Michal Pullmann desmunta la “Transició” txeca

Michal Pullmann (cs.wikipedia.org)

Ha aixecat una gran polseguera en la conversa pública txeca. Alguns l’acusen de treure pes als crims del règim comunista, però no és veritat. En realitat, ha acabat amb el relat únic de la “Transició” txeca com una lluita anticomunista. Aquest article va de l’efecte Pullmann.

Les reaccions en contra més virulentes acusen Pullmann de treure pes als crims del règim comunista, però això no es pot fer, està tot documentat. Pullmann intenta una altra cosa. Des de la seva posició d’historiador especialitzat en l’etapa final del règim comunista, els anys setanta i vuitanta, revisa el discurs vigent des de 1989 fins avui en la societat txeca democràtica, entorn d’una certa èpica heroica anticomunista. El posa en qüestió com a historiador, sosté que es fa servir de forma espúria, per influir en la política d’avui amb un agenda determinada.

La connivència d’amplis sectors de la societat txeca amb el règim comunista, de la qual parla Pullmann, és un fet. A molta gent del país encara no li agrada parlar-ne, no està tan assumit com per exemple el suport de la majoria de la societat alemanya al nazisme, que està acceptat des fa anys tant per l’acadèmia com per l’opinió culta del país.

A Txèquia això no passa, o no tant. Aquí Pullman ha tocat nervi. Es podria fer història contrafàctica i dir que sense el règim comunista Txèquia seria part de la regió rica que comprèn Baviera i Àustria. Molt probablement seria així, i per a una persona txeca, sobretot d’una certa edat, s’entén la resposta emocional, per la memòria viva del dolor provocat pel règim comunista.

Un pragmatisme vergonyant

Ara bé, l’historiador s’ocupa sobretot del que realment va passar, de com va viure realment la gent. El règim comunista va durar molt, diverses generacions, prou per tenir efectes permanents. El 1968 els tancs soviètics van fer exiliar-se una bona part de l’elit txeca, però no tota, i els que es van quedar eren tan txecs com els que se’n van anar.

El règim es va mantenir amb un combo de terror policial i propaganda per retornar a una suposada “normalitat” d’ortodòxia comunista. El pacte que va oferir a la població va ser una garantia de salut, ensenyament, habitatge i una il·lusió de consum i qualitat de vida, sempre a canvi de no posar-se en política. Molta gent va entrar en el joc, es van fer membres del Partit Comunista per poder fer carrera, i la ficció ideològica va perdurar.

La propaganda consistia en la repetició continua d’una fraseologia que va acabar sent pura retòrica buida, un repertori de clixés sobre la pau oposada a l’imperialisme, la construcció del socialisme, el benestar de la classe treballadora, etc.

Ningú no es creia aquell discurs. Pullmann diu que aleshores es mentia en públic igual que avui també es menteix a les entrevistes de feina, quan la persona aspirant a la feina ha de parlar de si mateixa recitant la fraseologia infecta que ha posat en circulació la psicologia positiva, que tampoc es creu ningú.

Això és un paral·lelisme molt agafat pels pèls, perquè avui hi ha més opcions de llibertat personal, però la qüestió de fons, la connivència pràctica de la majoria de la població amb la dictadura, continua sent vàlida.

L’anticomunisme espuri

Per tant, per què té tanta circulació el discurs de l’èpica anticomunista? En bona part per la gran talla de Václav Havel. El que va servir els anys noranta avui és una sobreexplotació una mica cansada. Ha sortit una pel·lícula que el santifica, de la qual hem parlat. Han sortit llibres amb les receptes de Havel i guies turístiques sobre la Praga de Havel.

Ara bé, el fet és que sociològicament la dissidència va ser irrellevant, en el millor moment es calcula que van arribar a ser unes 1500 persones. Moltes de mèrit intel·lectual i artístic, líders d’opinió si cal, però és que el país tenia 15 milions d’habitants.

Precisament Pullman va començar a fer soroll perquè és degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Carolina i es va negar a penjar la pancarta de Milada Horáková. La campanya la justificaven els seus promotors com una reivindicació de la memòria històrica, però era un episodi de la baralla política d’ara.

Tal com vam veure, sense considerar aquesta irrellevància sociològica dels dissidents s’entén poc, per exemple, que avui domini la política txeca un populista i oportunista sense escrúpols com Andrej Babiš, o polèmiques com la de les pancartes de Milada Horáková.

Pullmann és un home dels anys setanta, i aquí s’ofereix el paral·lel amb els politòlegs de la nova esquerra espanyola. El seu relat també té alguna cosa de trencament generacional, de deixar de creure’s la història tal com la van explicar els pares.