Al centre de la plaça de la Ciutat Vella hi ha un monument amb la figura d’un home que s’alça sobre una pila de cossos, el conjunt voltat per un parterre amb vegetació i bancs per al repòs dels turistes, que s’hi asseuen d’esquena. És Jan Hus. Se’l recorda sobretot perquè va traduir la Bíblia al txec. Va ser decisiu en la història de l’idioma i la primera articulació de la consciència nacional txeca.
El context és el de transició de la baixa edat mitjana a l’alta modernitat, en el tombant dels segles XIV i XV. Per tot Europa es va anar estenent una confluència de moltes crisis: la pesta va delmar la població i va deixar la noblesa terratinent sense braços al camp. Mentrestant a les ciutats, la burgesia comercial incipient defensava els seus interessos, contraris tant a la pressió fiscal dels reis com a l’asfíxia de les regulacions feudals.
A Praga hi va haver un element de diferència etnolingüística: la Ciutat Vella estava poblada per mercaders de parla alemanya, mentre que a la Ciutat Nova s’hi havia anat establint una menestralia més petita però més abundant, i predominantment de parla txeca. Mentrestant l’església catòlica era fantàsticament corrupta. A Europa hi va arribar a haver fins a tres Papes, i el comportament dels capellans arribava a extrems infames.
Sobre aquest caldo de cultiu (crisi econòmica, divisió etnolingüística, corrupció de l’església) la prèdica reformista de Jan Hus va es va escampar com un incendi en un camp de blat madur. Primer a la universitat de Praga. Després per les ciutats i els pobles del regne. No va ser ni el primer ni l’últim: va recollir l’obra d’altres crítics de l’església i es va avançar cent anys a Luter.
Traduir la Bíblia al txec era necessari per dur la paraula de Déu directament al poble, sense intermediaris. Però hi havia més idees trencadores: quan proposava, per exemple, l’eliminació dels béns terrenals de l’església, que era propietària d’una gran quantitat de terres, la petita noblesa txeca es va sumar al projecte amb entusiasme perquè va veure la possibilitat de quedar-se amb aquelles terres.
La prèdica reformista radical va dur Jan Hus a la foguera. Això va provocar una revolta a Bohèmia i l’inici d’uns anys de guerres. Però va saltar la sorpresa: el poble, entrenat per la petita noblesa, amb armes agrícoles modificades, va derrotar successives croades enviades per l’emperador. Els cavallers aristòcrates amb pesades armadures van ser exterminats per hordes de pagesos furiosos.
El barri praguès de «Žižkov» deu el nom a Jan Žižka, un cabdill militar que va derrotar els invasors allí mateix, al turó on hi ha un parc, un museu militar i una enorme estàtua eqüestre visible des de tota la ciutat, i que ha generat un acudit o endevinalla: «¿Què té quatre potes, tres ulls i dues cues Žižkov?” (La resposta al final).
Havent derrotat els exèrcits de l’emperador beneïts pel Papa els bohemis de l’època es van guanyar una mala fama terrible. Qui sap si un dels significats de la paraula («…que mena una vida precària i desordenada, deslligat de les convencions socials») no ve d’aleshores. Els hussites només van perdre quan es van barallar entre ells. Els pragmàtics moderats van acabar derrotant els fonamentalistes, i les guerres es van acabar de pura extenuació.
El moviment hussita ha estat vist diferentment al llarg de la història. Durant la Primera República es va intentar enllaçar-hi fent una religió nacional txecoslovaca a la manera anglesa, un protestantisme autòcton, que permetia per exemple el sacerdoci femení i recuperava símbols com el calze. Queden les esglésies, els edificis, però actualment és irrellevant, els txecs són una de les nacions més atees del món.
El règim comunista es va apropiar de l’hussitisme com la primera revolta popular. Va promoure superproduccions de cinema històric que vistes avui tenen l’encant decadent i retro del cinema en technicolor dels anys cinquanta.
La historiografia actual ha recuperat una visió més equilibrada, amb els aspectes menys afalagadors, com els nivells a què es va arribar de destrucció, mort i fanatisme religiós. L’hussitisme va ser una revolta popular contra les elits, una de les primeres manifestacions d’una ancestral vena plebea en el poble txec, que es va repetint al llarg de la història.
(La resposta a l’endevinalla «Què té quatre potes, tres ulls i dues cues a Žižkov?» és «el monument a Žižka». Les potes les posa el cavall, els ulls són els del cavall i el que li va quedar a l’home després de perdre’n un en la batalla. Les cues són la del cavall més la del guerrer, i no costa endevinar què vol dir «cua» en txec col·loquial.)