Els catalans de Praga, integrants del Casal Catalanotxec, ens hem reunit avui dissabte 5 de Març per fer la Calçotada de cada any. El Casal enguany ha volgut fer arribar la tradició a altres persones a la comunitat txeca, i ha introduït la idea de la calçotada “s přítelem”, o sigui amb un amic. I així ha estat: avui també s’han embrutat els dits amb calçots rostits gent de Txèquia, Euskadi, Galícia, Alemanya, Itàlia i Kenya, i han après com es mengen el calçots, d’on provenen i com es cuinen amb encert.
A primera hora un amic basc preguntava com es diu “calçot” en castellano, i li hem hagut de dir noi, hauràs de dir “calsot”, res de “cebolleta”, per l’amor de Déu. Eh que “pizza” i “taco” tampoc es tradueixen?
El lloc és el càmping de Žižkov. Agrada perquè té atraccions per als nens petits, és un perímetre tancat i segur i té un bar perquè cadascú es pagui el que vol beure, cosa que facilita dràsticament l’organització de l’acte al Casal. El càmping proporciona el lloc del foc i el carbó per un preu mòdic, i té sobretot l’incentiu de la caixa del bar.
Dit això, al principi sempre domina la sensació que costa arrencar el foc. Per sort el Pep de les Guilleries ha arribat a temps. Sota la mirada responsable i rigorosa del Dídac Jabaloy, el seny administrador, el Pep ha demostrat amb fets que la gent de ciutat som uns inútils, i s’ha ocupat del foc i de rostir els calçots i ho ha salvat, les coses com siguin. La salsa triomfant de la Marga Omedes ha acabat d’arrodonir la proposta. La Natàlia Soler no ha pogut venir per Covid (encara) i ha treballat des de casa, comprant ingredients per a carnívors i vegetarians per un servei d’internet.
Un cop dins del recinte les taules han fragmentat els assistents: taula de gent amb nens petits, que exigeixen tirànicament atenció contínua. Taula d’un màster de periodisme: estudiants d’Itàlia, Alemanya, Catalunya i Kenya.
En una tercera taula hi havia predomini catalano-valencià-balear, i en una quarta taula hi havia predomini basc i gallec. Els gallecs, per cert, fidels a la seva weltanschauung, han considerat que l’ocasió era digna d’una degustació semiclandestina del seu licor-cafè, que és un beuratge ancestral i tel·lúric, diguem-ne que la seva ratafia, però dolcíssima i amb gust de cafè, se’l fan enviar de casa, desenes de litres, i sí, afavoreix la tertúlia.
Així ha anat la Calçotada d’enguany a Praga del Casal Catalanotxec. Si estàs per Praga o Txèquia ja ho saps: el nacionalisme gastronòmic NO es cura viatjant. Fatti vivo, que diuen els italians. Apareix, manifesta’t i col·labora.
___
(Text modificat gràcies a l’aportació d’un lector.)