Kolya (1996)

Cinema txec després de 1989 (3)

Kolya no pot faltar en una revisió del cinema txec després de 1989 perquè va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Va ser una de les col·laboracions de Jan Svěrák i el seu pare Zdeněk, que va escriure el guió i va ser el protagonista. És un bon exemple de com un història ultralocal, que serà entesa d’una manera específica al lloc d’on surt, també pot connectar amb el públic universal, que es perdrà el rerefons però apreciarà l’autenticitat.

L’acció comença el 1988 poc abans del canvi de règim. Un músic, el violoncel·lista František Louka, viu apartat de la seva posició de virtuós a la filharmònica perquè el règim comunista el manté castigat. Es guanya la vida com pot tocant a funerals i es dedica a anar darrere les dones.

més

Duo Fuego: el documental

Teaser del capítol dedicat a “Duo Fuego” (Divoká Rumba) dins del documental de Cumbia Cooperativa (YouTube.com)

Es prepara una sèrie documental sobre Cumbia Cooperativa. El primer capítol va dedicat a Duo Fuego. El David Navarro i l’Albert Font són una parella artística sortida d’un temps i d’un ambient molt concret, de la comunitat expatriada internacional i del seu entorn txec, de locals d’oci de Praga. No us ho podeu perdre per conèixer una mica més la vida que portem aquí. També es prepara un Verkami per al tercer elapé de Cumbia Cooperativa, per si hi voleu participar.

Akumulátor 1 (1994)

Cinema txec després de 1989 (2)

Tràiler de la versió remasteritzada d’Akumulátor 1 del 2018 (YouTube.com)

Després de 1989 l’Estat txecoslovac democràtic i capitalista va deixar de finançar el cinema. El sector va entrar en xoc. En una època convulsa, el cineasta Jan Svěrák va poder fer amb Akumulátor 1 la pel·lícula txeca més cara fins al moment, sobretot per una acumulació mai no vista de decorats i efectes.

El 2018 es va reeditar i es va tornar a presentar al festival de Karlovy Vary. La crítica va tornar a veure fins a quin punt la història s’avançava al seu temps, quan advertia de com els mons paral·lels imaginaris podien suplantar la realitat. Per l’any en què es va fer va sobrevalorar la televisió i subestimar Internet com la realitat paral·lela, però el diagnòstic ha demostrat ser correcte.

més

Jaroslav Hašek i “El bon soldat Švejk”

Els llibres i els autors del canon txec (2)

Švejk segons Josef Lada

És un altre dels llibres que constitueixen la identitat txeca. Està traduït al català per Monika Zgustová, i se n’han fet pel·lícules i teatre. Brecht va adaptar al teatre l’original, que passa durant la Primera Guerra Mundial, a la Segona, i va fer que Švejk conegués Hitler. Encara es representa, com ara en aquest muntatge relativament recent d’un grup amateur català disponible a YouTube.

Švejk viu. En una web que recull l’idioma txec estrictament contemporani hi ha el verb “švejkovat” o “fer l’Švejk”. Vol dir: “evitar responsabilitats desagradables tot fent broma i fent-se l’idiota”. També perdura fora de la literatura i la llengua: hi ha una franquícia de restaurants tradicionals txecs entorn de la seva imatge.

Qui és Švejk i per què és etern, cent anys després de ser publicat? És un marginal de la Praga de l’època que s’allista a l’exèrcit d’Àustria durant la Primera Guerra Mundial i sobreviu fent veure que compleix les ordres amb més entusiasme que ningú, però de fet anant la seva, evitant tot risc innecessari.

més

Publiquen en txec Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís

La novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís, s’ha publicat en txec, traduïda per Michal Brabec, un traductor jove i brillant que va col·laborar a la |REVISTA|KAMPA| amb aquest article de tema històric. Aquí teniu la ressenya en txec de Jo soc aquell… a la web del distribuïdor. És una novel·la d’història alternativa, amb un participació imaginària de Catalunya en la Segona Guerra Mundial. L’editorial txeca, Bourdon, s’ha destacat per publicar Patrick Hartl, un novel·lista txec contemporani i comercial, amb gran èxit de vendes.

___

Article relacionat. Col·laboració de Michal Brabec a la |REVISTA|KAMPA|

El robot i l’intel·lectual humanista

R.U.R. robot d’un muntatge anglès o americà de 1928 (tackyracoons.com)

Acaben de publicar en català l’obra teatral R.U.R. del txec Karel Čápek. No és cap gran obra en si mateixa, però és immortal per haver creat la paraula “robot”. Aquesta rel lèxica és viva en les llengües eslaves: en txec “jdu do roboty” vol dir col·loquialment “vaig a pencar”. En eslovac “robiť” és “fer”.

