Segona sessió de curts VOC: més temes, però la clau és sempre saber narrar.

El Casal Catalanotxec va fer la segona sessió de la mostra VOC d’Òmnium Cultural a Praga. Som pocs, però hi som. En les converses vam comentar que aquest format digital té un potencial infinit per a distribuir continguts entre la diàspora, per poc que les comunitats i les institucions s’hi posin i facin el que toca.

Més varietat de temes
Dit això, què vam veure? En la primera sessió vam dir, com una especulació, que semblava que si no fas un curt de determinades categories temàtiques el més possible és que el teu curt no acabi veient la llum. Vam suggerir per exemple nens i nenes prepúbers, sexualitats no normatives o qualsevol forma de mastegar indefinidament un trauma. Ara bé, en la segona sessió veiem que estàvem equivocats: tots els curts sorprenen per l’originalitat de la temàtica que trien. Bé, de fet tots menys un. Això és el que vam veure.

El tren de l’alegria (Jordi Boquet, 2023) passa en una aula de formació d’actors, entre jocs de dinàmiques i role-playing, però també se’n podria dir experiments psicològics per manipular els aspirants a actors, provocar-los emocions fortes i ensenyar-los a controlar-les. El programa del VOC diu que «recorda casos com el de l’Institut del Teatre o el que va destapar el Diari Ara a terres lleidatanes», però no és veritat: de fet, degrada aquest curt relacionar-lo amb la creació de pànics morals que els desesperats mitjans de comunicació construeixen per cridar l’atenció del públic i mantenir el negocis. Aquí, per contra, som davant d’una molt bona mostra del difícil i desagraïda que és la formació de l’actor, amb elements de realisme de documental. Veient-ho costa deixar de pensar en que passar per un institut de teatre ha de ser una experiència intensíssima, i que és impossible que tots els graduats que les escoles de teatre produeixen cada any acabin dedicant-s’hi. Però bé: l’important és que el curt és un artefacte que funciona, perquè crea i manté tensió fins al final.

La casa oberta (Julieta Lasarte, 2023) són records de la neta de l’actriu catalana Mary Santpere (1913-1992) al voltant d’una elegant casa d’estiu, la casa del títol. Està fet amb la veu de la narradora i una successió d’imatges de filmacions familiars, iuxtaoposant imatges de la vida familiar a la casa, en un ambient de benestar, relax i impecables sastreria d’estiu i respectabilitat petitburgesa, sobretot la terrassa, d’aquells sopars i sobretaules, etc., alternades amb imatges de la casa buida. Del marit de la Santpere i avi de la narradora és conegut que es va suïcidar, però les imatges del món familiar i el testimoni de la seva neta el mostren com el més comediant de la família. Aquí hi ha un potencial narratiu que no cal dir supera de molt les possibilitats d’un curt, el qual continua com un exercici d’estil, sense tensió ni narració.

Al Nadal toca fusta (Max Calvera, 2022) és un deliri de sèrie B al voltant del tió i un nen estrany. Probablement el difícil de fer un curt és que el motiu «encaixi» en les possibilitats del mitjà, és a dir que no es noti que fas un curt perquè no tens diners per fer una pel·lícula. Quan això et passa el perill és acabar sobrecarregant-lo fins a més enllà del despropòsit, i a més trobar nens actors creïbles és, com se sap, molt difícil. D’altra banda situar la tradició del tió en un context on no l’entendran farà gràcia sobretot a Catalunya, per raons òbvies, i basar la comicitat en aquest sobreentès queda molt casolà.

Una corda lligada en l’espai (Ingrid Ferrer, 2023) és un estilitzat i breu fragment de sis minuts de documental, un instant en la vida de la gent que s’ocupa de fer tocar les campanes en petites esglésies rurals.

El curt com un projecte de llargmetratge
Si mai no ens haguéssim separat (Marc Esquirol, 2023) és de nou un apunt, un esbós de llargmetratge complet, però ben narrat i filmat, en la tradició bergmaniana la psicopatologia de la parella urbanita i benestant, amb problemes de luxe, de gent civilitzada. Pel que sembla ell i ella, encara joves i bonics i de perfecta dentadura, després d’una crisi es donen «una altra oportunitat» en una escapada a la neu, però ai, volen i dolen, el que s’ha trencat sembla que ja no es pot reparar. Qui entri en aquestes premisses i en el món de gent amb aquest nivell de preocupacions valorarà sens dubte la qualitat i el potencial de l’autor.

