasmus; hi ha turistes i el turista d’avui pot ser el resident de demà. Hi ha emprenedors i inversors però també tenen criatures i van a restaurants i s’interessen per la cultura del país. Què dir de la part autòctona de les parelles mixtes? O dels estudiosos autòctons de català i espanyol? Finalment, per què no pensar en població catalana resident a Catalunya, interessada en el nostre país de residència?

A més a més totes aquestes categories van canviant. Limitar-se a les persones d’una llista de socis no té sentit. Per tant convé no deixar-se endur per excessos tecnòcrates i managerials. Segmentar massa l’audiència potencial és absurd.

En termes organitzatius, la coordinació entre la revista i l’entitat es resol amb algú de la junta atent al que va sortint a la revista, i això seria tot. L’autonomia de la revista ha de ser completa. L’entitat ja hauria de fer amb una web estàtica, una landing page, amb un mínim d’informació, i deixar la pàgina “viva” a la revista i el xup-xup a les xarxes socials. Si més no en teoria.

L’entitat, quan disposi d’una web d’informació i serveis, es podrà presentar i informar d’allò que va fent, però enmig d’un contingut que només existirà en forma digital, amb el potencial d’arribar a tot el públic d’origen català d’un país, no solament a la llista de socis.

Les entitats, la ficció jurídica i la realitat

Entenem que si l’entitat no es posa en l’horitzó de creixement potencial tots els catalans en la seva zona corre el risc de caure en una deriva de triomf de la ficció jurídica sobre la realitat que la pot acabar portant a la irrellevància.

Això pot passar perquè el paper de les actes ho aguanta tot. En el paper sempre pot quedar reflectit algun grau de vida social. Després, l’entitat tindrà socis sobretot si la quota és simbòlica, és a dir baixa. Per als membres, pagar una suma i ser a la llista serà tot el que comporta ser de l’entitat.

Per què passa, això? Potser perquè en una entitat sense ànim de lucre no hi ha els incentius que té la gent en altres llocs (un partit polític, una empresa) per fer veure que es creu que les coses són veritat perquè ho diu el president, el director o l’autoritat.

En canvi, en l’entitat sense ànim de lucre el que pot passar és que la gent no vulgui perdre la cara i simplement se’n vagi desentenent, en un degoteig que acabi, insistim, en la irrellevància.

Algú amb perfil periodístic

Qui ha de fer la feina real de crear contingut al mitjà? En principi algú amb vocació i perfil periodístic. Això d’entrada. Una persona capaç de recollir també aportacions d’altres i convertir-les en contingut publicable.

Qui ho pagarà? Hi ha tres fonts d’ingresos: els lectors, per diverses fórmules; la publicitat sobretot de Google, però no solament; i finalment els ajuts públics.

Professionalitzar una cosa així serà dificil, semiprofessionalitzar-la potser no tant. Algun diner s’ha de poder destinar a la creació continuada de contingut. El servei exterior de la Generalitat, format per tècnics dignament pagats, pot promoure activitats confiant només en entusiastes?

A Txèquia som uns tres-cents gats, segons certa estadística. Per tant amb un mitjà ja ho tindríem. Es pot pensar que no hi ha massa crítica, però potser tan important com aquesta és la massa mare?

En canvi a l’espai de parla Alemanya hi ha 23 mil persones i a França hi ha tanta gent catalana com a Vic, 45 mil persones. Segmentacions geogràfiques tindrien tot el sentit. Hi pot haver moltes casuístiques, però tot mitjà d’aquest tipus s’adreçaria a la zona de complicitat i civilitat que hi ha entre el cercle íntim i personal de cadascú i el conjunt de la societat, que entenem és la zona on han d’apuntar les entitats catalanes a l’exterior.

Conclusions

  1. Una entitat catalana a l’exterior és tan rellevant com la suma de les seves activitats.
  2. L’horitzó d’una entitat és tota la població catalana d’una zona i persones afins, no només els socis.
  3. Un mitjà digital no substitueix l’activitat presencial, però dona presència i continuïtat a l’entitat i li permet arribar a tot arreu.
  4. L’entitat s’ha de situar en un espai intermedi entre el cicle personal i íntim de cadascú i el conjunt de la societat. Un mitjà digital és ideal per arribar a aquest espai.

Natàlia Soler és psicòloga, professional dels recursos humans i presidenta del Casal Catalanotxec. Coordina el Casal i la Revista Kampa, on també col.labora. Antoni Ferrando és escriptor, traductor i editor de la Revista Kampa, publicada des de Praga amb el suport del Casal catalanotxec.