El carnaval del Castell i Malá Strana

El grup de sortides urbanes a Praga (encara no consolidat ni sense nom oficial) del Casal Catalanotxec hem anat a veure la desfilada de carnaval de l’associació de veïns de Malá Strana i el Castell. Els dos barris són l’essencial del centre històric de Praga a la riba esquerra del riu. És el que tothom vol veure si ve un parell de dies. El turisme degrada el patrimoni històric i destrueix la vida cívica, en benefici de castes de propietaris rendistes. Ara bé, en contra del que podria semblar el centre històric encara és viu, en el sentit que hi ha gent que hi viu normalment, que només vol el mateix que qualsevol, anar fent, treballant i criant fills.

Lectura del jurament de Carnestoltes. Els disfressats es comprometen a cantar a ple pulmó i respectar el mobiliari urbà. El que es veu al fons és el Ministeri d’Afers Exteriors.


L’associació que ha fet té el bonic nom d’associació de ciutadans i amics de Malá Strana i Hradčany (“Spolek občanů a přátel Malé Strany a Hradčan”). Entre les seves activitats organitzen aquesta desfilada de Carnestoltes.

La convocatòria era davant la taverna U Černeho vola (El bou negre), que està al costat del Ministeri d’Afers Exteriors. És una taverna txeca essencial, que segurament no s’ha acabat de ventilar del tot des de 1965. Hi ha com una brutalitat plebea i medieval de taules llargues, menjars simples i cervesa abundant.

Beure cervesa ABANS del migdia, pràcticament per esmorzar, és propi d’un cert tipus de txec, són els seus costums i s’han de respectar. Allí mateix, al monestir de Strahov, encara hi havia botifarres, carn rostida i sopa de sang, pròpia de la matança. Vam parlar aquí d’una celebració de la matança del porc txeca a principis d’octubre, que és quan comença el cicle.

Es disfressa relativament poca gent, però els que es disfressen tenen caràcter.

Ha anat arribant la gent. Es disfressen pocs, però els que es disfressen hi treballen i hi pensen prou. Hem vist capgrossos en forma de cabra, vaca i cavall. Hem vist gent amb barrets i vestits del segle XVIII. Hem vist gent repartint xopets de slivovice, un destil·lat de pruna que té vora un 40% d’alcohol. Les disfresses responien a una inspiració molt eclèctica. Hem vist alguns vodník, homes i dones amb la cara pintada de verd i cabells verds, d’acord amb un motiu de la mitologia txeca, un esperit dels llacs i dels rius.

El “senyor rei” s’està fotent un xopet d’un destil·lat de pruna de quasi quaranta graus pels volts del migdia. La normalització del consum d’alcohol és essencial per entendre la cultura txeca.

La desfilada comença a baixar cap al riu, acompanyada de la música d’una banda de dechovka, instruments de vent i senzill ritme binari. L’ambient és quasi familiar. La gent es coneix: hi ha una família difressada de “mort i terror”: el pare du un casc de la Wehrmacht, va de negre, la mare és una bruixa, els nens duen maquillatge de crani a la cara i dalles, són la mort. L’0rganització fotografia, anota i documenta cada disfressa, perquè hi ha un concurs.

La desfilada s’atura davant de l’esplanada del Castell. Continuaran fins a Kampa. A l’hora de dinar la gent disfressada s’escamparà per les tavernes de Malá Strana, però no ens quedem fins al final.

El calendari txec: amb la tardor arriben les festes de la matança del porc

Si hi hagués un curs avançat de txequitud un capítol imprescindible seria anar a les festes de la matança del porc en aquesta època de l’any, al començament de la tardor.

Hi ha hagut la matança del porc, hi ha menjar abundant. Se serveix el farcit del jelito i de la jitrnice: la carn bullida fosca, amb sang, i la blanca, que després farcirà la (diguem-ne) botifarra blanca i negra; la carn bullida o rostida amb salsa picant, o torrades amb llard i diversos embotits més assecats i curats, de manera semblant a la llonganissa.

S’acompanya de pa, col tallada fina i bullida amb comí, cogombrets, ceba crua tallada fina, mostassa i rave rallat. Hi ha una sopa que està feta amb carn trinxada i sang i unes boles d’hidrats de carboni, que es diu «prdelačka». La paraula ve de «prdel», que vol dir cul en txec col·loquial. No hem sabut trobara la connexió.

Cadascú menja el que li ve de gust, sense cap noció de primer, segon, postres, etc. Que tot va avall amb cervesa no cal dir-ho. Es consumeix o bé dret, «na stojáka» («stát» vol dir estar dret, dempeus), posant els plats i repenjant-se en taules altes i llargues, o bé asseguts en taules més baixes però igualment llargues. La idea és encabir grups extensos sense cap cerimònia, de famílies i amics, de gent que se saluda i es reconeix.