Traca (Marc Camardons, 2023) és l’únic dels curts de la sessió amb la temàtica previsible, en aquest cas les dificultats existencials dels homosexuals. Són nois marginals, de barriada, de polígon, parlant en una barreja de català i espanyol, amb un llenguatge ple fins a dalt de fantasies vulgars i no cal dir que masclistes no, el que ve després. Fins que dos es queden sols i passa alguna cosa que dona sentit literal a la noció del que et passa quan no pots més i una veritat irreprimible t’esclata a la cara.

El Palau Clam-Gallas és obert i es pot visitar

Hi heu passat infinites vegades si viviu a Praga, i el veureu segur si veniu de visita: és el casalot que té dos atlants a la porta al cor de la ciutat vella, al carrer Husova. És un palau barroc espectacular. És de l’ajuntament, el gestiona el museu d’història. Fa un any i mig que és obert al públic.

Escalinata…

En un primer pis hi ha art exposat, però a la planta superior s’hi accedeix per una escalinata i s’entra en una successió de salons “de conte de fades”, restaurats i tornats a l’esplendor material amb excel·lència.

Els salons…

Karel Schwarzenberg venia de nen al palau a veure l’àvia
L’altre dia comentàvem aquí el traspàs de Karel Schwarzenberg, que va ser el primer cap de gabinet de Václav Havel, ministre d’Afers Exteriors i un candidat a la Presidència de la República que no va guanyar però va ser molt votat. Un home conegut, prou popular i ja desaparegut, però viu en la memòria de la majoria de la població del país.

Doncs bé, Schwarzenberg, nascut el 1937, explicava que de nen venia al palau a veure l’àvia que hi vivia, la senyora Eleonora Clam-Gallas. Aquesta connexió entre una persona coneguda i un monument com el palau és part de l’imaginari col·lectiu i problement funciona, en la societat txeca culta hi ha un gran consens transversal a l’hora de conservar i mantenir viu el patrimoni.

Així l’àvia de Schwarzenberg ja tenia a casa el ministeri d’Hisenda de la Primera República. Després l’Estat li va posar a casa direcció de Correus. A finals de la Segona Guerra Mundial l’arxiu muncipal va dipositar-hi materials, i gràcies a això es van salvar de l’incendi que va destruir l’arxiu principal, quan els fets de la revolta contra l’ocupant alemany, el maig de 1945.

Els anys cinquanta les sales a la segona planta del palau van ser la seu de l’arxiu municipal. L’edifici es va anar degradant per manca de manteniment. Entre 1981 i el 1994 es va reformar sense deixar de ser la seu de l’arxiu, amb els documents apilats a tot arreu, fins i tot a les escales.

Finalment, el 2013 l’arxiu va abandonar el palau per permetre una costosa reconstrucció general finançada per l’ajuntament de Praga. Avui el palau és propietat de l’ajuntament, que el fa servir per celebrar trobades socials i actes representatius. El en 2022 va confiar la gestió al museu municipal d’història.

Continua llegint «El Palau Clam-Gallas és obert i es pot visitar»

Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.

S’ha fet la primera sessió de la mostra de curts catalans VOC 2024 d’Òmnium Cultural. El lloc, el Zizkovsiska, és un petit club o espai de Žižkov que té una vibra semiclandestina: s’hi entra trucant al timbre, i la vintena d’assistents han omplert prou la sala.

Els curts han agradat perquè el públic els ha interpretat i n’ha parlat. La simplicitat enganyosa d’un curt no es remarcarà mai prou: són quinze, vint minuts, el creador no té marge per a la digressió, no té on amagar-se.

La paleta temàtica és àmplia, però sobretot està dins de grans categories, que es van repetint: nens i nenes prepúbers al final de la innocència infantil; gent gran o d’alguna manera marginal; qualsevol sexualitat no normativa; coses al voltant del trauma, el que sigui. Costa no pensar que un curt arribi a existir si no tira cap a certs camps temàtics.

