El documental “Fauna”, de Pau Faus, al festival “Jeden svět” a Txèquia

“Fauna”, de Pau Faus. Ramaderia i laboratoris a Catalunya, avui.

Arriba el festival Jeden Svět/One Word, dedicat als drets humans, que bàsicament vol dir una amplíssima selecció (aquí teniu el programa) de documentals i pel·lícules. Del 20 de març al 21 d’abril passa per Praga i 48 ciutats del país. Ho organitza Člověk v Tísni, una ONG que és molt poderosa en la comunitat política i acadèmica txeca de les relacions internacionals, i amb molts i importants contactes entre l’establishment polític i corporatiu. L’esforç de producció que és organitzar projeccions en tantes ciutats difícilment es pot finançar amb la venda entrades.

La programació conté documentals i pel·lícules que acostumen a tenir una qualitat documental en el tractament del contingut. “Fauna” de Faus, presentat aquí (en txec), netament en la categoria de documental, té una premissa simple, la confrontació de dos mons aparentment separats però que depenen l’un de l’altre, com són la ciència i el laboratori, d’una banda, i de l’altra la ramaderia urbana que proveeix animals als laboratoris. El primer és el futur potencial, el segon una activitat ancestral en extinció, però tot i així depenen l’un de l’altre. Es projecta a Praga el 22 i el 27 de març, en la primera està prevista la presència del director (detalls).
_____
Special thanks a la lectora M.S.

Presenten a Praga la traducció al txec de “Canto jo i la muntanya balla”, d’Irene Solà.

El 5 de març s’ha presentat a Praga la traducció al txec de la novel·la Canto jo i la muntanta balla, d’Irene Solà, un dels llibres de més èxit de la literatura catalana recent.

Un acte petit, quasi íntim, promogut per l’organització col·legial dels traductors literaris txecs, Obec Překladatelů.

Han parlat el traductor, Michal Brabec, i l’editor, Vítek Groesl, dos vells coneguts del Casal, van intervenir a l’acte del Casal Catalanotxec per Sant Jordi, i el Vítek ha publicat articles en aquesta revista. Brabec és probablement el traductor més important de la seva generació, deixeble de Jan Schlejbal, el pare de la katalanistika txeca contemporània, a qui vam entrevistar.

Brabec ha fet un breu context de la literatura catalana i de l’obra traduïda, dins de les possibilitats de l’acte. L’edició té un ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i a la pròpia edició del Ministeri de Cultura Txec.

En la segona part Brabec ha explicat l’experiència de traduir la llengua poètica i riquíssima de Solà, com va haver de passar per fòrums i recursos de traductor, i com va tenir l’ajut de l’autora.

Groesl va presentar l’editorial, que es diu Euskaldun. És un projecte valent, al límit de la temeritat, orientat a portar al txec llengües poc traduïdes com el català, el basc i llengües balcàniques, entre altres. Tenen previst treure una antologia de cent anys de conte català.

L’ombra allargada del nacionalisme espanyol banal
En el torn de preguntes s’ha comprovat com el nacionalisme espanyol banal ho infecta tot: una traductora literària txeca, algú suposadament informat, encara dona crèdit a debats superats dels anys vuitanta i noranta, com les subdivisions terminològiques de la llengua catalana o l’intent de fer veure que els catalans que escriuen en espanyol fan literatura catalana.

L’acte l’ha amenitzat el músic català Albert Font, que corre per Praga, amb cançons de Sopa de Cabra, Sau, la Troba Kung-fu i una havanera clàssica (sí: El meu avi) amb un toc de rumba catalana.

El cafè Avoid és al riu, al moll de Rašín (« Rašínovo nábřeží»), un d’aquells petits locals amb grans finestrals circulars que va ser reconstruït fa relativament poc. La cervesa és cara i el que s’hi pot menjar és mediocre, però s’hi va sobretot quan fa bon temps, per estar fora, veient els cignes i els ànecs i els vaixells i els passavolants, a peu, en bicicleta i en patinet.

