vida – Pàgina 9 – |REVISTA|KAMPA|

La Delegació i els Casals organitzen un concurs de dibuix infantil

La temàtica és el Tió de Nadal

El nostre logo Casalet enfeinat fent cagar el Tió

Des del 2019, la Delegació del Govern de Catalunya a Europa Central envia, en el marc de les celebracions Nadalenques, targetes postals als seus contactes institucionals. El propòsit principal d’aquestes targetes, a banda d’enfortir els lligams amb els seus contactes i desitjar un bon Nadal, és fer difusió de la cultura i les tradicions catalanes entre els centreeuropeus. Les temàtiques han sigut diverses: la figura de Pau Casals, suport a joves artistes durant la pandèmia…

Enguany s’ha triat una tradició tant singular com desconeguda com és el Tió de Nadal, i per això conviden als més joves de la comunitat catalana a ser partícepcs en la difusió de les tradicions catalanes, organitzant un concurs d’il·lustració per a nens i nenes (fins a 12 anys). A la felicitació nadalenca s’explicarà que aquesta s’ha realitzat gràcies a les contribucions de la comunitat catalana i especialment als diferents Casals Catalans constituïts a Europa Central.

BASES DEL CONCURS

Temàtica: Representació de la tradició de fer cagar el Tió

Participants: Infants de la comunitat fins a 12 anys. Amb la tramesa cal indicar nom i cognoms, edat i casal del que son membres.

Format electrònic: Vertical A5, pdf, 300 dpi

Termini d’entrega: 6.11.2022

Tramesa: per correu electrònic (data de rebuda) a at@gencat.cat i també per correu postal (data d’enviament) a l’adreça

Delegation of the Government of Catalonia to Central Europe
Seilerstätte 11/6, 1010 Vienna
Austria

Els originals s’ha d’enviar també per correu postal perquè seran exposats amb la resta de participants.

Jurat: Els representants dels Casals a Praga, Viena, Salzburg, Graz i Polònia triaran la targeta més reeixida, la qual s’enviarà com a targeta de Nadal de la Delegació del Govern de Catalunya a Europa Central. La data límit per triar el gunyadors és el 13.11.22.

Anunci dels guanyadors: 2 de Desembre 2022.

La Delegació convidarà el 2 de Desembre a tots els nens, pares i membres de la comunitat catalana a fer cagar el Tió a la seu de Viena, i celebrar aquesta tradició plegats. Durant la festa, es presentaran totes les candidatures en una exposició i s’anunciarà el guanyador o guanyadora, així com els guanyadors de la segona i tercera plaça del concurs. La il·lustració escollida s’imprimirà en forma de postal i s’enviarà a uns 800 amics i socis de la Delegació.

Animem a tots els infants del Casalet a participar al concurs! MOLTA SORT!

Setembre: exaltació dels bolets i el fricandó

Els dinars del club*samfaina (11)

Rovellons txecs? Petits? De botó? Pinatells? És igual, picada d’all i julivert i avall. Gentilesa d’un membre del club.

Fricandó de vedella txeca amb bolets de tres orígens: trompetes de la mort de La Selva, ceps txecs secs i mushrooms assortits del Marks and Spencer.

Amb la tardor arriben els bolets, i els txecs són boletaires obsessius. Per tant no és estrany que un membre del grup, amb dona txeca d’arrels rurals, ens porti una capsa de sabates plena d’uns diguem-ne rovellons (semblen rovellons), petits, potser a algú li sonen com «rovellons de botó», o potser són pinatells! Entre la traducció i que som de ciutat, ens perdem una mica. Però bé: una picada d’all i julivert i paella i avall. Cap queixa.

Continuem amb l’escalivada amanida marca de la casa, i després el fricandó. El gloriós fricandó. La carn de vedella a la República Txeca és una història. D’entrada no la podeu donar per descomptat. En tenen en dies concrets. Per tant val més que comproveu si la vostra carnisseria en té i quan. Si tenen el tall de vedella just, no demaneu filets. No els saben fer prims. “Prim” per al carnisser que ho-he-fet-tota-la-vida-qui-ets-tu-per-dir-me-com-tallar-la-carn doncs NO serà prou prim. El fricandó demana talls amples i prims. Probablement, el vostre carnisser és com un robot antiquat, que no sap sortir d’unes rutines. Compreu el tall, talleu-vos-el a casa.

