El documental “Fauna”, de Pau Faus, al festival “Jeden svět” a Txèquia

“Fauna”, de Pau Faus. Ramaderia i laboratoris a Catalunya, avui.

Arriba el festival Jeden Svět/One Word, dedicat als drets humans, que bàsicament vol dir una amplíssima selecció (aquí teniu el programa) de documentals i pel·lícules. Del 20 de març al 21 d’abril passa per Praga i 48 ciutats del país. Ho organitza Člověk v Tísni, una ONG que és molt poderosa en la comunitat política i acadèmica txeca de les relacions internacionals, i amb molts i importants contactes entre l’establishment polític i corporatiu. L’esforç de producció que és organitzar projeccions en tantes ciutats difícilment es pot finançar amb la venda entrades.

La programació conté documentals i pel·lícules que acostumen a tenir una qualitat documental en el tractament del contingut. “Fauna” de Faus, presentat aquí (en txec), netament en la categoria de documental, té una premissa simple, la confrontació de dos mons aparentment separats però que depenen l’un de l’altre, com són la ciència i el laboratori, d’una banda, i de l’altra la ramaderia urbana que proveeix animals als laboratoris. El primer és el futur potencial, el segon una activitat ancestral en extinció, però tot i així depenen l’un de l’altre. Es projecta a Praga el 22 i el 27 de març, en la primera està prevista la presència del director (detalls).
_____
Special thanks a la lectora M.S.

Lgbt, centreeuropeu, australià/neozelandès, francès: al novembre, festivals de cinema per parar un tren.

Els cinèfils a Praga ho tenen bé. Hi ha una munt de festivals tot l’any, però el novembre sembla que es concentren. Us en presentem QUATRE en un mes. Fins al 9 de novembre teniu temps d’anar Mezipatra, el festival de cinema de temàtica Lgbt. A partir del 10 se’n van a Brno. No tenim temps ni capacitat d’explorar el contingut del festival ni veure fins a quin punt és d’interès militant o general.

Vídeo de presentació del festival de cinema lgbt Mezipatra (mezipatra.cz)

Un altre festival, del 6 a l’11, hi ha 3kino Film Fest, és de cinema centreeuropeu: en produccions i coproduccions el podeu entendre com una finestra a la vida a Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, etc. Enguany és la 10a edició. El fa una organització entusiasta. Exploreu el programa. En anglès tenen només una presentació genèrica del festival.

Vídeo de presentació del festival de cinema centreeuropeu (3kino.cz)

Un altre festival de cinema que comença a tenir una certa trajectòria és el d’Austràlia/Nova Zelanda. És del 10 al 15 de novembre, a dos cines del centre de Praga, el Lucerna i l’Edison. Hi ha pel·lícules d’ara, mireu el programa, i clàssics contemporanis del cinema australià com Muriel’s wedding.

(aussiefilmfest.cz)

Finalment, del 23 al 29 de novembre arriben els francesos, la France, la grandeur. Hi ha una visió del cinema d’avui però també memòria, homenatges a clàssics com Godard. El festival arriba a Brno, Ostrava,České Budějovice i Hradec Králové, gentilesa del contribuent francès.

Dins del festival de cinema francès hi ha una retrospectiva a Godard i tornen a passar À bout de souffle (festivalff.cz/)

The Karlovy Vary experience

Si creieu que Europa és un continent envellit i mig mort, un museu, un parc temàtic de la humanitat, Karlovy Vary us acabarà de convèncer. El turista accidental experimenta una sensació aguda de dissociació o dislocació entre l’escenari arquitectònic i el personal humà visible. La mateixa sensació que devien tenir els revolucionaris bolxevics, bruts i rebregats, passejant cohibits i atònits pels palaus de l’aristocràcia, en els primers minuts d’ocupar-los, just després de matar tots els guardes.

És a dir: veureu sobretot façanes del segle XIX, pastitx historicista neobarroc, art nouveau i molt color pastel, però veureu també colles de jubilats russos i alemanys vestits amb xandall i xarrupant la tasseta de porcellana amb aigua termal, comprada per uns 10 euros en uns deu mil punts de venda que hi deu haver. L’omplen a les fonts i se la van bevent. Diuen que l’aigua, que surt calenta de la mare terra, té minerals i ves a saber quantes propietats, però té gust de clau rovellat i els jubilats no sembla que xarrupin amb gaire convicció.

