Els edificis de Praga 3 vistos per Violeta Aguiló

L’església del Sagrat Cor de Jesús, a la plaça de Jiřího z Poděbrad vista per Violeta Aguiló.

Violeta Aguiló dibuixa els edificis del paisatge de la ciutat. Va començar a Barcelona, on va néixer, continua a Praga, on viu, a Žižkov. Com tots els creadors visuals és a Instagram. La van trobar els responsables de comunicació del districte de Praga 3 i li van proposar que fes una sèrie de catorze il·lustracions sobre edificis icònics del districte. Se n’ha fet un llibret per acolorir («omalovánky») i un joc de postals. Els dibuixos són expressius i alhora precisos. És com si se centressin en la pell de l’edifici i a vegades en l’entorn, una mica d’arbrat, places i allò que dona caràcter en aquesta part de la ciutat, sempre sense incloure la figura humana. A partir del 2 de febrer els originals estan exposats al centre d’informació del districte, tocant a la plaça Jiřího z Poděbrad. Recordeu que la parada de metro està tancada per obres, aneu a la següent, o veniu en tramvia.

SCANDI o la panoràmica anual de cinema escandinau

Per exemple «Emigants», sobre la immigració sueca als Estats Units el segle XIX (scandifest.cz)

Avui comença a Praga la panoràmica de cinema escandinau a Praga (programa), una setmana, una de les més regulars, constants i riques que es fan a la ciutat, amb la intel·ligència pràctica que tenen els escandinaus de presentar-se junts de cara al món.

Festival de cinema iranià

(iranci.cz)

Des d’avui fins diumenge hi ha un petit festival de cinema iranià a Praga (i la setmana que ve a Brno), que com no podia ser d’altra manera es fa ressò de la situació al país, sota el mateix lema de dona, vida i llibertat. El cinema iranià és una finestra a tot un món molt desconegut, d’una gran riquesa. Podeu veure-hi la pel·lícula Persepolis, de Marjane Satrapi, la mateixa autora que el comic, entre altres. Aquí tot el programa.

Societat txeca (des)coneguda

Del bloc de notes d’un sociòleg txec jove

Pavel Pospěch (1980) és sociòleg i ensenya a la Universitat Masaryk (MUNI) de Brno. Ha publicat el 2022 una reimpressió del llibre Neznámá společnost («Societat desconeguda»), que va sortir el 2021, amb notes i aportacions interessants per conèixer la societat txeca d’ara mateix i revindicar la posició del sociòleg.

Pavel Pospěch (kavarna.hostbrno.cz)

El llibre parla de societat (des)coneguda perquè vol aplicar a la societat d’ara la mirada del sociòleg, que no és altra que posar en dubte el que és conegut, el que es dona per descomptat. Per entendre la societat txeca, diu, hem de mirar-la com si fos desconeguda. El sociòleg arriba a conclusions, simplifica i explica com és la gent i per què actua com actua, i això, diu, i aquí reivindica la professió, és d’interès per a l’Estat i les empreses.

Això seria la conclusió. Abans, per arribar-hi passa per una sèrie de temes ordenats per capítols. «Privatismus», o sigui «privatisme» seria una tendència dominant: menciona l’ingent nombre de piscines privades que tenen els txecs, tot i que la sequera persistent al país ja ha portat a la prohibició d’omplir-les amb aigua de l’aixeta. Ho lliga a la tradició de la residència al camp pròpia, la «chalupa». Paradoxalment, durant el comunisme la gent es va tancar en massa a la vida privada. Més de trenta anys després les noves generacions continuen.

En aquest sentit Pospěch fa notar la participació electoral, que a llarg termini és baixa, com un altre senyal de trencament dels vincles col·lectius i de tancament en aquest «privatisme».

De què es parla quan es parla d’inadaptats
El terme «přizpůsobivost» vol dir «adaptabilitat». Els «inadaptats» és un terme que s’ha fet popular en la conversa pública perquè posa en un sac gitanos i gent sense llar. El racisme de la societat txeca envers els gitanos és profund, però s’ha optat per no parlar de races i sinó de «inadaptats». Igualment a Txèquia està explícitament prohibit beure alcohol al carrer. En un país bevedor, amb molta tolerància social i legal per l’alcohol, la mesura pot semblar sorprenent. Segons Pospěch és legislació explícitament dirigida contra els «inadaptats» sense sostre. Cita també la prohibició de fer una higiene excessiva als banys dels centres comercials, que té el mateix sentit.

