Està molt bé que ens arribi gent nova. Anem de camí d’haver de penjat el cartell de complet cada vegada. Sortiran més cases i més cuiners? Ja veurem.
risotto de remolatxa, espàrrecs i pèsols
Mentrestant, la samfaina d’abril ja és més primaveral, hem fet la clàssica escalivada amanida i el risotto de remolatxa amb pèsols i espàrrecs, un vell conegut. Surt millor amb arròs de varietats italianes, és qüestió de sofregir i ofegar la ceba en vi blanc, afegir l’arròs, afegir mitja remolatxa trinxada, daus de remolatxa amb un bull, talls d’espàrrec i pèsols. Què dir del risotto: és una manera tractar l’arròs i ho aguanta tot, o casi. Millor un formatge dur (parmesà, etc.) ratllat que mantega. Vi blanc austriac.
El calçot de pis exigeix ser netejat meticulosament i s’aprofita tot o quasi tot.
Diumenge passat el Casal va fer la calçotada clàssica, a l’aire lliure, molta gent, flama, brasa, carn rostida i allioli. Nosaltres ens vam quedar un feix de calçots i ens l’hem fet a casa al forn. Quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra? Si la calçotada és colla i festa major, el calçot de pis és música de càmera, menys gent, menys soroll i i menys despesa d’energia. Si el calçot a l’aire lliure es llença a la flama tal qual arriba del camió, o quasi, en canvi el calçot de pis exigeix ser netejat perfectament, el malparit. En contrapartida com que es fa al forn s’aprofita més, quasi tot. No es crema per fora, no s’ha de llençar l’exterior cremat. Tampoc hi casuística de pitet: es menja amb forquilla i ganivet.
Catalan style chicken, amb prunes i panses, segons la recepta de Ferran Adrià.
Si no hi ha foc de llenya i flama tampoc hi ha brasa, carn rostida, mongetes i allioli. Es pot provar altres coses. A més de l’escalivada amanida (o amanida d’escalivada), que és constant en el club*samfaina, hem fet pollastre a la catalana. Una adaptació de la recepta de Ferran Adrià. Ara bé, al «Catalan-style turkey» fa servir unes potetes de pollet de gall d’indi jove i tendre i això a les carnisseries del país no ho sabem trobar. El que hi ha són uns cuixots de titot enormes, tan grossos que intimiden. Però bé: es fa la ceba, s’estova, es va caramelitzant, es daura el pollastre. Les prunes seques i les panses es deixen marinar hores (si pot ser una nit) no en vi ranci, com diu l’original, sinó en vi de Porto. Aquest vi va a la ceba i el pollastre, i quan es redueix s’hi afegeix la pruna i la pansa i la «passata» de tomàquet, i aigua, i que faci xup-xup mitja horeta, al foc baix o mínim.
Gelat de postres de músic, fruits secs, figues, confitura de figa, vi ranci.
Però si alguna cosa demostra el bé que anem com a grup és que ens venen membres que no poden venir al dinar i ens fan les postres allí mateix, tal qual, amb facilitat insultant d’experta i felicitat de bona amiga. A base de fruits secs trinxats i marinats en vi ranci, s’hi afegeix mascarpone i una màquina ho gela. Fruits secs, figa i confitura de figues i vi ranci completen el gelat de postres de músic. Vins blancs i negres xilens, de supermercat, cafè, etc., i com sempre, l’intangible: es conversa, i no ens n’adonem i es fan les tres, les quatre i les cinc, fins que cal fer un pensament, i abans de sortir repetim tots, junts, ben adoctrinats: es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. I en segon lloc: el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant!
___ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal, perquè això va de crowdcooking, una idea de futur. Podeu veure aquí de què va, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de març.
El boršč és ric, complet, econòmic, sa i permet variacions infinites.
El borstx és una sopa eslava fonamental: per a russos, ucraïnesos i polonesos el borstx és la vida, la cuina de la mama i de la iaia. N’hi ha infinites variacions a cada poble i família, i que cadascú creu que la seva és la millor no cal ni dir-ho. És cuina popular: sana, nutritiva, econòmica. És que ho té tot.