També hi ha turistes xinesos, asiàtics, del subcontinent indi/paquistanès, o musulmans que es passegen la dona vestida amb la coneguda draperia medieval i misògina. Accentua la sensació d’estranyesa. Representa que són els més rics i exitosos dels seus països, i venen al museu Europa cremant tones de querosè a què? Flygskam, anyone?

El Grand Hotel Pupp, al fons. A partir de 130 euros la nit.

Karlovy Vary viu del passat, d’una llegenda. Per tot arreu hi ha plaques de visitants il·lustres que van venir a fer la cura d’aigües. Des de Karl Marx fins al tsar Pere el Gran o ni més ni menys que Kemal Ataturk. També hi ha visites il·lustres més contemporànies. En un restaurant la mestressa s’estarrufa de satisfacció i de plaer perquè Richard Gere va passar pel seu negoci, en relació amb el festival de cinema. La foto del moment és a l’aparador. Richard Gere sense maquillar, mal il·luminat i mal fotografiat té un aspecte anodí d’oficinista, però la mestressa està a punt de liquar-se i desfer-se de pura satisfacció pel dia que va estar tan a prop de l’estrella que la podia tocar.

En el passat la cura d’aigües era un luxe. El Grand Hotel Pupp té una tradició que es remunta a l’any 1701. Avui el preus per habitació comencen a 130 euros la nit, després hi ha tota la panòplia de serveis. És el consum ostentós de l’elit, és el cremar diners perquè sí, perquè pots, per enviar un missatge a la púrria, que és el 99 per cent de la humanitat que tens per sota. La web de promoció anuncia fins a dotze hotels excepcionals.

Això conviu, frec a frec, amb una de les regions més pobres del país: hi ha botigues portades per asiàtics que ofereixen un fotimer de productes barats, des d’unes plantofes fins a una maleta jumbo, amb dependents servicials i padrines xineses assegudes allí al mig, passant tranquil·lament la tarda entre converses animadíssimes.

Els banys municipals. Els falta un mà de pintura a la façana, però bé.

La democratizació del luxe
El que comença com un luxe després es democratitza: hi ha banys municipals, i com se sap la seguretat social txeca us pot receptar estades balneàries, però diuen que ja no és ni de lluny el que era, la llista d’espera és llarguíssima. L’hotel Thermal va ser la resposta funcionalista i comunista al luxe decadent i burgès. Hi ha una gran sala de cinema que avui és clau en el festival de cinema, hi ha una piscina termal, però al davant mateix hi ha un mercadillo bastant sòrdid amb uns formatges i uns embotits que no us menjaríeu ni regalats, i més piles d’accessoris fets a la Xina.

L’hotel Thermal, joia de l’arquitectura brutalista.

Cura d’aigües? Kurschatten!
La cura d’aigües és real, o és una llegenda? La llista de coses que us poden fer al cos combinant massatges i aigua i atenció mèdica és molt llarga, i no sempre està clar on s’acaba l’estètica i comença la salut. Segur que menjar, reposar, banyar-se i dormir fa bé. Però el concepte alemanya “Kurschatten”, que vol dir “la persona que és la teva ombra durant la cura”, ens dona una clau: era l’aventura de balneari i només de balneari, en el benentès que després cadascú continuava amb la seva vida. Milan Kundera també té un conte dels seus Amors ridículs ambientat a la ciutat balneària. L’eròtica del balneari té per tant una llarga tradició.

El servei pot ser fantàsticament dolent
En un espai central de Karlovy Vary hi ha aquest cafè, que sembla dissenyat per una Barbie amb amfetamines. Està dedicat al bluf més bluf de la gastronomia francesa: el macaron. A la porta tres dones adultes us faran pagar a l’acte i portar-vos vosaltres mateixos a la taula un capuccino de quasi quatre euros, on això sí no hi faltarà el puto cor d’escuma de llet. No costa imaginar-se les tres senyores fent reunions de treball, fent tempesta d’idees: com podem fotre i humiliar més el client?

