El documental “Fauna”, de Pau Faus, al festival “Jeden svět” a Txèquia

“Fauna”, de Pau Faus. Ramaderia i laboratoris a Catalunya, avui.

Arriba el festival Jeden Svět/One Word, dedicat als drets humans, que bàsicament vol dir una amplíssima selecció (aquí teniu el programa) de documentals i pel·lícules. Del 20 de març al 21 d’abril passa per Praga i 48 ciutats del país. Ho organitza Člověk v Tísni, una ONG que és molt poderosa en la comunitat política i acadèmica txeca de les relacions internacionals, i amb molts i importants contactes entre l’establishment polític i corporatiu. L’esforç de producció que és organitzar projeccions en tantes ciutats difícilment es pot finançar amb la venda entrades.

La programació conté documentals i pel·lícules que acostumen a tenir una qualitat documental en el tractament del contingut. “Fauna” de Faus, presentat aquí (en txec), netament en la categoria de documental, té una premissa simple, la confrontació de dos mons aparentment separats però que depenen l’un de l’altre, com són la ciència i el laboratori, d’una banda, i de l’altra la ramaderia urbana que proveeix animals als laboratoris. El primer és el futur potencial, el segon una activitat ancestral en extinció, però tot i així depenen l’un de l’altre. Es projecta a Praga el 22 i el 27 de març, en la primera està prevista la presència del director (detalls).
_____
Special thanks a la lectora M.S.

Team Calçot: a Praga una de les calçotades més participatives que es recorden

Volem dir: que es recorden dins de la nostra experiència de Casal. Les feines s’han repartit: comandos especials han anat a comprar, han fet salsa, foc, neteja. Tot ha anat com una seda, també gràcies al nombre de participants reduït tancat i al know-how acumulat, diguem-ho tot. El lloc l’habitual, a Žižkov. El personal txec quan parlen entre ells es refereixen a nosaltres com els katalánci.

El producte, the real thing, de Valls.

Una calçotada és sempre el mateix, només faltaria. Pica-pica, calçots, salsa, carn a la brasa, allioli. Els alicients són, per exemple, els estrangers i l’estranyesa encuriosida que el ritual els provoca i els nens de les parelles mixtes, que es van creixent i progressen de forma adecuada en l’adoctrinament.

El foc. El Central Camp de Žižkov està ben equipat. El personal parla de nosaltres com els katalánci. En general són correctes i expeditius, però una dona que hi treballa és tan antipàtica que dona la volta al marcador i és divertit de veure i tot, per als amants de les emocions fortes.
L’adoctrinament dels fills de les parelles mixtes ha de començar de ben petitons.
Com podeu veure progressa adequadament: observeu aquest entusiasme.

Per circumstàncies diverses s’hi han afegit gent de llocs com Estònia, Eslovàquia, els Estats Units, Alemanya, les Illes Canàries, el País Basc, Huelva, entre altres. Entre la gent que va i ve per Praga, que tots som estrangers i població d’al·luvió, sempre apareix algú d’altres cultures que passa per l’experiència amb curiositat i bona voluntat. Se l’inicia en el ritual i acaba, esperem, apreciant-ho.

En plena acció. Taules grans i plenes, desordre, mans brutes, etc.
Podria ser de Sabadell o Torredembarra, però és una ciutadana dels Estats Units.
Ha après el ritual bé (i ens ha ensenyat un hack per pelar alls amb més eficiència).

Deia el director de cine Bigas Luna que porrons i calçots tenien alguna cosa de ritual sagrat, pels peus plantats i terra i els ulls al cel. Ves a saber. El que sí és segur és que és el mínim comú denominador de la comunitat: semblava que el Casal estava mort però no, estava dormint! Tothom s’ha despertat i mobilitzat, i bé.

Presenten a Praga la traducció al txec de “Canto jo i la muntanya balla”, d’Irene Solà.

El 5 de març s’ha presentat a Praga la traducció al txec de la novel·la Canto jo i la muntanta balla, d’Irene Solà, un dels llibres de més èxit de la literatura catalana recent.

Un acte petit, quasi íntim, promogut per l’organització col·legial dels traductors literaris txecs, Obec Překladatelů.

