Txèquia com sabem està còmodament situada al centre d’Europa, a prop de tot arreu, de manera que podem anar el cap de setmana a Polònia, encara que sigui per creuar la frontera i trepitjar la neu a l’altre costat i fer esquí de fons. Vam anar a Jakuszyce.
Vam sortir de Praga sense pressa, quasi a les 11 del matí el dissabte. Dues hores de cotxe i ja érem a l’estació d’esquí. El lloc era força ple i amb molta gent sense experiència. Deu ser perquè Polònia és poc muntanyosa i la gent no són esquiadors habituals com els txecs.
Així que vam fer una ruta d’11 quilòmetres, vam fer una parada per una sopa, i vam acabar quan la llum començava a escassejar. Vam anar a la ciutat de la zona, Jelenia Gora, a mitja hora, per passar la nit. El lloc té el seu encant i està ben comunicat.
El matí següent ens aixequem d’hora i a dos quarts de deu ja ens hem posat els esquís. Dos companys tenen una cursa a les 10, mentre els altres tres anem improvisant una ruta per la zona, sense pressa, admirant el paisatge pintoresc que deixa la neu acabada de caure. Al migdia, després d’haver esquiat 12 kilòmetres, dinem i cap a Praga
En general una sortida profitosa per a practicar l’esquí de fons, però no tot ha estat bonic. Ha fet fred i ha nevat la major part del temps. Algú ens va prendre uns bons bastons d’esquí aprofitant que estaven sense vigilar, recolzats als típics espais que hi ha a qualsevol bar de estació d’esquí. Un lladre o un despistat? Segurament no ho sabrem mai.
«Padesátka», una comèdia de 2015 ambientada en la popular cursa d’esquí de fons.
Bedřichov és una població del nord amb una llarga tradició de turisme d’esquí i de muntanya. (Aquí teniu la Viquipèdia i aquí la promoció). L’altre dia vam agafar el cotxe quatre i vam llogar el material allí mateix (CZK 300). Era precisament el dia d’una cursa molt popular al país, la «Jizerska padesátka», que està present en la cultura popular txeca, per exemple en una pel·lícula relativament recent. De tota manera vam trobar la zona molt tranquil·la. Potser va ser perquè vam decidir no matinar gaire i sortir de Praga a les 9 tocades. Així que sense pressa, ja que teníem al grup un nivell mig-baix d’esquí. Vam anar improvisant la ruta amb el mapy.cz, en funció de les forces restants (aquí teniu la ruta). Vam parar a fer un mos a un hotel de muntanya i cap a les tres de la tarda ja havíem tornat a la botiga de material d’esquí. Una anècdota: quan l’amo de la botiga va preguntar d’on érem ens va sorprendre dient que va sovint a Coma-ruga perquè té negocis amb alguna empresa de Santa Oliva. El món és molt petit.
El Grup Via és el braç excursionista del Casal catalanotxec i ens envien notes de les seves sortides, que reproduïm aquí. No, no escriuen gaire, és veritat, però es limiten a l’essencial. Si voleu participar en excursions organitzades escriviu a l’editor d’aquesta revista (l’adreça és al «qui» del menú). _____ Vam anar cinc excursionistes amb cotxe a fer un tomb pel Český ráj. La ruta va ser del castell de Valdštejn al de Hrubá Skála, on vam dinar i visitar el castell, i tornada al pàrquing a prop de Valdštejn . El lloc es curiós per les formacions rocoses que s’hi poden trobar, amb passadissos ben estrets i impressionants. El dia però no va ser el millor perquè hi havia molt boira i no vam poder apreciar gaire les vistes. Serà qüestió de tornar-hi a la primavera!
El Grup Via és el braç excursionista del Casal catalanotxec i ens envien notes de les seves sortides, que reproduïm aquí. No solament es limiten a anar per Txèquia, també poden fer sortides més llargues i complexes d’organitzar com aquesta de quatre dies a Eslovènia. Si voleu participar en excursions organitzades escriviu a l’editor d’aquesta revista (l’adreça és al «qui» del menú). _____
Ruta pels Karawanks: la tercera serralada en importància a Eslovènia i una cua dels Alps
Volíem fer una travessa de d’uns quants dies a Eslovènia i vam escollir els Karawanks. Tot i que podria semblar poca cosa que sigui la tercera serralada del país, les altres dues vam considerar que tenien una dificultat tècnica massa elevada, perquè demanaven fer vies ferrades força complexes.
A més aquesta ja té cims de 2000 metres i paisatges la mar de macos. La previsió del temps no era bona, però a l’alta muntanya ja se sap que s’ha d’anar preparat pel que pugui passar. Així que després de rebuscar pel mapy.cz, trobar refugis oberts i trobar unes rutes acceptables per a cada dia, vam tancar un pla.
Els quatre components de l’equip, tres homes i una dona, vam anar amb cotxe cap allà. Vam fer nit a la capital, a Ljubljana, i vam aprofitar l’ocasió per visitar el centre.