La ciutat real
La part turística i balneària és només un petita part d’una ciutat de 50 mil habitants. És clarament una vall, estreta, per damunt de les façanes es veuen els boscos frondosos. És obvi que el sector turístic dona feina a molta població, i és significatiu que la regió sigui de les més pobres del país, confirmant que el turisme afavoreix una destribució més desigual de la riquesa, a favor d’oligarquies rendistes i propietàries. Entre tant de luxe i tant de kitsch hi ha també un cinema, un museu, fires d’artesans i mercats d’alimentació de proximitat, un programa cultural: a finals d’agost, per exemple, començava un festival de folklore, i els grups feien intervencions pel carrer.

Conclusions
Aneu a Karlovy Vary si la curiositat és forta, si voleu dir que ho heu vist. Amb una d’aquestes excursions d’un dia que venen per tot arreu en tindreu prou. Aneu-hi uns dies si us ve de gust la idea de l’spa, en solitari o en parella. Aneu-hi si sou molt cinèfils i esteu molt pendents dels festivals A, com Berlín, Cannes o San Sebastian. És a principis de juliol i costa trobar lloc per dormir, però es pot fer.

Comença el festival de folklore. Una coral de senyors dirigits per una senyora,
davant de la Národní dům de Karlovy Vary.

Kersko, una colònia forestal

Quan sortiu de la capital txeca us proposem una zona que es diu Polabí, que vol dir als marges (po-) del riu Labe, o Elba (-labí). A prop de trobar-se amb el Vltava, el riu Labe aquí passa per un paisatge bastant pla. En qualsevol altra part de la república no es posa cap atenció als marges del riu, però en aquesta zona és considerat un mirador. No seria una sorpresa que des de fa segles a la gent li venia bé fundar-hi horts i boscos. I colònies, o zones residencials.

N’hi ha una que, al final del segle passat, es va fer coneguda també per a la gent que mai l’ha visitat i no la visitarà en el futur. El fet és que la pel·lícula Slavnosti sněženek va fer entrar la colònia Kersko a la memòria popular dels txecs.

De la pel·lícula Slavnosti sněženek perla del cinema txec, comèdia realista i agredolça dels anys vuitanta, en plena normalització.

La pel·lícula va donar a conèixer el restaurant Hájenka o la tradició caçadora local, però de la colònia val la pena saber-ne més.

Començarem mencionant un dels escriptors moderns txec més famosos, Bohumil Hrabal. No hauria de ser del tot desconegut per al lector català, gràcies a les traduccions de Monika Zgustová de Una solitud massa sorollosa o Qui soc jo, entre altres. Hrabal també és autor del llibre de contes Slavnosti sněženek, en el qual se basa la pel·lícula mencionada.

Casa unifamiliar moderna a Kersko (cs.wikipedia.org)

Un tret marcat de les històries de Hrabal és la connexió amb la seva vida personal. No va situar Slavnosti a la colònia de Kersko per casualitat.

L’inici d’un lligam personal el podem cercar en la infància. Quan tenia cinc anys la família va anar a viure Nymburk, 35 kilòmetres a l’est de Praga. Aquí (veg. galeria de fotos) va viure l’adolescència i, per culpa del tancament de les universitats txeques per part dels nazis, els anys de la Segona Guerra Mundial.

Descobrint els voltants de Nymburk, Hrabal va caminar pels boscos de Kersko. Coneixia bé aquesta zona, per tant no sorprèn que, als 51 anys, va comprar-hi amb la seva muller una cabanya.

De primer hi anava des de Praga a passar els caps de setmana, després, especialment quan es va quedar vidu, s’hi va traslladar de fet. Molts personatges i situacions coneguts de Slavnosti tenen arrels en el temps que Hrabal va passar a Kersko escrivint, bevent al restaurant Hájenka o passejant pel bosc.