L’obra es publica en català als cent anys de l’estrena al Teatre Nacional de Praga, i que Čápek sigui un autor de domini públic, és a dir que no cal pagar drets, segur que ajuda. El fet és que només dos anys després de l’estrena a Praga ja s’estrenava en anglès i la paraula “robot” va passar a tots els idiomes.

Curiosament, l’obra va més de “replicants”, en el sentit de Blade Runner, que no pas de robots tal com els entenem avui: no són éssers mecànics amb cargols i femelles, sinó muntats a partir de components orgànics, i que cadascú s’ho imagini com pugui: l’obra està escrita trenta anys abans dels primers descobriments que portarien a la comprensió que avui tenim de la genètica.

R.U.R. és actual? En part sí, tenint en compte que parla d’un Gran Tema com és la Condició Humana i el Lliure Albir. Però tampoc es pot obviar el context de l’època, allò que hi és però no ha de ser mencionat. És l’emergència del que acabaria sent una entelèquia, però aleshores feia por: l’home nou que havia de crear la revolució triomfant (és 1921). La fabricació de robots com una refinada analogia de la creació de masses deshumanitzades de proletaris o, éssers fàcils de controlar, simplement garantint-los els aspectes materials de l’existència, com l’aliment, el refugi i tot això tan prosaic.

més

Txèquia i Catalunya: dues economies davant del món després de la Covid (3)

Les economies txeca i catalana són d’una magnitud similar. En un primer article hem vist que tenen un cert paral·lelisme històric, des de la primera industrialització al segle XIX passant per un període de foscor al segle XX culminat amb l’accés a la Unió Europea. En canvi la dinàmica demogràfica és del tot diferent: la població txeca s’ha estancat al segle XX, metre que a Catalunya s’ha triplicat.

En un segon article hem comparat aspectes d’estructura econòmica. Txèquia té a favor la proximitat geogràfica al centre d’Europa, una millor posició en deute públic i atur, més cohesió social i menys desigualtat. Tant a Txèquia com a Catalunya hi ha dependència de les grans economies veïnes i unes infrastructures de comunicació terrestre insuficients.

Per acabar ens fixarem en les perspectives, reptes i els riscos de les dues economies en el context actual: amb la quarta revolució industrial en curs, quan Europa ja no lidera el món, assistim al declivi de l’imperi americà i a l’emergència de la Xina com a potència mundial. En aquest context, el potencial de dues economies petites com la txeca i la catalana és molt limitat.

Tecnologia i talent
Una variable clau per al món del futur es la tecnologia. Txèquia inverteix més percentatge del PIB en recerca i desenvolupament que Catalunya. El 2018 va arribar a l’1,9 per cent, mentre que a Catalunya era de l’1,5 per cent. Aquest factor és molt preocupant per a Catalunya.

D’altra banda, el talent és una altra variable clau per al futur. Catalunya té millors universitats que Txèquia, i ofereix una qualitat de vida que històricament ha atret talent internacional, sobretot emprenedors. Des de l’entrada a la Unió Europea Txèquia ha atret talent de mànagers lligats a inversions sobretot productives. Aquests mànagers, en general, venen a Txequia uns anys, formen els locals i marxen. En general, Txèquia no ha atret grans emprenedors internacionals i aquí Catalunya i sobretot Barcelona han excel·lit de manera significativa.

D’una banda, des de fa dècades, al voltant de Barcelona hi ha hagut un «hype» que ha fet de la ciutat un referent mundial. D’altra banda, Barcelona ha esdevingut una capital d’empreses emergents o «start-up» al sud d’Europa. Ha estat capaç de construir tota una indústria lligada a les comunicacions, que ha crescut molt com un ecosistema al voltant del Mobile World Congress.

més

La llavor de Brno

Els llibres sobre genètica comentats en aquest article.

Gràcies a les pantalles de què parlàvem en l’article anterior molts dels nostres fills ja deuen saber que els nens no venen de París. Havent resolt la part calenta de l’assumpte, avui suggerim una sèrie de llibres divulgatius per respondre a la pregunta: “per que tinc els ulls blaus i ni el papa ni la mama tenen els ulls blaus?”