Segona sessió de curts VOC: més temes, però la clau és sempre saber narrar.

El Casal Catalanotxec va fer la segona sessió de la mostra VOC d’Òmnium Cultural a Praga. Som pocs, però hi som. En les converses vam comentar que aquest format digital té un potencial infinit per a distribuir continguts entre la diàspora, per poc que les comunitats i les institucions s’hi posin i facin el que toca.

Més varietat de temes
Dit això, què vam veure? En la primera sessió vam dir, com una especulació, que semblava que si no fas un curt de determinades categories temàtiques el més possible és que el teu curt no acabi veient la llum. Vam suggerir per exemple nens i nenes prepúbers, sexualitats no normatives o qualsevol forma de mastegar indefinidament un trauma. Ara bé, en la segona sessió veiem que estàvem equivocats: tots els curts sorprenen per l’originalitat de la temàtica que trien. Bé, de fet tots menys un. Això és el que vam veure.

El tren de l’alegria (Jordi Boquet, 2023) passa en una aula de formació d’actors, entre jocs de dinàmiques i role-playing, però també se’n podria dir experiments psicològics per manipular els aspirants a actors, provocar-los emocions fortes i ensenyar-los a controlar-les. El programa del VOC diu que «recorda casos com el de l’Institut del Teatre o el que va destapar el Diari Ara a terres lleidatanes», però no és veritat: de fet, degrada aquest curt relacionar-lo amb la creació de pànics morals i el negoci de la comunicació. Aquí, per contra, som davant d’una mostra del difícil i desagraïda que és la formació de l’actor, amb elements de realisme de documental. Costa deixar de pensar en que passar per un institut de teatre ha de ser una experiència intensíssima, i que és impossible que tots els graduats que les escoles de teatre produeixen cada any acabin dedicant-s’hi. Però bé: l’important és que el curt crea i manté tensió fins al final, l’artefacte narratiu funciona.

La casa oberta (Julieta Lasarte, 2023) són records de la neta de l’actriu catalana Mary Santpere (1913-1992) al voltant d’una elegant casa d’estiu, la casa del títol. Està fet amb la veu de la narradora i una successió d’imatges de filmacions familiars, iuxtaoposant imatges de la vida familiar a la casa, en un ambient de benestar, relax i impecables sastreria d’estiu i respectabilitat petitburgesa, sobretot la terrassa, d’aquells sopars i sobretaules, etc., alternades amb imatges de la casa buida. Del marit de la Santpere i avi de la narradora és conegut que es va suïcidar, però les imatges del món familiar i el testimoni de la seva neta el mostren com el més comediant de la família. Aquí hi ha un potencial narratiu que no cal dir supera de molt les possibilitats d’un curt, el qual continua com un exercici d’estil, sense tensió ni narració.

Al Nadal toca fusta (Max Calvera, 2022) és un deliri de sèrie B al voltant del tió i un nen estrany. Probablement el difícil de fer un curt és que el motiu «encaixi» en les possibilitats del mitjà, és a dir que no es noti que fas un curt perquè no tens diners per fer una pel·lícula. Si et passa això el perill és acabar sobrecarregant-lo fins a més enllà del despropòsit. A més trobar nens actors creïbles és, com se sap, molt difícil. D’altra banda situar la tradició del tió en un context on no l’entendran farà gràcia sobretot a Catalunya, per raons òbvies, però basar la comicitat en aquest sobreentès queda molt casolà.

Una corda lligada en l’espai (Ingrid Ferrer, 2023) és un estilitzat i breu fragment de sis minuts de documental, un instant en la vida de la gent que s’ocupa de fer tocar les campanes en petites esglésies rurals.