Després els bolets. Ara aquí ens podríem posar estupends, que si tal o qual bolet. En realitat, si en trieu de dues o tres fonts anireu bé. En aquest cas van venir d’unes trompetes de la mort seques, restes d’una visita a Catalunya; uns bolets txecs secs, els ceps; una bossa de poti-poti de bolets congelats del Marks and Spencer. Va quedar prou bé.

Les postres tardorals eren poma amb mel i canyella al forn i nata muntada, però sona millor del que ha quedat, s’ha fet massa. No es pot tenir tot. El mes que ve, més. S’ha parlat de sarsuela, segons the one and only Maria Nicolau. Pel novembre, que ja farà fred, escudella.

Ens podríem canviar el nom de “club samfaina” a “club de fans de Maria Nicolau a Praga”, però seria excessiu. Avancem que el seu llibre passarà a ser molt important en la nostra iniciativa. Perquè sí, el nacionalisme (gastronòmic) no es cuina viatjant, i és veritat, és o cuina o barbàrie.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de setembre, després de la pausa d’agost.

Quatre dies a Eslovènia

El Grup Via és el braç excursionista del Casal catalanotxec i ens envien notes de les seves sortides, que reproduïm aquí. No solament es limiten a anar per Txèquia, també poden fer sortides més llargues i complexes d’organitzar com aquesta de quatre dies a Eslovènia. Si voleu participar en excursions organitzades escriviu a l’editor d’aquesta revista (l’adreça és al «qui» del menú).
_____

Ruta pels Karawanks: la tercera serralada en importància a Eslovènia i una cua dels Alps
Mapy.cz: https://en.mapy.cz/s/guretafazo
Quatre dies dormint en refugis guardats
Temps plujós amb tempesta de neu inclosa
Dates: 24/9 – 28/9

Volíem fer una travessa de d’uns quants dies a Eslovènia i vam escollir els Karawanks. Tot i que podria semblar poca cosa que sigui la tercera serralada del país, les altres dues vam considerar que tenien una dificultat tècnica massa elevada, perquè demanaven fer vies ferrades força complexes.

A més aquesta ja té cims de 2000 metres i paisatges la mar de macos. La previsió del temps no era bona, però a l’alta muntanya ja se sap que s’ha d’anar preparat pel que pugui passar. Així que després de rebuscar pel mapy.cz, trobar refugis oberts i trobar unes rutes acceptables per a cada dia, vam tancar un pla.

Els quatre components de l’equip, tres homes i una dona, vam anar amb cotxe cap allà. Vam fer nit a la capital, a Ljubljana, i vam aprofitar l’ocasió per visitar el centre.

L’endemà a primera hora de la tarda vam començar la ruta. Només tocava pujar al primer refugi des de l’aparcament del pas fronterer on vam deixar el cotxe. Havíem de superar uns 500 metres de desnivell en dues hores per pista forestal, però a la meitat de l’equip se li va fer dur. Acostuma a passar: el primer dia la gent s’adona que porta la motxilla massa carregada.

El refugi era una caseta on ens va rebre una parella de jubilats eslovens. Molt amables i molt autèntic tot plegat, fins i tot la cuina era amb fogons de llenya, i amb comunicació limitada perquè els amfitrions parlaven eslovè i una miqueta de alemany.

El segon dia tocava pujar fins la carena de la serra i, a grans trets, anar resseguint-la fins arribar al refugi d’aquell dia. Hi havia algun tros de via ferrada senzilla pel qual portàvem l’equip necessari. Però va començar a ploure lleugerament i també van arribar les primeres discussions de l’equip. Intentant bordejar una nova zona de via ferrada vam acabar separant-nos en dos grups.

El primer va arribar ben aviat al camí, però al segon li va costar ben bé un parell d’hores, molts nervis i més cansament del compte zigzaguejant una zona molt empinada i rocosa. Si hi ha alguna anècdota que ens ha de fer reflexionar per a gestionar millor la pròxima excursió és aquesta: a la muntanya no ens hem de separar ni de buscar camins per intuïció sense mirar el mapa. Un cop retrobats i arribats al refugi, aquesta vegada més de nivell hotel rural, ja ens vam poder relaxar i menjar bé.

