Etiqueta: cinema

Il Boemo, el compositor, la música, les dones.

(pilot-film.cz)

Des d’octubre es projecta als cinemes del país “Il Boemo”, una pel·lícula sobre la vida de Josef Mysliveček. Va ser un músic txec immediatament precedent a Mozart, que el va conèixer personalment i el va reconèixer com una influència. A la pel·lícula hi surt un Mozart nen i hi ha una escena deliciosa entre ells. La pel·lícula us farà pensar en Amadeus per raons òbvies, però no hi el conflicte dramàtic entre dos personatges: són moments de la vida del compositor narrats retrospectivament en el moment de la mort, en la misèria i la malaltia.

La pel·lícula recull de forma fidedigna la vida del músic de l’època: insegura, errant, sempre a la recerca de patrocinadors. (En vam parlar aquí explicant la vida de l’Eduardo Garcia Salas, el músic català que ha descobert dades de la vida de Vivaldi.) El pitjor de la pel·lícula: com sol passar en aquesta mena de produccions, tot l’aparat de vestits i decorats i tota l’ambició narrativa (voler narrar massa coses) pesa massa i per moments és com si la pel·lícula s’enfonsés sobre el seu pes.

Tot i això és una molt bona pel·lícula: la lluita del compositor amb els seus dimonis i la relació amb les dones està molt ben recollida. Hi ha tres papers femenins, molt ben pensats, escrits i interpretats: una cantant, una aristòcrata llibertina, una dona intel·lectual que té una relació platònica amb el compositor. Això i la recreació de l’època, i com hi surten el teatre, l’òpera i la música: els interiors il·luminats amb espelmes, les perruques, els vestits, els maquillatges, i no cal dir que la música.

La pel·lícula és una coproducció, a la part txeca es destaca el protagonista, Vojtěch Dyk, un home molt guapo que recorda el Harrison Ford jove, competent i creïble. Mysliveček era de Praga, fill d’un moliner. El molí era a Kampa, i la casa de naixement no gaire lluny de Můstek. La Praga de l’època surt un moment a l’època com un decorat digital. Mysliveček va renunciar a tots els seus bens en favor del seu germà. La cultura txeca se’l fa seu, però va acabar abduït per la vida de músic a Itàlia.

Festival SCANDI de cinema escandinau

scandi.filmeurope.eu

Continuem seguint la programació dels festivals de cinema, que continuen sent una activitat finançada generosament pels Estats. Els primers de l’any són els escandinaus, el festival l’organitza una empresa de distribució de cinema, amb finançament públic txec i de les ambaixades corresponents. SCANDI serà del 19 al 25 de gener, a Praga però també a Plzeň, Olomouc, Brno, Ostrava i més ciutats, això i les formes no presencials que es van desplegar per la pandèmia i ara poc o molt quedaran. El focus està en oferir una panoràmica actual (programa), en tot el ventall de gèneres. El cartell del festival és d’una pel·lícula històrica, una superproducció danesa (en coproducció amb Suècia, Noruega, Islàndia, Polònia i Txèquia) centrada en Margrete, una reina danesa del segle XV. Però també hi ha, per exemple, una costa tan allunyada de l’anterior com un documental sobre el destí de Björn Andrésen, que va ser el bell adolescent Tadzio a la pel·lícula La mort a Venècia (1971), de Luchino Visconti.

cicle de cinema francès en interiors, que fa fred

En el continu de festivals de cinema de cara a la tardor i l’hivern vam arribar a temps de parlar-vos del de cinema lgtbi però ens va passar per alt el cinema alemany, que també té el seu festival. Tothom vol tornar a estar present, i és un no parar. Ara al novembre no falten els francesos, del 18 al 24 de novembre a Praga, amb programa també a Brno, České Budějovice, Hradec Králové i Ostrava. A Praga és al cinema de l’Institut Francès i al Lucerna, Světozor i Edison. És l’edició vint-i-quatre, per als francesos la cultura és una autèntica estructura d’Estat i ho demostren sempre.

Ponrepo, o la “filmoteca” a Praga

Tři oříšky pro popelku (1973), una versió de la Ventafocs, un clàssic del cinema txec contemporani, doblat al català.

Coneixeu el “Ponrepo”? És al carrer Bartolomějská 11, a la Ciutat Vella, i és la sala de projecció de l’Arxiu Nacional del Cinema (NFA). És l’equivalent txec a la Filmoteca. Es projecten pel·lícules (programa d’octubre), clàssics de tots el temps del cinema txec i internacional. L’NFA promou la publicació d’estudis, que es presenten adequadament, i la restauració de pel·lícules del cinema propi, més la subtitulació a l’anglès. Tot es ven a través de la botiga de rigor, més pel·lícules en suports físics i pòsters i productes per als més mitòmans o consumistes.