Han parlat el traductor, Michal Brabec, i l’editor, Vítek Groesl, dos vells coneguts del Casal, van intervenir a l’acte del Casal Catalanotxec per Sant Jordi, i el Vítek ha publicat articles en aquesta revista. Brabec és probablement el traductor més important de la seva generació, deixeble de Jan Schlejbal, el pare de la katalanistika txeca contemporània, a qui vam entrevistar.

Brabec ha fet un breu context de la literatura catalana i de l’obra traduïda, dins de les possibilitats de l’acte. L’edició té un ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i a la pròpia edició del Ministeri de Cultura Txec.

En la segona part Brabec ha explicat l’experiència de traduir la llengua poètica i riquíssima de Solà, com va haver de passar per fòrums i recursos de traductor, i com va tenir l’ajut de l’autora.

Groesl va presentar l’editorial, que es diu Euskaldun. És un projecte valent, al límit de la temeritat, orientat a portar al txec llengües poc traduïdes com el català, el basc i llengües balcàniques, entre altres. Tenen previst treure una antologia de cent anys de conte català.

L’ombra allargada del nacionalisme espanyol banal
En el torn de preguntes s’ha comprovat com el nacionalisme espanyol banal ho infecta tot: una traductora literària txeca, algú suposadament informat, encara dona crèdit a debats superats dels anys vuitanta i noranta, com les subdivisions terminològiques de la llengua catalana o l’intent de fer veure que els catalans que escriuen en espanyol fan literatura catalana.

L’acte l’ha amenitzat el músic català Albert Font, que corre per Praga, amb cançons de Sopa de Cabra, Sau, la Troba Kung-fu i una havanera clàssica (sí: El meu avi) amb un toc de rumba catalana.

El cafè Avoid és al riu, al moll de Rašín (« Rašínovo nábřeží»), un d’aquells petits locals amb grans finestrals circulars que va ser reconstruït fa relativament poc. La cervesa és cara i el que s’hi pot menjar és mediocre, però s’hi va sobretot quan fa bon temps, per estar fora, veient els cignes i els ànecs i els vaixells i els passavolants, a peu, en bicicleta i en patinet.

Arròs amb conill i pebrot de l’abuela Teresa

Els dinars de l’OFF-samfaina (25)

El pebrot reduït i confitat un parell d’hores, el conill fet en l’oli barrejat amb els sucs del pebrot, l’arròs fet en l’aigua calenta.

Eh que érem estrictes amb la regla de l’últim dissabte de mes? Bé, doncs ens l’hem petat i ens hem trobat el PRIMER dissabte, perquè ha aparegut un cuiner nou, amb el seu estil i el seu bagatge, i hem assajat noves tècniques i tecnologies, com un difusor de fogons de gas que assegura magnífics arrossos i fideuàs per a Samfaines futures. Això és l’OFF-Samfaina, fora de les reunions regulars, per experimentar. Però TAMBÉ ens trobarem l’últim dissabte de mes com sempre, si Déu vol.

Què hem fet, avui, en aquesta Samfaina no oficial? Un homenatge a l’abuela Teresa i el seu arròs amb conill i pebrot. Que la cuina de les àvies i les mares és el pilar de la civilització mediterrània ho sabem o ho intuïm tots. Així doncs, l’abuela Teresa feia un foc entre tres pedres, en un racó de parets socarrades del seu pati. Els ingredients els havia plantat o criat ella al seu hort. Ho posava tot al foc, mentre feia altres coses, anava i venia, perquè tenia tot i tothom al cap, i vigilava l’arròs com si res, i li donava un toc aparentment descuidat, però el resultat era perfecte, excels, o almenys és el record d’una infantesa feliç i plena d’amor.

Avui hem assajat el mateix no en un foc entre tres pedres, sinó amb un difusor en fogons de gas, per repartir el calor de forma uniforme i fer, d’entrada, una reducció del pebrot roig i verd. Dues hores, slow food. El pebrot tenyeix i perfuma l’oli. El pebrot es reserva, i sobre l’oli es fregeix el conill.

La reducció del pebrot.

