El documental “Fauna”, de Pau Faus, al festival “Jeden svět” a Txèquia

“Fauna”, de Pau Faus. Ramaderia i laboratoris a Catalunya, avui.

Arriba el festival Jeden Svět/One Word, dedicat als drets humans, que bàsicament vol dir una amplíssima selecció (aquí teniu el programa) de documentals i pel·lícules. Del 20 de març al 21 d’abril passa per Praga i 48 ciutats del país. Ho organitza Člověk v Tísni, una ONG que és molt poderosa en la comunitat política i acadèmica txeca de les relacions internacionals, i amb molts i importants contactes entre l’establishment polític i corporatiu. L’esforç de producció que és organitzar projeccions en tantes ciutats difícilment es pot finançar amb la venda entrades.

La programació conté documentals i pel·lícules que acostumen a tenir una qualitat documental en el tractament del contingut. “Fauna” de Faus, presentat aquí (en txec), netament en la categoria de documental, té una premissa simple, la confrontació de dos mons aparentment separats però que depenen l’un de l’altre, com són la ciència i el laboratori, d’una banda, i de l’altra la ramaderia urbana que proveeix animals als laboratoris. El primer és el futur potencial, el segon una activitat ancestral en extinció, però tot i així depenen l’un de l’altre. Es projecta a Praga el 22 i el 27 de març, en la primera està prevista la presència del director (detalls).
_____
Special thanks a la lectora M.S.

Segona sessió de curts VOC: més temes, però la clau és sempre saber narrar.

El Casal Catalanotxec va fer la segona sessió de la mostra VOC d’Òmnium Cultural a Praga. Som pocs, però hi som. En les converses vam comentar que aquest format digital té un potencial infinit per a distribuir continguts entre la diàspora, per poc que les comunitats i les institucions s’hi posin i facin el que toca.

Més varietat de temes
Dit això, què vam veure? En la primera sessió vam dir, com una especulació, que semblava que si no fas un curt de determinades categories temàtiques el més possible és que el teu curt no acabi veient la llum. Vam suggerir per exemple nens i nenes prepúbers, sexualitats no normatives o qualsevol forma de mastegar indefinidament un trauma. Ara bé, en la segona sessió veiem que estàvem equivocats: tots els curts sorprenen per l’originalitat de la temàtica que trien. Bé, de fet tots menys un. Això és el que vam veure.

El tren de l’alegria (Jordi Boquet, 2023) passa en una aula de formació d’actors, entre jocs de dinàmiques i role-playing, però també se’n podria dir experiments psicològics per manipular els aspirants a actors, provocar-los emocions fortes i ensenyar-los a controlar-les. El programa del VOC diu que «recorda casos com el de l’Institut del Teatre o el que va destapar el Diari Ara a terres lleidatanes», però no és veritat: de fet, degrada aquest curt relacionar-lo amb la creació de pànics morals i el negoci de la comunicació. Aquí, per contra, som davant d’una mostra del difícil i desagraïda que és la formació de l’actor, amb elements de realisme de documental. Costa deixar de pensar en que passar per un institut de teatre ha de ser una experiència intensíssima, i que és impossible que tots els graduats que les escoles de teatre produeixen cada any acabin dedicant-s’hi. Però bé: l’important és que el curt crea i manté tensió fins al final, l’artefacte narratiu funciona.

La casa oberta (Julieta Lasarte, 2023) són records de la neta de l’actriu catalana Mary Santpere (1913-1992) al voltant d’una elegant casa d’estiu, la casa del títol. Està fet amb la veu de la narradora i una successió d’imatges de filmacions familiars, iuxtaoposant imatges de la vida familiar a la casa, en un ambient de benestar, relax i impecables sastreria d’estiu i respectabilitat petitburgesa, sobretot la terrassa, d’aquells sopars i sobretaules, etc., alternades amb imatges de la casa buida. Del marit de la Santpere i avi de la narradora és conegut que es va suïcidar, però les imatges del món familiar i el testimoni de la seva neta el mostren com el més comediant de la família. Aquí hi ha un potencial narratiu que no cal dir supera de molt les possibilitats d’un curt, el qual continua com un exercici d’estil, sense tensió ni narració.