Torna el FebioFest

(febiofest.cz)

Aquest cap de setmana continua l’edició anual del FebioFest, que va començar divendres. El festival és un dels més consolidats del país i té l’ambició d’allargar-se per tot el territori txec, amb noves projeccions a les principals ciutats a partir de la setmana que ve. Enguany està organitzat per seccions, com ara pel·lícules de dones o una panoràmica de l’últim cinema de l’est, rus, romanès o serbocroata, entre altres.

El 21 d’agost perdura

Okupace, la pel·lícula (themoviedb.org)

El director i guionista Michal Nohejl, que ve de la publicitat, ha aconseguit estrenar aquest agost Okupace, una pel·lícula sobre la invasió soviètica de 1968 i el final de la Primavera de Praga. El guió també l’ha escrit Marek Šindelka, que és un dels escriptors txecs joves més reconeguts. Esperem parlar-ne aviat, però de tota manera no deixa de ser un indici de com el 68 txec interessa noves generacions d’artistes. Aquí en vam parlar dins de la sèrie del calendari txec.

Relacionat

21 d’agost, la fi de la Primavera de Praga

“Josep”, a Anifilm

Anifilm és el festival de cinema d’animació per excel·lència a Txèquia, enguany del 22 al 27 de juny a Liberec, presencial i amb mesures de seguretat. Dins del programa hi ha Josep, la coproducció catalano-franco-belga sobre la vida de Josep Bartolí, un pintor i il·lustrador català que passa per la guerra civil espanyola i els camps de concentració de França. L’animació inusual del seus dibuixos i la qualitat emotiva de la història han causat sensació. El 2020 va guanyar el Premi europeu del cinema d’animació. A Liberec la fan el 23 i el 26 de juny.

Museu del cinema a Praga

(nafilm.org)

“Národní filmové muzeum” és una exposició permanent al centre de Praga dedicada a la història del cinema, molt interessant sobretot per a nens en edat escolar que parlin txec. Està ben explicada l’evolució de les joguines òptiques arcaiques fins al projector de cinema. Hi ha pel·lícules molt antigues que duren uns segons. S’hi aprèn que als principis del cinema hi havia un presentador que comentava les imatges i ajudava els espectadors a entendre la sintaxi fílmica que començava. Està tot molt plantejat de forma interactiva, els visitants poden fer efectes de so i sonoritzar unes imatges mudes, o poden fer una pel·lícula breu amb stop motion i rebre-la per correu electrònic. Hi ha una experiència de realitat virtual. En un moment donat s’estira una mica massa la noció de cinema i imaginació: es poden sentir amb auriculars tres poemes entre cortines i efectes de llum molt artesanals, com d’habitació d’adolescents, i es diu que la imaginació anava més enllà del que permetia la tècnica de l’època. A la planta de baix es parla d’animació. Hi ha vídeos sobre el treball als estudis de Disney, i un joc d’ombres enginyós amb un tren elèctric. Es veuen curts de l’animació txeca dels anys cinquanta i seixanta, que en el seu moment va rebre premis internacionals com una alternativa al món de Disney. L’exposició és modesta però està feta amb entusiasme i té elements interessants. És un lloc amb un esperit afí al del museu de Karel Zeman, del qual vam parlar.

relacionat

Muzeum Karel Zeman

Grandhotel (2006)

Cinema txec després de 1989 (4)

Tercera pel·lícula del director David Ondříček (1969), amb un guió de Jaroslav Rudiš (1972), l’autor de la novel·la. El director és fill de Miroslav Ondříček, el llegendari càmera de Miloš Forman.

Liberec és la gran ciutat del nord de Txèquia, tocant a les muntanyes que separen el país d’Alemanya i Polònia. La icona de la ciutat és el Ještěd, un edifici singular construït a la muntanya entre 1966 i 1973, que és com un enorme embut capgirat, a la base té un hotel i el coll és una torre de comunicacions.

La pel·lícula Grandhotel passa en aquest hotel de muntanya. Fleischman, el protagonista, és el manetes que ho arregla tot, el generalista de manteniment. El Patko i l’Ílja treballen de cambrers, són parella, però l’Ílja no està satisfeta i parla amb el Fleischman, que és un home tímid. Això no agrada el Patko, i és la situació que mou la història endavant.

més