Alícia Cubells, Joan Fuster i l’espiritualitat i el benestar en valencià

L’Alícia Cubells ens recorda que Joan Fuster està més viu que mai.

L’Alícia Cubells és actriu i ballarina i ensenya dansa i veu al Conservatori Internacional de Praga (MKP). S’interessa des de fa temps per qüestions d’espiritualitat, meditació i benestar, i comença l’any Fuster connectant aquests interessos obrint un canal en valencià a You Tube i anant a buscar l’esperit, la saviesa i l’humor de Joan Fuster. Recorda l’impacte que li va fer d’adolescent, al seu barri de Benimaclet, a València, i en el primer vídeo llegeix un fragment del Diccionari per a ociosos. Tant si ets a Txèquia com a qualsevol lloc del món, la prova que Joan Fuster és més viu que mai, aquí, entre nosaltres, i escriu cada dia millor, la tenim en iniciatives com la de l’Alícia.

De com vam deixar de ser turistes a Praga (o encara ho som?)

Vídeo familiar del 1994. Al pont Carles, a la banda de Malá Strana. L’entrada a l’illa de Kampa és allí mateix.

L’Antoni Molist, de Barcelona, es defineix com un «avi remot» de dues netes pragueses. El concepte és rellevant i útil per a la gent catalana a Txèquia: no sabíeu que el necessitàveu! Es refereix als avis (i a tota la parentela) que des de Catalunya manté llaços d’amor. Gent que mai s’hagués pogut imaginar que trobaria gendres, nores i consogres a l’exterior, ni que s’obriria a altres ciutats i cultures. L’Antoni és un dels lectors de la |REVISTA|KAMPA| a Catalunya. Ens alegra poder anunciar que és un nou col·laborador, perquè posa a la nostra disposició el seu fons fotogràfic sobre Praga.

A finals de 2014 intentava trobar les espines d’una carpa fregida i arrebossada acompanyada per amanida de patates, el plat típic de Nadal de la República Txeca, tan tradicional com la por d’acabar el sopar camí d’urgències amb una d’aquelles espines clavada a la gola. Cultiven aquestes criatures en estanys artificials, diuen que ja des del segle XII. De vegades, i per mantenir-los frescs, els deixen una última capbussada en la banyera familiar.

Molt més atractiva resultava l’excel·lent pastisseria casolana nadalenca i encara millor els nostres cordials amfitrions, que ens acollien a casa seva en una petita ciutat de Bohèmia aigües amunt del Vltava. Jan, la parella de la nostra filla, intentava traduir a quatre bandes, però la comunicació real es produïa amb les mirades i els somriures, teníem la voluntat d’agradar-nos i ho estàvem aconseguint. En aquell moment em vaig adonar que ja no érem turistes, ni viatgers, teníem l’estatus de familiars, un privilegi.

No estava previst aquell sopar quan visitàrem Praga com a autèntics turistes per la Puríssima del 1994, un temps curt, amb visites precipitades i baixes temperatures. Praga va deixar una cosa molt especial en nosaltres, ens va captivar. A l’any següent viatjàrem a Budapest i ja no va ser el mateix.

El destí ens va portar a Praga? No crec en la predestinació, vam decidir anar a Praga pel seu interès com a ciutat centreeuropea en temps de Nadal i per veure els canvis socials. Setze anys després l’Elisabet la va elegir com a lloc del seu Erasmus, potser un dels motius fora el bon record. Aleshores va ser quan l’encant de Praga es va materialitzar en una persona i el destí… no, no crec en el destí.

Els viatges es van succeir: l’Elisabet cap allà i el Jan cap aquí. Després nosaltres vam fer de Praga una residència, ja sumem més de 365 dies en 15 viatges. A Praga tenim ara dues precioses netes entre bohèmies i catalanes. Els viatges, malgrat les pandèmies, continuen.

Res va ser planificat, la vida ha fluït imparable i, en aquest cas, feliçment.