Heu de bullir col, patata i pastanaga tallat petit. Mentrestant sofregiu ceba, bolets, tomàquet, la passata italiana ja està bé i remolatxa tallada en daus. Afegiu-hi llorer, anet, pimentó, pebre de jamaica. Quan el tomàquet ha reduït i tot està ben fet i barrejat el contingut de la paella s’aboca a l’olla on ha bullit la col, la patata i la pastanaga, i hi afegiu mongetes vermelles d’aquelles que es venen ja bullides i un tros de sagí (aka llard de porc), es barreja tot bé, es deixa bullir una estoneta i l’endemà estarà boníssim. Se serveix amb una cullerada de nata àcida o kyselá smetana, i se salpebra a gust.
De segon hem fet un pollastre txec més mediterràniament. Es rosseja a la paella, s’hi afegeix un toc de sagí, llimona, oli d’oliva i vi blanc, més poma groga, si pot ser àcida, tallada en quarts, més prunes i albercocs secs i escalunyes, i cap al forn. Ho hem servir amb pebrots escalivats i amanits, o sigui barrejats amb ruca i altres fulles, olives i una vinagreta d’oli, llimona, mel i pebre negre.
De postres hem fet el sorbet de mores Grom que ens té el cor robat amb mores i nabius amb les excel·lents neules artesanes Sant Tirs, resistents i irresistibles. El vi blanc, fred de balcó, Grüner Veltliner austríac.
Sorbet industrial però bo, nabius, mores, neules del Berguedà: el gastroporno és indispensable.
La novetat del dia és que tenim gent nova, que ens ha llegit a Catalunya i que acaba d’arribar a Praga, per feina, i s’afegeix a la causa amb entusiasme (diuen coses com pollastre amb prunes, com a casa, fa diumenge, fa festa), i sabeu què? Ens encanta. També hi som per això.
___ Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la del febrer.
Fa fred, hem repetit escudella, aquesta vegada amb galets, que ens ha portat un comensal. A més també ens ha portat les excel·lents neules artesanesSant Tirs, del Berguedà, amb el magnífic eslògan «Resistents-Irresistibles». No és bonic, això? Els comensals ens comencen a portar coses i a ampliar la proposta. Això i els còctel d’olives de El Olivar. Per tant hem repetit l’escudella, però no cal repetir el discurs de l’escudella, mireu l’última crònica. La resta del dinar: escalivada amanida, postres de sorbet de fruits de bosc amb nabius frescos, vi blanc austríac guardat al balcó, i vi negre de Castella la Vella.
Les neules Sant Tirs, des del Berguedà, un producte magníficament fet i comunicat (neulessanttirs.com)
Si els dinars estan consolidats, si els comensals porten coses i fan propostes, i la tertúlia flueix, en canvi des del punt de vista de la producció hem de concedir la primera autocrítica. Per molt que idolatrem l’escudella, qui la fa té por de caure en la rutina. Per tant no hi haurà més repeticions de dos dinars seguits. El mes que ve entra en consideració el borsč, la sopa nacional russa, polonesa i ucraïnesa, com a mínim.
___ Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la del gener.
Et costa de pair, la tardor centreeuropea? T’aplana que sigui fosc a les cinc de la tarda? Et desinfla el fred, la humitat boirosa i la fosca? No et preocupis! El club*samfaina et regala la glòria de l’escudella catalana, pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya, d’enyorança es mor.
Aquesta vegada els comensals es van emocionar davant el miracle de la transubstanciació del brou, van començar a recordar pares i mares i iaies, van començar a felicitar-se el Nadal i es van posar a cantar els Segadors… no, això últim és broma.
Però és cert que no hi pot haver un plat més perfecte per a la tardor i l’hivern centreeuropeu que l’escudella. Feliçment, per una vegada, el carnisser tenia costella de vedella. Amb el pollastre i el bou i el porc per a la pilota, tot local, la carn va quedar coberta. Això i el jelito, que com deveu saber és el més pròxim a la botifarra negra que té la cultura txeca, tot i que molt inconsistent, s’ha de posar realment els últims dos minuts perquè es desfà massa.
La part vegetal també és local i de més llocs, però es pot trobar tot als supermercats: patata, pastanaga, xirivia, col i coliflor, api, cigrons i la variant del bulb de fonoll va tenir un toc aromàtic benvingut. És important començar a bullir el dia abans perquè la carn de vedella quedi melosa i l’os de la costella faci el seu efecte màgic durant la nit.