Un cop fregit el conill es torna a posar el pebrot i salsa de tomàquet, que s’ha fet abans, i es fa una mica de lloc i s’hi posa l’arròs. Aquest arròs s’ha de sofregir en l’oli perfumat pels sucs del pebrot, i després s’hi afegeix aigua calenta, res de brou, no cal, i s’acaba fent tot.

Les amanides, les postres i els vins
Al voltant d’aquest plat principal hem organitzat el menú. Un parell d’amanides: la waldorf, un clàssic, que té api, poma, raïm negre, panses i nous, i fulla variada, i una vinagreta d’oli, llet, llimona, sal i pebre. En segon lloc, una amanida treta d’Ottolenghi, amb enciam, cebeta tendra, raves, càperes, tomàquet sec, i una vinagreta d’oli, all, suc de llimona, sal i pebre.

De postres, Itàlia, que no falla mai. La Colomba és una preparació de Setmana Santa que recorda molt el panettone, perquè té la mateixa base de massa mare, però amb un altre disseny. Vins? Un Veltlínské Zelené txec, per fer honors al vi local. Un blanc portuguès, Douro, Porca de Murça. Un Ribera del Duero, doble RR.

L’OFF-Samfaina és la prova d’un èxit, perquè amb un sol dissabte al mes no n’hi ha prou: calen més dies per provar més tècniques i més procediments. Definitivament, el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant.

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el primer dinar experimental de març.

Segona sessió de curts VOC: més temes, però la clau és sempre saber narrar.

El Casal Catalanotxec va fer la segona sessió de la mostra VOC d’Òmnium Cultural a Praga. Som pocs, però hi som. En les converses vam comentar que aquest format digital té un potencial infinit per a distribuir continguts entre la diàspora, per poc que les comunitats i les institucions s’hi posin i facin el que toca.

Més varietat de temes
Dit això, què vam veure? En la primera sessió vam dir, com una especulació, que semblava que si no fas un curt de determinades categories temàtiques el més possible és que el teu curt no acabi veient la llum. Vam suggerir per exemple nens i nenes prepúbers, sexualitats no normatives o qualsevol forma de mastegar indefinidament un trauma. Ara bé, en la segona sessió veiem que estàvem equivocats: tots els curts sorprenen per l’originalitat de la temàtica que trien. Bé, de fet tots menys un. Això és el que vam veure.

El tren de l’alegria (Jordi Boquet, 2023) passa en una aula de formació d’actors, entre jocs de dinàmiques i role-playing, però també se’n podria dir experiments psicològics per manipular els aspirants a actors, provocar-los emocions fortes i ensenyar-los a controlar-les. El programa del VOC diu que «recorda casos com el de l’Institut del Teatre o el que va destapar el Diari Ara a terres lleidatanes», però no és veritat: de fet, degrada aquest curt relacionar-lo amb la creació de pànics morals i el negoci de la comunicació. Aquí, per contra, som davant d’una mostra del difícil i desagraïda que és la formació de l’actor, amb elements de realisme de documental. Costa deixar de pensar en que passar per un institut de teatre ha de ser una experiència intensíssima, i que és impossible que tots els graduats que les escoles de teatre produeixen cada any acabin dedicant-s’hi. Però bé: l’important és que el curt crea i manté tensió fins al final, l’artefacte narratiu funciona.

La casa oberta (Julieta Lasarte, 2023) són records de la neta de l’actriu catalana Mary Santpere (1913-1992) al voltant d’una elegant casa d’estiu, la casa del títol. Està fet amb la veu de la narradora i una successió d’imatges de filmacions familiars, iuxtaoposant imatges de la vida familiar a la casa, en un ambient de benestar, relax i impecables sastreria d’estiu i respectabilitat petitburgesa, sobretot la terrassa, d’aquells sopars i sobretaules, etc., alternades amb imatges de la casa buida. Del marit de la Santpere i avi de la narradora és conegut que es va suïcidar, però les imatges del món familiar i el testimoni de la seva neta el mostren com el més comediant de la família. Aquí hi ha un potencial narratiu que no cal dir supera de molt les possibilitats d’un curt, el qual continua com un exercici d’estil, sense tensió ni narració.

