Team Calçot: a Praga una de les calçotades més participatives que es recorden

Volem dir: que es recorden dins de la nostra experiència de Casal. Les feines s’han repartit: comandos especials han anat a comprar, han fet salsa, foc, neteja. Tot ha anat com una seda, també gràcies al nombre de participants reduït tancat i al know-how acumulat, diguem-ho tot. El lloc l’habitual, a Žižkov. El personal txec quan parlen entre ells es refereixen a nosaltres com els katalánci.

El producte, the real thing, de Valls.

Una calçotada és sempre el mateix, només faltaria. Pica-pica, calçots, salsa, carn a la brasa, allioli. Els alicients són, per exemple, els estrangers i l’estranyesa encuriosida que el ritual els provoca i els nens de les parelles mixtes, que es van creixent i progressen de forma adecuada en l’adoctrinament.

El foc. El Central Camp de Žižkov està ben equipat. El personal parla de nosaltres com els katalánci. En general són correctes i expeditius, però una dona que hi treballa és tan antipàtica que dona la volta al marcador i és divertit de veure i tot, per als amants de les emocions fortes.
L’adoctrinament dels fills de les parelles mixtes ha de començar de ben petitons.
Com podeu veure progressa adequadament: observeu aquest entusiasme.

Per circumstàncies diverses s’hi han afegit gent de llocs com Estònia, Eslovàquia, els Estats Units, Alemanya, les Illes Canàries, el País Basc, Huelva, entre altres. Entre la gent que va i ve per Praga, que tots som estrangers i població d’al·luvió, sempre apareix algú d’altres cultures que passa per l’experiència amb curiositat i bona voluntat. Se l’inicia en el ritual i acaba, esperem, apreciant-ho.

En plena acció. Taules grans i plenes, desordre, mans brutes, etc.
Podria ser de Sabadell o Torredembarra, però és una ciutadana dels Estats Units.
Ha après el ritual bé (i ens ha ensenyat un hack per pelar alls amb més eficiència).

Deia el director de cine Bigas Luna que porrons i calçots tenien alguna cosa de ritual sagrat, pels peus plantats i terra i els ulls al cel. Ves a saber. El que sí és segur és que és el mínim comú denominador de la comunitat: semblava que el Casal estava mort però no, estava dormint! Tothom s’ha despertat i mobilitzat, i bé.

Arròs amb conill i pebrot de l’abuela Teresa

Els dinars de l’OFF-samfaina (25)

El pebrot reduït i confitat un parell d’hores, el conill fet en l’oli barrejat amb els sucs del pebrot, l’arròs fet en l’aigua calenta.

Eh que érem estrictes amb la regla de l’últim dissabte de mes? Bé, doncs ens l’hem petat i ens hem trobat el PRIMER dissabte, perquè ha aparegut un cuiner nou, amb el seu estil i el seu bagatge, i hem assajat noves tècniques i tecnologies, com un difusor de fogons de gas que assegura magnífics arrossos i fideuàs per a Samfaines futures. Això és l’OFF-Samfaina, fora de les reunions regulars, per experimentar. Però TAMBÉ ens trobarem l’últim dissabte de mes com sempre, si Déu vol.

Què hem fet, avui, en aquesta Samfaina no oficial? Un homenatge a l’abuela Teresa i el seu arròs amb conill i pebrot. Que la cuina de les àvies i les mares és el pilar de la civilització mediterrània ho sabem o ho intuïm tots. Així doncs, l’abuela Teresa feia un foc entre tres pedres, en un racó de parets socarrades del seu pati. Els ingredients els havia plantat o criat ella al seu hort. Ho posava tot al foc, mentre feia altres coses, anava i venia, perquè tenia tot i tothom al cap, i vigilava l’arròs com si res, i li donava un toc aparentment descuidat, però el resultat era perfecte, excels, o almenys és el record d’una infantesa feliç i plena d’amor.

Avui hem assajat el mateix no en un foc entre tres pedres, sinó amb un difusor en fogons de gas, per repartir el calor de forma uniforme i fer, d’entrada, una reducció del pebrot roig i verd. Dues hores, slow food. El pebrot tenyeix i perfuma l’oli. El pebrot es reserva, i sobre l’oli es fregeix el conill.

La reducció del pebrot.

Un cop fregit el conill es torna a posar el pebrot i salsa de tomàquet, que s’ha fet abans, i es fa una mica de lloc i s’hi posa l’arròs. Aquest arròs s’ha de sofregir en l’oli perfumat pels sucs del pebrot, i després s’hi afegeix aigua calenta, res de brou, no cal, i s’acaba fent tot.

