Últimament sortim a festival de cinema per setmana. Després del festival francès i del festival aussie-kiwi, ara s’està fent el dels italians, fins al 3 de desembre. El mateix format simple, en línia, a un preu assequible. Sí, es fan desenes de milers de pel·lícules a l’any a tot el món. No poden ser totes bones, o simplement passables. De fet moltes seran un bunyol. Però endavant: trieu i remeneu.
Cinema txec després de 1989 (1)
Després de la sèrie de deu pel·lícules de cinema txec dels anys seixanta en comencem una altra sobre el cinema després de 1989. La tria és subjectiva i limitada i podria ser tota una altra.
Els cineastes txecoslovacs van entrar en la democràcia i el capitalisme en estat de xoc. El finançament públic es va acabar de cop, i fins que no va tornar van passar uns anys durs. Un dels primers èxits dels nous temps va ser Šakalí léta (Els anys de xacal, 1993).
L’acció passa el 1959 al voltant de l’Hotel Intercontinental i el mateix barri de Dejvice. L’hotel encara existeix, és una baluerna que replica un model de Moscou. Monumental, d’una escala excessiva, decorat amb l’estil de realisme socialista, una monstruositat d’estètica estalinista que només els anys han naturalitzat.
El 1959 l’edifici és nou i és un símbol del nou poder, del règim comunista, que portava deu anys: prou per demostrar que seria permanent, però no prou encara com per haver acabat de transformar la societat. En aquest sentit Dejvice, que havia estat un barri benestant, encara estava ple de la petita burgesia derrotada. Mentre la gent gran s’adaptava, els joves, alguns, van trobar en el primer rock de l’època una via de revolta.
mésSi la setmana passada parlàvem dels francesos, avui podem parlar del festival de cinema d’Austràlia i Nova Zelanda que està en curs, fins al 29 de novembre. Poques pel·lícules (nou), a només CZK 90. La plafatorma DAFilms els va recollint. Sembla que no hi pot haver país, ni ciutat ni regió sense el seu festival de cinema: l’entreteniment és una indústria amb futur. L’experiència d’anar al cinema com l’havíem conegut tota la vida la gent d’una certa edat sembla que va passant a la història.
A Praga hi ha molts festivals de cinema, n’hi ha moltíssims, però al novembre arriben a partir del 19 de novembre els millors en això, els francesos, els amos de la política cultural d’Estat. Aquest any tot en línea, aquí el programa. Tot en línia, a molt bon preu, i amb un format reduït, set pel·lícules en set dies.
Cinema txec dels anys seixanta (i 10)
Aquest thriller polític de 1970 tanca la dècada de forma apropiada, perquè va sobre la repressió. La famosa invasió de 1968 va canviar les condicions de vida i treball en el país. El desplegament de la maquinària repressiva van anat tancant de forma gradual de les opcions.
La pel·lícula reflecteix molt bé la paranoia de l’època, fins al punt que va haver d’esperar l’estrena vint anys, després de la caiguda del règim comunista. Explica el funcionament de les purgues dins del propi Partit Comunista en el poder. El guionista va ser Jan Procházka, un comunista d’inclinació reformista purgat el mateix el 1968.
mésCinema txec dels anys seixanta (9)
La col·lectivització del camp després del cop d’Estat comunista de 1948 és un dels capítols més foscos de la història txeca. El robatori de la propietat dels txecs de nació alemanya, la seva expulsió el 1945, va preparar el terreny per a fer el mateix a tota la població rural només tres anys després. Va demostrar que el govern podria prendre el patrimoni als ciutadans, un per un.
La pel·lícula Všichni dobří rodáci (La bona gent del meu poble, Viquipèdia) és de 1968 i és el clàssic del cinema txec que tracta aquesta temàtica. Va estar nominada a Cannes el 1969 i li va portar al seu director, Vojtěch Jasný, el premi al millor director. Ara bé, a la Txecoslovàquia del seu temps va estar prohibida immediatament després, als anys setanta.
mésCinema txec dels anys seixanta (8)
Intimní Osvětlení (Il·luminació íntima) va ser el debut del director Ivan Passer, l’antic auxiliar de direcció de l’etapa inicial o txeca de Miloš Forman. Està considerada com una de les millors pel·lícules del cinema txec i no solament de la nova anada dels anys seixanta. Dos amics, Petr i Karel, dos músics, amics de la infantesa, fills del mateix poblet. El primer, un violoncel·lista, ha triomfat a Praga (la ciutat, el gran món) i torna al poble a visitar el segon. El Karel i el sogre han fet la carrera musical que es pot fer a un poble: assagen a l’escola, toquen als funerals; el sogre està orgullós de fer plorar la gent als funerals. La xicota de Petr la va fer l’artista i actriu Věra Křesadlová, exdona de Miloš Forman.
