Hem mogut la celebració de la Diada de dimecres a divendres, hem fet un sopar amb bandera, basat en portar cadascú un plat. Sobrassada “coent” de Mallorca, de matança casolana; bunyols de bacallà, d’un que va arribar dimecres de Catalunya i el va portar de contraban; remenat de verdura tarragoní; gambes; cigrons i espinacs; pastís de patata i peix; una estupenda amanida amb figues fresques i formatge de cabra, la clàssica truita de patata, tagín de verdura, crema de carbassa, ales de pollastre a l’all; fetge i ceba. Tot ho fa possible gent que diu que “no cuina” (!).
De què va la conversa? Inevitablement, la política és una part, perquè un dia és un dia, però ningú no té esma d’entrar en detalls ni d’insistir en el nou “Psoe State of Mind” on els partits processistes han arrossegat el país. Mentrestant, la Natàlia ens ha fet la contracrònica de la celebració institucional a Viena, amb l’ambaixadora espanyola dient que l’onze de setembre és “a veri impórtan selebreixon for Catalonia an for Espein”. Després, la Xènia ha parlat de coses que el Casal prepara, i després la conversa ha derivat cap a allò que sempre acaba sortint, el curiós fenomen del Xoc Cultural Invers, o XCI
Què és el XCI? És molt senzill: com que la majoria dels catalans viuen a Catalunya, és inevitable que no acabin de ser mai conscients de l’ofensiva mediocritat dels polítics, de l’abjecció i la vulgaritat de la conversa pública, amb un periodisme corromput i uns mitjans centrats en l’entreteniment subnormaloide 24/7, ni en general ser conscients de la degradació dels serveis públics. No en són conscients perquè és la seva normalitat.
En canvi, quan ets un català o catalana educat, passes un any o dos fora, en un país com Txèquia, en una ciutat com Praga, veus per exemple gent de menys de trenta anys guanyant-se la vida i tenint fills.
Veus, per exemple, una administració i una hisenda neutrals, que no assumeixen que ets un lladre, que no van a putejar-te; veus uns transports públics impecables, que arriben fins a l’últim llogarret del país.
Més coses: veus una sanitat que no té llistes d’espera més enllà d’un mes o dos; veus unes polítiques d’immigració proactives, amb un Estat que assigna funcionaris a resoldre els problemes concrets de l’immigrant concret, a guiar-lo per la burocràcia, a propocionar-li cursos assequibles per aprendre l’idioma del país, i en fi, tot un llarg etcètera.
L’expat català passa un any o dos a Txèquia i no pot no veure tot això. Després torna a Catalunya, a visitar la família, i s’adona de la merda que la gent a Catalunya considera normal perquè no coneix una altra cosa, i llavors és quan l’ataca el Xoc Cultural Invers.
Conclusió: si ets català/na i el destí et porta a Praga/Txèquia, has de saber que el Casal Catalanotxec existeix. “Pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria” és una frase del segle XVII. El Casal Catalanotxec funciona sobre el principi “pus parla en català aviam què diu”, i segons el que digui i com es comporti ja veurem. La catalanitat, a l’estranger, ens situa en un espai intermedi entre el cercle íntim i personal de cadascú i el conjunt anònim de la societat. Tenim uns referents comuns que poden afavorir una complicitat potencial. Si la vols explorar, a veure què passa, fes-te del Casal.
