Dinar i sobretaula, total cinc hores. El club*samfaina us alegra la vida a Praga.
El fred de novembre a Praga l’hem combatut amb la clàssica escudella, i ja està. Els convidats han començat a arribar i a omplir la casa de perfum i de colors a la una i han marxar a les sis. La vedella, el porc i el pollastre i tota la verdura són locals. Els cigrons són de les botigues musulmanes de Praga, i a la pilota hi hem afegit “baharat”, que és una barreja d’espècies també musulmana. Els galets els va aportar un entusiasta del club, el J.C. Però de tota manera si no hi ha galets sempre hi ha un equivalent italià. El postre va ser flam amb nabius i mores, segons la recepta de la M.O. que va venir el dia del fricandó nacional.
Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. Aquesta vegada hem hagut de deixar gent fora, perquè un pis normal arriba fins on arriba. Cuineu a casa, convideu gent, compartiu les despeses: ja veureu com tot anirà bé.
Flam, mores, nabius.
______ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar de novembre.
El 5 de novembre el Grup Via ha sortit a buscar bolets. Sortir a buscar bolets és físicament poc exigent. Està a l’abast d’aquells perfils als qui us provoca horror la idea de matinar el cap de setmana a passar fred i caminar, en excursions més dures, d’aficionats a la muntanya. Aquesta vegada els del Grup Via van anar a veure bosquets per la pintoresca població de Mníšek pod Brdy. Bolets, bolets poca cosa. Però és que els txecs també són boletaires obsessius i no deixen res a l’atzar i està tot molt buscat i es coneixen els seu boscos pam a pam. El grupet català diuen que van trobar pets de llop.
El primer cap de setmana d’octubre hem estat de ruta per la zona del llac Attersee, a Àustria. La recomano a qui busqui unes montanyes més altes que les txeques, sense haver d’anar tan lluny ni tan amunt com al cor dels Alps. El lloc és ben pintoresc, amb el llac de fons i unes parets granítiques imponents. Es poden fer rutes de nivell suau pel bosc o aumentar el nivell pujant al refugi Hochleckenhaus, on no es pot arribar sense pujar i baixar per uns camins ben costeruts. El refugi ens va semblar un pèl car per la qualitat de les instal·lacions i del menjar, però així són els preus austriacs. Vam anar-hi en cotxe, en menys de quatre hores s’hi arriba, però un de nosaltres hi va anar la setmana abans en transport públic, així que també és factible. Aquí i aquí la ruta de cada dia.
De la Junta del Casal: el diumenge 12 al Prague Central Camp de Žižkov fem taller de panellets i castanyada. El lloc molts ja el coneixeu, va anar bé l’any passat, té un bar perquè cadascú demani el que vulgui i podrem tenir foc per fer les castanyes (i el que cadascú es vulgui portar). És un pèl més tard que el dia 1, però hem pensat que valia més repartir les activitats, perquè els primer cap de setmana hi ha taller d’art. Si sou nous i en voleu saber més, aquí teniu l’any passat
A les 16h ens trobarem els que us apunteu al taller de panallets. No cal inscripció per venir a la castanyada però si per participar al taller de panallets.
Com es fa la inscripció Si ets al grup de Whats del Casalet i has declarat interès dona’t per inscrit/a.
Si no, escriu un correu a junta@casalcz.cz
Començarem a fer foc per coure les castanyes i quedaràn les brases disponibles perquè cadascú es cogui carn o el que vulgui portar. Els que vingueu si us plau organitzeu-vos cooperativament: algú porta pa, algú hamburgueses vegetarianes, algú unes costelles de xai.
Les castanyes, un tast de panallets i les brases seran gentilesa del Casal.
El taller de panellets serà també gratuït pels socis però costarà 100kc pels no socis.
El tracte amb el càmping és que les begudes les hem de comprar a ells. Tenen parc infantil i menjador cobert.
Les influències italianes són un efecte inevitable de l’èxit de la potent indústria agroalimentària d’aquell país, que fa arribar a tot arreu el seus productes excel·lents.