Al Nadal toca fusta (Max Calvera, 2022) és un deliri de sèrie B al voltant del tió i un nen estrany. Probablement el difícil de fer un curt és que el motiu «encaixi» en les possibilitats del mitjà, és a dir que no es noti que fas un curt perquè no tens diners per fer una pel·lícula. Si et passa això el perill és acabar sobrecarregant-lo fins a més enllà del despropòsit. A més trobar nens actors creïbles és, com se sap, molt difícil. D’altra banda situar la tradició del tió en un context on no l’entendran farà gràcia sobretot a Catalunya, per raons òbvies, però basar la comicitat en aquest sobreentès queda molt casolà.

Una corda lligada en l’espai (Ingrid Ferrer, 2023) és un estilitzat i breu fragment de sis minuts de documental, un instant en la vida de la gent que s’ocupa de fer tocar les campanes en petites esglésies rurals.

El curt com un projecte de llargmetratge
Si mai no ens haguéssim separat (Marc Esquirol, 2023) és de nou un apunt, un esbós de llargmetratge complet, però ben narrat i filmat, en la tradició bergmaniana la psicopatologia de la parella urbanita i benestant, amb problemes de luxe, de gent civilitzada. Pel que sembla ell i ella, encara joves i bonics i de perfecta dentadura, després d’una crisi es donen «una altra oportunitat» en una escapada a la neu, però ai, volen i dolen, el que s’ha trencat sembla que ja no es pot reparar, tot i que sempre pot caure un últim clau, per què no, sempre ve de gust. Qui es cregui aquestes premisses i el món de gent amb aquest nivell de preocupacions valorarà sens dubte la qualitat i el potencial de l’autor.

Traca (Marc Camardons, 2023) és l’únic dels curts de la sessió amb la temàtica previsible, en aquest cas les dificultats existencials dels homosexuals. Són nois marginals, de barriada, de polígon, parlant en una barreja de català i espanyol, amb un llenguatge ple fins a dalt de fantasies vulgars i no cal dir que masclistes no, el que ve després. Fins que dos es queden sols i passa alguna cosa que dona sentit literal a la noció del que et passa quan no pots més i una veritat irreprimible t’esclata a la cara.

Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.

S’ha fet la primera sessió de la mostra de curts catalans VOC 2024 d’Òmnium Cultural. El lloc, el Zizkovsiska, és un petit club o espai de Žižkov que té una vibra semiclandestina: s’hi entra trucant al timbre, i la vintena d’assistents han omplert prou la sala.

Els curts han agradat perquè el públic els ha interpretat i n’ha parlat. La simplicitat enganyosa d’un curt no es remarcarà mai prou: són quinze, vint minuts, el creador no té marge per a la digressió, no té on amagar-se.

La paleta temàtica és àmplia, però sobretot està dins de grans categories, que es van repetint: nens i nenes prepúbers al final de la innocència infantil; gent gran o d’alguna manera marginal; qualsevol sexualitat no normativa; coses al voltant del trauma, el que sigui. Costa no pensar que un curt arribi a existir si no tira cap a certs camps temàtics.

D’altra banda en tots ells la qualitat visual es pot donar per descomptada: les imatges són atractives. També es pot pensar: només faltaria. Els creadors van a caríssimes escoles de cinema i no poden NO aprendre la part del cinema que consisteix en fer una bona fotografia.

Documentals i històries
Anem als curts. «Les més grans» (Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson) és semidocumental. Parla de dones «grans» en els dos sentits: edat i grandesa moral. La frase feta «qui dia passa any empeny» té molt més sentit sobretot a partir dels noranta anys, on cada matí pots saber que el «fins demà» del dia abans a l’amiga amb qui vas fer la passejada de cada dia ha estat l’últim, perquè s’ha mort la mateixa nit.

Alhora, s’homenatja una altra dona longeva, de més de 90 anys, que recull el ram de flors i s’excusa doent que se n’ha d’anar perquè ha de fer el dinar per a deu o dotze. És un exaltació de les dones de més edat, a les mares i les àvies de tothom, que han viscut per als altres, i que ja se’n van anant a l’altre barri, pel fet biològic: la seva desaparició ens porta a un món nou i sospitem que les trobarem a faltar.

«Els amants» (Joan Vives) parteix del vers més conegut del gran Vicent Andrés Estellés, «No hi havia a València dos amants com nosaltres», i crea un deliri d’amor heterosexual boig, amb bandes de música valencianes i monstres marins amb tentacles de sèrie B (!), més passatges fets amb animació. Confronta el món convencional «respectable» i el món marginal, i la boja menyspreada per tothom «normal» triarà anar-se’n al fons del mar amb el seu monstre.