Al Nadal toca fusta (Max Calvera, 2022) és un deliri de sèrie B al voltant del tió i un nen estrany. Probablement el difícil de fer un curt és que el motiu «encaixi» en les possibilitats del mitjà, és a dir que no es noti que fas un curt perquè no tens diners per fer una pel·lícula. Si et passa això el perill és acabar sobrecarregant-lo fins a més enllà del despropòsit. A més trobar nens actors creïbles és, com se sap, molt difícil. D’altra banda situar la tradició del tió en un context on no l’entendran farà gràcia sobretot a Catalunya, per raons òbvies, però basar la comicitat en aquest sobreentès queda molt casolà.

Una corda lligada en l’espai (Ingrid Ferrer, 2023) és un estilitzat i breu fragment de sis minuts de documental, un instant en la vida de la gent que s’ocupa de fer tocar les campanes en petites esglésies rurals.

El curt com un projecte de llargmetratge
Si mai no ens haguéssim separat (Marc Esquirol, 2023) és de nou un apunt, un esbós de llargmetratge complet, però ben narrat i filmat, en la tradició bergmaniana la psicopatologia de la parella urbanita i benestant, amb problemes de luxe, de gent civilitzada. Pel que sembla ell i ella, encara joves i bonics i de perfecta dentadura, després d’una crisi es donen «una altra oportunitat» en una escapada a la neu, però ai, volen i dolen, el que s’ha trencat sembla que ja no es pot reparar, tot i que sempre pot caure un últim clau, per què no, sempre ve de gust. Qui es cregui aquestes premisses i el món de gent amb aquest nivell de preocupacions valorarà sens dubte la qualitat i el potencial de l’autor.

Traca (Marc Camardons, 2023) és l’únic dels curts de la sessió amb la temàtica previsible, en aquest cas les dificultats existencials dels homosexuals. Són nois marginals, de barriada, de polígon, parlant en una barreja de català i espanyol, amb un llenguatge ple fins a dalt de fantasies vulgars i no cal dir que masclistes no, el que ve després. Fins que dos es queden sols i passa alguna cosa que dona sentit literal a la noció del que et passa quan no pots més i una veritat irreprimible t’esclata a la cara.

El Palau Clam-Gallas és obert i es pot visitar

Hi heu passat infinites vegades si viviu a Praga, i el veureu segur si veniu de visita: és el casalot que té dos atlants a la porta al cor de la ciutat vella, al carrer Husova. És un palau barroc espectacular. És de l’ajuntament, el gestiona el museu d’història. Fa un any i mig que és obert al públic.

Escalinata…

En un primer pis hi ha art exposat, però a la planta superior s’hi accedeix per una escalinata i s’entra en una successió de salons “de conte de fades”, restaurats i tornats a l’esplendor material amb excel·lència.

Els salons…

Karel Schwarzenberg venia de nen al palau a veure l’àvia
L’altre dia comentàvem aquí el traspàs de Karel Schwarzenberg, que va ser el primer cap de gabinet de Václav Havel, ministre d’Afers Exteriors i un candidat a la Presidència de la República que no va guanyar però va ser molt votat. Un home conegut, prou popular i ja desaparegut, però viu en la memòria de la majoria de la població del país.

Doncs bé, Schwarzenberg, nascut el 1937, explicava que de nen venia al palau a veure l’àvia que hi vivia, la senyora Eleonora Clam-Gallas. Aquesta connexió entre una persona coneguda i un monument com el palau és part de l’imaginari col·lectiu i problement funciona, en la societat txeca culta hi ha un gran consens transversal a l’hora de conservar i mantenir viu el patrimoni.

Així l’àvia de Schwarzenberg ja tenia a casa el ministeri d’Hisenda de la Primera República. Després l’Estat li va posar a casa direcció de Correus. A finals de la Segona Guerra Mundial l’arxiu muncipal va dipositar-hi materials, i gràcies a això es van salvar de l’incendi que va destruir l’arxiu principal, quan els fets de la revolta contra l’ocupant alemany, el maig de 1945.

