Ha mort Karel Schwarzenberg, una figura destacada de la noblesa txeca i la política contemporània del país, estimada i respectada sobretot entre els cercles més liberals, conservadors i cosmopolites de la societat.
Va néixer el 1937 a Praga, en una família noble, amb una història que es remunta al segle XII. Els Schwarzenberg han tingut un paper influent a la història txeca i europea durant molts segles. Un oncle seu surt citat a El bon soldat Švejk.
Després de la Segona Guerra Mundial, la família Schwarzenberg va ser desposseïda de les seves terres i béns per la confiscació comunista, i Karel va haver de viure a l’exili a Àustria durant anys.
Va estudiar història i filosofia a Viena i Munic i va viure a l’Oest durant la Guerra Freda. A l’exili va donar suport a altres exiliats i les seves iniciatives. Aquest exili va enfortir les seves conviccions democràtiques i el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la llibertat.
El patriotisme del Schwarzenberg li venia com a mínim del pare, que va ser un historiador de mèrit. Van conservar i cultivar la llengua a Viena. El txec a Viena era una llengua del poble baix, del servei, de les classes més baixes.
La Violeta (samarreta blanca), la intèrpret a la seva esquerra i l’alcalde, a la dreta, amb la samarreta fosca. Un acte de format petit i dinàmic, ben organitzat.
El 7 de febrer es va presentar al centre d’informació de Praga 3 la sèrie de dibuixos de Violeta Aguiló sobre els edificis icònics de Žižkov, de la qual vam parlar. El batlle del districte, Michal Vronský, va passar a dir unes paraules. Va fer notar com els agrada que el districte continuï atraient i inspirant artistes. La Violeta es va posar el públic la butxaca dient que va triar instal·lar-se a viure a Žižkov després de llegir blogs sobre les diverses opcions. Perquè a més d’amics i coneguts va venir públic genuïnament local. En aquest sentit els dibuixos agraden i inspiren sensacions positives per l’originalitat de la tècnica, els colors vius de les superfícies i la precisió del traç de tinta que les perfila, s’aprecia bé en les reproduccions ampliades que s’exposen. Precisament la Violeta va explicar que no recull botigues i negocis perquè van canviant. Per tant es concentra en el que és permanent, de forma intuïtiva acaba oferint una idealització de l’edifici icònic, i això connecta molt bé amb l’orgull patriòtic ultralocal que la gent del barri té i que les institucions promocionen tant com poden. És una dinàmica molt semblant al que passa per exemple al barri de Gràcia, a Barcelona
L’Alícia Cubells ens recorda que Joan Fuster està més viu que mai.
L’Alícia Cubells és actriu i ballarina i ensenya dansa i veu al Conservatori Internacional de Praga (MKP). S’interessa des de fa temps per qüestions d’espiritualitat, meditació i benestar, i comença l’any Fuster connectant aquests interessos obrint un canal en valencià a You Tube i anant a buscar l’esperit, la saviesa i l’humor de Joan Fuster. Recorda l’impacte que li va fer d’adolescent, al seu barri de Benimaclet, a València, i en el primer vídeo llegeix un fragment del Diccionari per a ociosos. Tant si ets a Txèquia com a qualsevol lloc del món, la prova que Joan Fuster és més viu que mai, aquí, entre nosaltres, i escriu cada dia millor, la tenim en iniciatives com la de l’Alícia.
Vídeo familiar del 1994. Al pont Carles, a la banda de Malá Strana. L’entrada a l’illa de Kampa és allí mateix.
L’Antoni Molist, de Barcelona, es defineix com un «avi remot» de dues netes pragueses. El concepte és rellevant i útil per a la gent catalana a Txèquia: no sabíeu que el necessitàveu! Es refereix als avis (i a tota la parentela) que des de Catalunya manté llaços d’amor. Gent que mai s’hagués pogut imaginar que trobaria gendres, nores i consogres a l’exterior, ni que s’obriria a altres ciutats i cultures. L’Antoni és un dels lectors de la |REVISTA|KAMPA| a Catalunya. Ens alegra poder anunciar que és un nou col·laborador, perquè posa a la nostra disposició el seu fons fotogràfic sobre Praga.