Bohumil Hrabal va fer famosa la colònia de Kersko entre els txecs (ct24.ceskatelevize.cz)

La connexió hrabaliana no és tot el que es pot dir interessant sobre Kersko. Més enrere en el temps un altre nom que ens podria interessar és del banquer Josef Hyross.

No és exagerat afirmar que sense la intervenció d’Hyross la colònia semblaria molt diferent. L’any 1934 el financer va dividir els boscos en una xarxa rectangular i va vendre les parcel·les a la gent que volgués fer-s’hi cases de recreació de l’estil modernista.

Algunes cases d’aquelles que han sobreviscut són de fusta perquè havien de ser provisionals, per a allotjar obrers. En canvi el restaurant Hájenka, del qual hem parlat, el van construir de fusta intencionadament.

A més de dividir els boscos, Josef Hyrros també va crear un sistema d’anomenar els carrers inspirat en Manhattan. D’una avinguda principal (Betonka) en surten carrers laterals anomenats pel nombres (imparells a l’esquerra i parells a la dreta).

Hyrros somniava amb desenvolupar a Kersko un poble balneari amb tot el luxe de l’època, però la Segona Guerra Mundial va parar tot el seu esforç. Si després de la guerra hagués tingut alguna esperança de continuar, el president Edvard Beneš va decretar l’expulsió de tot el poble alemany, per tant inclosa la família Hyross.

Bohumil Hrabal i Slavnosti sněženek atreuen molts visitants a la colònia de Kersko, però el cas de Josef Hyrros demostra que la història d’aquest lloc és més ampla i profunda.

I no oblideu anar a la Hájenka. S’hi menja estupendament!

La cerveseria Hájenka (kudyznudy.cz)

Vítek Groesl és membre del grup d’Euskaldun, una petita editorial independent txeca relativament nova. És exalumne del grau de català de Brno.

Třeboň: la carpa sagrada, les bicicletes i la música

L’animal sagrat de la vila de Třeboň, a Bohèmia del Sud, és un peix, la carpa, que és una denominació d’origen protegida. La cosa ve de molt lluny: el que era una zona d’aiguamolls va ser convertit, a base de treball ímprobe, des de la baixa Edat Mitjana, en un sistema de llacs per a la cria d’aquest peix.

La carpa sagrada és a la façana artdeco de la caixa d’estalvis.


Els llacs són d’origen artificial, però són prou antics per ser el paisatge de sempre. En alguns pocs trams els marges estan oberts al bany, en una mena de platges. Els creuen barcasses turístiques que quan arriben a l’embarcador són assetjades per ànecs insolents, buscant la molla de pa del turista, mentre una mena de gavines d’aigua dolça, més dignes i altives, s’ho miren a una distància.

La barcassa turística creua el llac.

Els perímetres d’aquest llacs són camins amples i cuidats, flanquejats de roures i bedolls, ideals per a llargues passejades a peu i en bicicleta.

El ciclista local i el ciclista de Praga
La regió amb tants de llacs és del tot plana, la creua una multitud de rutes perfectament conservades i senyalitzades. El turisme de la bicicleta és a tot arreu, i és fàcil de distingir del ciclista local.

El turista ciclista d’entrada ve en cotxe car amb la bicicleta tecnològica al sostre. Va vestit amb malles, du un d’aquests cascs aerodinàmics que es compren per una il·lusió de seguretat sense cap base, i ulleres de sol no menys aerodinàmiques. Fa els kilòmetres del dia i acaba bevent cervesa.

Fàbrica de cervesa i biergarten, el lloc on aturar-se després de fer ics kilòmetres en bici.

En canvi el local, home o dona, va vestit com una persona normal i va del punt a al punt be en una bicicleta senzilla o vella, amb un cistell penjat al manillar que conté per exemple un carbassó.

En teoria per aquests camins dels llacs i més enllà es podria arribar a peu (o en bicicleta, o a cavall) fins a Viena, perquè la idea és que Bohèmia del Sud es fongui sense solució de continuïtat amb el cantó austríac. Si hi ha un paradís del turisme ciclista és semblant a aquesta zona.

