Juliol: pa amb tomàquet i pernil, escalivada, arròs negre

Els dinars del club*samfaina (10)

Una idea va pel bon camí quan els seguidors la milloren. El dinar de juliol l’han enriquit una recepta d’allioli ràpid i triomfal i l’aportació de pernil i una master class de pa amb tomàquet: tot ofert pels comensals.

Hem començat amb uns musclos al vi i amb la tradicional escalivada amanida del club, aquesta vegada amb un convidat especial: mozzarella txeco-italiana. Què vol dir, això? Doncs que són italians el know-how i el venedor eixerit i simpatiquíssim que te la ven al mercat i et fa tastar dues coses més, però en canvi el producte no és búfala sinó llet de vaca txeca. O sigui, un compromís intel·ligent. El pebrots de l’escalivada ens han dit al mercat que eren d’Hongria, que des d’aquí és quasi local.

Després ha arribar l’arròs negre. Què hem de dir. Volíem posar al títol “arròs racialitzat”, però després hem pensat que en aquests temps en què la realitat supera la paròdia algú ho podia trobar bé i fins i tot elogiar-nos.

Els ingredients venen del proveïdor habitual. Precisament en ingredients costosos, com el marisc, és on la idea del crowdcooking brilla, com una forma de cooperació perquè la suma sigui superior a les parts. La tinta és de la mateixa botiga.

L’allioli és un gra d’all trinxat, un ou sencer i 25 cl d’oli de girasol o d’oliva fluix. Un cop de batedora i es produeix la transubstanciació, el miracle, l’epifania. L’all txec té molts octans, o sigui que aneu amb compte i poseu-vos d’acord abans, sobretot en cas de sopar romàntic.

De postres meló, albercocs, préssecs, maduixes, tret del meló tot de per aquí. Vins: un tramín txec semidolç, gentilesa d’un dels comensals, rísling alemany i un sauvignon blanc wine of Spain, no deia d’on.

La tertúlia s’ha allargat molt. La ventilació creuada de la casa i efectes especials com vídeos de gavines i onades a You Tube provoquen un curiós efecte “passeig marítim” que tothom es pren irònicament, no cal dir-ho. El perfil dels comensals (empresarial, financer, matemàtic) ha assegurat una amanida de temes de gran interès, amb temps i tot per a parlar del nostre dissortat país.

No coregem eslògans, però recordeu que ens guien els principis “el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant” i “cuina o barbàrie”, seguint les ensenyances del llibre de l’any a Catalunya.

El mes d’agost tanquem la barraca, fins al setembre.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de juliol.

Juny: paella per celebrar que ha començat l’estiu i no s’acaba el món (de moment)


Els dinars del club*samfaina (9)

Recordeu que en els nostres dinars fem èmfasi en una certa naturalitat i en l’ingredient local? Bé doncs aquesta vegada ho hem ignorat i hem tirat dels musclos, les gambes i els calamars, tan lluny del mar com estem, per a fer una paella o arròs a la paella. Hem volgut tornar al plat icònic per celebrar que comença un altre estiu i que no s’ha acabat el món, si més no de moment.

(No, no entrem en polèmiques absurdes, perquè una de les formes més segures de reconèixer un subnormal irrecuperable deu ser quan algú diu «no és paella, és arròs amb coses».).

D’on ve la fauna de la paella mixta? Els musclos són de granges del mar del nord, les gambes poden ser de l’Atlàntic i del Pacífic, els calamars ves a saber.

El pollastre i el porc són locals i fàcilment accessibles, de conill costa trobar-ne a la carnisseria especialitzada de la cantonada. De fet en la societat txeca hi ha divisió d’opinions sobre la qüestió: penseu que per més d’un jardí dels suburbis pròspers va fent saltirons el conill disneyificat de la petita de la casa.