Sempre, o quasi sempre, apareix un senyor amb sobrepès que es posa a cantar aires folklòrics mentre toca l’acordió o algun instrument. Comença amb variacions del ritme binari de la polca. Us venen ganes de posar els braços com anses de gerra, les mans a la cintura i fer passets.

La potència sonora de l’acordió i la veu del senyor són molestes i invasives per a l’observador al·lòcton, però ha de callar, perquè veu que els autòctons estan encantats. Sempre hi ha algú que reconeix les cançons i les canta, acompanyant el pesat de l’acordió.

Després del folklore venen cançons com «Lady Karneval» de Karel Gott i «Slavici z Madridu» de Waldemar Matuška. Tots dos van ser cantants popularíssims del anys seixanta. Són sempre èxits que la gent se sap de memòria, que són al cinema, en pel·lícules musicals clàssiques, o en programes de televisió.

Una altra cançó clàssica del repertori del pesat de l’acordió ha estat «Báječná ženská», de Michal Tučný, el rei de country txec, que va triomfar entre els vuitanta i els noranta. Vol dir «Dona fantàstica», i té una tornada que TOTA la població txeca coneix, és pràcticament un himne: «Když si báječnou ženskou vezme báječnej chlap, / tak mají báječnej život plnej báječnejch dní bez útrap». Això vol dir «Quan una dona fantàstica es casa amb un home fantàstic / tenen una vida fantàstica, plena de dies sense patir». És una idealització de l’amor heterosexual, perfectament comprensible en un dels països amb més índex de divorcis del món. És igual: precisament per això la gent la canta amb entusiasme, i la trobareu a tots els karaokes.


La nació menja, beu i canta
Després de passar per una festa txeca de la matança del porc és inevitable pensar que la nació menja beu i canta unida es reconeix com a tal. És una cosa diguem-ne tribal, i és igual que el costat tinguis un conductor d’ambulàncies, un cuiner o un arquitecte: tots mengen porc, beuen cervesa i canten les cançons de tota la vida, acompanyant el pesat de l’acordió.

És un ritual gastronòmic i folklòric, amb una connexió amb un món rural ancestral. Curiosament, ens trobem en un dels districtes que en teoria és dels més cars i refinats de Praga. No gaire lluny hi ha la Vil·la Muller, una perla mundial de l’arquitectura funcionalista, construïda per l’alta i refinada burgesia de la ciutat d’entreguerres.

La celebració es fa en un pati interior. Els edificis que delimiten aquest pati, on mengem porc i escoltem el pesat de l’acordió, són baixos, d’un pis, i tot el conjunt té un aire de poblet: no hi ha animals estabulats i no se sacrifiquen a la ciutat, però són dependències on elaboren els propis embotits, i on hi ha espais accessibles des del carrer que són la botiga.

El periodista gastronòmic nord-americà Michal Pollan va dir, en el seu llibre imprescindible Food Rules, que la mare de totes les regles és «eat food, not too much and mostly plants».

Per «food» volia dir menjar real, ingredients que entenguessin les vostres iaies, és a dir, tot el contrari dels processats i els ultraprocessats. Aquesta regla l’hem complert. «Not too much» vol dir senzillament que atipar-se no és bo, sobretot a partir d’una certa edat. Això depèn de cadascú. Finament, «mostly plants» és una forma elegantíssima de dir que la carn ha de ser la minoria dels grams que ingeriu. Això en aquestes ocasions s’ignora.

El poble txec és carnívor d’una forma feliç i desacomplexada. Potser mengen massa carn, segur que molts es pensen que si no hi ha carn cada dia falta alguna cosa: però això no vol dir que no sigui molt recomanable seguir la seva cultura de la carn i conèixer les seves carnisseries amb producte local. Viure a Txèquia dona accés a una cultura de la carn que permet situar-se en un punt feliç entre menjar massa carn i el vegetarianisme i el veganisme.

Svatý Mikuláš / Sant Nicolau



El calendari txec (12)

Sant Nicolau visita els txecs de la Costa Brava.

Sant Nicolau, el dimoni i l’àngel són un trio del folklore txec que surt aquests dies. És la festa del nens. Els porta regals petits, normalment llepolies en un mitjó, i eventualment una patata, que seria l’equivalent del tradicional «carbó» català. En col·lectius on hi ha nens, en escoles i instituts, s’espera que tres voluntaris es prestin a disfressar-se. El ritual està molt viu, però sense cap significat religiós. Sant Nicolau i l’àngel li donen un caràcter positiu. En canvi en el folklore txec el dimoni és curiosament un personatge còmic. A Txèquia el catolicisme va venir de fora, imposat pels exèrcits de l’Emperador durant les guerres del segle XVII, dites de religió, i a partir d’aquí no falta qui diu que la saviesa popular, que conservava una vena hussita, de protestantisme txec, el va assimilar i el va desarmar, el va convertir en un ésser ridícul, curt de gambals, a qui sempre acaben prenent el pèl.

Per Sant Martí vi novell, oca, matança del porc.


El calendari txec (11)

Per Sant Martí vi novell i oca, i ja està.

L’onze de novembre és Sant Martí. Al voltant d’aquesta data els txecs tasten el seu vi novell i oca rostida i als pobles encara es fa la matança del porc. A principis de l’etapa democràtica i capitalista actual els elaboradors txecs van fer un «Moravino noveau» per presentar el seu vi novell. Sí, fa vergonya aliena el provincianisme, però per sort algú amb bon criteri va començar a parlar de «Svatomartinské víno», i fins avui. És un vi novell, per tant és fresc i afruitat i pot tenir restes de gas carbònic.

Quant a l’oca(en txec «husa») és una tradició viva. Preparar l’animal amb ceba, amb grans de comí, demana temps, demana matinar, posar la bèstia al forn. Per aquest motiu n’ofereixen al menú quasi totes les tavernes («hospoda»). Mentrestant s’està fent la matança del porc. Als pobles i en medis rurals la fan sobretot artesans més o menys especialistes, en els ganivets, el múscul, el tendrum, la sang i tot el procediment. La relació dels txecs amb la carn és ancestral i desafia la sensibilitat ecovegetariana del segle XXI.

El 28 d’octubre, dia de la Independència (txeca)

El calendari txec (4): 28 d’octubre

Proclamació de la independència de Txecoeslovàquia el 1918 a l’Avinguda Venceslau, a Praga.

El 28 d’octubre de 1918 es va proclamar la independència de Txecoslovàquia. La derrota d’Àustria a la Primera Guerra Mundial va crear un buit de poder que els independentistes van saber aprofitar. El país va durar 74 anys, fins al 1992, i avui a Txèquia es continua celebrant com un festiu oficial.

més

El 21 d’agost perdura

Okupace, la pel·lícula (themoviedb.org)

El director i guionista Michal Nohejl, que ve de la publicitat, ha aconseguit estrenar aquest agost Okupace, una pel·lícula sobre la invasió soviètica de 1968 i el final de la Primavera de Praga. El guió també l’ha escrit Marek Šindelka, que és un dels escriptors txecs joves més reconeguts. Esperem parlar-ne aviat, però de tota manera no deixa de ser un indici de com el 68 txec interessa noves generacions d’artistes. Aquí en vam parlar dins de la sèrie del calendari txec.

Relacionat

El 17 de novembre i la democràcia txeca

El calendari txec (10)

Jan Opletal (wikipedia.org)

El 17 de novembre és el dia de la democràcia txeca. La tradició ve del 1939, quan aquest dia els nazis, que havien envaït el país la primavera abans, van esclafar la revolta dels estudiants, van tancar les universitats i van malferir l’estudiant de medicina Jan Opletal, que es va morir al cap d’uns dies. Avui té un carrer anodí dedicat a la seva memòria al centre de Praga, entre el cavall de Sant Venceslau i l’Estació Central del tren.

El 17 de novembre de 1989, en el context de la caiguda dels règims comunistes a Europa Occidental, l’oposició democràtica va convocar una manifestació en memòria, sobre el paper, dels fets de 1939. El règim comunista no s’hi podia negar sense provocar comparacions odioses, però si ho permetia donava ales a l’oposició democràtica, com va acabar passant. La policia antidisturbis va repartir llenya al Passeig Nacional i el canvi de règim es va precipitar.  

Més tard, els governs democràtics van institucionalitzar el dia. La revolta antifeixista del 39 va quedar diluïda i oculta en defenses abstractes de la democràcia i la llibertat, més digeribles per al neoliberalisme conservador triomfant. Avui la bandera del 17 de novembre i la democràcia l’agafa l’oposició al primer ministre Andrej Babiš.

més

28 de setembre, dia de l’Estat txec

El calendari txec (9)

Sant Venceslau (martinosb.eu)
La mare de Venceslau, Ludmila, també una santa (santiebeati.it)

El 28 de setembre és la festivitat de Sant Venceslau, que és el sant patró de la nació txeca. El dia és un festiu oficial a Txèquia perquè se celebra el dia del fet estatal txec, del fet que la nació txeca està constituïda en Estat (státnosti), és a dir, com a subjecte polític indepent. La independència de 1918 és l’Estat txec modern, la consciència nacional moderna es va formant al segle XIX, dins de l’estructura confederal de l’Imperi Austríac. Venceslau va ser, segons les cròniques, un cabdill del segle X, del clan dels Premíslides, que van controlar el Castell de Praga i el poder, i van regnar a Bohèmia i Moràvia fins a principis del segle XIV. Venceslau té una molt bona reputació d’home sant: amb la mare, Ludmila, van ser instrumentals en la conversió al cristianisme de la tribu. A Venceslau el va matar el germà, per prendre-li el lloc. A la mare la va fer estrangular la jove, la dona de Venceslau, i també la van fer santa. El seu atribut és la bufanda amb què li van treure la vida. A ella està dedicada per exemple l’església neogòtica de Náměstí Míru, a Praga.