Venir a Praga a treballar amb contracte: Andrea Ribera, grafista.

Europa és ara mateix el tauler de joc dels joves professionals catalans. La crisi que ve els ho anirà fent entendre. Alguns ja hi són: l’Andrea Ribera (Barcelona, 1991) va arribar a Praga el gener “fitxada”, amb un contracte. Treballa a l’estudi de disseny que dona forma, entre altres coses, a envasos que es compra al supermercat qui ens llegeixi a Txèquia. 

Hi ha un itinerari natural de l’artista que es fa grafista per fer bullir l’olla. Alhora la feina és molt tècnica. Depèn de tecnologia i del processament de molta d’informació. L’envàs ha de funcionar com a tal, ha de fer que el client triï la teva ampolla i no una altra, i s’ha de produir dins d’una cadena de producció.

L’Andrea és una grafista de l’Elisava, la prestigiosa escola de Barcelona. Ja té un bagatge, una trajectòria. Ha viscut la professió amb la tensió entre l’art i el comerç que li és pròpia: el grafista va i ve contínuament entre l’art i l’artesania.

Com se sap, el turbocapitalisme en què vivim premia determinades línies de treball. Per al grafista amb sensibilitat artística la lluita, perquè no és exagerat parlar de lluita, és mantenir viva l’ànima creativa.

L’Andrea ha treballat molt i ha fet moltes coses. Les té endreçades al seu Instragram. Però sobretot té plans. De moment es consolida a Praga i en l’experiència de treballar en un entorn multiculti de grafisme corporatiu.

La població flotant d’una metròpoli global

Praga és una metròpoli global. No està en la lliga de Londres i París ni les ciutats nòrdiques, on el disseny és cultura des de fa tants anys. Però la capital txeca atreu contínuament gent jove i formada, de tot Europa i més enllà. Hi ha demanda de treball en disseny i en més sectors. Ofereix sous, entorns de treball, qualitat de vida.   

Com és la gent jove que arriba, com viu, com s’organitza? Si arribar a una ciutat estrangera ja comporta no conèixer ningú, arribar i anar al confinament encara ho va fer més dramàtic. Ara però la cosa ja ha millorat. L’Andrea diu haver descobert que molta gent estava igual: la globalització els crea i les xarxes els reuneixen.

En un entorn de població flotant, inestable, amb gent que és estrangera com tu, que hi és fins que deixa de ser-hi, l’actitud sembla que ha de ser oberta, empàtica i pràctica alhora, orientada a l’oci, a l’hedonisme. Parlar anglès és el normal.

Gent jove i formada com l’Andrea ara mateix viuen així, entre països i ciutats, treballant, aprenent, coneixent gent de tot el món, acostumant-se a aquest estat inestable, de canvi permanent, d’expectatives obertes. Demana sobretot maduresa i coratge, i mentrestant la conversa pública catalana bàsicament els ignora.