Paisatge a l’ombra, o la memòria i la dignitat de la gent

Krajina ve stínu (moviezone.cz)

A Krajina ve stínu (Paisatge a l’ombra) en un moment donat un personatge, un pagès, en un llogarret pobre de la frontera entre Txèquia i Àustria, li diu a la dona “portem tres Estats i sempre estem en la misèria”. Està parlant de l’Imperi d’Àustria-Hongria, dissolt el 1918, per donar pas a la Txecoslovàquia independent, abolida pel nazis el 1938, en el moment de l’acció, quan la població del llogarret està dividida sobre si s’ha d’incorporar o no al Reich d’Àustria i Alemanya.

Aquest interès per la dignitat i la humanitat de la gent petita i al marge, de la gent, parafrasejant cert poeta, que ve d’un silenci antic i molt llarg, des dels fons dels segles, pels pobles i les ciutats comarcals txeques, és recurrent en les pel·lícules de Bohdan Sláma (Opava, 1967), un dels millors i més importants cineastes txecs en actiu. El 2005 va guanyar la Concha de Oro a Sant Sebastià per Štěstí (Felicitat).

A Krajina ve stínu, la novena pel·lícula que ha dirigit Sláma, retorna a aquest interès, a la sort de la gent normal, en un llogarret pobre de la frontera txecoaustriaca, entre 1938 i 1952. La pel·lícula és d’una factura artística i tècnica impecable, amb un blanc i negre adequat al periode històric, amb plans seqüència, com reforçant el caràcter coral. Hi ha molts personatges concrets ben dibuixats, però el protagonisme és de tot el col·lectiu.

La pel·lícula comença amb la convivència més o menys feliç de gent de nació txeca i alemanya, més jueus. Hi ha una parella mixta d’alemany i txeca, de jueva i txec. Els idiomes conviuen de forma natural. La gent balla swing (és 1938), i el marit de família germanòfona regala a la seva dona txeca una màquina de cosir. Són gent pobra, que aprecia els seus escassos bens materials, que treballa molt durament al camp.

Com en totes les pel·lícules de l’època l’espectador anticipa que tot acaba malament, però igualment és arrossegat més de dues hores, perquè la narració té una qualitat hipnòtica, gent que viu junta de tota la vida, veïns que ho saben tot els uns dels altres, acaben matant-se i robant-se entre ells. Hi ha talls entre episodis separats en el temps, fins a 1952, en un exercici virtuós de l’el·lipsi, amb personatges que envelleixen i moren i nens que es van fent grans.

L’evolució moral que fan alguns personatges és del més potent. Per exemple hi ha un personatge que planta cara al nazisme i sobreviu el camp de concentració. Comença per tant despertant admiració i compassió, fins que els fets el converteixen un monstre venjatiu. La pel·lícula mostra bé com la ideologia i la veritat oficial poden acabar sent un refugi per a psicòpates, assassins, violadors i lladres.

Krajina ve stínu és d’una enorme bellesa tràgica i commovedora, i és valenta, perquè aborda un dels temes més desagraïts i incòmodes de la història txeca recent: la neteja ètnica de la població de nació alemanya després de la Segona Guerra Mundial, la manera com els van robar les cases i les terres, van patir atrocitats, els van obligar a marxar. En resum: una gran pel·lícula, admirable en el fons i en la forma.