Tři oříšky pro popelku (1973), una versió de la Ventafocs, un clàssic del cinema txec contemporani, doblat al català.
Coneixeu el “Ponrepo”? És al carrer Bartolomějská 11, a la Ciutat Vella, i és la sala de projecció de l’Arxiu Nacional del Cinema (NFA). És l’equivalent txec a la Filmoteca. Es projecten pel·lícules (programa d’octubre), clàssics de tots el temps del cinema txec i internacional. L’NFA promou la publicació d’estudis, que es presenten adequadament, i la restauració de pel·lícules del cinema propi, més la subtitulació a l’anglès. Tot es ven a través de la botiga de rigor, més pel·lícules en suports físics i pòsters i productes per als més mitòmans o consumistes.
Aquest cap de setmana continua l’edició anual del FebioFest, que va començar divendres. El festival és un dels més consolidats del país i té l’ambició d’allargar-se per tot el territori txec, amb noves projeccions a les principals ciutats a partir de la setmana que ve. Enguany està organitzat per seccions, com ara pel·lícules de dones o una panoràmica de l’últim cinema de l’est, rus, romanès o serbocroata, entre altres.
El renaixement cultural i artístic dels barris de Praga no s’atura. A Vršovice funciona Vzlet, que vol dir “vol”, d’un ocell o d’un biplà de fusta i tela o d’un zèpelin. En principi hi ha un edifici antic, d’abans de la guerra. Tres organitzacions tan diferents com una companyia teatral, un grup de música antiga i un cinema es posen d’acord per organitzar un crowdfunding i demanar subsidis i el vell edifici torna a aixecar el vol. Vosto5 és una de les companyies més interessants del teatre txec d’ara. Collegium 1704 és una orquestra i una coral dedicades a reivindicar la música barroca. El Kino Pilotů és un cinema històric rehabilitat per una productora àudiovisual.
A Plzeň reivindiquen Adolf Loos, un dels primers arquitectes de la modernitat, perquè es conserva i es promou una remarcable sèrie d’interiors en vuit apartaments, que es pot visitar. Loos va ser un arquitecte total, capaç de dissenyar des d’una cadira fins a una casa, i a més un teòric i quasi filòsof de l’arquitectura. A Plzeň va començar el 1907 i va acabar pràcticament quan es va morir, el 1933. Dels 13 interiors documentats se’n conserven vuit. Els clients van ser sobretot persones de la burgesia germanòfona jueva.
Quan Catalunya va ser annexada a Castella per via militar el 1714 van haver de fugir unes 25 mil persones, catalans i de les terres de la corona d’Aragó. Molts van anar a Viena. La delegació del govern català a Europa Central enllaça aquest 11 de setembre amb aquest episodi.
Se celebrarà l’agermanament d’Oliana, una població de dos mil habitants de l’Alt Urgell, i la població Biedermansdorff, una població de tres mil habitants de la Baixa Àustria. Es recordarà Ramon-Frederic de Vilana-Perles, que va néixer a la primera i va treballar i comprar terres i aixecar edificis a la segona. Va ser un alt funcionari al servei de l’emperador d’Àustria. Es considera que des d’aleshores cap català no ha tingut a Europa tant poder, proporcionalment.
L’acte institucional es farà dissabte 11 de setembre a Biedermansdorff. La delegació a Viena demana confirmació d’assistència abans del 3 de setembre (at@gencat.cat). L’historiador que ha estudiat l’exili austriacista a Viena és Agustí Alcoberro. És un episodi relativament poc conegut i fascinant.
Hrabovka a Praga 4, escenes d’un festival d’estiu de petit format, modest, ben fet, sense gestos inútils, acollidor per a famílies amb nens petits.
L’estiu es va acabant, el clima és erràtic, però encara teniu temps de trobar algun festival. Des de demà fins diumenge hi ha un festival de teatre infantil i de marionetes a Kladno, i el cap de setmana següent hi ha el Worldfest, un festival que es defineix com de world music, música alternativa i teatre no tradicional, tot alhora, a Jičín, a l’espai barroc restaurat de la llotja de Valdštejn. L’oferta de festivals d’estiu a Praga i a tot el país és enorme, exhuberant.
