La plaça de Jordi de Poděbrad (náměstí Jiřího z Poděbrady) a Praga, entre els barris de Vinohrady i Žižkov, està plena de cafès i restaurants, té un mercat d’aliments de proximitat i la bella església del Sagrat Cor de Jesús (Kostel Nejsvětějšího Srdce Páně), construïda el 1929-32 per Jože Plečník, un arquitecte eslovè avançat al seu temps.
Jordi de Poděbrad va ser un rei txec de mitjans del segle XV. No busqueu cap monument a la plaça, només hi ha un mediocre medalló al mural de l’estació de metro: la iconografia el presenta rabassut i amb panxeta de bon vivant, lluny de tot aire atlètic o ferotge.
Sumat al caràcter pragmàtic i pacifista, i al fet que no va voler ser rei, sinó que el van venir a buscar, li van oferir, s’entén que sigui un dels reis més populars del panteó. Una de les coses més curioses que va fer va ser enviar missatgers a les corts d’Europa, per mirar de convèncer els altres regnes a través del diàleg (al segle XV).
Val a dir que una de les missions va passar per Barcelona i per Catalunya, tal com recull la crònica d’un dels viatgers, un dels testimonis més antics de relacions catalanotxeques.
Tot aquest esforç diplomàtic havia de corregir els efectes del més de mig segle anterior, ple de guerres i inestabilitat política. El regne venia d’un punt culminant d’esplendor en el regnat de Carles IV («el del pont»).
Carles va morir el 1378, la falta de braços al camp a causa de la pesta va acabar provocant una recessió econòmica. A la fractura socioeconòmica se’n sobreposava una d’ètnica i lingüística: l’alta noblesa terratinent i els rics mercaders que concentraven la riquesa parlaven alemany, vivien a la Ciutat Vella i tenien interessos oposats als petits mercaders, artesans i un proletariat urbà que es concentrava a la Ciutat Nova i parlava txec.
La tensió acumulada va esclatar el 1415, quan Jan Hus, el reformador religiós, va ser cremat a la foguera. La religió va ser un detonant, en el primer nivell d’un dens embolic d’odis de classe i ètnics. La plebs praguesa va calar foc a edificis i va llençar regidors per la finestra. Així va començar una tradició de país.
El regne va repel·lir invasions militars estrangeres, croades enviades per l’Emperador i el Papa. Quan es va acabar amb aquest perill, els hussites es van començar a massacrar entre ells. El 1434 hi va haver la batalla definitiva i van guanyar els moderats. El 1437 la casa dels Luxemburg va perdre el tron. Van seguir períodes de regnats breus de la casa dels Habsburg i períodes sense rei.
El 1458 els hussites moderats van anar a buscar Jordi de Poděbrad, el de la plaça, i el van convèncer perquè fos rei. Els hussites moderats volien sobretot consolidar els guanys de la seva revolució, que es pot veure com un dels primers embats de la burgesia naixent contra el poder feudal.
Les viles van adquirir uns drets davant de la noblesa que calia conservar. El sentiment hussita, una mena de protestantisme, es va generalitzar entre el poble. Culturalment l’herència de l’hussitisme va ser profunda i irreversible: quan Jan Hus va traduir la Bíblia al txec va codificar l’idioma i va provocar una primera articulació d’una consciència nacional.
Jordi de Poděbrad va actuar amb tacte i tolerància en qüestións de religió, però no va poder consolidar el seu poder fundant una dinastia. Un rei hongarès li va disputar part del territori per les armes, de manera que va haver d’aparcar el pacifisme. Al final va optar per deixar el regne a una dinastia d’origen lituà, els jagellons, que van regnar entre 1471 i 1526.
D’aquest temps i dels esforços constructors dels nous reis daten monuments com la Sala Vladislau de l’antic Palau Reial, al Castell de Praga, dita així pel rei que la va fer construir. El sostre és d’un estil gòtic tardà, i a les parets es van obrir les primeres finestres renaixentistes. El seu fill Lluís té el nom associat a una ala del Castell.
L’absència de dinastia nacional va implicar que el cap d’Estat estava absent la major part del temps. El regne passava a ser una peça més en la política regional, que a l’època era com dir guerra més o menys contínua i llunyana. El 1526 el rei Lluís de Jagelló va morir lluitant contra el turc. La noblesa va haver de tornar a triar rei, i van arribar els Habsburg.
Aquesta vegada va tenir conseqüències a llarg termini: el poble i l’aristocràcia txeca es van revoltar, dos enviats de l’Emperador van ser llençats per la finestra. Els va salvar un àngel, un miracle, diu la tradició, o una pila de fems en el lloc oportú, diu una altra tradició. El protestantisme txec va ser vençut, la contrareforma catòlica es va imposar, i el regne acabaria integrat en l’imperi d’Àustria durant quatre segles.