En els entrants musclos al vi, llorer i julivert i aquests clàssics de la cuina catalana que són l’empedrat i la verdura escalivada. L’empedrat amb mongetes bullides, barates i accessibles a les botigues d’alimentació mediterrània africana i oriental, i al Lidl mateix. Ceba, pebrots, cirerols, olives i julivert, tot tallat ben fi, etc.

L’escalivada (en realitat rostida al forn): pebrot vermell, albergínia i escalunyes. Però l’escalivada clàssica catalana és avorridota, ens agrada convertir-la en amanida, amb olives grosses, ruca i canonges, i una vinagreta d’oli, llimona, mel i herbes provençals. El vi alemany, blanc, sec, fred.

De postres fruita roja, maduixes i cireres del país, i una curiosa mutació mini de la síndria que es troba pels supermercats i fa gràcia, és com una piloteta, però de moment no estan al punt de dolçor.

Temes de conversa: entre altres el bitcoin, Ucraïna, i el nostre desgraciat país. Sobre el bitcoin podem aportar bibliografia, ens ha sortit el llibre La filosofía del bitcoin, una breu (cent pàgines) introducció, centrada en l’essencial.

O sigui bona taula i bona conversa, amb bibliografia i notes a peu de pàgina. Ja ens perdonareu si ens posem estupends, però és que a vegades, només uns moments, costa evitar-ho.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de juny.

Maig: ingredients de la primavera local i cuina d’aprofitament


Els dinars del club*samfaina (8)

risotto de remolatxa primaveral, amb pèsols i espàrrecs

El club*samfaina, el braç orgullosament gastroesnob del Casal Catalanotxec, ha celebrat el dinar de maig amb la menja icònica, una S*A*M* F*A*I*N*A feta el dia abans. Una autèntica samfaina SLOW FOOD en cassola de terrissa, dues o tres hores (el cuiner diu que no se’n recorda i que és igual). No podem estar segurs de l’origen del tomàquet, l’albergínia i la ceba, el pebrot segurament ve de la indústria horfofrutícula holandesa que arriba a la gran distribució alimentària a Praga. L’oli? De Jaén, de El Olivar, el porta un català de Praga, ja n’hem parlat: si viviu a Praga i li’n compreu viureu millor.

Després ha vingut el risotto de remolatxa, que ja coneixem, però enriquit amb espàrrecs verds i pèsols, que és primavera. Els espàrrecs eren italians, però ens consta que se’n fan a Mělník, i la humil i injustament menystinguda remolatxa és sempre local. Els pèsols ves a saber, però han decebut, n’han sortit molts d’esquifits i raquítics. Aquesta vegada, seguint la bona nova de la cuina popular i d’aprofitament, hem fet una sopa bullint, trinxant i colant les tavelles dels pèsols: en parla the one and only Maria Nicolau, la cuinera del moment a Catalunya, excel·lent professional i millor persona.

Continua llegint «Maig: ingredients de la primavera local i cuina d’aprofitament»

Abril: cuina o barbàrie (contra la inflació)

Els dinars del club*samfaina (7)

El club*samfaina és un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, en el sentit que l’impulsa un soci del Casal (podeu veure aquí de què va la cosa, però en essència són dinars de pis pagant una contribució de CZK 300 i no portant RES). La |REVISTA|KAMPA| és el mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el d’abril.

Som el club*samfaina perquè el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Ens reunim per menjar bé i parlar en el nostre idioma de coses amb trellat. Que és cuina o barbàrie ho tenim clar des del primer dia. La magnífica Maria Nicolau acaba de publicar precisament Cuina! O barbàrie, i ho subscrivim punt per punt.

El dinar d’abril l’hem dedicat a la relació entre inflació i gastronomia. Concretament, com es pot treure partit de l’ingredient modest, relativament barat i si pot ser tan local com sigui possible.

Hem començat amb un tambor de risotto de remolatxa amb amanida. La remolatxa és local, barata i fàcilment accessible. La mantega del risotto també és local. La fulla de l’amanida acostuma a ser d’origen italià. Quant a la vinagreta, l’oli d’oliva verge era de l’Empordà, i la mel d’origen txec.