A finals de 2014 intentava trobar les espines d’una carpa fregida i arrebossada acompanyada per amanida de patates, el plat típic de Nadal de la República Txeca, tan tradicional com la por d’acabar el sopar camí d’urgències amb una d’aquelles espines clavada a la gola. Cultiven aquestes criatures en estanys artificials, diuen que ja des del segle XII. De vegades, i per mantenir-los frescs, els deixen una última capbussada en la banyera familiar.
Molt més atractiva resultava l’excel·lent pastisseria casolana nadalenca i encara millor els nostres cordials amfitrions, que ens acollien a casa seva en una petita ciutat de Bohèmia aigües amunt del Vltava. Jan, la parella de la nostra filla, intentava traduir a quatre bandes, però la comunicació real es produïa amb les mirades i els somriures, teníem la voluntat d’agradar-nos i ho estàvem aconseguint. En aquell moment em vaig adonar que ja no érem turistes, ni viatgers, teníem l’estatus de familiars, un privilegi.
No estava previst aquell sopar quan visitàrem Praga com a autèntics turistes per la Puríssima del 1994, un temps curt, amb visites precipitades i baixes temperatures. Praga va deixar una cosa molt especial en nosaltres, ens va captivar. A l’any següent viatjàrem a Budapest i ja no va ser el mateix.
El destí ens va portar a Praga? No crec en la predestinació, vam decidir anar a Praga pel seu interès com a ciutat centreeuropea en temps de Nadal i per veure els canvis socials. Setze anys després l’Elisabet la va elegir com a lloc del seu Erasmus, potser un dels motius fora el bon record. Aleshores va ser quan l’encant de Praga es va materialitzar en una persona i el destí… no, no crec en el destí.
Els viatges es van succeir: l’Elisabet cap allà i el Jan cap aquí. Després nosaltres vam fer de Praga una residència, ja sumem més de 365 dies en 15 viatges. A Praga tenim ara dues precioses netes entre bohèmies i catalanes. Els viatges, malgrat les pandèmies, continuen.
Res va ser planificat, la vida ha fluït imparable i, en aquest cas, feliçment.
El meu afecte per aquestes terres queda palès en un àlbum de fotos que he penjat al meu lloc web. Les fotos apareixen passant el cursor pels botons. És una pàgina enorme, gens usual i no compatible amb mòbils, de les que no agraden a Google.
La Stania Kuspertova a la feina (foto Jordi Borràs Abelló lamira.cat)
La revista La Mira és per a lectors que tenen ganes de veure Catalunya, el territori i la societat, amb una mirada nova, connectada a la realitat sense estar esclavitzada a l’actualitat. Completa el projecte un fotoperiodisme de molta qualitat. La Mira és una publicació més disponible per als qui vivim a l’estranger, i aquesta mirada diferent, renovada i total del país potser no és tan diferent a la que acabem tenint alguns expatriats. Ara La Mira ens ha sorprès amb aquest excel·lent perfil de la Stania Kuspertova, escrit per Noemi Vilaseca Casals. La Stania va néixer a Txèquia i ha anat a parar al Solsonès, on s’ocupa de protegir i curar espècies animals. Diu, entre moltes altres coses, que en un moment donat entenia millor els piulets dels pollets de falcó que els seus fills.
El “trinčat” i la “kalsotada” explicats al públic txec.
Hugo Hromas (aquí el teniu) és cuiner des del 1999, té un currículum admirable, i avui va per lliure, treballa en celebracions privades i per tant no és a l’abast de qualsevol butxaca si el voleu tenir al vostre jardí. Tot i amb això fa llibres, aquest de la imatge és el tercer. Està centrat en el Mediterrani, però en les dues ribes, tant l’europea com l’africana. Conté molta lírica, ja se sap que els cuiners volen ser escriptors, gurús, artistes, etc., però bé, què seria de nosaltres sense la gent que creu apassionadament en allò que fa. Hromas es veu que està molt influït o impressionat per la cuina catalana, i si llegiu en txec i us fa gràcia llegir “kalsotada” no us perdeu aquest llibre. Té també “achoblanko” i “mocho pikon”, i Occitània, Itàlia i el Magreb i el Mediterrani Oriental.