D’altra banda en tots ells la qualitat visual es pot donar per descomptada: les imatges són atractives. També es pot pensar: només faltaria. Els creadors van a caríssimes escoles de cinema i no poden NO aprendre la part del cinema que consisteix en fer una bona fotografia.

Documentals i històries
Anem als curts. «Les més grans» (Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson) és semidocumental. Parla de dones «grans» en els dos sentits: edat i grandesa moral. La frase feta «qui dia passa any empeny» té molt més sentit sobretot a partir dels noranta anys, on cada matí pots saber que el «fins demà» del dia abans a l’amiga amb qui vas fer la passejada de cada dia ha estat l’últim, perquè s’ha mort la mateixa nit.

Alhora, s’homenatja una altra dona longeva, de més de 90 anys, que recull el ram de flors i s’excusa doent que se n’ha d’anar perquè ha de fer el dinar per a deu o dotze. És un exaltació de les dones de més edat, a les mares i les àvies de tothom, que han viscut per als altres, i que ja se’n van anant a l’altre barri, pel fet biològic: la seva desaparició ens porta a un món nou i sospitem que les trobarem a faltar.

«Els amants» (Joan Vives) parteix del vers més conegut del gran Vicent Andrés Estellés, «No hi havia a València dos amants com nosaltres», i crea un deliri d’amor heterosexual boig, amb bandes de música valencianes i monstres marins amb tentacles de sèrie B (!), més passatges fets amb animació. Confronta el món convencional «respectable» i el món marginal, i la boja menyspreada per tothom «normal» triarà anar-se’n al fons del mar amb el seu monstre.

Continua llegint «Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.»

El National Theatre de Londres als cines de Praga

La retransmissió d’obres de teatre filmades a Londres en directe és una experiència que no s’ha de deixar perdre ningú que estimi la cultura anglesa i el teatre. Se n’ocupa la gent d’Aerofilms, aquí hi ha el programa de les obres en curs. La sala gran del cinema Světozor s’omple de públic txec i expat igualment entusiasta, que aplaudeix quasi com si estigués al teatre. Les obres són en anglès amb subtítols en txec.

El públic de la projecció de cinema a la pausa veu els londinencs que eren al teatre quan es va gravar l’obra, es produeix un efecte curiós de mirall.

Fan teatre anglès classic, un Shakespeare, Romeu i Julieta, dos anglesos contemporanis i un Oncle Vània de Txèkhov. L’excel·lència dels muntatges, els textos i els actors és defensa sola. A Skylight (Claraboia), de David Hare, es pot veure Bill Nighy i Carey Mulligan, que són dos actors coneguts pel cinema més comercial, però que aquí brillen amb l’autenticitat que dona el teatre i l’actor exposat sense truc: com Bill Nighy comunica només per la forma com agafa un tros de formatge en mal estat i el mira, o com Carey Mulligan li deixa anar respostes sarcàstiques.

El text és potent: es confronten dues visions del món, la de l’home que ve de baix i es fa ric, i la de l’antiga amant que no li pot perdonar l’egoisme, el narcisisme i la covardia emocional, els trets de caràcter que el van fer ric i van fer que ella s’interessés per ell per primer cop. Els personatges van parlant, exposant els seus motius, i l’espectador els entén i els estima els dos, perquè els conflictes humans són profunds i complexos. El text és als antípodes de la vulgaritat militant, dels repugnants esforços amb “missatge”.

L’obra té una energia txekhoviana, de personatges parlant elaboradament sobre el seus sentiments, sobre el que han perdut pel camí de la vida i el que hauria pogut ser. Ara bé, no ho porta fins a l’extrem, hi ha un final obert que deixa un marge per a l’esperança.

Si sou de teatre, encara que sigui al cinema, perquè està gravat de forma perfecta, no us ho perdeu.