Les amanides, les postres i els vins
Al voltant d’aquest plat principal hem organitzat el menú. Un parell d’amanides: la waldorf, un clàssic, que té api, poma, raïm negre, panses i nous, i fulla variada, i una vinagreta d’oli, llet, llimona, sal i pebre. En segon lloc, una amanida treta d’Ottolenghi, amb enciam, cebeta tendra, raves, càperes, tomàquet sec, i una vinagreta d’oli, all, suc de llimona, sal i pebre.

De postres, Itàlia, que no falla mai. La Colomba és una preparació de Setmana Santa que recorda molt el panettone, perquè té la mateixa base de massa mare, però amb un altre disseny. Vins? Un Veltlínské Zelené txec, per fer honors al vi local. Un blanc portuguès, Douro, Porca de Murça. Un Ribera del Duero, doble RR.

L’OFF-Samfaina és la prova d’un èxit, perquè amb un sol dissabte al mes no n’hi ha prou: calen més dies per provar més tècniques i més procediments. Definitivament, el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant.

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el primer dinar experimental de març.

Tribistro, al peu de la torre de comunicació de Žižkov

Cafès i bistros originals de Praga (32)

Havel ja és una icona per a les generacions més joves (v. pintura a la dreta)

Si sou a Žižkov o hi esteu de pas, al peu mateix de la icònica torre de comunicació que sembla sortida de Star Trek hi ha el Tribistro. En essència és l’enèsim lloc acollidor i agradable que té la ciutat, amb esmorzars rotunds i sandvitxos (molt bé el BLT), hummus, croquetes de jamón serrano (ves a saber) i hamburgueses petites. El lloc funciona perquè fa cantonada i té moltes finestres i llum natural, com a mínim.

A l’interior amb llums i art original es pot crear per relativament poc un ambient únic, pensat per algú que hi posa un mínim d’ànima, ben diferent a l’esterilitat uniforme de les franquícies habituals.

El Tribistro de Žižkov és un d’aquests llocs d’àmbit eminentment local, de seguida s’acostuma a anar-hi gent que viu a poca distància, i hi va regularment. És un lloc de reunió de parelles i grups d’amics i sovint es nota que es coneixen amb el servei.

Per aquesta raó són llocs ideals per a treballadors autònoms i gent que treballa a casa i ja li va bé canviar d’aires, com servidora,

No hi ha res a fer però amb el maleït fil musical (1). Ara bé, aquí podeu demanar que el baixin en un 20 per cent i us fan cas perquè són llocs independents i sempre hi ha els amos o gent propera als amos atenent la clientela, i el servei vol ser i és molt amable, positiu i cuqui, i s’agraeix.

_____
(1) Tant de bo es podreixi eternament al cinquè cercle de l’infern el fill de cinc mil putes que va decidir que els cafès necessiten musiqueta ambiental, que no pot ser viure sense la murga de la musiqueta.

El carnaval del Castell i Malá Strana

El grup de sortides urbanes a Praga (encara no consolidat ni sense nom oficial) del Casal Catalanotxec hem anat a veure la desfilada de carnaval de l’associació de veïns de Malá Strana i el Castell. Els dos barris són l’essencial del centre històric de Praga a la riba esquerra del riu. És el que tothom vol veure si ve un parell de dies. El turisme degrada el patrimoni històric i destrueix la vida cívica, en benefici de castes de propietaris rendistes. Ara bé, en contra del que podria semblar el centre històric encara és viu, en el sentit que hi ha gent que hi viu normalment, que només vol el mateix que qualsevol, anar fent, treballant i criant fills.

Lectura del jurament de Carnestoltes. Els disfressats es comprometen a cantar a ple pulmó i respectar el mobiliari urbà. El que es veu al fons és el Ministeri d’Afers Exteriors.


L’associació que ha fet té el bonic nom d’associació de ciutadans i amics de Malá Strana i Hradčany (“Spolek občanů a přátel Malé Strany a Hradčan”). Entre les seves activitats organitzen aquesta desfilada de Carnestoltes.

La convocatòria era davant la taverna U Černeho vola (El bou negre), que està al costat del Ministeri d’Afers Exteriors. És una taverna txeca essencial, que segurament no s’ha acabat de ventilar del tot des de 1965. Hi ha com una brutalitat plebea i medieval de taules llargues, menjars simples i cervesa abundant.

Beure cervesa ABANS del migdia, pràcticament per esmorzar, és propi d’un cert tipus de txec, són els seus costums i s’han de respectar. Allí mateix, al monestir de Strahov, encara hi havia botifarres, carn rostida i sopa de sang, pròpia de la matança. Vam parlar aquí d’una celebració de la matança del porc txeca a principis d’octubre, que és quan comença el cicle.

Es disfressa relativament poca gent, però els que es disfressen tenen caràcter.

