Cinema txec després de 1989 (1)
Després de la sèrie de deu pel·lícules de cinema txec dels anys seixanta en comencem una altra sobre el cinema després de 1989. La tria és subjectiva i limitada i podria ser tota una altra.
Els cineastes txecoslovacs van entrar en la democràcia i el capitalisme en estat de xoc. El finançament públic es va acabar de cop, i fins que no va tornar van passar uns anys durs. Un dels primers èxits dels nous temps va ser Šakalí léta (Els anys de xacal, 1993).
L’acció passa el 1959 al voltant de l’Hotel Intercontinental i el mateix barri de Dejvice. L’hotel encara existeix, és una baluerna que replica un model de Moscou. Monumental, d’una escala excessiva, decorat amb l’estil de realisme socialista, una monstruositat d’estètica estalinista que només els anys han naturalitzat.
El 1959 l’edifici és nou i és un símbol del nou poder, del règim comunista, que portava deu anys: prou per demostrar que seria permanent, però no prou encara com per haver acabat de transformar la societat. En aquest sentit Dejvice, que havia estat un barri benestant, encara estava ple de la petita burgesia derrotada. Mentre la gent gran s’adaptava, els joves, alguns, van trobar en el primer rock de l’època una via de revolta.
És això: rock i revolta juvenil en plena dictadura comunista. Comença un dia que arriba una visita, un tal Pavel, àlies Bejby. Impressiona la colla de joves que viu a Dejvice entorn de l’hotel: sap tocar la guitarra, canta i balla, s’estilitza com Chuck Berry, i sobretot és un esperit lliure en un ambient opressiu.
Šakalí léta no és eminentment política, sinó que té elements de comèdia, romanticisme i sobretot és un musical, amb cançons, música i coreografia. Va ser la primera col·laboració del director Jan Hřebejk i el guionista Petr Jarchovský, i va ser una de les primeres pel·lícules d’una fórmula que faria fortuna en el cinema txec dels nous temps: la comèdia nostàlgica i agredolça entorn d’aspectes de la memòria col·lectiva.
Aquestes pel·lícules van tenir un èxit de públic important: van tocar alguna fibra sensible entre generacions d’adults que volien veure a la pantalla històries on veure reflectides les seves vides. Alhora no van faltar veus crítiques que de seguida es van fixar en la sentimentalització i la idealització del passat.