Un altre capítol tracta el culte a l’autenticitat. És un fenomen contemporani a tot Occident, però segons Pospěch a Txèquia entronca amb una suposada naturalitat plebea que ve de molt abans, dels temps del romanticisme en ple segle XIX. Aquesta naturalitat seria oposada a l’artifici cortesà, que sempre va venir de fora, de París, de Viena, etc. Així si la correcció política, el fenomen, no progressa gaire entre la societat txeca és perquè és vista com una imposició estrangera i artificiosa, contra una suposada forma de ser autòctona que seria més «natural».

Pospěch parla també del Covid, el canvi climàtic i la desinformació. Parla de la tensió entre les ciutats i el camp. Nota la tendència de com s’ha passat de fugir de les ciutats buscant una il·lusió de vida natural, primer, a veure’s obligat a fugir de les ciutats per l’escassetat de l’habitatge. Als afores de Praga i Brno creix la població i proliferen edificis d’apartaments que aconsegueixen, com s’ha notat amb sarcasme, reunir els inconvenients de la vida al camp i a la ciutat, i que sobretot obliguen a les famílies a tenir dos cotxes (hi ha xifres sobre el creixement de cotxes matriculats). Corol·lari: embussos, saturació de les comunicacions, etc.

Si llegiu txec i us interessa el país és altament recomanable, està escrit de forma àgil i clara, amb clara voluntat de provocar i fer pensar, és una bona contribució a explicar per què els txecs d’avui són com són.

___
Pavel POSPĚCH (2021), Neznámá společnost. Brno, Host, 2022.

Un rei txec fals i els catalans

Descobrim una visió de la política espanyola a Catalunya escrita per l’avi matern de Václav Havel el 1908

Frantíšek Lelíček, el fals rei espanyol d’origen txec que sabia «tractar» els catalans. El llibre és de 1908 i la pel·lícula de 1932.

Hugo Vavris va ser el nom de ploma d’Hugo Vavrečka, nascut el 1880. Curiosament va ser l’avi matern de Václav Havel. Vavrečka de jove, entre 1905 i 1911, va escriure uns quants relats satírics i comèdies teatrals. Un dels relats és «Frantíšek Lelíček ve službách Sherlocka Holmesa» (Frantíšek Lelíček al servei de Sherlock Holmes), un relat de 1908 on es narra com Sherlock Holmes ha de trobar un doble txec per a Alfons XIII, el besavi del Borbó actual a Espanya. Troba un txec normal i corrent, un aventurer, simpàtic, barrut, i li ha d’ensenyar espanyol i maneres cortesanes.

La premissa, no cal dir-ho, és absurda, però serveix per posar el plebeu txec, jove, alegre i ple de vida, en l’entorn pompós i encarcarat (i s’entén que antic i corromput) de la monarquia. L’autor es movia en l’entorn del nacionalisme txec de l’època. Alfons XIII va ser tan corrupte, degenerat i banal com qualsevol Borbó abans i després d’ell, però l’autor el fa servir per burlar-se de la monarquia austríaca, de l’emperador a Viena. Després va venir la independència de Txecoslovàquia el 1918, l’autor va entrar a la carrera diplomàtica del nou Estat i la cosa va quedar com un pecat de joventut. El 1932 se’n va fer una pel·lícula, protagonitzada per Vlasta Burian, actor, còmic, cantant i superestrella txecoslovaca de l’època.