Cervesa, vinobráni, burčák
La cervesa local és la Regent, diu que hi són des de 1379, tot i que l’edifici industrial obert a les visites turístiques és del segle XIX. Al davant hi ha un extens biergarten de taules grans i bancs i bicicletes aparcades a l’entrada.

La plaça major de Třeboň en una foto de promoció turística, és a dir anormalment buida, s’ha d’imaginar plena de gent i parades. Les façanes són d’un estil característic dit barroc popular, propi del sud de Bohèmia (trebonsko.cz)

El turisme de setembre, al final de l’estiu, també està connectat amb les fires de vi, el vinobráni, del qual hem parlat. Arriba el burčák: és un most de raïm que ja ha començat a fermentar, o sigui que és dolç i fàcil de beure segons com, però ja té alcohol.

Què dir dels vinaters txecs: han fet el canvi generacional, proliferen les explotacions familiars petites. Han après a fer vinyetes atractives, ben dissenyades. Fan blancs i rosats de mèrit, negres no.

Les parades dels vinaters continuen en el mercat habitual: coixins, roba de casa, llibres, tasses panxudes per a infusions, estris tallats en fusta, cistells de vímet per a bolets i més i més objectes sense sentit.

Hi ha un escenari i actuen senyoros de cabell gris i panxeta, tocant estàndards del heavy metal de fa vint o trenta anys, a un volum desaforat, i el algú del públic s’ho mira, amb les copes de vi a la mà, però la majoria ho ignora.

El Renaixement, la carpa i els bolets
La vila de Třeboň en si mateixa, el casc antic, té un aspecte fixat pel llegat renaixentista del segle XVI, pel castell dels senyors de la zona, els Rožemberk, que es pot visitar. El símbol del llinatge és una rosa de cinc pètals que apareix per tot arreu, en l’ornamentació de les façanes i en el logo rústic de la piscifactoria local Rybařství Třeboň, que avui declara ser el primer productor europeu de peix d’aigua dolça.

Els jardins del palau fan sis hectàrees perfectament cuidades, un pulmó verd, una illa de calma, patrimoni públic. (zamek-trebon.cz)

La carpa és des de sempre, una font important de proteïna per a la població, i tota una riquesa. La regió proveïa de peix Praga i tot el país, des de la baixa Edat Mitjana. Avui hi ha una escola secundària de formació professional on es formen els tècnics que aquesta indústria necessita.

«La carpa de Třeboň és l’orgull de tota cuina», diu l’eslògan. Les basses pel que sembla són vivers, on el peix va creixent des de l’ou fecundat fins que és prou gran per ser transportat al llac.

Encara avui el výlov és la pesca de la carpa de cara als mercats de Nadal. Es fa a l’octubre i s’anuncia com una cerimònia i un festival. Les carpes arriben vives a Praga i les ciutats, com un senyal de frescor innegable, es venen al carrer, però hi ha qui diu que la tradició va de baixa.

La carpa en ella mateixa és un peix que el paladar mediterrani criat amb peix de mar difícilment podrà acceptar en la mateixa lliga. Tot i amb això un restaurant de talent txec com és Supina a Šupinka treballa en reivindicar la carpa, la truita i el peix d’aigua dolça.

Exposició de bolets «caçats» el mateix dia en una dependència del castell renaixentista o palau de Těboň. Tot i les aparences el fet és que en podeu comprar tants com sigui.

El final de l’estiu és també l’època dels bolets. Els txecs són molt boletaires, això fa que els cistells de vímet encara es facin i es venguin. Els bolets s’exposen i es fotografien, es fan concursos, receptes, part dels bolets s’asseca, és una subcultura obsessiva.

El quartet de corda Janáček és una marca amb setanta anys d’història, amb uns virtuosos que es van renovant. De qualitat excepcional, han viatjat per tot el món i te’ls pots trobar en concerts per a cent persones a la comarca txeca (operaplus.cz).

