El primer text conservat on apareix el nom «Praga» el va escriure un tortosí fa més de mil anys. Ibrahim ibn Yaqub al-Tartushi, un comerciant i diplomàtic enviat pel Califa de Còrdova, va descriure l’any 965 un comerç d’esclaus, metalls, teles i ambre, freqüentat per mercaders d’origen eslau, alemany, llatí, jueu i musulmà.
«Bohèmia és el país del rei Boyslav. La distància entre la ciutat de Praga i la de Cracòvia és d’un viatge de tres setmanes, i es cobreix tot al llarg de la frontera amb el país dels turcs. La ciutat de Praga està construïda amb pedra i guix i és la més rica en comerç de tots aquells paratges. Els russos i els eslaus hi porten mercaderies des de Cracòvia. Musulmans, jueus i turcs de més enllà de la seva frontera també vénen carregats de mercaderies i balances de mercat. Porten a vendre esclaus, estany, i diverses menes de pells precioses. Llur país és el millor entre tots els pobles del Nord, i el més ric en farratge. Per un cèntim et venen prou farina per satisfer un home durant un mes, i pel mateix preu també pots adquirir ordi per nodrir una muntura durant quaranta nits. A la ciutat de Praga fan selles, brides i els lleugers escuts de cuir que usen aquí.» (Ibrahim ibn Yaqub al-Turtushi, Viatges)
Font: Manuel Forcano, Els jueus catalans, Angle Editorial, Barcelona, 2014.
Després de l’any 1100 hi ha un mercat al que avui és la Plaça de la Ciutat Vella i la placeta adjacent (Malé Náměstí). Les places apareixen quan els comerciants tanquen un perímetre construint-se cases, i la ciutat té molts edificis per l’època. Des del 1170 hi ha un pont de pedra sobre el riu. Els soterranis on avui els turistes s’emborratxen i s’atipen de porc són els primers pisos de la ciutat romànica, perquè per fer front a les inundacions s’arriba l’enginyosa solució de terraplenar-ho tot per elevar el nivell del sòl.
L’Ungelt, darrere l’església de la Mare de Déu de Týn, avui ple de cafès, botigues i restaurants, sorgeix com un recinte tancat, una zona segura per als comerciants, on poden descansar, guardar la mercaderia i sobretot pagar impostos al rei. “Týn” volia dir zona tancada i protegida, fortificació, i ve de la mateixa paraula celta que en anglès ha donat “town”. És un testimoni prou eloqüent de l’origen comercial de la ciutat, com un mercat al peu del Castell, protegit pels reis.
L’interès del reis en protegir la prosperitat dels mercaders serà clau, perquè els permetrà cobrar-los impostos i contrapesar el poder rural dels nobles. Per aquest motiu van atreure estrangers: alemanys i jueus van formar les primeres comunitats, a més d’altres eslaus i llatins. El cronista Kosmas ja parla de jueus a finals del segle XI. La comunitat es dedica a l’orfebreria i les finances.
Missioners, colons i mercaders germànics arriben contínuament. El 1257 funden Malá Strana a la riba esquerra, avui un barri del centre històric. Per fer lloc als alemanys cal expulsar abans els jueus, que són traslladats a la riba dreta, on creixeria el Call i avui encara hi ha les sinagogues i el cementiri.
Després d’anys de bonança el regne de Bohèmia al segle XIII és pròsper i fort. El nom d’Otakar us sonarà als tintinòfils, el porten una sèrie de reis clau del període. Otakar I obté de l’emperador l’autorització de fer-se tractar de “rei” i dur una corona més grossa. Otakar II a través de matrimonis i batalles eixampla el regne des del Bàltic fins a l’Adriàtic i s’expandeix per Àustria. El seu regnat marca el moment de màxima expansió i esplendor.
Desgraciadament per a ell, en volia més: una cavalleresca ànsia de glòria l’empeny a voler fer-se proclamar emperador. Buscant aliats arriba a enviar missatgers al rei castellà Alfons X, però no li surt res. Els prínceps electors, per a frenar-lo, fan emperador un suís desconegut, un tal Rodolf d’Habsburg. Otakar II es nega a acceptar-ho i mor al camp de batalla. Anys després aquest caràcter obsessiu el convertiria en una figura tràgica de la literatura, citada per Dant i Shakespeare.