Els senyals de les rutes per a fer excursions al bosc

(irozhlas.cz)

L’estiu és un moment òptim per descobrir que a les muntanyes i els boscos de Txèquia hi ha 42 mil kilòmetres de rutes mantingudes per voluntaris, amb senyals pintats amb pintura i pinzell en arbres, roques o murs. La tradició ve del segle XIX.

La muntanya txeca no és alta ni perillosa. Això no vol dir que no s’hi hagi d’anar amb preparació, equipament i respecte, perquè no és qüestió de prendre mal. Vol dir que als boscos no s’hi amaguen serps verinoses ni feres. És una natura amb una mesura humana. S’aprecia bé sobretot si s’és aficionat a l’excursionisme, que seria molt més difícil de practicar sense els senyals de les rutes, un símbol màxim de la colonització humana de la natura del país.

La tradició excursionista té les arrels al segle XIX. Des d’aleshores en txec es parla de «turistika», una paraula que en català com és evident fa pensar en un altra cosa. En aquella època, amb possibilitats de viatjar limitades, es buscaven destinacions properes i s’hi anava en tren, amb tracció animal o a peu. Aquell turisme que avui no distingiríem de l’excursionisme era una activitat de temps lliure i local, no un negoci global.

Més de cent trenta anys d’organització excursionista

Les primeres rutes les va marcar als anys vuitanta del segle XIX el Klub českých turistů (KČT), l’organització excursionista nacional txeca, que ha perdurat fins avui. Per una de les més antigues es pot caminar encara, seguint el marge del riu Vltava. Els senyals eren molt semblants als actuals. A l’inici es pintava només en vermell, després es va començar a fer servir el blau, el groc i el verd. Senyals d’aquests colors els podeu veure encara avui per tot el paisatge txec.

La distància total de les rutes va anar augmentant. El 1920 Txecoslovàquia tenia 25 mil kilòmetres, abans de la Segona Guerra Mundial ja eren 40 mil. Això en un país que feia mil quilòmetres de punta a punta.

Els anys cinquanta van desaparèixer moltes rutes per manca de manteniment. Els anys noranta es van marcar les rutes a les zones frontereres, inaccessibles gairebé quaranta anys, perquè en bona part coincidien amb un tram del Teló d’Acer de la Guerra Freda.

El règim comunista va prohibir als «turistes» viure en pau, igual que totes les entitats de la societat civil, que van ser prohibides o ocupades i controlades. Quan el règim va caure el KČT es va poder refundar. Avui té 33 mil socis i és una de les organitzacions més importants del país (web, en txec).

Una continuïtat exemplar

Les rutes excursionistes són el testimoni de més de cent anys de continuïtat d’interès, curiositat i amor pel paisatge i la natura. En principi, marcar camins de muntanya és una idea de sentit comú que es fa a molts llocs del món. La diferència està en les persones que donen vida a la idea. Si a Txèquia hi ha una espessa xarxa de rutes és perquè, des de fa més de cent anys, les recorren voluntaris carregats de pots de pintura i pinzells i pintant i repintant els senyals. La tecnologia avança i facilita les coses, però el mateix esperit perdura.

Aquest factor humà potser és allò que marca la diferència i fa de l’excursionisme txec un referent a Alemanya, Àustria, Ucraïna i els països de l’entorn. Els anys d’experiència acumulada i la massa crítica de voluntaris entusiastes són les raons clau que han afinat el sistema txec de rutes excursionistes fins a la quasi perfecció. L’estiu és l’època adequada de l’any per sortir a comprovar-ho.

Vítek Groesl és estudiant del grau de català de Brno.