Txèquia a les tres setmanes de guerra a Ucraïna

Tots els edificis monumentals de Praga, però també molts negocis humils, tenen banderes d’Ucraïna. Els tramvies també duen la bandera enganxada a la part de davant. Als peus del cavall de Sant Venceslau hi ha missatges, banderes, espelmes. La comunitat ucraïnesa a la ciutat té un lloc de vigília i protesta, cada vespre dues o tres persones sostenen pancartes en silenci. Totes les ONG txeques que treballen amb immigrants centralitzen una sola web les moltes iniciatives de suport que ara mateix té més de 28 mil ofertes.

A tot el país la gent s’ofereix voluntària i ofereix allotjament, diners, material humanitari, serveis i temps de treball per a preparar el material humanitari.

El 16 de març els txecs havien recollit 30 milions de dòlars per a l’exèrcit ucraïnès, si fa no fa el triple que l’última marató de TV3. Donacions de persones, empreses i organitzacions. Als cafès hi ha guardioles, però caldrà veure si es fan llistats de donants, esclar que una sola empresa pot donar més que milers de persones.

El govern ha donat visat a més de 170 mil ucraïnesos, com si a Catalunya s’acollís de cop 125 mil persones, més éssers humans que a Girona, la tres vegades immortal.

El primer ministre de Txèquia ha agafat el tren i se n’ha anat al Kíiv assetjat a fer-se la foto amb Zelenski, juntament amb els homòlegs de Polònia i Eslovènia. Són líders de la Unió Europea, però hi van pel seu compte, com si una vella Europa els digués que la cosa no va amb ells.

Pacifisme, pragmatisme i imbecil·litat moral
A Txèquia la sincronia del líders polítics i la població és completa: hi ha una reacció massiva i capil·lar a tota la societat d’empatia pel sofriment del poble ucraïnès.

La invasió russa toca la fibra sobretot als txecs de més de cinquanta anys, els que van passar la infantesa sota el comunisme. Recorden com en els mitjans oficials de l’època l’Otan era el mal i vivien amb la por que els tiressin una bomba atòmica.

La propaganda oficial del règim comunista parlava contínuament de “Pau”. Als txecs avui sentir parlar de pacifisme abstracte els sona a imbecil·litat moral, provoca un enorme rebuig, per associació amb el règim comunista.

A partir d’aquí troben un predicament molt escàs discursos contra el complex militar industrial, contra la cultura de la guerra i contra la teoria geopolítica d’una fragmentació i feblesa buscades d’Europa, entre els Estats Units, Rússia, Xina, etc.

Després de 1989 l’experiència personal del militarisme rus va fer córrer els txecs sota l’ala de l’Otan. En canvi avui hi ha una certa decepció: a hores d’ara Txèquia ha enviat més ajut militar a Ucraïna que Alemanya.

L’evolució de la guerra porta al pragmatisme. A les tres setmanes, Zelenski sembla que accepta un estatus neutral. Putin, a les portes de la fallida, també sembla que recull cable. Els polítics txecs, en sintonia amb l’electorat, no donen senyals d’afluixar, ni en la retòrica ni en l’ajuda real.