Els anys cinquanta les sales a la segona planta del palau van ser la seu de l’arxiu municipal. L’edifici es va anar degradant per manca de manteniment. Entre 1981 i el 1994 es va reformar sense deixar de ser la seu de l’arxiu, amb els documents apilats a tot arreu, fins i tot a les escales.

Finalment, el 2013 l’arxiu va abandonar el palau per permetre una costosa reconstrucció general finançada per l’ajuntament de Praga. Avui el palau és propietat de l’ajuntament, que el fa servir per celebrar trobades socials i actes representatius. El en 2022 va confiar la gestió al museu municipal d’història.

Continua llegint «El Palau Clam-Gallas és obert i es pot visitar»

Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.

S’ha fet la primera sessió de la mostra de curts catalans VOC 2024 d’Òmnium Cultural. El lloc, el Zizkovsiska, és un petit club o espai de Žižkov que té una vibra semiclandestina: s’hi entra trucant al timbre, i la vintena d’assistents han omplert prou la sala.

Els curts han agradat perquè el públic els ha interpretat i n’ha parlat. La simplicitat enganyosa d’un curt no es remarcarà mai prou: són quinze, vint minuts, el creador no té marge per a la digressió, no té on amagar-se.

La paleta temàtica és àmplia, però sobretot està dins de grans categories, que es van repetint: nens i nenes prepúbers al final de la innocència infantil; gent gran o d’alguna manera marginal; qualsevol sexualitat no normativa; coses al voltant del trauma, el que sigui. Costa no pensar que un curt arribi a existir si no tira cap a certs camps temàtics.

D’altra banda en tots ells la qualitat visual es pot donar per descomptada: les imatges són atractives. També es pot pensar: només faltaria. Els creadors van a caríssimes escoles de cinema i no poden NO aprendre la part del cinema que consisteix en fer una bona fotografia.

Documentals i històries
Anem als curts. «Les més grans» (Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson) és semidocumental. Parla de dones «grans» en els dos sentits: edat i grandesa moral. La frase feta «qui dia passa any empeny» té molt més sentit sobretot a partir dels noranta anys, on cada matí pots saber que el «fins demà» del dia abans a l’amiga amb qui vas fer la passejada de cada dia ha estat l’últim, perquè s’ha mort la mateixa nit.

Alhora, s’homenatja una altra dona longeva, de més de 90 anys, que recull el ram de flors i s’excusa doent que se n’ha d’anar perquè ha de fer el dinar per a deu o dotze. És un exaltació de les dones de més edat, a les mares i les àvies de tothom, que han viscut per als altres, i que ja se’n van anant a l’altre barri, pel fet biològic: la seva desaparició ens porta a un món nou i sospitem que les trobarem a faltar.

«Els amants» (Joan Vives) parteix del vers més conegut del gran Vicent Andrés Estellés, «No hi havia a València dos amants com nosaltres», i crea un deliri d’amor heterosexual boig, amb bandes de música valencianes i monstres marins amb tentacles de sèrie B (!), més passatges fets amb animació. Confronta el món convencional «respectable» i el món marginal, i la boja menyspreada per tothom «normal» triarà anar-se’n al fons del mar amb el seu monstre.

Continua llegint «Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.»

Tribistro, al peu de la torre de comunicació de Žižkov

Cafès i bistros originals de Praga (32)

Havel ja és una icona per a les generacions més joves (v. pintura a la dreta)

Si sou a Žižkov o hi esteu de pas, al peu mateix de la icònica torre de comunicació que sembla sortida de Star Trek hi ha el Tribistro. En essència és l’enèsim lloc acollidor i agradable que té la ciutat, amb esmorzars rotunds i sandvitxos (molt bé el BLT), hummus, croquetes de jamón serrano (ves a saber) i hamburgueses petites. El lloc funciona perquè fa cantonada i té moltes finestres i llum natural, com a mínim.

A l’interior amb llums i art original es pot crear per relativament poc un ambient únic, pensat per algú que hi posa un mínim d’ànima, ben diferent a l’esterilitat uniforme de les franquícies habituals.

El Tribistro de Žižkov és un d’aquests llocs d’àmbit eminentment local, de seguida s’acostuma a anar-hi gent que viu a poca distància, i hi va regularment. És un lloc de reunió de parelles i grups d’amics i sovint es nota que es coneixen amb el servei.