Sociologia pop de Praga al metro


John Paul Newman es defineix a X com un historiador dedicat a segle XIX i XX al centre i el sud d’Europa, movent-se entre Dublín, Praga, Sofia i Zagreb. El 12 de gener va fer aquesta piulada:

How to recognise Prague’s social classes ? It’s simple: the city’s aristocracy live near green line metro stations, the middle classes favor the red line, and yellow is for proletarians…

No cal dir que és una simplificació, però té un punt atractiu perquè té molt d’aprofitable, sobretot per a la línia verda, en les altres és una mica més forçat.

La línia verda, que segons Newman és on viu l’aristocràcia, uneix Letná i Dejvice a la riba esquerra i Vinohrady a la riba dreta, que són dos barris de sociologia semblant: un urbanisme consolidat des d’abans de la guerra, esplendor burgès de la primera república, pisos grans i esplèndids, velles famílies propietàries. Més enllà Dejvice hi ha la zona de mansions i jardins, amb molts d’edificis que són ambaixades i residències diplomàtiques.

És la línia vermella de classe mitjana? Forçant-ho una mica potser sí. Uneix la zona de Pankrác, on hi ha moltes seus d’empreses i oficines, fins a les zones residencials de Kobylisy i més enllà. A Vyšehrad hi ha el Palau de Congressos més gran, voltat d’hotels.

La línia groga és la que va a Černý Most, un dels complexos d’habitatges populars més grans de la ciutat. Els edificis d’apartaments els van construir molt alts, de deu pisos i més, autèntiques caixes amb la brutalitat del funcionalisme embastardit, i és que el règim comunistat ja feia les coses una mica així, amb més èmfasi en resoldre coses que en concessions sensible.

Potser per això de Černý Most, i per barris semblants a l’altre extrem de la línia, Newman diu que és la línia més proletària. Perquè d’altra banda també passa per Karlín, que és un altre lloc amb múltiples seus d’empreses. La línia groga també passa per Anděl, un altres dels centres de la ciutat, i se’n va cap al sud, seguint la riba esquerra del riu, en uns terrenys on s’estan construint un munt de promocions immobiliàries, amb pisos per a als assalariats emergents, però no tan alts, amb façanes més amb un altre ritme i un altra estructura més treballada, sense un aire tan proletari com el Černý Most dels anys setanta.

cukroví

(mojelahve.cz)

El plaer dels cukroví, la galeteta txeca de Nadal, estava (està) més lligat al fet de trobar-se i fer-ne que no pas de menjar-ne: estar en companyia, anar pastant, tallant, enfornant i espolsant el sucre molt, passant les tardes del dies d’advent.

Tradicionalment era cosa de les dones. Les mares passaven el know-how a les filles. Avui és més probable que el passin les àvies a les netes. O bé es compren fets, a uns preus que són delirants si es considera que no són interessantíssimes per al paladar llatí: massa farina, massa mantega. Les nocions de “frescor” i “lleugeresa” no són centrals en la gastronomia del país.

Però bé: les galetones s’han de menjar, normalment n’hi ha massa, i quan són mediocres embafen i cansen. Pot donar peu a situacions socialment incòmodes. Són els cukroví de la sogra millor que els de la jove? Cal anar-los tastant tots.

N’hi ha desenes de tipus, alguns més populars que altres, però no hi ha una llista definitiva i tancada. No és obligatòria la farina: n’hi ha que es fan amb pasta de fruit sec molt. El fruit sec més comú a Txèquia és la nou. Així, surten elements de les noves generacions que tornen a donar valor al treball manual i l’artesania i exploren noves receptes.

_____
La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.

La renovació de l’entorn de l’Estació Central ja té projecte guanyador

El regidor de transport de l’Ajuntament de Praga, Zdeněk Hříb, acaba de presentar al seu X (@ZdenekHrib, d’on surten les fotos) el projecte guanyador de la renovació de l’Estació Central de ferrocarril de Praga. L’element dominant és una mena de pèrgola enorme que recorda una plantació de palmeres o bolets, tot de fusta.

El projecte guanyador ve d’un despatx d’arquitectura danès, Henning Larsen, que fa arquitectura, urbanisme i paisatge. La renovació de l’entorn és profunda, cauen un munt de barreres per arribar-hi a peu, s’hi farà arribar el tramvia.