Hem seguit amb un tast de cigrons estofats amb espinacs baby. És difícil de saber d’on ve tot. Però esperem que, mentre no arribi la tercera guerra mundial o la fi del món, la cuina de llegum ens permeti anar fent. El llegum és sagrat.

Hem continuat amb fetge de gall d’indi amb ceba i un toc de mel, tot ingredients locals. En la cuina catalana es faria servir vi ranci. Aquí no hi ha vi ranci. El porto és innecessàriament car. Una cullerada de mel local va bé. L’oli és de girasol, d’origen hongarès, que no està tan lluny.

Al costat del fetge hem servit aletes de pollastre a l’allada, tot local tret de l’oli d’oliva de Jaén. Els txecs estan orgullosíssims dels octans que té l’all txec, i amb raó. Hi hem afegit una cullerada de la mateixa mel txeca que fem servir tota l’estona.

De postres hem servit maduixot andalús amb crema de xocolata. La consistència cremosa (espessa) l’obtindreu fàcilment barrejant la pols de cacau de l’Àfrica occidental que el distribuïdor holandès Albert posa al vostre abast, barrejat amb nata txeca del 30%. En comptes de sucre tenia dàtils del Lidl trinxats, procedents d’Algèria i Tunísia.

Vins: blanc jove de Baviera, negre de Castilla y León. Cafè: Lavazza.

Som el club*samfaina perquè el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Ens reunim per menjar bé i parlar el nostre idioma de coses amb trellat. Que és cuina o barbàrie ho tenim clar des del primer dia. Continuarem informant.

Dinar de març: el Mediterrani exòtic


Els dinars del club*samfaina (6)

Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el de març.

Estem molt autosatisfets i això no pot ser bo, però ens encanta cuinar seriosament i fer dinars ben organitzats en l’ambient lliure de la casa particular. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.

La trobada de març va tenir un accent de Mediterrani exòtic. 
_Sofregit de tomàquet, albergínia rostida, brou de verdura, daus d’albergínia fregida i cuscús magreb, que és el més gruixut de tots, com perletes
_Olla de sofregit de tomàquet, canyella en rama, anís estrellat, brou de verdura, carbassa hokaido, batata, pastanaga, bulb de fonoll, cigrons 
_Amanida de ruca, remolatxa, pebrot rostit, olives negres kalamata, etc.
_Pollastre rostit amb llimona, mandarina, bulb de fonoll, anís estrellat
_Les postres, italianes: sorbet de llimona gelat i un panforte de siena margherita, cedit per un excatalà de Praga traslladat a Siena, una fantasia de cítrics confitats i ametlles
_vins (blanc centreuropeu, rioja), cafè

La tertúlia va estar dominada per la guerra a Ucraïna i les conseqüències. Vam comentar el vídeo del debat moderat per Carlos Brunat, publicat a la Revista Kampa.  Vam estar d’acord que l’odi de tants txecs al rus és comprensible, però és un problema per a l’aproximació racional al problema. A l’hora de les postres vam constatar que no havíem parlat del nostre desgraciat país (i no ho vam trobar a faltar). Al final ens en vam anar a passejar, per aprofitar aquests dies de bon temps.

Nou dinar d’hivern

Els dinars del club*samfaina (5)

Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, es reuneixen en una casa particular, cuinen seriosament i no porten res, solament una contribució a les despeses, i queden alliberat de retornar res. És el crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa). La |REVISTA|KAMPA| n’és l’orgullós mediální partner. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el de febrer.

Avui no estem per allargar-nos massa. Una sopa de Josep Lladonosa, el clàssic, el patriarca de la cuina catalana clàssica, mestre de mestres. Els daus d’albergínia, el brou vegetal i una cullerada de sagí. No pot ser més simple. L’escalivada, un altre pilar, servit en forma d’amanida. Un pollastre amb prunes i panses i salsa de tomàquet. El postre el deixem als italians. Els magnífics sorbets gelats de Grom animats amb fruita i galetes. Visca el crowdcooking!