Abans vam fer l’escalivada amanida marca de la casa que els sospitosos habituals ja s’han acostumat a esperar, i de postres peres en almívar, sorbet de mora i una cosa que es diu cantucci, i que amb bona voluntat acceptem com una aproximació italiana de Lidl al carquinyoli. Vi: Venècia, Xile, Lleó, Rioja. Olives i oli gentilesa de El Olivar.
L’escudella «fa Nadal», aquí hi va haver acord, encara que sigui un mes abans. Pel desembre farem pausa, perquè tothom està embolicat amb la família pròpia i/o a Catalunya. Pel gener està previst un dinar de Reis, però com sempre l’últim dissabte de mes. El cas és que l’escudella va agradar tant que es va plantejar l’oportunitat de tornar-hi el gener, contra l’esperit de varietat i innovació que ens caracteritza com a braç gastronòmic del casal catalanotxec.
Continuarem informant. Mentrestant, repetiu els nostres mantres: el nacionalisme (gastronòmic, si més no) NO es cura viatjant. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.
___ Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de novembre, després de la suspensió del dinar de l’octubre.
Rovellons txecs? Petits? De botó? Pinatells? És igual, picada d’all i julivert i avall. Gentilesa d’un membre del club.Fricandó de vedella txeca amb bolets de tres orígens: trompetes de la mort de La Selva, ceps txecs secs i mushrooms assortits del Marks and Spencer.
Amb la tardor arriben els bolets, i els txecs són boletaires obsessius. Per tant no és estrany que un membre del grup, amb dona txeca d’arrels rurals, ens porti una capsa de sabates plena d’uns diguem-ne rovellons (semblen rovellons), petits, potser a algú li sonen com «rovellons de botó», o potser són pinatells! Entre la traducció i que som de ciutat, ens perdem una mica. Però bé: una picada d’all i julivert i paella i avall. Cap queixa.
Continuem amb l’escalivada amanida marca de la casa, i després el fricandó. El gloriós fricandó. La carn de vedella a la República Txeca és una història. D’entrada no la podeu donar per descomptat. En tenen en dies concrets. Per tant val més que comproveu si la vostra carnisseria en té i quan. Si tenen el tall de vedella just, no demaneu filets. No els saben fer prims. “Prim” per al carnisser que ho-he-fet-tota-la-vida-qui-ets-tu-per-dir-me-com-tallar-la-carn doncs NO serà prou prim. El fricandó demana talls amples i prims. Probablement, el vostre carnisser és com un robot antiquat, que no sap sortir d’unes rutines. Compreu el tall, talleu-vos-el a casa.
Després els bolets. Ara aquí ens podríem posar estupends, que si tal o qual bolet. En realitat, si en trieu de dues o tres fonts anireu bé. En aquest cas van venir d’unes trompetes de la mort seques, restes d’una visita a Catalunya; uns bolets txecs secs, els ceps; una bossa de poti-poti de bolets congelats del Marks and Spencer. Va quedar prou bé.
Les postres tardorals eren poma amb mel i canyella al forn i nata muntada, però sona millor del que ha quedat, s’ha fet massa. No es pot tenir tot. El mes que ve, més. S’ha parlat de sarsuela, segons the one and only Maria Nicolau. Pel novembre, que ja farà fred, escudella.
Ens podríem canviar el nom de “club samfaina” a “club de fans de Maria Nicolau a Praga”, però seria excessiu. Avancem que el seu llibre passarà a ser molt important en la nostra iniciativa. Perquè sí, el nacionalisme (gastronòmic) no es cuina viatjant, i és veritat, és o cuina o barbàrie.
___ Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de setembre, després de la pausa d’agost.
Una idea va pel bon camí quan els seguidors la milloren. El dinar de juliol l’han enriquit una recepta d’allioli ràpid i triomfal i l’aportació de pernil i una master class de pa amb tomàquet: tot ofert pels comensals.