Doncs bé, el cas és que l’obreta còmica té una al·lusió al conflicte entre Castella i Catalunya («Spor Katalánsko-Kastilský»). El consell d’Estat a Espanya, davant la mort sobtada d’Alfons XIII, vol fer passar Frantíšek Lelíček com un doble del rei, per calmar els catalans. Llavors s’explica l’essencial de conflicte, i diu com s’ho va fer Lelíček per doblegar els catalans

Primer, fer grans promeses i no complir-les. Segon, fer-los grans elogis sense afectar els interessos de l’Estat, visitar-los molt i parlar el seu dialecte («mluvit jejich dialektem»). Tercer, fer grans honors als seus líders i donar-los càrrecs molt ben pagats però irrellevants («skvělá, dobře honorovaná místa, jinak ovšem bezvýznamná»). L’objectiu reconegut era desmoralitzar («To znamenitě zdemoralizuje jejich šiky»).

___
Bibliografia: Hugo Vavris, Frantíšek Lelíček ve službách Sherlocka Holmesa. Praha, Česka Expedice, Nakladatelská Společnost Richter, 1991.

Il Boemo, el compositor, la música, les dones.

(pilot-film.cz)

Des d’octubre es projecta als cinemes del país “Il Boemo”, una pel·lícula sobre la vida de Josef Mysliveček. Va ser un músic txec immediatament precedent a Mozart, que el va conèixer personalment i el va reconèixer com una influència. A la pel·lícula hi surt un Mozart nen i hi ha una escena deliciosa entre ells. La pel·lícula us farà pensar en Amadeus per raons òbvies, però no hi el conflicte dramàtic entre dos personatges: són moments de la vida del compositor narrats retrospectivament en el moment de la mort, en la misèria i la malaltia.

La pel·lícula recull de forma fidedigna la vida del músic de l’època: insegura, errant, sempre a la recerca de patrocinadors. (En vam parlar aquí explicant la vida de l’Eduardo Garcia Salas, el músic català que ha descobert dades de la vida de Vivaldi.) El pitjor de la pel·lícula: com sol passar en aquesta mena de produccions, tot l’aparat de vestits i decorats i tota l’ambició narrativa (voler narrar massa coses) pesa massa i per moments és com si la pel·lícula s’enfonsés sobre el seu pes.

Tot i això és una molt bona pel·lícula: la lluita del compositor amb els seus dimonis i la relació amb les dones està molt ben recollida. Hi ha tres papers femenins, molt ben pensats, escrits i interpretats: una cantant, una aristòcrata llibertina, una dona intel·lectual que té una relació platònica amb el compositor. Això i la recreació de l’època, i com hi surten el teatre, l’òpera i la música: els interiors il·luminats amb espelmes, les perruques, els vestits, els maquillatges, i no cal dir que la música.

La pel·lícula és una coproducció, a la part txeca es destaca el protagonista, Vojtěch Dyk, un home molt guapo que recorda el Harrison Ford jove, competent i creïble. Mysliveček era de Praga, fill d’un moliner. El molí era a Kampa, i la casa de naixement no gaire lluny de Můstek. La Praga de l’època surt un moment a l’època com un decorat digital. Mysliveček va renunciar a tots els seus bens en favor del seu germà. La cultura txeca se’l fa seu, però va acabar abduït per la vida de músic a Itàlia.

FRAME, Festival de comics a Praga

(frame.cz)

Aquest cap de setmana se celebra la sisena edició del Frame, el festival de còmics de Praga. Hi haurà exposicions, tallers, conferències, debats, presentacions i qüestions d’interès de la gent del sector a Txèquia, però de cara al públic general hi haurà una fira. L’entrada és gratuïta, es fa al carrer Charvátova 39, al Theatre X10, un espai interessant, que queda amagat, darrere del Quadrio i en un passatge que va al Passeig Nacional.

Kersko, una colònia forestal

Quan sortiu de la capital txeca us proposem una zona que es diu Polabí, que vol dir als marges (po-) del riu Labe, o Elba (-labí). A prop de trobar-se amb el Vltava, el riu Labe aquí passa per un paisatge bastant pla. En qualsevol altra part de la república no es posa cap atenció als marges del riu, però en aquesta zona és considerat un mirador. No seria una sorpresa que des de fa segles a la gent li venia bé fundar-hi horts i boscos. I colònies, o zones residencials.

N’hi ha una que, al final del segle passat, es va fer coneguda també per a la gent que mai l’ha visitat i no la visitarà en el futur. El fet és que la pel·lícula Slavnosti sněženek va fer entrar la colònia Kersko a la memòria popular dels txecs.