El curt com un projecte de llargmetratge
Si mai no ens haguéssim separat (Marc Esquirol, 2023) és de nou un apunt, un esbós de llargmetratge complet, però ben narrat i filmat, en la tradició bergmaniana la psicopatologia de la parella urbanita i benestant, amb problemes de luxe, de gent civilitzada. Pel que sembla ell i ella, encara joves i bonics i de perfecta dentadura, després d’una crisi es donen «una altra oportunitat» en una escapada a la neu, però ai, volen i dolen, el que s’ha trencat sembla que ja no es pot reparar, tot i que sempre pot caure un últim clau, per què no, sempre ve de gust. Qui es cregui aquestes premisses i el món de gent amb aquest nivell de preocupacions valorarà sens dubte la qualitat i el potencial de l’autor.

Traca (Marc Camardons, 2023) és l’únic dels curts de la sessió amb la temàtica previsible, en aquest cas les dificultats existencials dels homosexuals. Són nois marginals, de barriada, de polígon, parlant en una barreja de català i espanyol, amb un llenguatge ple fins a dalt de fantasies vulgars i no cal dir que masclistes no, el que ve després. Fins que dos es queden sols i passa alguna cosa que dona sentit literal a la noció del que et passa quan no pots més i una veritat irreprimible t’esclata a la cara.

El Palau Clam-Gallas és obert i es pot visitar

Hi heu passat infinites vegades si viviu a Praga, i el veureu segur si veniu de visita: és el casalot que té dos atlants a la porta al cor de la ciutat vella, al carrer Husova. És un palau barroc espectacular. És de l’ajuntament, el gestiona el museu d’història. Fa un any i mig que és obert al públic.

Escalinata…

En un primer pis hi ha art exposat, però a la planta superior s’hi accedeix per una escalinata i s’entra en una successió de salons “de conte de fades”, restaurats i tornats a l’esplendor material amb excel·lència.

Els salons…

Karel Schwarzenberg venia de nen al palau a veure l’àvia
L’altre dia comentàvem aquí el traspàs de Karel Schwarzenberg, que va ser el primer cap de gabinet de Václav Havel, ministre d’Afers Exteriors i un candidat a la Presidència de la República que no va guanyar però va ser molt votat. Un home conegut, prou popular i ja desaparegut, però viu en la memòria de la majoria de la població del país.

Doncs bé, Schwarzenberg, nascut el 1937, explicava que de nen venia al palau a veure l’àvia que hi vivia, la senyora Eleonora Clam-Gallas. Aquesta connexió entre una persona coneguda i un monument com el palau és part de l’imaginari col·lectiu i problement funciona, en la societat txeca culta hi ha un gran consens transversal a l’hora de conservar i mantenir viu el patrimoni.

Així l’àvia de Schwarzenberg ja tenia a casa el ministeri d’Hisenda de la Primera República. Després l’Estat li va posar a casa direcció de Correus. A finals de la Segona Guerra Mundial l’arxiu muncipal va dipositar-hi materials, i gràcies a això es van salvar de l’incendi que va destruir l’arxiu principal, quan els fets de la revolta contra l’ocupant alemany, el maig de 1945.

Els anys cinquanta les sales a la segona planta del palau van ser la seu de l’arxiu municipal. L’edifici es va anar degradant per manca de manteniment. Entre 1981 i el 1994 es va reformar sense deixar de ser la seu de l’arxiu, amb els documents apilats a tot arreu, fins i tot a les escales.

Finalment, el 2013 l’arxiu va abandonar el palau per permetre una costosa reconstrucció general finançada per l’ajuntament de Praga. Avui el palau és propietat de l’ajuntament, que el fa servir per celebrar trobades socials i actes representatius. El en 2022 va confiar la gestió al museu municipal d’història.

Continua llegint «El Palau Clam-Gallas és obert i es pot visitar»

Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.

S’ha fet la primera sessió de la mostra de curts catalans VOC 2024 d’Òmnium Cultural. El lloc, el Zizkovsiska, és un petit club o espai de Žižkov que té una vibra semiclandestina: s’hi entra trucant al timbre, i la vintena d’assistents han omplert prou la sala.