Un dia d’escudella txeca

Els dinars del club*samfaina (4)
Patrocinat per El Olivar.

La RK és mediální partner del club*samfaina (el nacionalisme no es cura viatjant), una organització dedicada als dinars de pis a Praga per la fórmula del crowdcooking. Reproduïm l’últim comunicat de premsa que ens han fet arribar.

Praga, Europa central. Gener. Neu, fred. Zero graus al migdia. Ve de gust una escudella txeca? Un brou bullint de bou, pollastre, xirivia, pastanaga, ceba, all, llorer, etc. Un brou com el que us feia la vostra iaia? A Praga? Així és com ha anat el dinar de gener del club*samfaina, el braç gastronòmic del Casal Catalanotxec, pel gener hem obviat el puto virus i hem decidit trobar-nos. Aquesta vegada hem tingut patrocinador! El Olivar ens ha regalat vi (Ribera del Duero), un oli verge fabulós i dues variacions d’olives, marinades i trencades. De la gent de El Olivar en vam parlar aquí: olis excel·lents de Còrdova, compreu-ne, val la pena, i més si esteu al Casal Catalanotxec. La resta dels ingredients de l’escudella són txecs, quilòmetre zero. La carn és bou, perquè la vedella arriba a les carnisseries txeques de forma impredictible. El pollastre és local, i la pilota de bou i porc local. La «botifarra negra» no és tal, de fet és el jelito txec, que està elaborat amb el mateix principi, però que no és tan consistent. Els cigrons són del Lidl, la col i la resta de la verdura de l’Albert. Les postres ens les han solucionat els italians, que en gastronomia ho fan tot bé i tenen sempre raó: hem bullit unes peres en almívar i les hem servit amb gelat de tiramisú i unes pastetes seques d’ametlla i amaretto que bàsicament eren una versió italiana dels pets de monja. Madonna della madonna.

Escudella de kilòmetre zero (a Txèquia)

L’escudella és un bàsic de la cuina catalana. Bullir carn i verdura a veure què. De moment, el club*samfaina es veu obligat a anunciar amb contrarietat que suspèn el dinar de desembre, per prudència sanitària. Dit això, ens envia un comunicat sui generis. La |REVISTA|KAMPA|, en tant que mediálni partner del c*s, el reprodueix íntegrament.

El jelito és el més a prop que podeu arribar de la botifarra negra (cs.wikipedia.org)

Benvolguts samfaines,

El club*samfaina anuncia que, igual que va fer el novembre, també suspèn el dinar de desembre per precaució pandèmica. Alhora, us anima a passar els dies curts de desembre fent escudella de quilòmetre zero, a la txeca, amb ingredients txecs. Per poc que hi penseu descobrireu que els dies més freds i curts de l’any passen millor amb una olla d’escudella per a un dia o dos. Animeu-vos. És bullir carn i verdura. No pot ser més fàcil.

més

De dinars en grup i corones

El club*samfaina cancel·la el dinar de novembre

La situació actual de l’epidèmia a Txèquia porta el club*samfaina a cancel·lar el dinar de novembre. Un dels seus membres ho explica.

L’enèsima onada de la pandèmia de coronavirus escalfa motors i la incertesa es fa palesa en les nostres vides. Mai abans havia cancel·lat tantes reunions i al mateix temps me n’havien cancel·lat tantes a mi. Que els nens vagin a l’escola ja és una qüestió aleatòria. Però com, d’aleatòria?

Anem a posar números per a respondre a una pregunta tan quotidiana com «quina probabilitat tenim que si organitzem un dinar de quatre persones hi hagi almenys un infectat de coronaviru00s»?