Třeboň és una capital comarcal, interconnectada amb les viles i de l’entorn. Els llacs artificials, els camins, els jardins, els camps, fan una natura molt civilitzada i enjardinada, on podeu arribar seguint tanques de xiprers amb la manicura perfecta fins a una capella mausoleu com la tomba Schwarzenberg, on actua, per exemple, el quartet Janáček, amb programa txec de Janáček, Suk i Dvořák. El públic són poc més de cent persones, al final aplaudeixen llargament. A la zona hi ha també instal·lacions balneàries, d’on potser ve part del públic d’aquest concerts dels últims vespres d’estiu.

Olomouc: art, història i la calma adormida de la província

Olomouc és la capital històrica de Moràvia. Una ciutat antiga, una aglomeració de cent mil persones (com Girona), i una àrea urbana de 400 mil. Ara que es va acabant l’estiu encara hi ha gent de vacances, els estudiants encara no han tornat, hi ha relativament poca gent pels carrers i les places. Els llocs no estan plens, l’ambient és d’una certa calma adormida de província. Pel carrer se sent parlar sobretot txec, només esporàdicament altres idiomes, sobretot rus.

El nucli històric està construït sobre un turó, que devia crear el meandre del riu que li dona la volta. Per dins del meandre hi ha un braç del riu, dit «Rierol dels molins» («Mlýnský potok»), un nom que segurament en delata l’origen artificial i utilitari.

Avui tot és un parc continu, des d’on es veu la part de darrere de la catedral de Sant Venceslau i altres edificis, construïts mirant cap a dins, com «d’esquena», a l’exterior. No es pot entrar la catedral des de fora, s’ha d’entrar abans al nucli històric, al carrer 1 de Maig.

El carrer peatonal Denisova continua com el carrer Primer de Maig. El traçat del camí ancestral, o sigui irregular, el contrari de recte i pla, amb lleugeres voltes i canvis de rasant.

La fortalesa la va consolidar l’emperadriu Maria Teresa al segle XVIII, la mateixa que també va fer arreglar el Castell de Praga. L’estupenda senyora va decidir fortificar Olomouc perquè era una ciutat de frontera per a l’Imperi d’Àustria. Avui es reivindica aquest llegat barroc amb un festival.

(baroknislavnosti.cz)

Més enllà del centre més antic hi ha els enormes edificis de pastitx historicista del segle XIX que avui són tribunals, institucions educatives o edificis d’apartaments. Més enllà encara s’estén l’urbanisme socialista d’avingudes amples i rectes i brutalisme de pilars de formigó i murs cortina de vidre i metall.

Als suburbis hi ha cases unifamiliars i edificis d’apartaments i molta verdor ufanosa, ara que a finals de l’estiu a la tarda i el vespre plou i refresca. Els blocs d’apartaments, els «paneláky», estan rehabilitats, amb els aïllaments millorats i pintats de colors vius. Prop del riu se’n veuen, voltats de verd i zones de joc infantil.

El panelák de vuit o nou pisos, la zona de jocs infantils, la verdor.

Prop del riu també, en alguns trams dels marges, hi ha petites parceles que solen ser de propietat pública, però que la gent lloga per plantar-hi flors i tomateres. Són una subcultura d’horticultors que ja hi era molt abans que comencés a circular el concepte de «hort urbà», i que té adeptes per tot el país.

Les cases unifamiliars amb jardins antics, prop del riu Morava.
Continua llegint «Olomouc: art, història i la calma adormida de la província»

Festival SCANDI de cinema escandinau

scandi.filmeurope.eu

Continuem seguint la programació dels festivals de cinema, que continuen sent una activitat finançada generosament pels Estats. Els primers de l’any són els escandinaus, el festival l’organitza una empresa de distribució de cinema, amb finançament públic txec i de les ambaixades corresponents. SCANDI serà del 19 al 25 de gener, a Praga però també a Plzeň, Olomouc, Brno, Ostrava i més ciutats, això i les formes no presencials que es van desplegar per la pandèmia i ara poc o molt quedaran. El focus està en oferir una panoràmica actual (programa), en tot el ventall de gèneres. El cartell del festival és d’una pel·lícula històrica, una superproducció danesa (en coproducció amb Suècia, Noruega, Islàndia, Polònia i Txèquia) centrada en Margrete, una reina danesa del segle XV. Però també hi ha, per exemple, una costa tan allunyada de l’anterior com un documental sobre el destí de Björn Andrésen, que va ser el bell adolescent Tadzio a la pel·lícula La mort a Venècia (1971), de Luchino Visconti.