Sopa de verdures amb galets, trinxat, escalivada amanida El dinar d’octubre ha començat amb un brou de verdura i galets i un trinxat fet amb kapusta, la varietat de col verda i amb fulla arrugada (no és el zelí), que només hem trobat en un mercat com el de Jiřího z Poděbrad. És el tercer trinxat del grup, després d’intensos debats tècnics i de transferència de know-how. Hem fet servir pancetta, disponible a les botigues Gran Moravia.
Botifarra rostida amb mongetes i allioli La botifarra és, en realitat, la salsiccia de la T0scana, per les mateixes raons indicades, i del mateix proveïdor. La botifarra està feta reptint la recepta del rostit de setembre: amb brandy, amb ceba blanca (no roja) i molt lentament, moltes hores. Slow Food. Mongetes d’una botiga d’alimentació oriental, allioli. Postres: poma al forn, gelat de vainilla. Vins: Rioja, Ribera. ___ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar d’octubre.
El taller Juguem amb Art està pensat per a fomentar la creativitat i l’expressió artística entre els 4 i els 11 anys. Alhora es treballen relacions interpersonals i la cohesió del grup. En aquesta primera sessió ens hem inspirat en els elements, les formes, els colors i les textures dels cels de Joan Miró. Hem creat cel amb tècnica mixta de pastel i cera, i un cop fet ens ha fet d’escenari per a un teatret de figures mironianes de plastilina.
_____ Per saber més sobre art teràpia i l’enfoc d’aquestes sessions podeu llegir aquest article.
Vam publicar aquest article sobre els beneficis de l’art en la teràpia i en la formació infantil. Ara aquesta activitat la fa la Marga Omedes, del Casal, en català, el primer i el tercer dissabte de mes en les dades que es poden veure al cartell. Si us interessa li escriviu a ella directament.
El dinar de setembre del club*samfaina, la secció gastronòmica del Casal Catalanotxec, ha estat un homenatge al rostit, aquesta tècnica fonamental de la cuina catalana.
Espatlla de porc, llata de vedella, pollastre, salsiccia toscana en el paper de botifarra…
Espatlla de porc, llata de vedella, cuixa de pollastre, salsiccia toscana en el paper de la botifarra, disponible a les botigues Gran Moravia: tot fregit, rossejat, fins que perdi el color de cru, amb oli i llard. Després, un raig de brandy. Sí, idealment seria vi ranci, però a Txèquia no en trobem. El brandy pot ser del supermercat, marca nothifixis. Després hi hem afegit ceba txeca del color de la ceba de Figueres, tallada en làmines.
Quan la ceba està tova s’hi afegeix una mica d’aigua. Els sucs que deixa anar la carn i la ceba, l’oli, el llard, més l’aigua, tot ha de fer xup-xup amb el foc al mínim. S’hi ha estat CINC HORES, per etapes, dins d’un marc de 24 hores.
Aquí SLOW FOOD és el concepte clau. El rostit és LENT, va contra la barbàrie de la barbacoa, aquest invent ianqui: fer foc, fer flama animada amb algun producte derivat de la gasolina, cremar carn a la flama, ràpid, ràpid, ignorant les partícules carcinògenes de carbó.
A la merda la barbacoa. Barba-coa és quasi com barbà-rie. El rostit és civilització. El rostit és SLOW FOOD.
Cuina catalana a Praga, nivell iaia Avui al club*samfaina hem degustat carn melosa amb melmelada de ceba. Hem tingut una crítica gastronòmica filla d’un comensal, de quatre anys d’edat: s’ha posat els ditets als llavis, s’hi ha fet un petó i ha obert la mà.
Més: una sopa de galets, una amanida amb escalivada, és a dir, amb albergínia i pebrot rostit. Podria ser “amanida amb escalivada” com “escalivada amb amanida”. Vi: xilè.