La pel·lícula és una comèdia agredolça. No té un argument fort, sinó que funciona a partir de la melangia de confrontar els dos amics i els seus destins i de mostrar la vida quotidiana al poble, en ple socialisme. Algú ha dit que és realisme socialista sense socialisme, i ja és això: aquesta forma d’ignorar del tot l’aspecte polític era en si mateixa una actitud política subversiva en el context d’un règim totalitari. Aquest enfoc, que caracteritza tot el cinema de la nova onada txecoslovaca, és perfectament evident a Il·luminació íntima.
A Krajina ve stínu (Paisatge a l’ombra) en un moment donat un personatge, un pagès, en un llogarret pobre de la frontera entre Txèquia i Àustria, li diu a la dona “portem tres Estats i sempre estem en la misèria”. Està parlant de l’Imperi d’Àustria-Hongria, dissolt el 1918, per donar pas a la Txecoslovàquia independent, abolida pel nazis el 1938, en el moment de l’acció, quan la població del llogarret està dividida sobre si s’ha d’incorporar o no al Reich d’Àustria i Alemanya.
Aquest interès per la dignitat i la humanitat de la gent petita i al marge, de la gent, parafrasejant cert poeta, que ve d’un silenci antic i molt llarg, des dels fons dels segles, pels pobles i les ciutats comarcals txeques, és recurrent en les pel·lícules de Bohdan Sláma (Opava, 1967), un dels millors i més importants cineastes txecs en actiu. El 2005 va guanyar la Concha de Oro a Sant Sebastià per Štěstí (Felicitat).
mésCinema txec dels anys seixanta (7)
És la primera pel·lícula de Miloš Forman i se la considera l’inici de la nova onada del cinema txecoslovac. Rodada l’estiu de 1963, estrenada l’any següent, no té una història clara sinó que documenta un dia en la vida d’un noi de 16 anys en una ciutat petita. Viu de forma passiva, sota el pare autoritari i el capatàs del primer ofici, en una botiga, que no paren de dir-li fins a quin punt és un inútil, i els amics més asertius, com Čeněk, un aprenent de paleta, amb qui es disputa l’atenció i l’amor de la Pavla, interpretat per Vladimír Pucholt, que més tard va ser un dels actors icònics de l’època. Es van succeint escenes de la vida quotidiana, festes, petites baralles, mentre Petr va buscant afirmar-se, va buscant el seu lloc. La música és de Jiří Šlitr, que va ser, amb Jiří Suchý, el duo central del teatre Semafor, tota una institució clau de la cultura dels anys seixanta. L’impacte de la pel·lícula avui pot costar d’entendre, perquè està en una forma de filmar a la que ens hem acostumat: un estil quasi documental, d’una facilitat aparent, sota la qual hi ha un virtuosisme tècnic de talls abruptes, seqüències rodades a mà, diàlegs aparentment improvisats. La pel·lícula recull la vida de la gent i l’ambient de l’època, lluny de tot clixé ideològic. Referents, per comparar i situar: l’herència del neorealisme, el primer Godard o el primer Truffaut de Les quatre cents coups.
Cinema txec dels anys seixanta (6)
Dues amigues, Marie i Marie, arriben a la conclusió que el món està corromput, i per tant elles també es corrompran. Es passen el dia fent el gandul el pis que comparteixen, i els vespres sedueixen senyors més grans, es deixen convidar a sopar i els pregunten “Kdy vam to jede?”, és a dir “a quina hora surt?”, s’entén que el seu tren, senyor, passi-ho bé i moltes gràcies. Això les diverteix moltíssim.
més