Tešín: dues ciutats en una

Un pont sobre el riu que travessa la ciutat i una frontera estatal (foto: Vítek Groesl)

Těsín és una ciutat a l’extrem est de Txèquia partida per un riu, l’Olše. Un costat és Txèquia (Český Těšín), l’altre és Polònia (Cieszyn). En aquest article us en donarem algunes claus històriques i actuals.

Quan es va acabar la Primera Guerra Mundial l’Imperi Austrohongarès va deixar d’existir i d’una de les parts es va constituir en Txecoslovàquia. La creació del nou Estat va portar la necessitat d’una definició clara de la frontera. Per la història sabem que a cada metre se li dona massa importància, ningú el vol deixar a algú altre.

Těšínsko és la regió al voltant de Těšín, que n’és la capital. El 1918 des de feia segles hi havia viscut població txeca, polonesa i també alemanya o jueva. Sempre s’hi han parlat, fins a avui, diversos idiomes, molta gent avui hi parla una llengua que, simplificant, és alguna cosa entre el txec i el polonès.

més

De Beroun a Karlštejn

Caminar fora de Praga (1)

Si la pandèmia ha fet redescobrir caminar per Praga, també és fàcil i accessible sortir de la ciutat en tren i en menys d’una hora plantar-se al bosc, fer caminades de deu o més quilòmetres i tornar a casa a sopar. Txèquia és un dels països del món amb més percentatge de territori cobert de bosc, i tot el bosc està mesurat en un sistema de rutes marcades en murs, arbres, pedres i el que sigui que és un referent mundial de l’excursionisme, com va explicar Vítek Groesl en aquest article.

Us proposem anar de Beroun a Karlštejn per Svatý Jan Pod Skalou. La ruta té uns 14 kilòmetres i és als mapes de Seznam i la podreu tenir al telèfon tot el camí. Començar és tan fàcil com agafar el tren fins a Beroun. La ciutat no té cap interès i la podeu ignorar. Sortiu de l’estació i de seguida comenceu a buscar i trobar marques vermelles. El vermell marca més difícil (amb més pendents), també hi ha color verd, groc i blau. La distància i la dificultat es poden graduar infinitament, segons convingui.

La marca vermella a mà dreta marca el camí. Des de la perifèria urbana, amb lloses de ciment, fins a camins de bosc.

Caminar pel bosc és una part important de l’experiència de viure a Txèquia. El silenci és, per moments, absolut. Només sentiu els propis passos trepitjant el fang i la fullaraca. De tant en tant se sent el repic d’un picasoques a un tronc, que ressona fins a grans distàncies.

més

Letní Filmová Škola a Uherské Hradiště

Cinema a la fresca al festival (lfs.cz)

Fa quasi cinquanta anys que va, és un festival que ve històricament de fer una escola d’estiu centrada en el cinema, organitzada per l’Associació de Cineclubs Txecs. Al principi era només per a membres, més tard es fa públic, avui posa en el mapa la ciutat morava d’Uherské Hradiště, a l’extrem sudest del país, tocant a Eslovàquia i Hongria. La ciutat té 25 mil habitants i el festival rep els últims anys 5000 visitants. La Letní Filmová Škola (LFŠ) és un festival cinèfil, amb pel·lícules noves i perles d’arxiu organitzades en diversos conceptes. Aquest any hi ha, entre altres, retrospectives d’Andrzej Wajda i Buster Keaton, es recorda el Free Cinema anglès i el país convidat és Israel. Es convida personalitats expertes rellevants al programa, per exemple amb la retrospectiva de Wajda ve un expert polonès. Es repassen aspectes de la història del cinema txec i les pel·lícules més recents. Es podria dir que la LFŠ és l’antítesi del festival de cinema de Karlovy Vary, a l’extrem oest del país, que és un festival clàssic de la lliga de Cannes, Sant Sebastià o Berlín. (Programa de la LFŠ.)