De postres hem fet una “redundància de sorbet de maduixa amb maduixa”. Sona a nom de plat de restaurant car i esnob, però és broma: vol dir sorbet de maduixa acompanyat de maduixa, de la fruita.
Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. Cuinar no és difícil. Està a l’abast de tothom. Només demana compromís, temps, energies.
Catalans de Praga, de Txèquia: la inflació i la vulgaritat de l’hostaleria del país no us han de limitar si cuineu a casa, si convideu els amics. Esforceu-vos-hi, val la pena. És l’esperit del club*samfaina.
___ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar de setembre.
Els dinars del club*samfaina |ESPECIAL|DIADA| (20)
Barcelona, Mallorca, Baix Llobregat, Vallès Oriental, Guilleries, Empordà, Girona… Diversitat territorial de procedències, però acord en el fricandó.
El Casal Catalanotxec és una idea que vetlla per la qualitat de vida dels catalans a Praga i a Txèquia, però això sí, sempre a partir del nivell i la capacitat de compromís i autoorganització que siguin capaços d’aportar. Nosaltres, els del club*samfaina, som la secció gastroesnob (hi ha seccions que organitzen excursions, activitats per a nens, anar a veure el Barça, etc.).
O sigui, els del club*samfaina som gent que s’ocupa de cuinar i dinar amb un mínim de serietat. Ens trobem l’últim dissabte del mes en un pis, que vol dir 10-12 persones. No perdem temps buscant un dia que vagi bé a tothom, qui primer arriba seu, sense explicacions de qui no vol venir o pregunta qui ve. Dit això, hem trencat la regla de l’últim dissabte i hem organitzat un sopar per la Diada, al voltant d’un plat tan icònic de la cuina catalana com és el fricandó (no vol dir que NO dinem l’últim dissabte de setembre!).
El fricandó és vedella, bolets, ceba i tomàquet, i ja està. La ceba no és problema a Txèquia. El tomàquet fresc és d’hivernacle i arriba per la gran distribució, o bé és de llauna, a la manera italiana. Una tercera opció és el tomàquet fresc txec. El canvi climàtic fa que cada cop n’hi hagi més, però és molt de l’estiu, és massa car i no s’ho val. La vedella és local, però atenció: heu d’anar a carnissers (o sigui, no la trobareu al súper), i els heu de tenir controlats, perquè els arriba en dies concrets. El tall, la “cuixa”, en txec es diu “kyta“, i “cuixa de vedella” és “telecí kyta“. Compreu el tall sencer, no els demaneu que us el tallin: als txecs els costa entrar en conceptes com “lleugeresa” o “frescor”: no conceben que es puguin fer talls fins, de tres o quatre mil·límetres.
Els bolets els hem tret de dues fonts: hem trobat “funghi porcini” italians secs al Lidl, que són els ceps (en txec “hřib“). Hem trobat gírgoles a la gran distribució (no diu de quin arbre). Els bolets secs s’han de posar en remull, i faran un aigua que farem servir com un brou. La gírgola fresca s’ha de saltar a la paella.
Abans de servir el fricandó hem servit entrants. Hem tastat la millor botifarra catalana de Catalunya, que ve de La Garriga, aportada per la presidenta del Casal, que també ve de La Garriga. Hem fet samfaina (ceba, pebrot, albergínia, tomàquet) i uns quants entrants de la Mediterrània oriental, que tant ens agrada. Si el fricandó segueix les directrius de la gran Maria Nicolau, els entrants són del gran Yotam Ottolengghi: pasta de carbassa rostida, tahini i iogurt escorregut (combina MOLT bé amb la samfaina); amanida de remolatxa al forn, porro bullit, nous, ruca; cigrons al cardamom i el comí i amanida de pebrot, tomàquet, cogombre, menta, julivert; allbergínia rostida amb grans de magrana i fulla de menta i julivert.
De postres una de les comensals ens ha portat un flam d’ou casolà estupend, de nivell iaia, que hem guarnit amb talls fins de maduixot belga de la večerka. Els vins: blanc austriac i una variació de primitivo, del Lidl.