La tercera jornada era la forta. Tocava fer el cim més alt de la zona, el Stol (2237m). Vam deixar el no essencial al refugi i vam fer camí cap allà. A mig camí va començar a ploure amb ganes. Ja ens ho esperàvem, així que ens vam tapar i cap amunt. A l’ascensió final va començar a nevar, i ben fort.

Això ja no ens ho esperàvem tant. Veient que s’estava acumulant neu ràpidament, que la temperatura baixava i que fer els 500 metres que quedaven fins el cim per no veure cap vista no valia la pena, vam fer mitja volta i vam tornar al refugi. La idea era fer nit en un altre indret, però havent retornat glaçats i com que encara plovia, va decidir tornar a fer nit al mateix refugi.

L’últim dia era tranquil de caminada, només una hora i mitja de passeig per arribar al cotxe, però més intens de conducció. En unes vuit hores vam creuar Àustria i vam tornar a Praga.

En conclusió, va ser una travessa que no va quedar com ens hagués agradat pel mal temps i pel fet d’anar a final de temporada (a l’octubre ja s’ha d’anar amb material de neu i la immensa majoria de refugis ja són tancats). Però bé: ens agrada l’alta de muntanya, i vam satisfer les ganes d’aventura per aquest any.

La ruta. És aquí: https://en.mapy.cz/s/guretafazo

_____

(Informació facilitada per D.J.)
Relacionat a la |REVISTA|KAMPA|
Més sortides del Grup Via: Excursió a Český ráj | Sněžka, el sostre de Txèquia.
Una excursió: De Beroun a Karlštejn.

Els residents catalans poden votar a les eleccions municipals a Txèquia

El 23 i 24 de setembre hi ha eleccions municipals a Txèquia i es renova una part del Senat. Us recordem que els residents podeu votar a la part municipal de les eleccions, des del municipi on esteu oficialment. De fet podríeu presentar-vos, tècnicament és dret al sufragi actiu i passiu. En aquesta pàgina del Ministeri de l’Interior hi ha una primera informació, però bàsicament haureu de trobar el lloc on inscriure-us a una llista de votants, que us servirà fins que canviï la vostra situació, per canvi d’adreça o per acabament de la residència a Txèquia. La inscripció es pot fer fins a 48 hores abans de les eleccions.

Cafè Nona: sí, només per les vistes

Cafès i bistros originals de Praga (21)

L’edifici de l’Acadèmia de la Ciència, l’asseguradora Praha, el tramvia que passa.

Es pot triar un cafè només per les vistes? La resposta curta és «evidentment que sí». El Cafè Nona és el cafè de la Nová Scena del Teatre Nacional. La Nová Scena és aquella mena de peixera que hi ha al costat de l’edifici històric. És un edifici de 1983, que podeu veure aquí. És on es fan per exemple els espectacles de Laterna Magika.

Al Cafè Nona hi entreu des del Passeig Nacional, cal pujar a un tercer pis, per ascensor o unes escales de pedra verda, amb una decoració escultòrica de vidre que és un perfecte exemple de l’encant camp del modern antiquat, del vintage dels setanta i els vuitanta.

Una escala que sembla un decorat de pel·li de James Bond de la primera època (foto: Natàlia Soler)

Un cop a dalt hi tenim un cafè senzill, de quiches i cuscús, cervesa Pilsen, tes i llimonades. No hi anireu per la gastronomia, sinó per les vistes a Národní Třída, el Passeig Nacional. Tant si esteu de visita a Praga com si hi viviu la ubicació del lloc és estratègica, al centre. Durant el fort de l’estiu acostuma a estar tancat, perquè va amb la temporada teatral. Durant la tardor i l’hivern veureu passar el públic, que flueix d’acord amb l’assistència a les funcions teatrals.

Juliol: pa amb tomàquet i pernil, escalivada, arròs negre

Els dinars del club*samfaina (10)

Una idea va pel bon camí quan els seguidors la milloren. El dinar de juliol l’han enriquit una recepta d’allioli ràpid i triomfal i l’aportació de pernil i una master class de pa amb tomàquet: tot ofert pels comensals.