De la pel·lícula Slavnosti sněženek perla del cinema txec, comèdia realista i agredolça dels anys vuitanta, en plena normalització.

La pel·lícula va donar a conèixer el restaurant Hájenka o la tradició caçadora local, però de la colònia val la pena saber-ne més.

Començarem mencionant un dels escriptors moderns txec més famosos, Bohumil Hrabal. No hauria de ser del tot desconegut per al lector català, gràcies a les traduccions de Monika Zgustová de Una solitud massa sorollosa o Qui soc jo, entre altres. Hrabal també és autor del llibre de contes Slavnosti sněženek, en el qual se basa la pel·lícula mencionada.

Casa unifamiliar moderna a Kersko (cs.wikipedia.org)

Un tret marcat de les històries de Hrabal és la connexió amb la seva vida personal. No va situar Slavnosti a la colònia de Kersko per casualitat.

L’inici d’un lligam personal el podem cercar en la infància. Quan tenia cinc anys la família va anar a viure Nymburk, 35 kilòmetres a l’est de Praga. Aquí (veg. galeria de fotos) va viure l’adolescència i, per culpa del tancament de les universitats txeques per part dels nazis, els anys de la Segona Guerra Mundial.

Descobrint els voltants de Nymburk, Hrabal va caminar pels boscos de Kersko. Coneixia bé aquesta zona, per tant no sorprèn que, als 51 anys, va comprar-hi amb la seva muller una cabanya.

De primer hi anava des de Praga a passar els caps de setmana, després, especialment quan es va quedar vidu, s’hi va traslladar de fet. Molts personatges i situacions coneguts de Slavnosti tenen arrels en el temps que Hrabal va passar a Kersko escrivint, bevent al restaurant Hájenka o passejant pel bosc.

Bohumil Hrabal va fer famosa la colònia de Kersko entre els txecs (ct24.ceskatelevize.cz)

La connexió hrabaliana no és tot el que es pot dir interessant sobre Kersko. Més enrere en el temps un altre nom que ens podria interessar és del banquer Josef Hyross.

No és exagerat afirmar que sense la intervenció d’Hyross la colònia semblaria molt diferent. L’any 1934 el financer va dividir els boscos en una xarxa rectangular i va vendre les parcel·les a la gent que volgués fer-s’hi cases de recreació de l’estil modernista.

Algunes cases d’aquelles que han sobreviscut són de fusta perquè havien de ser provisionals, per a allotjar obrers. En canvi el restaurant Hájenka, del qual hem parlat, el van construir de fusta intencionadament.

A més de dividir els boscos, Josef Hyrros també va crear un sistema d’anomenar els carrers inspirat en Manhattan. D’una avinguda principal (Betonka) en surten carrers laterals anomenats pel nombres (imparells a l’esquerra i parells a la dreta).

Hyrros somniava amb desenvolupar a Kersko un poble balneari amb tot el luxe de l’època, però la Segona Guerra Mundial va parar tot el seu esforç. Si després de la guerra hagués tingut alguna esperança de continuar, el president Edvard Beneš va decretar l’expulsió de tot el poble alemany, per tant inclosa la família Hyross.

Bohumil Hrabal i Slavnosti sněženek atreuen molts visitants a la colònia de Kersko, però el cas de Josef Hyrros demostra que la història d’aquest lloc és més ampla i profunda.

I no oblideu anar a la Hájenka. S’hi menja estupendament!

La cerveseria Hájenka (kudyznudy.cz)

Vítek Groesl és membre del grup d’Euskaldun, una petita editorial independent txeca relativament nova. És exalumne del grau de català de Brno.

Dia de l’arquitectura

Un exemple de l’enfoc més especialitzat del DA: visites guiades a un projecte de reconstrucció d’un edifici al centre històric de Praga, explicat per un arquitecte (www.denarchitektury.cz)

La 12a edició del Dia de l’arquitectura (DA) ha començat avui divendres a Praga i altres ciutats del país, i durarà fins al 6 d’octubre. L’esdeveniment oferirà sota el lema «No enderroquis, transforma!» rutes urbanes, conferències, tallers i esdeveniments per a nens. Aquí podeu seguir el programa a la web. No és solament Praga: mireu-hi la vostra ciutat si no esteu a la capital.