Abans de trucar a l’advocat podria ser útil mirar els sogres a la cara, i també els propis pares, no pas per fugir endavant, sinó perquè la resposta fàcil segurament la trobareu mirant enrere. De fet, la podríeu trobar plantant un pèsol a casa.

És una activitat adequada per a nens en temps de pandèmia i estimula discussions que tard o d’hora haurem de tenir amb els fills. Un pèsol es una aplicació, un codi, que s’executa quan fas doble-clic posant aigua i exposant-lo al sol. Queda instal·lat en aquest envàs i anirà creixent. En podrem fer còpies i les podrem compartir amb amics i que les pugin als seus envasos. Per als més hackers, els podrem combinar com fa més de 150 anys va passar a Brno.

A Praga l’univers, a Brno la vida
Mentre que Praga va jugar un paper clau en entendre el nostre lloc a l’univers [1], Brno va jugar un paper clau en desemmascarar els mecanismes de la vida. Remenant pèsols en un racó d’un jardinet [2], el monjo Gregor Mendel va esdevenir el pare de la genètica. Mendel no va conèixer en vida l’èxit de col·legues contemporanis com Charles Darwin. Va morir ignorat i, fins a cert punt, plagiat.

més

La fotografia impossible d’Erik Johansson

(https://www.erikjo.com/work)

Erik Johansson (1985) és un artista suec resident a Praga. Del que fa n’han dit “fotografia impossible”. No ha passat per cap escola de fotografia, no ha estudiat retoc. La mare era pintora i ve créixer en un medi rural. Als 15 anys va començar a retocar les fotos de la primera càmera digital que va tenir, per passar l’estona. Va estudiar informàtica i es va anar donant a conèixer. Va viure a Berlín i es va quedar a Praga. L’Erik fa tot el procés dels seus muntatges. No fa servir cap material fotogràfic de tercers. Tot és Adobe Photoshop autodidacta i moltes hores. El realisme del material un cop tractat crea imatges irracionals i impossibles.

Com començar amb el txec des del català (7)

El txec s’escriu de forma quasi fonètica, que vol dir que la correspondència entre el so i la lletra és quasi total, o que tot allò que s’escriu es pronuncia.

Com es comparen les vocals i les consonants? Les vocals del txec són les proverbials cinc duplicades en una versió llarga: hi ha una “a” i una “aa”, que s’escriu “á”, i igual totes les altres vocals. També hi ha una “y/ý” semblant a la “i”.

Els diftongs són escassíssims, i els triftongs inexistents. L’únic diftong genuí és “ou” a mouka (farina) i kouř (fum). Hi ha els diftongs “au” i “eu”, però apareixen en paraules internacionals, que us agradaran perquè les entendreu a la primera, com autobus, astronaut, traumatologie, pneumatika, euro.

Les consonants del txec coincideixen majoritàriament amb les del català, n’hi ha de sordes i sonores. La “s” de prosím (si us plau) és sorda, la “z” de muzeum és sonora.

La hac s’aspira, per exemple a la salutació bàsica ahoj. La “j” es pronuncia de forma semblant a la i.

La diferència b/v existeix. Per exemple a bod (punt) i voda (aigua) la pronunciació de “b” i “v” es diferencia. La “g” txeca és la mateixa que en català, seguida de qualsevol de les cinc vocals.

El tret que més us pot cridar l’atenció de l’ortografia és un accent sobre algunes consonants, en forma de be baixa sobre la consonant “ˇ”. Allò que marca és la palatalització, les lletres amb aquest accent es pronuncien amb la llengua a la part alta del paladar.

La “š” és exactament igual que la xeix del català a caixa, i la “ž” és sonora com la ge de gerro, gironí, o la jota a joc, jeu, soja. La “c” sola en txec es pronuncia “ts”, com a potser, i quan té diacrític “č” és com “tx” en català a cotxe. L’ena amb diacrític “ň” sona igual que “ny” a canya.

El diacrític sobre la te, la de i l’ela gràficament sembla un apòstrof, i sona com una petita “i” darrere de la consonstant: “ť “, “ď “, “ľ ” us sonaran a “ti”, “di”, “li”, però és una subtilesa que podeu deixar per a més endavant.

Finalment hi ha l’erra amb diacrític o “ř”, que no sona com res conegut en català. Si l’arribeu a dominar us guanyareu l’admiració dels txecs del vostre entorn.

____

Vicent Beltran Calvo és professor dels Estudis de Filologia de la Universitat d’Alacant i és autor de la comparació del txec i el català darrere d’aquesta sèrie d’articles.