Per aquesta raó són llocs ideals per a treballadors autònoms i gent que treballa a casa i ja li va bé canviar d’aires, com servidora,

No hi ha res a fer però amb el maleït fil musical (1). Ara bé, aquí podeu demanar que el baixin en un 20 per cent i us fan cas perquè són llocs independents i sempre hi ha els amos o gent propera als amos atenent la clientela, i el servei vol ser i és molt amable, positiu i cuqui, i s’agraeix.

_____
(1) Tant de bo es podreixi eternament al cinquè cercle de l’infern el fill de cinc mil putes que va decidir que els cafès necessiten musiqueta ambiental, que no pot ser viure sense la murga de la musiqueta.

El carnaval del Castell i Malá Strana

El grup de sortides urbanes a Praga (encara no consolidat ni sense nom oficial) del Casal Catalanotxec hem anat a veure la desfilada de carnaval de l’associació de veïns de Malá Strana i el Castell. Els dos barris són l’essencial del centre històric de Praga a la riba esquerra del riu. És el que tothom vol veure si ve un parell de dies. El turisme degrada el patrimoni històric i destrueix la vida cívica, en benefici de castes de propietaris rendistes. Ara bé, en contra del que podria semblar el centre històric encara és viu, en el sentit que hi ha gent que hi viu normalment, que només vol el mateix que qualsevol, anar fent, treballant i criant fills.

Lectura del jurament de Carnestoltes. Els disfressats es comprometen a cantar a ple pulmó i respectar el mobiliari urbà. El que es veu al fons és el Ministeri d’Afers Exteriors.


L’associació que ha fet té el bonic nom d’associació de ciutadans i amics de Malá Strana i Hradčany (“Spolek občanů a přátel Malé Strany a Hradčan”). Entre les seves activitats organitzen aquesta desfilada de Carnestoltes.

La convocatòria era davant la taverna U Černeho vola (El bou negre), que està al costat del Ministeri d’Afers Exteriors. És una taverna txeca essencial, que segurament no s’ha acabat de ventilar del tot des de 1965. Hi ha com una brutalitat plebea i medieval de taules llargues, menjars simples i cervesa abundant.

Beure cervesa ABANS del migdia, pràcticament per esmorzar, és propi d’un cert tipus de txec, són els seus costums i s’han de respectar. Allí mateix, al monestir de Strahov, encara hi havia botifarres, carn rostida i sopa de sang, pròpia de la matança. Vam parlar aquí d’una celebració de la matança del porc txeca a principis d’octubre, que és quan comença el cicle.

Es disfressa relativament poca gent, però els que es disfressen tenen caràcter.

Ha anat arribant la gent. Es disfressen pocs, però els que es disfressen hi treballen i hi pensen prou. Hem vist capgrossos en forma de cabra, vaca i cavall. Hem vist gent amb barrets i vestits del segle XVIII. Hem vist gent repartint xopets de slivovice, un destil·lat de pruna que té vora un 40% d’alcohol. Les disfresses responien a una inspiració molt eclèctica. Hem vist alguns vodník, homes i dones amb la cara pintada de verd i cabells verds, d’acord amb un motiu de la mitologia txeca, un esperit dels llacs i dels rius.

El “senyor rei” s’està fotent un xopet d’un destil·lat de pruna de quasi quaranta graus pels volts del migdia. La normalització del consum d’alcohol és essencial per entendre la cultura txeca.

La desfilada comença a baixar cap al riu, acompanyada de la música d’una banda de dechovka, instruments de vent i senzill ritme binari. L’ambient és quasi familiar. La gent es coneix: hi ha una família difressada de “mort i terror”: el pare du un casc de la Wehrmacht, va de negre, la mare és una bruixa, els nens duen maquillatge de crani a la cara i dalles, són la mort. L’0rganització fotografia, anota i documenta cada disfressa, perquè hi ha un concurs.

La desfilada s’atura davant de l’esplanada del Castell. Continuaran fins a Kampa. A l’hora de dinar la gent disfressada s’escamparà per les tavernes de Malá Strana, però no ens quedem fins al final.