Daniel Křetínský era el tercer txec més ric, amb una fortuna de 78 miliards de corones (segons la revista Forbes), però ara probablement pujarà al segon lloc per la mort recent de Petr Kellner. Entre les propietats de Křetínský, que ha invertit sobretot en comerç minorista, es destaca el club de futbol Sparta, que és important i icònic a Praga. Comprar clubs de futbol és també a Txèquia una forma que tenen el senyors amb molts diners de guanyar influència i renom. L’altre, a Txèquia, seria comprar mitjans de comunicació, com el primer ministre Andrej Babiš o un altre milionari, Zdeněk Bakala.
La notícia d’inversions importants txeques a Catalunya marca fins a quin punt els temps han canviat. Quan es va publicar que la riquesa per càpita dels txecs superava Espanya i Itàlia es va provocar una certa sorpresa a Espanya i a Catalunya. Aquí vam publicar una sèrie més matisada comparant les economies txeca i catalana (un, dos, tres articles). Però sens dubte, que el capital txec entri així en la distribució alimentària a Catalunya és significatiu de com s’ha girat la truita, sobretot per qui recordi els anys noranta i aquell cofoisme gastronòmic de les empreses espanyoles i catalanes, de quan arribaven a Txèquia a guanyar mercats amb el producte, el vi, l’oli, les taronges i el pernil.
L’Albert Font davant del robot que fa l’aïllament i la purificació del material genètic viral i cel·lular, el pas previ a la PCR.
El carrer Albertov prop del centre de Praga està dedicat a la memòria d’un metge insigne i precursor txec del segle XIX. Els txecs respecten la memòria històrica, i avui per la zona hi ha edificis de la Facultat de Medicina de la Universitat Carolina i l’Institut d’Immunologia i Microbiologia de la Facultat de Medicina (Ústav imunologie a mikrobiologie 1. LF UK a VFN).
Podeu anar-hi a fer-vos la PCR. Pel matí és amb reserva, a la tarda sense, aquí hi ha els detalls (en txec). Us costarà (aprox.) CZK 600 si sou de la Facultat de Medicina, tant per a txecs com per a Erasmus; CZK 1000 per a titulars del carnet ISIC; 1700 si sou públic general.
Un cop al lloc us recolliran cèl·lules de l’epiteli nasofaringi, que vol dir que us embotiran pel nas un bastonet amb punta de cotó. Ho fan estudiants de medicina voluntaris, en una tenda de campanya gran.
Europa és ara mateix el tauler de joc dels joves professionals catalans. La crisi que ve els ho anirà fent entendre. Alguns ja hi són: l’Andrea Ribera (Barcelona, 1991) va arribar a Praga el gener “fitxada”, amb un contracte. Treballa a l’estudi de disseny que dona forma, entre altres coses, a envasos que es compra al supermercat qui ens llegeixi a Txèquia.
El Ricard Tejada (Badalona, 1985) és músic, baixista, productor de música i vídeos. Ha estudiat música i belles arts. Va arribar a Praga amb Amparanoia, una cantant amb grup de quan la moda del so mestís, que va iniciar el Manu Chao. Van tocar al club Akropolis de Žižkov, va conèixer qui avui és la mare dels seus fills i es van establir a Praga, on ha obert el seu propi estudi de gravació a l’illa de Libeň.
L’estudi de Rovnik Records
Des de primers de 2018 a Rovník Records han gravat una cinquantena de cantants i grups, de son cubano, cúmbia, ska, reggae, rock, jazz, country, música gitana txeca i cantants més personals.