Ha anat arribant la gent. Es disfressen pocs, però els que es disfressen hi treballen i hi pensen prou. Hem vist capgrossos en forma de cabra, vaca i cavall. Hem vist gent amb barrets i vestits del segle XVIII. Hem vist gent repartint xopets de slivovice, un destil·lat de pruna que té vora un 40% d’alcohol. Les disfresses responien a una inspiració molt eclèctica. Hem vist alguns vodník, homes i dones amb la cara pintada de verd i cabells verds, d’acord amb un motiu de la mitologia txeca, un esperit dels llacs i dels rius.

El “senyor rei” s’està fotent un xopet d’un destil·lat de pruna de quasi quaranta graus pels volts del migdia. La normalització del consum d’alcohol és essencial per entendre la cultura txeca.

La desfilada comença a baixar cap al riu, acompanyada de la música d’una banda de dechovka, instruments de vent i senzill ritme binari. L’ambient és quasi familiar. La gent es coneix: hi ha una família difressada de “mort i terror”: el pare du un casc de la Wehrmacht, va de negre, la mare és una bruixa, els nens duen maquillatge de crani a la cara i dalles, són la mort. L’0rganització fotografia, anota i documenta cada disfressa, perquè hi ha un concurs.

La desfilada s’atura davant de l’esplanada del Castell. Continuaran fins a Kampa. A l’hora de dinar la gent disfressada s’escamparà per les tavernes de Malá Strana, però no ens quedem fins al final.

Lucerna Cafe Bar

Cafès i bistros originals de Praga (31)

Al carrer Vodíčková, davant del cine Světozor.

El bar/hospoda del Lucerna Music Bar ha obert aquest mes de novembre una secció de cafè que dona directament al carrer Vodíčková. El lloc no té ben bé res d’especial al menú, l’esperable en un cafè, però és ample i lluminós i està en una localització privilegiada per al públic cultureta que va als cinemes independents de la zona. Té fil musical, perquè la humanitat ha perdut la batalla contra el fil musical, però si esteu pel centre està molt bé. Té esmorzars fins al migdia, després és un bistrot o restaurant senzill, i fins a les dues de la matinada és un bar de copes, amb DJs divendres i dissabte.

L’interior és d’arquitectes txecs joves i emergents, Max Koreis i Roman Mareš, del taller atelier_2takt. L’element dominant són unes làmpades grosses de llautó daurat que fan pensar en instruments de vent, que dialoguen molt bé amb l’esperit musical del Lucerna i les sales de concert que són allí mateix. Una altre element és dominant és al taulell, una gelosia d’elements geomètrics repetitius que no separa res sinó que té paret de llum al darrere. La comunicació visual del lloc l’ha fet Aleš Najbrt, la vaca sagrada del grafisme txec contemporani, enllaçant amb el grafisme existent del Bar Lucerna.

El passatge Lucerna porta més de cent anys sent el lloc clau del centre de la ciutat, sobrevivint a totes les vicissituds amb un continu de destrucció creativa. Inauguracions com aquesta només demostren un caràcter de lloc viu i contínuament canviant.

El pollastre rostit és fabulós

Els dinars del club*samfaina (24)

Pollastre rostit amb prunes, orellanes i pinyons, un clàssic del corpus de la cuina catalana.

La primera samfaina de l’any després de la pausa de Nadal ha transcorregut entre la placidesa del retrobament i l’agradable rutina de tenir algun punt de referència a la ciutat. Es comenten les últimes coses de la feina de cadascú, i sentint parlar l’expat català a Praga es constata una cosa que no per sabuda deixa de sorprendre: la quantitat de psicòpates tarats i degenerats que es poden trobar en els nivells alts dels organigrames a les multinacionals i les organitzacions governamentals.

A més de les dinàmiques de la feina, el segon gran centre d’interès és una mena de consultori fiscal i residencial, és a dir es parla molt d’impostos i de lloguers i de com es passen els propietaris de Praga, que estan desbocats. En general avui dia al món s’exalta la innovació i l’emprenedoria, però de fet el parasitisme rendista és de fet una de les activitats econòmiques més rellevants.

La conversa continua amb sociologia i antropologia pop, perquè els membres del club*samfaina tenen, per regla general, un interès sincer pel país i van amb els ulls oberts, intentant entendre on són. A partir d’aquí s’intercanvien experiències, històries i anècdotes. El patró es va repetint i en aquest cas la gràcia està en el repetició.

Quant al menú, avui ha anat tal com s’explica a continuació.

Sopa de cigrons, tomàquet i pa / VEGETARIÀ
Oli i ceba i bulb de fonoll, en làmines, una estona curta. Després pastanaga i branca d’api, en rodanxes, una estona curta.