Hem començat amb uns musclos al vi i amb la tradicional escalivada amanida del club, aquesta vegada amb un convidat especial: mozzarella txeco-italiana. Què vol dir, això? Doncs que són italians el know-how i el venedor eixerit i simpatiquíssim que te la ven al mercat i et fa tastar dues coses més, però en canvi el producte no és búfala sinó llet de vaca txeca. O sigui, un compromís intel·ligent. El pebrots de l’escalivada ens han dit al mercat que eren d’Hongria, que des d’aquí és quasi local.
Després ha arribar l’arròs negre. Què hem de dir. Volíem posar al títol “arròs racialitzat”, però després hem pensat que en aquests temps en què la realitat supera la paròdia algú ho podia trobar bé i fins i tot elogiar-nos.
Els ingredients venen del proveïdor habitual. Precisament en ingredients costosos, com el marisc, és on la idea del crowdcooking brilla, com una forma de cooperació perquè la suma sigui superior a les parts. La tinta és de la mateixa botiga.
L’allioli és un gra d’all trinxat, un ou sencer i 25 cl d’oli de girasol o d’oliva fluix. Un cop de batedora i es produeix la transubstanciació, el miracle, l’epifania. L’all txec té molts octans, o sigui que aneu amb compte i poseu-vos d’acord abans, sobretot en cas de sopar romàntic.
De postres meló, albercocs, préssecs, maduixes, tret del meló tot de per aquí. Vins: un tramín txec semidolç, gentilesa d’un dels comensals, rísling alemany i un sauvignon blanc wine of Spain, no deia d’on.
La tertúlia s’ha allargat molt. La ventilació creuada de la casa i efectes especials com vídeos de gavines i onades a You Tube provoquen un curiós efecte “passeig marítim” que tothom es pren irònicament, no cal dir-ho. El perfil dels comensals (empresarial, financer, matemàtic) ha assegurat una amanida de temes de gran interès, amb temps i tot per a parlar del nostre dissortat país.
No coregem eslògans, però recordeu que ens guien els principis “el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant” i “cuina o barbàrie”, seguint les ensenyances del llibre de l’any a Catalunya.
El mes d’agost tanquem la barraca, fins al setembre.
___ Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de juliol.
Recordeu que en els nostres dinars fem èmfasi en una certa naturalitat i en l’ingredient local? Bé doncs aquesta vegada ho hem ignorat i hem tirat dels musclos, les gambes i els calamars, tan lluny del mar com estem, per a fer una paella o arròs a la paella. Hem volgut tornar al plat icònic per celebrar que comença un altre estiu i que no s’ha acabat el món, si més no de moment.
(No, no entrem en polèmiques absurdes, perquè una de les formes més segures de reconèixer un subnormal irrecuperable deu ser quan algú diu «no és paella, és arròs amb coses».).
D’on ve la fauna de la paella mixta? Els musclos són de granges del mar del nord, les gambes poden ser de l’Atlàntic i del Pacífic, els calamars ves a saber.
El pollastre i el porc són locals i fàcilment accessibles, de conill costa trobar-ne a la carnisseria especialitzada de la cantonada. De fet en la societat txeca hi ha divisió d’opinions sobre la qüestió: penseu que per més d’un jardí dels suburbis pròspers va fent saltirons el conill disneyificat de la petita de la casa.
En els entrants musclos al vi, llorer i julivert i aquests clàssics de la cuina catalana que són l’empedrat i la verdura escalivada. L’empedrat amb mongetes bullides, barates i accessibles a les botigues d’alimentació mediterràniaafricanaioriental, i al Lidl mateix. Ceba, pebrots, cirerols, olives i julivert, tot tallat ben fi, etc.
L’escalivada (en realitat rostida al forn): pebrot vermell, albergínia i escalunyes. Però l’escalivada clàssica catalana és avorridota, ens agrada convertir-la en amanida, amb olives grosses, ruca i canonges, i una vinagreta d’oli, llimona, mel i herbes provençals. El vi alemany, blanc, sec, fred.
De postres fruita roja, maduixes i cireres del país, i una curiosa mutació mini de la síndria que es troba pels supermercats i fa gràcia, és com una piloteta, però de moment no estan al punt de dolçor.
Temes de conversa: entre altres el bitcoin, Ucraïna, i el nostre desgraciat país. Sobre el bitcoin podem aportar bibliografia, ens ha sortit el llibre La filosofía del bitcoin, una breu (cent pàgines) introducció, centrada en l’essencial.