Els curts han agradat perquè el públic els ha interpretat i n’ha parlat. La simplicitat enganyosa d’un curt no es remarcarà mai prou: són quinze, vint minuts, el creador no té marge per a la digressió, no té on amagar-se.

La paleta temàtica és àmplia, però sobretot està dins de grans categories, que es van repetint: nens i nenes prepúbers al final de la innocència infantil; gent gran o d’alguna manera marginal; qualsevol sexualitat no normativa; coses al voltant del trauma, el que sigui. Costa no pensar que un curt arribi a existir si no tira cap a certs camps temàtics.

D’altra banda en tots ells la qualitat visual es pot donar per descomptada: les imatges són atractives. També es pot pensar: només faltaria. Els creadors van a caríssimes escoles de cinema i no poden NO aprendre la part del cinema que consisteix en fer una bona fotografia.

Documentals i històries
Anem als curts. «Les més grans» (Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson) és semidocumental. Parla de dones «grans» en els dos sentits: edat i grandesa moral. La frase feta «qui dia passa any empeny» té molt més sentit sobretot a partir dels noranta anys, on cada matí pots saber que el «fins demà» del dia abans a l’amiga amb qui vas fer la passejada de cada dia ha estat l’últim, perquè s’ha mort la mateixa nit.

Alhora, s’homenatja una altra dona longeva, de més de 90 anys, que recull el ram de flors i s’excusa doent que se n’ha d’anar perquè ha de fer el dinar per a deu o dotze. És un exaltació de les dones de més edat, a les mares i les àvies de tothom, que han viscut per als altres, i que ja se’n van anant a l’altre barri, pel fet biològic: la seva desaparició ens porta a un món nou i sospitem que les trobarem a faltar.

«Els amants» (Joan Vives) parteix del vers més conegut del gran Vicent Andrés Estellés, «No hi havia a València dos amants com nosaltres», i crea un deliri d’amor heterosexual boig, amb bandes de música valencianes i monstres marins amb tentacles de sèrie B (!), més passatges fets amb animació. Confronta el món convencional «respectable» i el món marginal, i la boja menyspreada per tothom «normal» triarà anar-se’n al fons del mar amb el seu monstre.

Continua llegint «Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.»

El National Theatre de Londres als cines de Praga

La retransmissió d’obres de teatre filmades a Londres en directe és una experiència que no s’ha de deixar perdre ningú que estimi la cultura anglesa i el teatre. Se n’ocupa la gent d’Aerofilms, aquí hi ha el programa de les obres en curs. La sala gran del cinema Světozor s’omple de públic txec i expat igualment entusiasta, que aplaudeix quasi com si estigués al teatre. Les obres són en anglès amb subtítols en txec.

El públic de la projecció de cinema a la pausa veu els londinencs que eren al teatre quan es va gravar l’obra, es produeix un efecte curiós de mirall.

Fan teatre anglès classic, un Shakespeare, Romeu i Julieta, dos anglesos contemporanis i un Oncle Vània de Txèkhov. L’excel·lència dels muntatges, els textos i els actors és defensa sola. A Skylight (Claraboia), de David Hare, es pot veure Bill Nighy i Carey Mulligan, que són dos actors coneguts pel cinema més comercial, però que aquí brillen amb l’autenticitat que dona el teatre i l’actor exposat sense truc: com Bill Nighy comunica només per la forma com agafa un tros de formatge en mal estat i el mira, o com Carey Mulligan li deixa anar respostes sarcàstiques.

El text és potent: es confronten dues visions del món, la de l’home que ve de baix i es fa ric, i la de l’antiga amant que no li pot perdonar l’egoisme, el narcisisme i la covardia emocional, els trets de caràcter que el van fer ric i van fer que ella s’interessés per ell per primer cop. Els personatges van parlant, exposant els seus motius, i l’espectador els entén i els estima els dos, perquè els conflictes humans són profunds i complexos. El text és als antípodes de la vulgaritat militant, dels repugnants esforços amb “missatge”.

