L’esquerra catalana defensa els palestins i fa veure que no veu la corrupció dels seus líders i les atrocitats inspirades pel fanatisme religiós musulmà. Per contra, certa dreta, que algú molt ocorrent va denominar «ciunista», admira la intel·ligència pràctica i la voluntat de guanyar dels jueus, i fa veure que no passa res si el soldat israelià tortura i mata nens palestins o els ensorra la casa, perquè al cap i la fi li van gasejar l’àvia a Treblinka i això fa mal.
La mirada txeca és molt diferent. No és una guerra de trinxeres consolidades, com a Catalunya. La línia del front no és tan nítida. Les causes són quatre: 1) En el món txec de la cultura i les arts no predomina el biaix progressista; 2) En els mitjans hi ha una hegemonia liberal conservadora; 3) A Txèquia hi ha tant una memòria viva de l’herència jueva com, 4) Una història pròpia de relacions amb Israel.
La cultura i els mitjans txecs no són «progres» per defecte.
Potser és una analogia inversa una mica fàcil a partir del que passa a Catalunya, que surt d’una dictadura de dreta, però el fet és que a Txèquia, venint d’una dictadura comunista, no hi ha una hegemonia de l’esquerra en la cultura. Això es concreta en l’existència d’un tipus de persona d’inclinacions intel·lectuals i artístiques que no viu de forma convencional i manté una distància crítica amb la massa de la societat, però sense caure en els tics d’allò que a Catalunya entenem com el «progre».
El mateix es podria dir dels mitjans, on l’hegemonia és liberal conservadora. Això fa que les entrevistes a intel·lectuals, polítics i diplomàtics israelians siguin freqüents. A partir d’aquí circula una informació que a Catalunya costa més de trobar, si és que circula.
Per exemple, tothom sap que els palestins van ser expulsats de les seves cases i terres i reclamen compensacions i parlen de dret al retorn. El que no està clar que se sàpiga a Catalunya és que el 1948 i sobretot el 1967, després de la guerra dels Sis dies, centenars de milers de jueus que vivien des de sempre als països àrabs van ser expulsats i també els van prendre les cases i les terres.
Ara bé, aquells jueus expulsats per musulmans no van reclamar compensacions, i amb l’èxode cap a Israel van crear una gran crisi de refugiats. Prop d’un milió de persones van viure temporalment en tendes de campanya. Al cap de pocs anys tots estaven instal·lats i integrats, els campaments havien desaparegut.
Una herència jueva i unes relacions amb Israel pròpies
A Txèquia l’última guerra mundial i el nazisme van acabar amb mil anys de presència dels jueus, però la literatura i les arts estan plenes de la seva herència. Les sinagogues i els cementiris, escampats per tot el país i ben presents a Praga, són testimonis impossibles d’obviar. Avui la comunitat és una ombra del que va ser, però el rabí del país i antic rabí de Praga, Karol Sidon, és un intel·lectual conegut i respectat.
L’herència cultural i artística, la memòria viva de la comunitat jueva, els episodis de l’holocaust, la presència del camp de concentració de Terezín, tot això fa que ser antisemita no sigui socialment acceptable entre gent seriosa. Al mateix temps fa que el bàndol proisraelià no sigui tan estrident ni tan postís com a Catalunya, on sembla anar sempre a remolc, com una reacció per distanciar-se de l’esquerra.
Finalment hi ha les relacions entre els dos Estats. Israel no oblida mai, la memòria històrica és la seva raó de ser. El 1948, quan es va fundar l’Estat i l’entorn musulmà li va declarar la guerra, un dels pocs Estats que va subministrar armes als israelians per a defensar-se va ser precisament Txecoslovàquia. Això avui encara ressona.
Com passa a Catalunya, a Txèquia també existeix una línia de pensament més sensible al patiment dels palestins. Però quan es comparen les converses públiques dels dos països, en la txeca sembla que hi ha més respecte pels fets i més pragmatisme.
Antoni Ferrando