Setembre: exaltació dels bolets i el fricandó

Els dinars del club*samfaina (11)

Rovellons txecs? Petits? De botó? Pinatells? És igual, picada d’all i julivert i avall. Gentilesa d’un membre del club.

Fricandó de vedella txeca amb bolets de tres orígens: trompetes de la mort de La Selva, ceps txecs secs i mushrooms assortits del Marks and Spencer.

Amb la tardor arriben els bolets, i els txecs són boletaires obsessius. Per tant no és estrany que un membre del grup, amb dona txeca d’arrels rurals, ens porti una capsa de sabates plena d’uns diguem-ne rovellons (semblen rovellons), petits, potser a algú li sonen com «rovellons de botó», o potser són pinatells! Entre la traducció i que som de ciutat, ens perdem una mica. Però bé: una picada d’all i julivert i paella i avall. Cap queixa.

Continuem amb l’escalivada amanida marca de la casa, i després el fricandó. El gloriós fricandó. La carn de vedella a la República Txeca és una història. D’entrada no la podeu donar per descomptat. En tenen en dies concrets. Per tant val més que comproveu si la vostra carnisseria en té i quan. Si tenen el tall de vedella just, no demaneu filets. No els saben fer prims. “Prim” per al carnisser que ho-he-fet-tota-la-vida-qui-ets-tu-per-dir-me-com-tallar-la-carn doncs NO serà prou prim. El fricandó demana talls amples i prims. Probablement, el vostre carnisser és com un robot antiquat, que no sap sortir d’unes rutines. Compreu el tall, talleu-vos-el a casa.

Després els bolets. Ara aquí ens podríem posar estupends, que si tal o qual bolet. En realitat, si en trieu de dues o tres fonts anireu bé. En aquest cas van venir d’unes trompetes de la mort seques, restes d’una visita a Catalunya; uns bolets txecs secs, els ceps; una bossa de poti-poti de bolets congelats del Marks and Spencer. Va quedar prou bé.

Les postres tardorals eren poma amb mel i canyella al forn i nata muntada, però sona millor del que ha quedat, s’ha fet massa. No es pot tenir tot. El mes que ve, més. S’ha parlat de sarsuela, segons the one and only Maria Nicolau. Pel novembre, que ja farà fred, escudella.

Ens podríem canviar el nom de “club samfaina” a “club de fans de Maria Nicolau a Praga”, però seria excessiu. Avancem que el seu llibre passarà a ser molt important en la nostra iniciativa. Perquè sí, el nacionalisme (gastronòmic) no es cuina viatjant, i és veritat, és o cuina o barbàrie.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de setembre, després de la pausa d’agost.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.