L’obra té una energia txekhoviana, de personatges parlant elaboradament sobre el seus sentiments, sobre el que han perdut pel camí de la vida i el que hauria pogut ser. Ara bé, no ho porta fins a l’extrem, hi ha un final obert que deixa un marge per a l’esperança.

Si sou de teatre, encara que sigui al cinema, perquè està gravat de forma perfecta, no us ho perdeu.

Sociologia pop de Praga al metro


John Paul Newman es defineix a X com un historiador dedicat a segle XIX i XX al centre i el sud d’Europa, movent-se entre Dublín, Praga, Sofia i Zagreb. El 12 de gener va fer aquesta piulada:

How to recognise Prague’s social classes ? It’s simple: the city’s aristocracy live near green line metro stations, the middle classes favor the red line, and yellow is for proletarians…

No cal dir que és una simplificació, però té un punt atractiu perquè té molt d’aprofitable, sobretot per a la línia verda, en les altres és una mica més forçat.

La línia verda, que segons Newman és on viu l’aristocràcia, uneix Letná i Dejvice a la riba esquerra i Vinohrady a la riba dreta, que són dos barris de sociologia semblant: un urbanisme consolidat des d’abans de la guerra, esplendor burgès de la primera república, pisos grans i esplèndids, velles famílies propietàries. Més enllà Dejvice hi ha la zona de mansions i jardins, amb molts d’edificis que són ambaixades i residències diplomàtiques.

És la línia vermella de classe mitjana? Forçant-ho una mica potser sí. Uneix la zona de Pankrác, on hi ha moltes seus d’empreses i oficines, fins a les zones residencials de Kobylisy i més enllà. A Vyšehrad hi ha el Palau de Congressos més gran, voltat d’hotels.

La línia groga és la que va a Černý Most, un dels complexos d’habitatges populars més grans de la ciutat. Els edificis d’apartaments els van construir molt alts, de deu pisos i més, autèntiques caixes amb la brutalitat del funcionalisme embastardit, i és que el règim comunistat ja feia les coses una mica així, amb més èmfasi en resoldre coses que en concessions sensible.

Potser per això de Černý Most, i per barris semblants a l’altre extrem de la línia, Newman diu que és la línia més proletària. Perquè d’altra banda també passa per Karlín, que és un altre lloc amb múltiples seus d’empreses. La línia groga també passa per Anděl, un altres dels centres de la ciutat, i se’n va cap al sud, seguint la riba esquerra del riu, en uns terrenys on s’estan construint un munt de promocions immobiliàries, amb pisos per a als assalariats emergents, però no tan alts, amb façanes més amb un altre ritme i un altra estructura més treballada, sense un aire tan proletari com el Černý Most dels anys setanta.

cukroví

(mojelahve.cz)

El plaer dels cukroví, la galeteta txeca de Nadal, estava (està) més lligat al fet de trobar-se i fer-ne que no pas de menjar-ne: estar en companyia, anar pastant, tallant, enfornant i espolsant el sucre molt, passant les tardes del dies d’advent.

Tradicionalment era cosa de les dones. Les mares passaven el know-how a les filles. Avui és més probable que el passin les àvies a les netes. O bé es compren fets, a uns preus que són delirants si es considera que no són interessantíssimes per al paladar llatí: massa farina, massa mantega. Les nocions de “frescor” i “lleugeresa” no són centrals en la gastronomia del país.

Però bé: les galetones s’han de menjar, normalment n’hi ha massa, i quan són mediocres embafen i cansen. Pot donar peu a situacions socialment incòmodes. Són els cukroví de la sogra millor que els de la jove? Cal anar-los tastant tots.

N’hi ha desenes de tipus, alguns més populars que altres, però no hi ha una llista definitiva i tancada. No és obligatòria la farina: n’hi ha que es fan amb pasta de fruit sec molt. El fruit sec més comú a Txèquia és la nou. Així, surten elements de les noves generacions que tornen a donar valor al treball manual i l’artesania i exploren noves receptes.

_____
La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.