Continua llegint «Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.»

Lgbt, centreeuropeu, australià/neozelandès, francès: al novembre, festivals de cinema per parar un tren.

Els cinèfils a Praga ho tenen bé. Hi ha una munt de festivals tot l’any, però el novembre sembla que es concentren. Us en presentem QUATRE en un mes. Fins al 9 de novembre teniu temps d’anar Mezipatra, el festival de cinema de temàtica Lgbt. A partir del 10 se’n van a Brno. No tenim temps ni capacitat d’explorar el contingut del festival ni veure fins a quin punt és d’interès militant o general.

Vídeo de presentació del festival de cinema lgbt Mezipatra (mezipatra.cz)

Un altre festival, del 6 a l’11, hi ha 3kino Film Fest, és de cinema centreeuropeu: en produccions i coproduccions el podeu entendre com una finestra a la vida a Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, etc. Enguany és la 10a edició. El fa una organització entusiasta. Exploreu el programa. En anglès tenen només una presentació genèrica del festival.

Vídeo de presentació del festival de cinema centreeuropeu (3kino.cz)

Un altre festival de cinema que comença a tenir una certa trajectòria és el d’Austràlia/Nova Zelanda. És del 10 al 15 de novembre, a dos cines del centre de Praga, el Lucerna i l’Edison. Hi ha pel·lícules d’ara, mireu el programa, i clàssics contemporanis del cinema australià com Muriel’s wedding.

(aussiefilmfest.cz)

Finalment, del 23 al 29 de novembre arriben els francesos, la France, la grandeur. Hi ha una visió del cinema d’avui però també memòria, homenatges a clàssics com Godard. El festival arriba a Brno, Ostrava,České Budějovice i Hradec Králové, gentilesa del contribuent francès.

Dins del festival de cinema francès hi ha una retrospectiva a Godard i tornen a passar À bout de souffle (festivalff.cz/)

Cicle de cinema txec actual a Barcelona

Zátopek, sobre la vida del gran atleta txec, és una de les pel·lícules del cicle.

A partir del 30 d’octubre i fins al 12 de desembre es projecten setmanalment set pel·lícules de cinema txec actual a Barcelona, al Reial Cercle Artístic. La iniciativa és del Czech Center de Madrid, l’organisme públic que s’encarrega de promoure la cultura txeca a món. Aquí teniu informació sobre les pel·lícules en espanyol. Crida l’atenció la varietat de gèneres i l’amplitud d’interessos de la cinematografia txeca, que ve d’una gran tradició i conserva un molt bon nivell, en tots els gèneres.

Curts de cinema català a Praga

Veniu a veure cinema català a Praga. El Casal Catalanotxec organitza la projecció dels cinc curts, el 28 de febrer a les 19 hores, al carrer Řehořova 39, a l’espai prostor 39 de Žižkov. Són els finalistes de la setena edició el premi VOC d’Òmnium Cultural. En vuitanta minuts hi ha un documental, tres ficcions i un experiment avantguardista d’un minut. La iniciativa forma part de la campanya d’Òmnium a favor de l’audiovisual català, s’ha projectat a 80 municipis dels Països Catalans i arriba a Praga i nou ciutats més del món. Hi ha subtítols en anglès per arribar a més gent.

Els curts són una forma d’expressió artística plena, però també és lògic veure’ls com una mostra, un tast, una anticipació de pel·lícules que podrien venir, i de l’estat del talent creatiu del país. La factura tècnica és impecable, i l’escriptura dels guions aporta personatges ben definits i hi ha narració, s’expliquen històries. Ara bé, l’audiovisual ha de reflectir la societat tal com és o ha de vehicular la visió del món que tenen els creadors? La pregunta queda oberta, veniu a veure els curts i arribeu a la vostra pròpia conclusió. A Praga se’n projectaran cinc, dels quinze del catàleg. Hi ha molt de cinema català i molt camp per córrer.

Festival de cinema iranià

(iranci.cz)

Des d’avui fins diumenge hi ha un petit festival de cinema iranià a Praga (i la setmana que ve a Brno), que com no podia ser d’altra manera es fa ressò de la situació al país, sota el mateix lema de dona, vida i llibertat. El cinema iranià és una finestra a tot un món molt desconegut, d’una gran riquesa. Podeu veure-hi la pel·lícula Persepolis, de Marjane Satrapi, la mateixa autora que el comic, entre altres. Aquí tot el programa.