El DA és un festival de popularització i divulgació de l’arquitectura semblant en alguns aspectes a l’Open House, del qual vam parlar, però sembla que amb més rigor acadèmic, amb més atenció als arquitectes i artistes del moment, i amb un batec més actual comparat amb l’altre, més centrat en la visita ocasional a l’edifici històric i en fer cues de gent com més grans millor. El DA també està molt més distribuït per tot el territori, en moltes més ciutats mitjanes i petites.

Enguany el DA està dedicat a una arquitectura ecològica, econòmica i ètica. Mostrarà, per exemple, transformacions d’una fàbrica a un centre cultural, un menjador estudiantil a una galeria d’art, etcètera.

El festival recordarà el llegat de Jože Plečnik, arquitecte eslovè, que va reformar el Castell de Praga als anys vint, de forma genial i perdurable, fins avui mateix. Plečnik va fer igualment un dels edificis icònics de la ciutat, l’església del Sagrat Cor de Jesús (Kostel Nejsvětějšího Srdce Páně), a la plaça de Jordi de Poděbrad (náměstí Jiřího z Poděbrady), entre els barris de Vinohrady i Žižkov.

La plaça Jiřího z Poděbrady i l’església del Sagrat Cor de Jesús de Jože Plečnik (Ondřej Žváček cs.wikipedia.org)

Třeboň: la carpa sagrada, les bicicletes i la música

L’animal sagrat de la vila de Třeboň, a Bohèmia del Sud, és un peix, la carpa, que és una denominació d’origen protegida. La cosa ve de molt lluny: el que era una zona d’aiguamolls va ser convertit, a base de treball ímprobe, des de la baixa Edat Mitjana, en un sistema de llacs per a la cria d’aquest peix.

La carpa sagrada és a la façana artdeco de la caixa d’estalvis.


Els llacs són d’origen artificial, però són prou antics per ser el paisatge de sempre. En alguns pocs trams els marges estan oberts al bany, en una mena de platges. Els creuen barcasses turístiques que quan arriben a l’embarcador són assetjades per ànecs insolents, buscant la molla de pa del turista, mentre una mena de gavines d’aigua dolça, més dignes i altives, s’ho miren a una distància.

La barcassa turística creua el llac.

Els perímetres d’aquest llacs són camins amples i cuidats, flanquejats de roures i bedolls, ideals per a llargues passejades a peu i en bicicleta.

El ciclista local i el ciclista de Praga
La regió amb tants de llacs és del tot plana, la creua una multitud de rutes perfectament conservades i senyalitzades. El turisme de la bicicleta és a tot arreu, i és fàcil de distingir del ciclista local.

El turista ciclista d’entrada ve en cotxe car amb la bicicleta tecnològica al sostre. Va vestit amb malles, du un d’aquests cascs aerodinàmics que es compren per una il·lusió de seguretat sense cap base, i ulleres de sol no menys aerodinàmiques. Fa els kilòmetres del dia i acaba bevent cervesa.

Fàbrica de cervesa i biergarten, el lloc on aturar-se després de fer ics kilòmetres en bici.

En canvi el local, home o dona, va vestit com una persona normal i va del punt a al punt be en una bicicleta senzilla o vella, amb un cistell penjat al manillar que conté per exemple un carbassó.

En teoria per aquests camins dels llacs i més enllà es podria arribar a peu (o en bicicleta, o a cavall) fins a Viena, perquè la idea és que Bohèmia del Sud es fongui sense solució de continuïtat amb el cantó austríac. Si hi ha un paradís del turisme ciclista és semblant a aquesta zona.

Cervesa, vinobráni, burčák
La cervesa local és la Regent, diu que hi són des de 1379, tot i que l’edifici industrial obert a les visites turístiques és del segle XIX. Al davant hi ha un extens biergarten de taules grans i bancs i bicicletes aparcades a l’entrada.

