La sociòloga i antropòloga txeca Tereza Stöckelová unia les dues crisis en una una entrevista recent (en txec). L’entrevistador començava notant que es parla de clima des dels anys setanta, si bé d’uns anys ençà és amb més urgència.
Stöckelová veu tres motius darrere aquesta evolució: primer un increment massiu del volum de coneixement, avui se sap molt més de la complexitat sistèmica de la Terra i de la posició de la humanitat com una part d’un tot, en el qual és capaç d’influir.
En segon lloc per tot el món hi ha a nivell local indicis relacionables amb el canvi climàtic. A Txèquia els hiverns són més suaus que fa només deu o quinze anys, i també fa anys que hi ha una sequera que fa baixar els aqüífers.
En tercer lloc, a nivell global hi ha cada cop hi ha més subjectes al mercat que tenen a veure amb noves tecnologies d’energia i mobilitat, les quals fan veure com més reals solucions alternatives.
Una superació de la dicotomia públic/privat?
La crisi del virus fa pensar en la sostenibilitat de la vida diària i en el canvi obligat de la nostra manera de viure. En aquest sentit el virus ha demostrat que la societat espera una infrastructura pública forta. La idea establerta que el sector privat crea riquesa i el públic el distribueix de cop no té sentit (diu «nesmysl»).
Stöckelová cita un altre autor, Bruno Latour, que defensa parlar més de «col·lectiu» o «col·lectivitat» que no pas de «societat». En qualsevol assumpte, per exemple l’agricultura sostenible, hi ha diversos grups i subjectes que es relacionen i s’han de tenir en compte.
L’ètica de la ciència i la transversalitat obligada
L’entrevista és més extensa del que podem recollir aquí, però l’interessant és que fa èmfasi en una transversalitat obligada: avisa contra el culte ingenu al científic. Demana al científic que pensi en les repercussions socials i polítiques de la seva feina.
En aquest sentit sosté que la ciència del clima li sembla un bon model de com ha de ser la ciència que ha de construir un futur que la gent pugui entendre i assumir. Per necessitat ha de ser multidisciplinària i compromesa amb comunitats locals, empreses i fins i tot artistes. El científic sol i aïllat al laboratori no convencerà la humanitat.