O sigui bona taula i bona conversa, amb bibliografia i notes a peu de pàgina. Ja ens perdonareu si ens posem estupends, però és que a vegades, només uns moments, costa evitar-ho.
___ Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de juny.
risotto de remolatxa primaveral, amb pèsols i espàrrecs
El club*samfaina, el braç orgullosament gastroesnob del Casal Catalanotxec, ha celebrat el dinar de maig amb la menja icònica, una S*A*M* F*A*I*N*A feta el dia abans. Una autèntica samfaina SLOW FOOD en cassola de terrissa, dues o tres hores (el cuiner diu que no se’n recorda i que és igual). No podem estar segurs de l’origen del tomàquet, l’albergínia i la ceba, el pebrot segurament ve de la indústria horfofrutícula holandesa que arriba a la gran distribució alimentària a Praga. L’oli? De Jaén, de El Olivar, el porta un català de Praga, ja n’hem parlat: si viviu a Praga i li’n compreu viureu millor.
Després ha vingut el risotto de remolatxa, que ja coneixem, però enriquit amb espàrrecs verds i pèsols, que és primavera. Els espàrrecs eren italians, però ens consta que se’n fan a Mělník, i la humil i injustament menystinguda remolatxa és sempre local. Els pèsols ves a saber, però han decebut, n’han sortit molts d’esquifits i raquítics. Aquesta vegada, seguint la bona nova de la cuina popular i d’aprofitament, hem fet una sopa bullint, trinxant i colant les tavelles dels pèsols: en parla the one and only Maria Nicolau, la cuinera del moment a Catalunya, excel·lent professional i millor persona.
El club*samfaina és un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, en el sentit que l’impulsa un soci del Casal (podeu veure aquí de què va la cosa, però en essència són dinars de pis pagant una contribució de CZK 300 i no portant RES). La |REVISTA|KAMPA| és el mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el d’abril.
Som el club*samfaina perquè el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Ens reunim per menjar bé i parlar en el nostre idioma de coses amb trellat. Que és cuina o barbàrie ho tenim clar des del primer dia. La magnífica Maria Nicolau acaba de publicar precisament Cuina! O barbàrie, i ho subscrivim punt per punt.
El dinar d’abril l’hem dedicat a la relació entre inflació i gastronomia. Concretament, com es pot treure partit de l’ingredient modest, relativament barat i si pot ser tan local com sigui possible.
Hem començat amb un tambor de risotto de remolatxa amb amanida. La remolatxa és local, barata i fàcilment accessible. La mantega del risotto també és local. La fulla de l’amanida acostuma a ser d’origen italià. Quant a la vinagreta, l’oli d’oliva verge era de l’Empordà, i la mel d’origen txec.
Hem seguit amb un tast de cigrons estofats amb espinacs baby. És difícil de saber d’on ve tot. Però esperem que, mentre no arribi la tercera guerra mundial o la fi del món, la cuina de llegum ens permeti anar fent. El llegum és sagrat.
Hem continuat amb fetge de gall d’indi amb ceba i un toc de mel, tot ingredients locals. En la cuina catalana es faria servir vi ranci. Aquí no hi ha vi ranci. El porto és innecessàriament car. Una cullerada de mel local va bé. L’oli és de girasol, d’origen hongarès, que no està tan lluny.
Al costat del fetge hem servit aletes de pollastre a l’allada, tot local tret de l’oli d’oliva de Jaén. Els txecs estan orgullosíssims dels octans que té l’all txec, i amb raó. Hi hem afegit una cullerada de la mateixa mel txeca que fem servir tota l’estona.
De postres hem servit maduixot andalús amb crema de xocolata. La consistència cremosa (espessa) l’obtindreu fàcilment barrejant la pols de cacau de l’Àfrica occidental que el distribuïdor holandès Albert posa al vostre abast, barrejat amb nata txeca del 30%. En comptes de sucre tenia dàtils del Lidl trinxats, procedents d’Algèria i Tunísia.
Vins: blanc jove de Baviera, negre de Castilla y León. Cafè: Lavazza.
Som el club*samfaina perquè el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Ens reunim per menjar bé i parlar el nostre idioma de coses amb trellat. Que és cuina o barbàrie ho tenim clar des del primer dia. Continuarem informant.