Quan està tot tou, passata de tomàquet, una altra estona curta. Un quart de litre de vi blanc, una estona més. Compreu tomàquet en conserva sencer, el talleu a trossos, l’afegiu. Herbes: llorer, farigola, julivert, orenga. Tot ha de bullir en un litre de brou de verdura, una mitja hora.

Els últims minuts uns cigrons bullits. Xafeu-ne uns quants per espessir, però la majoria han de quedar sencers. Finalment crostons de pa, millor de massa mare, passats pel forn.

La sopa es condimenta amb una cullerada de pesto d’alfàbrega, que pot ser comprat o fet a casa: alfàbrega fresca, un toc d’all, avellanes, oli d’oliva i formatge gran Moravia o similars (o pecorino, o parmesà). Font: Ottolenghi.

Continua llegint «El pollastre rostit és fabulós»

El “sopar de picar”, o per què la italianitat és casa

Cafès i bistros originals de Praga (30)

La Tigelleria Mile Lire és un lloc petit i íntim, basat en la “tigella”, que és una mena de crep propi de l’Emília-Romanya i del nord d’Itàlia. Va acompanyat d’una fusta de prosciutto, xorisso, llonganissa, formatges, mel i untables de pancetta i cremes de formatge, més el vi. Són talls de totes aquestes coses bones, sense cap més secret que la qualitat del producte. Ofereix l’experiència del “sopar de picar”.

El lloc és ideal per anar-hi en parella, per portar-hi una cita o en grups petits, de quatre o cinc. El to de fosc de fusta dominant en la decoració acaba de donar-li calidesa. La música és pop italià, el servei té la cordialitat impostada i teatral de la italianitat, de manera que comprovareu que Itàlia per als catalans és casa.

El lloc és petit, té poques cadires, per tant el benefici el poden fer en l’ampolla de vi, que és el més costós, de manera que amb el vi inclòs surt per CZK 800-900.

Una última cosa: segons la seva web, a la primavera i l’estiu us preparen la seva oferta en cistells per anar de pícnic, que és una forma superior de civilització. Precisament, el parc de Riegrovy Sady és molt a prop.

Tió superstar

S’ha fet el tió d’aquest any amb els petits del Casal, amb l’entusiasme de sempre. Les garrotades violentes que ha rebut no li han tret el somriure: legos, coloraines, contes, tota mena de cosetes de colors: n’hi ha hagut per a tothom.

Tió, tió, caga torró…

En tongades successives, el tió ha anat fent el que ha de fer mentre la canalla escalfava els pals i cantava nadales catalanes i txeques.

Mentre el tió fa feina es canten nadales catalanes i txeques.

El tió l’hem fet a la mateixa illa de Kampa que dona nom en aquesta revista, en un espai comunitari que existeix per alguna mena de miracle, i s’escapa de la degeneració i l’avarícia del negoci turístic. El tió és sempre el mateix, què ha de ser, si és una tradició. Però la qüestió es que s’ha fet organitzar per les mares i els pares. Si llegeixes això i acabes d’arribar o portes poc, i t’interessen les activitats per als més petits, no dubtis en posar-te en contacte. Ara mateix es fan sessions de casalet i art que et poden interessar.

Un restaurant al voltant de la patata

Això de fer girar el concepte del restaurant al voltant de la patata no acaba de quedar clar si és seriós o és irònic, però de fet és igual (bramborynapankraci.cz)

Es pot muntar un restaurant amb un concepte basat en la patata? El grup de restaurants Together creu que sí, i així han creat Brambory Na Pankraci, a Pankrác, una zona del sud de Praga amb moltes empreses i moltes oficines, semblant a Karlín.

El grup Together és gran i van forts. El restaurant Brambory és enorme, té moltes taules i molts llocs, i a partir del volum el preu és de 400-600 corones per cap, al voltant de les patates i la carn.

Brambory és una proposta guanyadora perquè parteix de la base de com el txec entén el menjar, que és carn i patates, i li dona un toc modern i divertit. Així, tenen una degustació de cinc maneres de fer la patata per acompanyar la carn que demaneu.

Si hi aneu aprendreu que existeixen diverses varietats de patata noms com longinus, grenaille, diego, laura, annabelle, cheyenne o jacky, entre altres, i que tenen propietats suposadament diferents. O no, perquè la proposta té una certa dimensió irònica, i el que compta és que tot està molt bé, des de la sopa de ceba amb cua de bou fins al pollastre rostit amb aquestes patates quintuplicades.

El servei és jove, amable i ben entrenat i es preocupa de la comoditat del client. És un lloc adequat per a trobades diguem-ne no íntimes, és a dir de grups grans i dinars i sopars d’empresa, i grups de turistes.