Els últims dies hem arribat a fer a Txèquia 84.000 tests diaris [1], dels quals han esdevingut positius un 12,80% [2]. Aquestes dades encara capturen l’efecte del cap de setmana, quan es registren menys tests habitualment.

Entre setmana, però, la xifra de tests supera els cent mil de forma habitual. Perquè un feu una idea, el número de tests diaris supera amb escreix les persones enquestades quan hi ha eleccions [3]. La probabilitat de tenir almenys un infectat en un grup de N persones d’una població amb taxa de positivat concreta la computa l’anomenada distribució binomial, que podeu trobar a la Viquipèdia [4]. No l’escrivim aquí per no espantar el lector amb els numeros, pero us presentem un gràfic.

En el gràfic veiem que si es dina sol la probabilitat d’estar en contacte amb un infectat és la mateixa que la taxa de positivitat de la població. Pero, a mesura que augmentem el numero de convidats va pujant, fins que a partir de cinc persones, avui per avui, és mes probable que hi hagi un contacte estret que no que no n’hi hagi.

Xavier Martí és físic i enginyer.

[1] https://www.worldometers.info/coronavirus/, diferencia entre tests today i tests 2 days ago
[2] https://ourworldindata.org/, share of positive tests
[3] https://www.questionpro.com/es/calculadora-de-muestra.html
[4] https://en.wikipedia.org/wiki/Binomial_distribution
___
El club*samfaina és una iniciativa de fer dinars catalans de pis a Praga per crowdcooking. Vol dir que els assistents paguen una contribució a les despeses i no porten res i queden lliures de reciprocar. Es parteix de l’exaltació del subsistema català de la cuina mediterrània, però pot ser qualsevol cosa. Més informació aquí.

Cuina catalana de tardor, ingredients txecs i salutacions telemàtiques.

Els dinars del club*samfaina (3)

Els amics del club*samfaina ens fan arribar la següent “acta” del dinar d’octubre, que és una mica sui generis com a tal, però no deixa de ser un testimoni de l’activitat del grup, i la publiquem íntegra. La |RK| és mediální partner del club*samfaina, un grup de catalans a Txèquia que fa dinars de pis per crowdcooking.

Avui hem fet la tercera reunió del club*samfaina després de la paella inagural i el dinar patriòtic de l’11 de setembre. El menú ha estat de tardor.

Sopa de carbassa hokkaido d’origen txec, taronja, pipes de carbassa, gingebre, pela de taronja trinxada.
Escalivada entesa com una amanida, amb fulla i amaniment.
Gall d’indi a la catalana o “Catalan-style Turkey” segons Ferran Adrià, The Family Meal. London, Phaidon, 2011 (pàgs. 134-5). El gall d’indi és km 0. En comptes de vi ranci, que aquí no se’n troba, hem fet servir porto.
Peres txeques en almívar, sorbet de gerds Grom de l’Albert, galetes Sfogliatine Glassate del Lidl
pa: baguets perfectes, de Le Caveau
vins 2020 Riesling Reinhessen Lieblich, 2018 Ceo Mencía Bierzo, cafè Lavazza.
preu CZK 250 EUR 10

Avui l’epidèmia ens ha privat de l’assistència d’un membre molt fidel, que ens ha saludat per via telemàtica, i després li hem portat tot en tàpers.

Mai hem volgut ser molts, sabem que mai no serem molts perquè ens reunim en pisos, però les restriccions sanitàries ens han fet reduir l’aforament en les tres sessions que portem fins ara, i avui encara un dels nostres s’ha vist afectat pel puto virus! En fi. Sort que és un home com cal i està vacunat.

El crowdcooking permet a qui es pren seriosament la cuina pensar-ho TOT. Qui ve queda lliure de portar res i retornar res, gràcies al pagament d’una suma que cobreix el cost del cistell de la compra i prou, i que li ofereix més valor que el que trobaria al mercat.

Ara bé: més enllà de la freda comptabilitat, l’ingredient més valuós és intangible, és trobar-se i parlar català. El nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant.