Eleccions presidencials: Nerudová, Babiš, Pavel

La República Txeca tria cap d’Estat amb tres candidats situats al capdavant: Danuše Nerudová, Petr Pavel i Andrej Babiš. Segons els sondejos cap no superarà el 50 per cent i hi haurà una segona volta, amb Babiš i algun dels altres dos.

Andrej Babiš està en la posició de l’home a abatre. És un oligarca autoritari. Se’l considera proper a Viktor Orbán, l’home fort d’Hongria. En realitat no té més ideologia que conservar i augmentar el poder que l’ha fet milionari. Costa d’entendre una figura així fora de Txèquia. Comparat amb Espanya seria com l’amo del Mercadona, El País i el president del govern en una persona. Va ser president de govern fins a 2021, havent entrat en política per la crisi dels partits tradicionals, com un populista disposat a «pencar» i a «posar ordre». Té una potentíssima maquinària de marketing i comunicació, és a totes les xarxes. Ara vol ser cap d’estat. Que tants de txecs el votin i li facin cas és un fenomen de dissonància cognitiva fascinant per als estudiosos d’aquestes coses. La seva retòrica contra «els poderosos» i «Brussel·les» és fum: és un gran terratinent, l’agroindústria l’ha fet qui és, depèn de subsidis, subvencions i enginyeries fiscals a mesura. Ha trampejat fins ara totes les sospites de corrupció, i és que el lladre que surt impune exerceix una fascinació entre la gent petita i curta molt difícil de combatre, que les classes educades perceben poc, i menys encara admeten.

Per contra, tant Pavel i Nerudová són dos candidats de continuïtat democràtica, sortits de la meritocràcia. El general Petr Pavel es presenta amb l’aval de l’experiència d’alt funcionari militar. Ha ocupat els llocs més alts a l’exèrcit i a l’Otan i té experiència internacional. Té una imatge impecable de figureta d’acció, atlètic, amb cabellera i barba blanca perfectament retallats. Li han retret la pertinença al partit comunista, però s’ho ha espolsat sense problemes. Els txecs van ser massivament còmplices del partit comunista, el relat del patiment sota la dictadura és un mite, la dissidència organitzada va arribar en el millor moment a 1500 persones, la deumil·lèsima part de la població de Txecoslovàquia. La carrera de Pavel en democràcia sembla una preparació per arribar a la presidència de la república, perquè ha passa una part substancial de la carrera a l’Otan i una bona part del rol del cap d’Estat és la representació exterior. La idea força de la seva campanya és precisament això, «experiència».

La Danuše Nerudová és la primera dona que arriba al tram final amb possibilitats, és la més jove, amb poc més quaranta anys. És economista, té experiència en la gestió acadèmica, se sap manegar en el medi i té el favor dels més joves i educats, moltes dones i alguna revista femenina. Se l’ha comparat amb la presidenta eslovaca Čaputová, ha fet bandera de la seva feminitat i joventut, la qual cosa és rellevant si es considera el rol simbòlic que té la presidència de la República. El president, o la presidenta, marca el to de la conversa pública, ha d’inspirar, ha d’intervenir en assumptes a llarg termini. Tenir al Castell de Praga una dona que tenia nou anys quan Havel hi va seure per primer cop sí que marcaria clarament un canvi d’època, i en el seu cas la idea força és «esperança». Per desgràcia per a ella li retreuen precisament això, un cert oportunisme, i és que el feminisme institucional o d’establishment no sembla tenir recorregut a Txèquia, no ven prou.