El meu afecte per aquestes terres queda palès en un àlbum de fotos que he penjat al meu lloc web. Les fotos apareixen passant el cursor pels botons. És una pàgina enorme, gens usual i no compatible amb mòbils, de les que no agraden a Google.

Antoni Molist (Barcelona)

Stania Kuspertova, una txeca cuidant espècies al Solsonès

La Stania Kuspertova a la feina (foto Jordi Borràs Abelló lamira.cat)

La revista La Mira és per a lectors que tenen ganes de veure Catalunya, el territori i la societat, amb una mirada nova, connectada a la realitat sense estar esclavitzada a l’actualitat. Completa el projecte un fotoperiodisme de molta qualitat. La Mira és una publicació més disponible per als qui vivim a l’estranger, i aquesta mirada diferent, renovada i total del país potser no és tan diferent a la que acabem tenint alguns expatriats. Ara La Mira ens ha sorprès amb aquest excel·lent perfil de la Stania Kuspertova, escrit per Noemi Vilaseca Casals. La Stania va néixer a Txèquia i ha anat a parar al Solsonès, on s’ocupa de protegir i curar espècies animals. Diu, entre moltes altres coses, que en un moment donat entenia millor els piulets dels pollets de falcó que els seus fills.

Pantumaka, kalsotada, orčata i trinčat: Hugo Hromas, el cuiner txec enamorat de la cuina catalana

El “trinčat” i la “kalsotada” explicats al públic txec.

Hugo Hromas (aquí el teniu) és cuiner des del 1999, té un currículum admirable, i avui va per lliure, treballa en celebracions privades i per tant no és a l’abast de qualsevol butxaca si el voleu tenir al vostre jardí. Tot i amb això fa llibres, aquest de la imatge és el tercer. Està centrat en el Mediterrani, però en les dues ribes, tant l’europea com l’africana. Conté molta lírica, ja se sap que els cuiners volen ser escriptors, gurús, artistes, etc., però bé, què seria de nosaltres sense la gent que creu apassionadament en allò que fa. Hromas es veu que està molt influït o impressionat per la cuina catalana, i si llegiu en txec i us fa gràcia llegir “kalsotada” no us perdeu aquest llibre. Té també “achoblanko” i “mocho pikon”, i Occitània, Itàlia i el Magreb i el Mediterrani Oriental.

Křetínský compra mig Caprabo

Daniel Křetínský (forbes.cz)

Ahir Vilaweb recollia, citant l’ACN, que el fons del milionari txec Daniel Křetínský ha comprat mig Caprabo, en el que sembla una injecció de capital en una empresa molt endeutada però amb potencial. La històrica empresa catalana era propietat del grup Eroski.

Daniel Křetínský era el tercer txec més ric, amb una fortuna de 78 miliards de corones (segons la revista Forbes), però ara probablement pujarà al segon lloc per la mort recent de Petr Kellner. Entre les propietats de Křetínský, que ha invertit sobretot en comerç minorista, es destaca el club de futbol Sparta, que és important i icònic a Praga. Comprar clubs de futbol és també a Txèquia una forma que tenen el senyors amb molts diners de guanyar influència i renom. L’altre, a Txèquia, seria comprar mitjans de comunicació, com el primer ministre Andrej Babiš o un altre milionari, Zdeněk Bakala.

La notícia d’inversions importants txeques a Catalunya marca fins a quin punt els temps han canviat. Quan es va publicar que la riquesa per càpita dels txecs superava Espanya i Itàlia es va provocar una certa sorpresa a Espanya i a Catalunya. Aquí vam publicar una sèrie més matisada comparant les economies txeca i catalana (un, dos, tres articles). Però sens dubte, que el capital txec entri així en la distribució alimentària a Catalunya és significatiu de com s’ha girat la truita, sobretot per qui recordi els anys noranta i aquell cofoisme gastronòmic de les empreses espanyoles i catalanes, de quan arribaven a Txèquia a guanyar mercats amb el producte, el vi, l’oli, les taronges i el pernil.

Albert Font fa PCRs a Praga

L’Albert Font davant del robot que fa l’aïllament i la purificació del material genètic viral i cel·lular, el pas previ a la PCR.

