21 d’agost, la fi de la Primavera de Praga

El calendari txec (5)

El 21 d’agost és l’aniversari de la invasió soviètica de 1968 que va acabar amb la Primavera de Praga o l’intent de reformar el comunisme. Fotografies dels fets com les de Josef Koudelka són icones de la història del segle XX. En el relat amb què els txecs s’expliquen a si mateixos, el 68 seria l’últim episodi tràgic de la petita nació atrapada entre els colossos germànic i rus, abans sotmesa per l’Imperi fins a 1918, ocupada per l’Alemanya nazi just una generació abans del 68. El gener de 1969 un estudiant es va calar foc per protestar contra la indiferència amb què els conciutadans acceptaven la invasió. Hi ha una sèrie txeca a HBO sobre l’episodi.

La invasió de 1968 s’ha de posar en context. Praga no va ser ni l’única ni la més cruenta intervenció militar soviètica a Europa entre 1945 i 1989. Alemanys orientals, hongaresos i polonesos també van rebre fort. La Unió Soviètica solament va mantenir els països satèl·lits sota control amb el terror militar.

Per què és més conegut el final de la Primavera de Praga? Les fotografies de Koudelka i altres ajuden. Però sobretot el 1968 va quedar en la memòria de tota la generació jove a Occident com un punt d’inflexió, a partir del qual l’esperit lliure i de revolta de la dècada s’aniria acabant a garrotades.

Els fets de Praga estan entre el maig de París, la policia apallissant a Chicago els manifestants contra la guerra del Vietnam o la matança d’estudiants a Mèxic. Als més rojos d’aquella generació, com ara l’insigne Manuel Vázquez Montalbán, Praga els va curar de tota il·lusió de reformar el comunisme.

Hi ha un segon aspecte amb el qual l’estranger no entra en contacte. El 1968 els txecs i els eslovacs van patir una invasió i una ocupació militar. Ara bé, els comunistes txecoslovacs reformistes van ser substituïts per altres comunistes no menys txecoslovacs, però de línia dura, fidel a Moscou.

El que sí va venir després de 1968 va ser una nova gran emigració d’elits, la segona després de la del 1948, quan els comunistes van instaurar el règim.

La memòria de tot allò avui la mantenen esforços militants d’un anticomunisme que va quedant tan arqueològic com el mateix comunisme.

Recentment, l’historiador Michal Pullmann ha aixecat una polseguera enorme en la conversa pública txeca. Bàsicament demana una revisió del discurs hegemònic de l’anticomunisme.

No tant pels fets en si, perquè la repressió està prou ben documentada, sinó perquè l’anticomunisme es fa servir de forma espúria en la batalla partidista d’avui. Però això serà el tema d’un article pròxim.

(Versió actualitzada de l’article publicat el 15 d’abril de 2020)