Etiqueta: cinema

Cinema txec després de 1989 (3)

Kolya no pot faltar en una revisió del cinema txec després de 1989 perquè va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Va ser una de les col·laboracions de Jan Svěrák i el seu pare Zdeněk, que va escriure el guió i va ser el protagonista. És un bon exemple de com un història ultralocal, que serà entesa d’una manera específica al lloc d’on surt, també pot connectar amb el públic universal, que es perdrà el rerefons però apreciarà l’autenticitat.

L’acció comença el 1988 poc abans del canvi de règim. Un músic, el violoncel·lista František Louka, viu apartat de la seva posició de virtuós a la filharmònica perquè el règim comunista el manté castigat. Es guanya la vida com pot tocant a funerals i es dedica a anar darrere les dones.

més

Cinema txec després de 1989 (2)

Després de 1989 l’Estat txecoslovac democràtic i capitalista va deixar de finançar el cinema. El sector va entrar en xoc. En una època convulsa, el cineasta Jan Svěrák va poder fer amb Akumulátor 1 la pel·lícula txeca més cara fins al moment, sobretot per una acumulació mai no vista de decorats i efectes.

El 2018 es va reeditar i es va tornar a presentar al festival de Karlovy Vary. La crítica va tornar a veure fins a quin punt la història s’avançava al seu temps, quan advertia de com els mons paral·lels imaginaris podien suplantar la realitat. Per l’any en què es va fer va sobrevalorar la televisió i subestimar Internet com la realitat paral·lela, però el diagnòstic ha demostrat ser correcte.

més

Cinema txec després de 1989 (1)
Després de la sèrie de deu pel·lícules de cinema txec dels anys seixanta en comencem una altra sobre el cinema després de 1989. La tria és subjectiva i limitada i podria ser tota una altra.

Els cineastes txecoslovacs van entrar en la democràcia i el capitalisme en estat de xoc. El finançament públic es va acabar de cop, i fins que no va tornar van passar uns anys durs. Un dels primers èxits dels nous temps va ser Šakalí léta (Els anys de xacal, 1993).

L’acció passa el 1959 al voltant de l’Hotel Intercontinental i el mateix barri de Dejvice. L’hotel encara existeix, és una baluerna que replica un model de Moscou. Monumental, d’una escala excessiva, decorat amb l’estil de realisme socialista, una monstruositat d’estètica estalinista que només els anys han naturalitzat.

El 1959 l’edifici és nou i és un símbol del nou poder, del règim comunista, que portava deu anys: prou per demostrar que seria permanent, però no prou encara com per haver acabat de transformar la societat. En aquest sentit Dejvice, que havia estat un barri benestant, encara estava ple de la petita burgesia derrotada. Mentre la gent gran s’adaptava, els joves, alguns, van trobar en el primer rock de l’època una via de revolta.

més

Cinema txec dels anys seixanta (i 10)

Aquest thriller polític de 1970 tanca la dècada de forma apropiada, perquè va sobre la repressió. La famosa invasió de 1968 va canviar les condicions de vida i treball en el país. El desplegament de la maquinària repressiva van anat tancant de forma gradual de les opcions.

La pel·lícula reflecteix molt bé la paranoia de l’època, fins al punt que va haver d’esperar l’estrena vint anys, després de la caiguda del règim comunista. Explica el funcionament de les purgues dins del propi Partit Comunista en el poder. El guionista va ser Jan Procházka, un comunista d’inclinació reformista purgat el mateix el 1968.

més

Cinema txec dels anys seixanta (9)

La col·lectivització del camp després del cop d’Estat comunista de 1948 és un dels capítols més foscos de la història txeca. El robatori de la propietat dels txecs de nació alemanya, la seva expulsió el 1945, va preparar el terreny per a fer el mateix a tota la població rural només tres anys després. Va demostrar que el govern podria prendre el patrimoni als ciutadans, un per un.

La pel·lícula Všichni dobří rodáci (La bona gent del meu poble, Viquipèdia) és de 1968 i és el clàssic del cinema txec que tracta aquesta temàtica. Va estar nominada a Cannes el 1969 i li va portar al seu director, Vojtěch Jasný, el premi al millor director. Ara bé, a la Txecoslovàquia del seu temps va estar prohibida immediatament després, als anys setanta.

més

Cinema txec dels anys seixanta (8)

Intimní Osvětlení (Il·luminació íntima) va ser el debut del director Ivan Passer, l’antic auxiliar de direcció de l’etapa inicial o txeca de Miloš Forman. Està considerada com una de les millors pel·lícules del cinema txec i no solament de la nova anada dels anys seixanta. Dos amics, Petr i Karel, dos músics, amics de la infantesa, fills del mateix poblet. El primer, un violoncel·lista, ha triomfat a Praga (la ciutat, el gran món) i torna al poble a visitar el segon. El Karel i el sogre han fet la carrera musical que es pot fer a un poble: assagen a l’escola, toquen als funerals; el sogre està orgullós de fer plorar la gent als funerals. La xicota de Petr la va fer l’artista i actriu Věra Křesadlová, exdona de Miloš Forman.

La pel·lícula és una comèdia agredolça. No té un argument fort, sinó que funciona a partir de la melangia de confrontar els dos amics i els seus destins i de mostrar la vida quotidiana al poble, en ple socialisme. Algú ha dit que és realisme socialista sense socialisme, i ja és això: aquesta forma d’ignorar del tot l’aspecte polític era en si mateixa una actitud política subversiva en el context d’un règim totalitari. Aquest enfoc, que caracteritza tot el cinema de la nova onada txecoslovaca, és perfectament evident a Il·luminació íntima.

A Krajina ve stínu (Paisatge a l’ombra) en un moment donat un personatge, un pagès, en un llogarret pobre de la frontera entre Txèquia i Àustria, li diu a la dona “portem tres Estats i sempre estem en la misèria”. Està parlant de l’Imperi d’Àustria-Hongria, dissolt el 1918, per donar pas a la Txecoslovàquia independent, abolida pel nazis el 1938, en el moment de l’acció, quan la població del llogarret està dividida sobre si s’ha d’incorporar o no al Reich d’Àustria i Alemanya.

Aquest interès per la dignitat i la humanitat de la gent petita i al marge, de la gent, parafrasejant cert poeta, que ve d’un silenci antic i molt llarg, des dels fons dels segles, pels pobles i les ciutats comarcals txeques, és recurrent en les pel·lícules de Bohdan Sláma (Opava, 1967), un dels millors i més importants cineastes txecs en actiu. El 2005 va guanyar la Concha de Oro a Sant Sebastià per Štěstí (Felicitat).

més