La plaça major de Třeboň en una foto de promoció turística, és a dir anormalment buida, s’ha d’imaginar plena de gent i parades. Les façanes són d’un estil característic dit barroc popular, propi del sud de Bohèmia (trebonsko.cz)

El turisme de setembre, al final de l’estiu, també està connectat amb les fires de vi, el vinobráni, del qual hem parlat. Arriba el burčák: és un most de raïm que ja ha començat a fermentar, o sigui que és dolç i fàcil de beure segons com, però ja té alcohol.

Què dir dels vinaters txecs: han fet el canvi generacional, proliferen les explotacions familiars petites. Han après a fer vinyetes atractives, ben dissenyades. Fan blancs i rosats de mèrit, negres no.

Les parades dels vinaters continuen en el mercat habitual: coixins, roba de casa, llibres, tasses panxudes per a infusions, estris tallats en fusta, cistells de vímet per a bolets i més i més objectes sense sentit.

Hi ha un escenari i actuen senyoros de cabell gris i panxeta, tocant estàndards del heavy metal de fa vint o trenta anys, a un volum desaforat, i el algú del públic s’ho mira, amb les copes de vi a la mà, però la majoria ho ignora.

El Renaixement, la carpa i els bolets
La vila de Třeboň en si mateixa, el casc antic, té un aspecte fixat pel llegat renaixentista del segle XVI, pel castell dels senyors de la zona, els Rožemberk, que es pot visitar. El símbol del llinatge és una rosa de cinc pètals que apareix per tot arreu, en l’ornamentació de les façanes i en el logo rústic de la piscifactoria local Rybařství Třeboň, que avui declara ser el primer productor europeu de peix d’aigua dolça.

Els jardins del palau fan sis hectàrees perfectament cuidades, un pulmó verd, una illa de calma, patrimoni públic. (zamek-trebon.cz)

La carpa és des de sempre, una font important de proteïna per a la població, i tota una riquesa. La regió proveïa de peix Praga i tot el país, des de la baixa Edat Mitjana. Avui hi ha una escola secundària de formació professional on es formen els tècnics que aquesta indústria necessita.

«La carpa de Třeboň és l’orgull de tota cuina», diu l’eslògan. Les basses pel que sembla són vivers, on el peix va creixent des de l’ou fecundat fins que és prou gran per ser transportat al llac.

Encara avui el výlov és la pesca de la carpa de cara als mercats de Nadal. Es fa a l’octubre i s’anuncia com una cerimònia i un festival. Les carpes arriben vives a Praga i les ciutats, com un senyal de frescor innegable, es venen al carrer, però hi ha qui diu que la tradició va de baixa.

La carpa en ella mateixa és un peix que el paladar mediterrani criat amb peix de mar difícilment podrà acceptar en la mateixa lliga. Tot i amb això un restaurant de talent txec com és Supina a Šupinka treballa en reivindicar la carpa, la truita i el peix d’aigua dolça.

Exposició de bolets «caçats» el mateix dia en una dependència del castell renaixentista o palau de Těboň. Tot i les aparences el fet és que en podeu comprar tants com sigui.

El final de l’estiu és també l’època dels bolets. Els txecs són molt boletaires, això fa que els cistells de vímet encara es facin i es venguin. Els bolets s’exposen i es fotografien, es fan concursos, receptes, part dels bolets s’asseca, és una subcultura obsessiva.

El quartet de corda Janáček és una marca amb setanta anys d’història, amb uns virtuosos que es van renovant. De qualitat excepcional, han viatjat per tot el món i te’ls pots trobar en concerts per a cent persones a la comarca txeca (operaplus.cz).

Třeboň és una capital comarcal, interconnectada amb les viles i de l’entorn. Els llacs artificials, els camins, els jardins, els camps, fan una natura molt civilitzada i enjardinada, on podeu arribar seguint tanques de xiprers amb la manicura perfecta fins a una capella mausoleu com la tomba Schwarzenberg, on actua, per exemple, el quartet Janáček, amb programa txec de Janáček, Suk i Dvořák. El públic són poc més de cent persones, al final aplaudeixen llargament. A la zona hi ha també instal·lacions balneàries, d’on potser ve part del públic d’aquest concerts dels últims vespres d’estiu.