Kolya (1996)

Cinema txec després de 1989 (3)

Kolya no pot faltar en una revisió del cinema txec després de 1989 perquè va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Va ser una de les col·laboracions de Jan Svěrák i el seu pare Zdeněk, que va escriure el guió i va ser el protagonista. És un bon exemple de com un història ultralocal, que serà entesa d’una manera específica al lloc d’on surt, també pot connectar amb el públic universal, que es perdrà el rerefons però apreciarà l’autenticitat.

L’acció comença el 1988 poc abans del canvi de règim. Un músic, el violoncel·lista František Louka, viu apartat de la seva posició de virtuós a la filharmònica perquè el règim comunista el manté castigat. Es guanya la vida com pot tocant a funerals i es dedica a anar darrere les dones.

Un amic li proposa fer diner fàcil accedint a fer un matrimoni fals amb una russa que vol passar a Alemanya. La russa ve amb un nen de cinc anys, Kolya. Quan ella se’n va es queden sols el músic de mitjana edat, faldiller i conco, amb un nen rus.

Al principi l’home i el nen no s’entenen. El nen parla rus, i entre aquesta llengua i el txec, sent llengües eslaves, hi ha molts mals amics de traducció, moltes paraules que es reconeixen però volen dir altres coses.

La pel·lícula va provocar un munt d’associacions entre el públic txec del moment. El 1996 l’espectador adult recordava perfectament les dificultats d’una llengua russa obligatòria a l’escola, o el fet que que el 1988 encara hi havia l’exèrcit rus invasor de 1968.

Tot i això a poc a poc va creixent un vincle entre l’home de mitjana edat i el nen petit. Així quan el nen veu els camions enormes de l’ocupant rus el que fa és entusiasmar-se, perquè al cap i a la fi ell és rus i té cinc anys. La innocència commou el músic Louka, i amb ell l’espectador txec que s’ho mira.

El nen actor, molt ben triat, de grans ulls, porta l’espectador a la llagrimeta. Però no és un sentimentalisme massa fàcil ni barat: posa el públic txec dels nous temps davant el repte de deixar enrere el prejudici antirus, cosa que mai no és fàcil per a les generacions que recorden el comunisme de 1968 o temps anteriors.

Per exemple la mare del músic, a qui ell prova de col·locar-li el nen, perquè el vigili, té a casa imatges del president Masaryk, de la Primera República, d’abans de la guerra. El músic ve per tant d’una família de tradició democràtica i liberal, com tantes n’hi ha al país.

Al final la mare del nen torna a buscar-lo, i el músic es queda sol i s’adona que troba a faltar el petit. Mentrestant ha arribat un altre canvi al món, el règim comunista s’ha acabat, en Louka recupera el lloc de virtuós a la filharmònica i té un fill amb una de les antigues amants. El nen rus, innocent, i els nous temps, l’han convertit en una altra persona: entén que cal deixar enrere el passat, canviar i mirar cap endavant.

A Kolya Svěrák va aconseguir plantejar un repte a l’espectador txec però amb delicadesa, amb tendresa. La influència de la pel·lícula, la poètica sentimental, amb el toc de comèdia amable i agredolça, exerciria una llarga influència en el cinema posterior, i encara ho fa.