La calçotada d’enguany sembla haver arribat a una maduresa organitzativa. És l’acte més transversal del Casal, el que posa d’acord quasi tothom. Tot va anar prou bé i ens va fer bon temps, que ajuda, per la sensació d’optimisme que dona l’inici de la primavera. La quantitat d’assistents i la implicació de tothom o quasi tothom va fer la feina prou fluïda.
El lloc sembla del Campament de Žižkov es consolida, perquè té el bar que facilita l’organització, i espai perquè els petits corrin i artefactes on enfilar-se. La fantàstica mala lluna de (part) del personal que atén a la barra ja és rebuda amb humor i perplexitat pel respectable, i en el conjunt del dia no té cap importància.
Els calçots ens han arribat de Reus, de la casa Capdevila. Excel·lents. Jugar amb el foc és precisament el que encanta fer a algun dels petits, adequadament supervisat (i amb la cara pintada de carbó). La realitat del foc, la fascinació de la flama: hi va ser tot.
Sobre la brasa que deixa la flama on s’ha fet el calçot es rosteix carn, i això vol dir allioli. El catedràtic Pep de les Guilleries va fer una masterclass, i va ser deliciós, tant l’allioli com veure passar la gent discretament, sense poder parar, a sucar el panet al morter com si res, com qui no vol la cosa, sense sortir de l’alegria tranquil·la de les seves converses. Ni els amics francesos podien parar, mon Dieu.
Com sempre, el ritual de menjar-se el calçot va demanar algun tutorial, cosa que es va fer. Gent d’Erasmus, gent de mitjana edat amb fills petits, gent acabada d’arribar i gent que hi porta mitja vida. Incomptables converses, fins al vespre.