L’arquitectura del nostre país d’adopció ens interessa especialment en aquesta revista. Podeu seguir el que hem tret en aquesta etiqueta. La renovació de l’entorn de l’Estació Central del ferrocarril a Praga és una mostra de dinamisme que ens omple d’orgull localista, és així com són les coses.

Memòria històrica a Žižkov: de Koněvova a Hartigova

Ivan Stepànovitx Kónev, el comandant soviètic que va participar en l’alliberament de Praga, i Karel Hartig, el primer batlle de Žižkov (cs.wikipedia.org)

Un dia de l’estiu de 2012 uns companys de feina em van convidar a anar a veure una pel·lícula al cinema Aero. En aquella època encara no m’havia adonat que el cicle hormonal fa que un cop cada quatre setmanes la meva personalitat s’alteri, i tot m’irritava: la pel·lícula, les butaques del cinema… I sobretot el fet que l’organitzador de la trobada no hagués buscat un bon lloc a la zona per anar a sopar després de la pel·lícula. Davant d’això, vam agafar Koněvova en direcció al centre a veure què trobàvem, i jo no parava de preguntar-me per què m’havien portat a un dels carrers més lletjos de Praga a intentar trobar el restaurant més poc horrible de la zona.

Poc m’imaginava que a aquesta estada curta a Praga en seguiria una d’indefinida, i que uns anys més tard em mudaria a Praga 3 i cada dia travessaria aquell tros del carrer per anar a la feina. Des de l’autobús vaig començar a trobar que de fet el carrer tenia prou personalitat i m’entretenia mirant els vianants i els establiments, especialment els cartells en rus de negocis estrafolaris oferint assegurances de salut per a estrangers.

L’aversió a tot allò soviètic (o rus?)
Koněvova és el carrer més llarg i conegut de Praga 3. Acull des del pub més antic de Žižkov al gimnàs d’una antiga estrella del porno, a qui van cremar el cotxe poc després de ser portada del diari oficial del districte. Ivan Kónev va ser el militar soviètic responsable d’alliberar amplis territoris d’Europa de l’Est durant la Segona Guerra Mundial, i de Praga mateixa. El carrer va adoptar el nom el 1947 sota el mandat del partit comunista.

La figura d’Ivan Kónev no està exempta de polèmica. El comandant va tenir un paper destacat en la supressió de la revolució hongaresa de 1956, en la invasió de Txecoslováquia el 1968 i en la construcció del mur de Berlín. Una bona part de la població txeca amb prou edat el veu com un símbol de l’opressió durant l’era soviètica.

En una hàbil maniobra, les autoritats de Praga van retirar una estátua de Koněv l’abril de 2020… en ple estat d’emergència per l’epidèmia de covid! Dos anys després, l’agressió russa a Ucraïna va fer revifar el debat sobre la conveniència del canvi de nom del carrer de Praga 3.

Política de símbols, o canvis en el nomenclàtor
La primavera de 2022 el govern municipal va efectuar unes consultes entre la població on es preguntava sobre la preferència entre mantenir el nom actual o rebatejar el carrer com a Hartigova. Els resultats van ser poc concloents: habitants del carrer i propietaris de negocis es mostraven majoritàriament en contra, però la participació en la consulta havia estat baixa. En canvi, la proposta del govern rebia més suport per part dels altres habitants del districte. L’equip de l’alcalde va tirar pel dret i l’1 d’octubre de 2023 el carrer va canviar de nom oficialment.

I per què Hartigova? Karel Hartig es va convertir en el primer alcalde de Žižkov el 1876 després que aquesta zona de la ciutat, que encara no pertanyia a Praga, s’independitzés de Vinohrady. Era un constructor i un patriota txec que es va involucrar en la construcció del monument a Jan Žižka a Vítkov, i que va rebatejar nombrosos carrers de la zona en honor a les tradicions hussites.

Habitants del carrer i propietaris de negocis tenen sis mesos per actualitzar els documents de franc. El que encara no està clar és quin sobrenom acabarà adoptant el carrer. Hartigovka? Hartička?

Maria Saumell
Praga