El carrer Albertov prop del centre de Praga està dedicat a la memòria d’un metge insigne i precursor txec del segle XIX. Els txecs respecten la memòria històrica, i avui per la zona hi ha edificis de la Facultat de Medicina de la Universitat Carolina i l’Institut d’Immunologia i Microbiologia de la Facultat de Medicina (Ústav imunologie a mikrobiologie 1. LF UK a VFN).

Podeu anar-hi a fer-vos la PCR. Pel matí és amb reserva, a la tarda sense, aquí hi ha els detalls (en txec). Us costarà (aprox.) CZK 600 si sou de la Facultat de Medicina, tant per a txecs com per a Erasmus; CZK 1000 per a titulars del carnet ISIC; 1700 si sou públic general.

Un cop al lloc us recolliran cèl·lules de l’epiteli nasofaringi, que vol dir que us embotiran pel nas un bastonet amb punta de cotó. Ho fan estudiants de medicina voluntaris, en una tenda de campanya gran.

més

Venir a Praga a treballar amb contracte: Andrea Ribera, grafista.

Europa és ara mateix el tauler de joc dels joves professionals catalans. La crisi que ve els ho anirà fent entendre. Alguns ja hi són: l’Andrea Ribera (Barcelona, 1991) va arribar a Praga el gener “fitxada”, amb un contracte. Treballa a l’estudi de disseny que dona forma, entre altres coses, a envasos que es compra al supermercat qui ens llegeixi a Txèquia. 

més

Passió creadora i mercat: Ricard Tejada, un músic amb estudi de gravació propi.

El Ricard Tejada a l’estudi (rovnikrecords.com)

El Ricard Tejada (Badalona, 1985) és músic, baixista, productor de música i vídeos. Ha estudiat música i belles arts. Va arribar a Praga amb Amparanoia, una cantant amb grup de quan la moda del so mestís, que va iniciar el Manu Chao. Van tocar al club Akropolis de Žižkov, va conèixer qui avui és la mare dels seus fills i es van establir a Praga, on ha obert el seu propi estudi de gravació a l’illa de Libeň.

L’estudi de Rovnik Records

Des de primers de 2018 a Rovník Records han gravat una cinquantena de cantants i grups, de son cubano, cúmbia, ska, reggae, rock, jazz, country, música gitana txeca i cantants més personals.

més

«Jo confesso» en txec: entrevista a Jan Schejbal

Jan Schejbal (nuvol.cat)

Jan Schejbal és el degà de la catalanística txeca. Recuperem una entrevista publicada el 2016, després de la seva traducció al txec de Jo confesso, de Jaume Cabré. En l’entrevista Schejbal explica amb una certa extensió els orígens i la trajectòria, el que era editar literatura durant el règim comunista. Al final hi ha una relació de les seves traduccions i altres treballs.

Com s’arriba a publicar en txec Jo confesso?

L’èxit editorial a Alemanya li dóna visibilitat davant el sector editorial txec. Una editorial nova, independent, portada per un matrimoni, vol publicar un llibre català, demanen la meva consulta, jo els presento el meu dossier de propostes d’edició, parlem de les possibilitats que hi ha gràcies a l’ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i ells decideixen publicar Jo confesso. Després de 1989 s’ha traduït molta menys literatura catalana que durant el comunisme. El Jo confesso, si té èxit, pot obrir camí a noves traduccions.

més

L’Eduardo García Salas, la música i la història

L’Eduardo (a l’esquerra), la cel·lista Jana Podolská i el pianista Václav Mácha, o el Halíř Trio (foto Michal Novák)

L’Eduardo García Salas és un violinista amb vocació d’historiador. Ha descobert un document de 1719 on cert aristòcrata encarrega una música i el compositor signa haver rebut l’encàrrec. El compositor venia del que avui és Itàlia, a la recerca de clients. Era Antonio Vivaldi, el client el comte Morzin i d’aquell encàrrec venen entre altres composicions com les Quatre Estacions. Aquest vídeo de la TV italiana explica la història (min. 16:42).

més