Quatre dies fent nit en refugis.
L’endemà a primera hora de la tarda vam començar la ruta. Només tocava pujar al primer refugi des de l’aparcament del pas fronterer on vam deixar el cotxe. Havíem de superar uns 500 metres de desnivell en dues hores per pista forestal, però a la meitat de l’equip se li va fer dur. Acostuma a passar: el primer dia la gent s’adona que porta la motxilla massa carregada.
El refugi era una caseta on ens va rebre una parella de jubilats eslovens. Molt amables i molt autèntic tot plegat, fins i tot la cuina era amb fogons de llenya, i amb comunicació limitada perquè els amfitrions parlaven eslovè i una miqueta de alemany.
Boira!
El segon dia tocava pujar fins la carena de la serra i, a grans trets, anar resseguint-la fins arribar al refugi d’aquell dia. Hi havia algun tros de via ferrada senzilla pel qual portàvem l’equip necessari. Però va començar a ploure lleugerament i també van arribar les primeres discussions de l’equip. Intentant bordejar una nova zona de via ferrada vam acabar separant-nos en dos grups.
El primer va arribar ben aviat al camí, però al segon li va costar ben bé un parell d’hores, molts nervis i més cansament del compte zigzaguejant una zona molt empinada i rocosa. Si hi ha alguna anècdota que ens ha de fer reflexionar per a gestionar millor la pròxima excursió és aquesta: a la muntanya no ens hem de separar ni de buscar camins per intuïció sense mirar el mapa. Un cop retrobats i arribats al refugi, aquesta vegada més de nivell hotel rural, ja ens vam poder relaxar i menjar bé.
Neu!
La tercera jornada era la forta. Tocava fer el cim més alt de la zona, el Stol (2237m). Vam deixar el no essencial al refugi i vam fer camí cap allà. A mig camí va començar a ploure amb ganes. Ja ens ho esperàvem, així que ens vam tapar i cap amunt. A l’ascensió final va començar a nevar, i ben fort.
Això ja no ens ho esperàvem tant. Veient que s’estava acumulant neu ràpidament, que la temperatura baixava i que fer els 500 metres que quedaven fins el cim per no veure cap vista no valia la pena, vam fer mitja volta i vam tornar al refugi. La idea era fer nit en un altre indret, però havent retornat glaçats i com que encara plovia, va decidir tornar a fer nit al mateix refugi.
L’últim dia era tranquil de caminada, només una hora i mitja de passeig per arribar al cotxe, però més intens de conducció. En unes vuit hores vam creuar Àustria i vam tornar a Praga.
En conclusió, va ser una travessa que no va quedar com ens hagués agradat pel mal temps i pel fet d’anar a final de temporada (a l’octubre ja s’ha d’anar amb material de neu i la immensa majoria de refugis ja són tancats). Però bé: ens agrada l’alta de muntanya, i vam satisfer les ganes d’aventura per aquest any.
El Grup Via és la secció excursionista del Casal Catalanotxec
Excursió a Sněžka, el sostre de Txèquia (1603 m)
Si ets de matinar dissabte i sortir al bosc escriu al Dídac Jabaloy (didac_jc@hotmail.com),el coordinador del Grup Via, els excursionistes del Casal Catalanotxec. Et posarà en una llista de correu. La cosa va d’anar cap a la natura els caps de setmana, compartir cotxe, fer camí, pujar a la muntanya. Txèquia no té grans muntanyes però té molt de bosc, ben cuidat i amb les rutes ben marcades. Rebràs avisos de cada sortida i se’t convidarà a participar en l’organització i compartir rutes, transport, recursos, despeses. Sense més compromís ni burocràcia.
______
Sortim de Praga a les 8 del matí de dissabte, anem a Sněžka, la muntanya més alta de Txèquia, que no és gaire alta (1603 m). El temps no ens acompanya. Tindrem una tempesta d’aigua i gel al cim, baixant també ens plourà i bufarà un vent fred, alternat amb moments de sol.
Una cosa que ens ha sorprès és que hi ha molta gent. És un espectacle, es veu que de la banda nord també ve molt de personal, perquè Sněžka és ella sola una mena de frontera natural entre Txèquia i els veïns del nord, a Polònia, també hi arriben en sortides d’un dia. Hem trobat gent pujant i baixant i a dalt, on hem trobat quasi cua.
A dalt hem passat per l’edifici circular, amb restaurant i mirador, i hem volgut entrar en calor a l’ermita, on ens hem trobat polonesos celebrant una missa catòlica. De baixada hem parat a fer un mos a una taverna txeca de manual, i cap a casa. A les sis estàvem de tornada a Praga.
En total, 16 km. No hi ha dificultat tècnica però sí física, camins empinats i pedregosos.
Anant-hi.La ruta.El cim de Sněžka.El Pep a Sněžka, exagerant una mica.