Hem començat amb uns musclos al vi i amb la tradicional escalivada amanida del club, aquesta vegada amb un convidat especial: mozzarella txeco-italiana. Què vol dir, això? Doncs que són italians el know-how i el venedor eixerit i simpatiquíssim que te la ven al mercat i et fa tastar dues coses més, però en canvi el producte no és búfala sinó llet de vaca txeca. O sigui, un compromís intel·ligent. El pebrots de l’escalivada ens han dit al mercat que eren d’Hongria, que des d’aquí és quasi local.

Després ha arribar l’arròs negre. Què hem de dir. Volíem posar al títol “arròs racialitzat”, però després hem pensat que en aquests temps en què la realitat supera la paròdia algú ho podia trobar bé i fins i tot elogiar-nos.

Els ingredients venen del proveïdor habitual. Precisament en ingredients costosos, com el marisc, és on la idea del crowdcooking brilla, com una forma de cooperació perquè la suma sigui superior a les parts. La tinta és de la mateixa botiga.

L’allioli és un gra d’all trinxat, un ou sencer i 25 cl d’oli de girasol o d’oliva fluix. Un cop de batedora i es produeix la transubstanciació, el miracle, l’epifania. L’all txec té molts octans, o sigui que aneu amb compte i poseu-vos d’acord abans, sobretot en cas de sopar romàntic.

De postres meló, albercocs, préssecs, maduixes, tret del meló tot de per aquí. Vins: un tramín txec semidolç, gentilesa d’un dels comensals, rísling alemany i un sauvignon blanc wine of Spain, no deia d’on.

La tertúlia s’ha allargat molt. La ventilació creuada de la casa i efectes especials com vídeos de gavines i onades a You Tube provoquen un curiós efecte “passeig marítim” que tothom es pren irònicament, no cal dir-ho. El perfil dels comensals (empresarial, financer, matemàtic) ha assegurat una amanida de temes de gran interès, amb temps i tot per a parlar del nostre dissortat país.

No coregem eslògans, però recordeu que ens guien els principis “el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant” i “cuina o barbàrie”, seguint les ensenyances del llibre de l’any a Catalunya.

El mes d’agost tanquem la barraca, fins al setembre.

Teplá Kačka: interessant bistro de fusió asiàtica a Holešovice

Cafès i bistros originals de Praga (20)

Primer de tot un aclariment lingüístic. El nom del lloc vol dir, en txec, «ànec calent». L’ànec té un protagonisme en la cuina asiàtica. Alhora, «calent, calenta» (en txec «teplý, teplá») vol dir càlid o calent, però també, en argot, homosexual. La parella formada per dues dones que hi ha darrere del lloc va voler fer aquesta broma, però en el fons això no té cap importància.

La idea de fer fusió asiàtica a Praga és brillant. Xina, Japó, Corea, etc., tota l’Àsia diguem-ne budista, tot junt, en un sol establiment, amb una carta plena de termes incomprensibles, que el servei us aclarirà amb molt bona voluntat. Per la naturalesa dels ingredients i els processos, la cuina asiàtica no us la fareu mai a casa amb resultats ni remotament comparables als que obté qui s’hi dedica professionalment. Per tant, si teniu curiositat, aneu-hi. Des d’ànecs rostits per a grups fins a plats-mostra, amb tastets de moltes coses, ideals per a tastaolletes. El jardí, pati o terrassa interior és deliciós, les lones subjectes per cables us protegeixen del sol, hi ha heura, verdor, frescor i una estatueta d’un Buda panxut vetllant per tots els comensals.

Més sobre el gelat a Praga: Puro Gelato

A més d’Angelato i Crème de la crème, que vam veure l’altre dia, el panorama no estaria complet sense Puro Gelato, més gelat italià, amb moltes botigues per la ciutat i els serveis habituals, es pot comprar en línia, te’l porten. És excel·lent, l’única diferència és una comunicació visual vagament inspirada en els colors vius i les cafeteres cromades i les vitrines dels anys cinquanta.

Gelats a Praga: estat de la qüestió

Zlatko Kebakoski, Biljana Kebakoska, Bojan Dimitrijević, o el cor d’Angelato (angelato.cz)

L’oferta va fer un salt qualitatiu amb Angelato. Avui estan consolidats amb quatre botigues i també us ho porten a casa. Són gelats «amb història» i venen l’esperit de la producció local, artesana i familiar, amb ingredients naturals i lligats a les estacions. La llista de gustos i productes us farà la boca aigua. El nom de l’empresa és italianitzant, però ells són, pels cognoms, gent de l’antiga Iugoslàvia, és part de la llarga relació d’aquelles terres amb les terres txeques.