___
Una lectora ens recorda que fins al 31 d’agost hi ha a Praga el festival de nou circ Letní Letná, i té tota la raó.
(praha7.cz/letni-letna-2021)
___
Parlem de coses que ja han passat: el 20 i 21 d’agost es va celebrar a Praga 4 el festival Hrabovka: un espai reduït, un jardí d’una parròquia amb una església de fusta dels anys trenta, amb concerts d’una varietat d’estils: una polifonia georgiana, un parell de músics alternatius txecs que viuen a Berlín i venen i fan el seu concert (foto).
El festival Hrabovka té escenari gran, escenari petit, l’església i una sala, i estands amb menjar de festival txec, com la inevitable salsitxota, i coses més sanes; no hi falta un estand d’una fàbrica de cervesa artesana; hi ha parades de llibres per a nens, de l’editorial Baobab, i estands amb artesanies. Però sobretot, crida l’atenció veure molts nens i nenes i pares i mares descalços sobre l’herba. Transmet tranquil·litat i pau. Estan passant un dia d’estiu en família, gaudint de l’art.
La quantitat de gent que a Txèquia canta, recita, fa música, és inabastable. Pocs s’hi deuen guanyar la vida: no els importa. Arriben, fan el concert i es queden al festival, mirant altres artistes. D’altra banda a qualitat tècnica i organitzativa del festival és impecable, tots els detalls estan pensats, hi ha lavabos químics i fonts efímeres d’aigua potable, instal·lades per a l’ocasió. Els festivals d’estiu a Txèquia són una mostra de civilització: doneu-los un marge de confiança i us compensarà.
El director i guionista Michal Nohejl, que ve de la publicitat, ha aconseguit estrenar aquest agost Okupace, una pel·lícula sobre la invasió soviètica de 1968 i el final de la Primavera de Praga. El guió també l’ha escrit Marek Šindelka, que és un dels escriptors txecs joves més reconeguts. Esperem parlar-ne aviat, però de tota manera no deixa de ser un indici de com el 68 txec interessa noves generacions d’artistes. Aquí en vam parlar dins de la sèrie del calendari txec.
La Stania Kuspertova a la feina (foto Jordi Borràs Abelló lamira.cat)
La revista La Mira és per a lectors que tenen ganes de veure Catalunya, el territori i la societat, amb una mirada nova, connectada a la realitat sense estar esclavitzada a l’actualitat. Completa el projecte un fotoperiodisme de molta qualitat. La Mira és una publicació més disponible per als qui vivim a l’estranger, i aquesta mirada diferent, renovada i total del país potser no és tan diferent a la que acabem tenint alguns expatriats. Ara La Mira ens ha sorprès amb aquest excel·lent perfil de la Stania Kuspertova, escrit per Noemi Vilaseca Casals. La Stania va néixer a Txèquia i ha anat a parar al Solsonès, on s’ocupa de protegir i curar espècies animals. Diu, entre moltes altres coses, que en un moment donat entenia millor els piulets dels pollets de falcó que els seus fills.
Un pont sobre el riu que travessa la ciutat i una frontera estatal (foto: Vítek Groesl)
Těsín és una ciutat a l’extrem est de Txèquia partida per un riu, l’Olše. Un costat és Txèquia (Český Těšín), l’altre és Polònia (Cieszyn). En aquest article us en donarem algunes claus històriques i actuals.
Quan es va acabar la Primera Guerra Mundial l’Imperi Austrohongarès va deixar d’existir i d’una de les parts es va constituir en Txecoslovàquia. La creació del nou Estat va portar la necessitat d’una definició clara de la frontera. Per la història sabem que a cada metre se li dona massa importància, ningú el vol deixar a algú altre.
Těšínsko és la regió al voltant de Těšín, que n’és la capital. El 1918 des de feia segles hi havia viscut població txeca, polonesa i també alemanya o jueva. Sempre s’hi han parlat, fins a avui, diversos idiomes, molta gent avui hi parla una llengua que, simplificant, és alguna cosa entre el txec i el polonès.