Tenint en compte la Diada hem pensat si calia culminar el sopar amb una tertúlia política, però al final ningú no ha tingut esma de dir res.
___ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí l’edició especial DIADA 2023, que per un cop va sortir de la regla “dinar últim dissabte del mes” i va fer un sopar per celebrar la Diada.
L’albergínia rostida o escalivada de tota la vida amb suc de llimona, julivert i menta frescos i grans de magrana. Ho coneixeu tot però no ho hauríeu combinat mai. La cuina mediterrània (oriental) està plena de receptes com aquesta.
Hem dedicat la samfaina d’agost a la cuina mediterrània oriental de la mà del xef israelià Yotam Ottolenghi i el seu llibre Jerusalem, del qual és coautor amb el xef palestí Sami Tamimi.
El humus és un bàsic, és com el pa, s’ha de donar per descomptat, és banalment fàcil de fer. Si de cas no poseu el tahini als cigrons: l’heu de barrejar amb suc de llimona, perquè faci emulsió i creixi, i és la barreja el que es posa als cigrons (aquí ho hem après de grans).
Coses que no hi ha hagut temps de fer: amanida de remolatxa rostida, nous i ruca, una; amanida de cigrons calents al comí i el cardamom amb verdura crua, menta i julivert. No es pot fer tot.
No hi ha primers plats ni segons, es van posant coses. Però sí que la carn va al final. Ja hi arribarem. Una altra amanida: talleu en fils pastanagues, remolatxa, xirivies i api (pelat de l’exterior més fibrós), feu una vinagreta i afegiu-hi una cullerada de iogurt cremós (grec, Holandia) però escorregut abans, perquè perdi l’aigua. Un iogurt dens s’escorre bé en un d’aquells col·ladors dits “xinès”.
Més: a l’albergínia rostida de tota la vida, la que va a l’escalivada, li donem un toc amb el raig d’oli, el suc de llimona, més fulles de julivert i menta i grans de magrana.
El tahini és molt més que l’ingredient clau de l’humus: el podeu barrejar amb el mateix iogurt escorregut i un toc d’all i després amb carbassa rostida. Millor fer servir una forquilla, la batedora ho deixa massa desfet. Unes gotes de xarop de dàtil (en venen a l’Albert) i un polsim de grans de sèsam.
Els plats de tall són dos: pollastre (no cal que sigui halal!) posat a marinar la nit abans en mandarines, talls de fonoll, anís estrellat, suc de taronja i llimona, mostassa amb grans i ouzo. Hi havia ouzo (l’anís grec) perquè l’hem trobat aquest estiu fent turisme. Si no en teniu, compreu-vos qualsevol vodka, afegiu-hi fonoll, anís estrellat, llavors de fonoll i sucre i deixeu-ho uns dies.
Després mandonguilles. De què? De bou i xai en una proporció de dos a una, amb un ou, pa rallat, julivert trinxat i baharat. La paraula vol dir “espècies” en àrab, però aquí parlem d’una barreja de pebre negre, llavor de coriandre, canyella, clau, comí, cardamom, nou moscada i pebre de jamaica, vuit espècies, tot molt.
Les mandonguilles es fregeixen, s’aparten. Després van amb pèsols i boles de soja crua (en venen com “eda mame” a les botigues de menjar asiàtic). Podrien ser faves, per què no. Un bull en brou de pollastre, d’acord amb la verdura que hi poseu, i al final s’hi afegeixen les mandonguilles una estona més, perquè tot quedi ben conjuntat. Les mandonguilles xuclen el brou, no val a badar, que no us quedi eixut, tingueu una mica de brou de reserva. Més fulles de julivert tallades al final.
Hem begut amb moderació l’agradable el veltlin austríac d’aquest estiu i per a les postres no ha quedat espai vital. Ho podríem ampliar a te i pastetes orientals, però sembla que als comensals no els queda lloc. Si de cas més endavant.
___ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la d’agost.