Honza Hochsteiger, el mestre gelater darrere Crème de la crème (cremedelacreme.cz)

Per acabar d’ampliar l’oferta i fer-nos feliços als llèpols va venir Crème de la crème. Tenen cinc gelateries i una oferta basada en molts més gustos i en coses insòlites, com gelat de fruites de bosc i ortigues, campari, prossecco i formatge parmesà (sí, formatge). L’estrella és Honza Hochsteiger, un home jove que ha dedicat la vida al gelat.

La cadena txeca tradicional, Ovocný Světozor, té fins a 15 botigues per tot Praga, locals més espaiosos i de colors vius, molt pop, que a més de la finestra del gelat per emportar permeten quedar-s’hi una estona, com en els cafès, perquè l’oferta inclou pastissos. Els gelats, a part dels sòlids de cullerada, inclouen točená zmrzlina o gelat d’aixeta, una certa tradició txeca d’un gelat més fluïd, que se serveix des d’un dipòsit amb aixeta directament al con de neula.

Hi ha més coses. A Vinohrady, a la part baixa del carrer Slezská, hi ha Zrmzlinář, un negoci més modest, d’una sola botiga, però amb gelats clàssics estupends. No gaire lluny, al cafè de la plaça Nám. Míru, la finestrella de gelats a peu de carrer és encara més modesta però no menys satisfactòria si teniu pressa.

Si esteu a la capital teniu més gelat del que us podreu acabar.

Juny: paella per a celebrar que ha començat l’estiu i no s’acaba el món (de moment)

Els dinars del club*samfaina (9)

Recordeu que en els nostres dinars fem èmfasi en una certa naturalitat i en l’ingredient local? Bé doncs aquesta vegada ho hem ignorat i hem tirat dels musclos, les gambes i els calamars, tan lluny del mar com estem, per a fer una paella o arròs a la paella. Hem volgut tornar al plat icònic per celebrar que comença un altre estiu i que no s’ha acabat el món, si més no de moment.

(No, no entrem en polèmiques absurdes, perquè una de les formes més segures de reconèixer un subnormal irrecuperable deu ser quan algú diu «no és paella, és arròs amb coses».).

D’on ve la fauna de la paella mixta? Els musclos són de granges del mar del nord, les gambes poden ser de l’Atlàntic i del Pacífic, els calamars ves a saber.

El pollastre i el porc són locals i fàcilment accessibles, de conill costa trobar-ne a la carnisseria especialitzada de la cantonada. De fet en la societat txeca hi ha divisió d’opinions sobre la qüestió: penseu que per més d’un jardí dels suburbis pròspers va fent saltirons el conill disneyificat de la petita de la casa.

En els entrants musclos al vi, llorer i julivert i aquests clàssics de la cuina catalana que són l’empedrat i la verdura escalivada. L’empedrat amb mongetes bullides, barates i accessibles a les botigues d’alimentació m e d i t e r r à n i a a f r i c a n a i oriental, i al Lidl mateix. Ceba, pebrots, cirerols, olives i julivert, tot tallat ben fi, etc.

L’escalivada (en realitat rostida al forn): pebrot vermell, albergínia i escalunyes. Però l’escalivada clàssica catalana és avorridota, ens agrada convertir-la en amanida, amb olives grosses, ruca i canonges, i una vinagreta d’oli, llimona, mel i herbes provençals. El vi alemany, blanc, sec, fred.

De postres fruita roja, maduixes i cireres del país, i una curiosa mutació mini de la síndria que es troba pels supermercats i fa gràcia, és com una piloteta, però de moment no estan al punt de dolçor.

Temes de conversa: entre altres el bitcoin, Ucraïna, i el nostre desgraciat país. Sobre el bitcoin podem aportar bibliografia, ens ha sortit el llibre La filosofía del bitcoin, una breu (cent pàgines) introducció, centrada en l’essencial.

O sigui bona taula i bona conversa, amb bibliografia i notes a peu de pàgina. Ja ens perdonareu si ens posem estupends, però és que a vegades, només uns moments, costa evitar-ho.