El 30 de juny els mitjans de món es van omplir d’una imatge de Praga que es va fer viral durant quinze minuts: una llarga taula a l’icònic pont de Carles, un dinar de veïns portant el menjar de casa, gent menjant, cantant, rient: festa, celebració de la fi de la quarantena. Un altre cop d’efecte del gran Ondřej Kobza, promotor de bars i cafès, geni del capital social i de la creació d’imatges efímeres. Té una imatge pública de bohemi, d’artista: és un duríssim emprenedor que prospera gràcies a el talent, la capacitat de treball … i alguna cosa més que ell té i tu no: els contactes amb polítics i elits de la ciutat.
Què té de dolent?
Les idees de Kobza en principi són irreprotxables. Per exemple repartir pianos pel carrer, perquè els toquin espontanis, com un policia que passava per allà.
Una altra idea: instal·lar autòmats que si prems botó et reciten poemes gravats en una memòria. Què té de dolent? Res, és clar.
A més el talent empresarial de Kobza és innegable. Podries, per exemple, anar a Berlín copiar cafès de moda per adaptar-los a Praga, però encara que ho fessis un cop t’hi poses el cafè ha de funcionar.
Al carrer Krymská va crear un bar, V lese, que va animar tot un carrer fins a fer-lo sortir a la premsa anglosaxona. Portar un bar, un cafè, és un treball dur, exigeix una disciplina.
És a dir: el Kobza combina la imaginació artística i la capacitat empresarial. A més té un olfacte imbatible per fer sentir especial el ciutadà que després serà el client. Domina la creació d’il·lusió. És un mestre del capitalisme de ficció del segle XXI, basat en implantar fantasies en la ment del consumidor i traduir-les en necessitats.
El Kobza és un il·lusionista. No té cap mena de problema en mentir sent-ne plenament conscient, però és la mentida blanca, ben intencionada. Per exemple, el dinar al pont era una celebració de la fi del quarantena i de la vida, etc. Res no ha acabat, però ell triomfa perquè sap apel·lar a la necessitat primària tan humana de creure que tot anirà bé perquè sí.
En efecte, anar a una performance de les seves, protegida per discursos impecables, t’obliga a pensar contínuament que és només això, una performance. Passarem una bona estona, com quan ens mengem alguna cosa dolça o veiem un altre capítol d’una sèrie.
Ai, l’ambivalència
Així doncs, què passa amb el Kobza? Doncs que provoca una sensació ambivalent. Ell i el sistema de poder a la ciutat s’utilitzen mútuament.
Per exemple, l’alcalde de Praga 1, Petr Hejma, es va prestar amb entusiasme a donar suport a la idea del dinar al Pont Carles, i li va faltar temps per anar a posar davant la premsa.
Ara bé, tal com avançava A2alarm , el mateix dia de la bonica foto al Pont, Hejma no va votar en contra dels locals de joc i apostes a Praga 1, i que són un pou de sordidesa i delinqüència a tota la ciutat. No ho va fer tot i que ho tenia al programa.
La foto bonica i el simulacre desvien l’atenció dels problemes durs i complexos: la corrupció, la pandèmia, la crisi econòmica i social, la carestia de l’habitatge en aquesta ciutat de rendistes que exalten l’emprenedoria.
Amb una performance com la del Pont de Carles s’anima i es regenera un espai públic, però ja em perdonaran, només és un dia. Se surt en tots els mitjans i totes les xarxes i l’endemà tot continua igual.
Els esdeveniments que organitza el Kobza són bonics, especials, cuquis i generen contingut viral, però serveixen de pantalla, i ser pantalla a ell li va de conya. Queda aquesta ambivalència, mentre ell va fent calaix.
Antoni Ferrando és l’editor de la Revista Kampa.