De pandèmies, pantalles i llibres

Els llibres comentats ens aquest article amb aguantallibres fets amb impressora 3D.

Els lectors ens envien textos sobre les seves lectures. A Praga la Shakespeare and Sons és del tot digital i anglòfona, però us troben qualsevol llibre. The Globe té un restaurant adjunt i activitats socials en anglès, com club de lectura i lectura de contes, ara tot tancat fins a nou avís. Aquest article comenta quatre llibres que interessaran sobretot, però no solament, els qui teniu criatures i us sentiu sols davant del perill, entre elles i les pantalles.

I a sobre fa fred. Estarem més hores tancats i els que tenim el goig de tenir jovenalla per casa podria ser que ens preguntéssim quantes hores és saludable que els fills i nosaltres mateixos passem davant de les pantalles.

Aquest interrogant es presta a respostes ràpides i absolutes, tot i que molts haurem deixat estratègicament els cunyats fora de la bombolla sanitària de la Covid-19. Aquí veurem algunes respostes en llibres que podeu trobar a les llibreries de Praga, a càrrec d’un doctor en neurociència [1], una filòsofa i doctora en psicologia [2], una doctora en matemàtiques [3] i una psicòloga forense especialitzada en el món digital [4].

Cretinisme digital
Si teniu pressa aneu a les conclusions del primer llibre. Michel Desmurget us desglossarà per edats quants minuts diaris està demostrat que no tenen efecte quantitatiu en el rendiment escolar i el desenvolupament cognitiu.

Si aneu directament al final del llibre us perdreu una sistemàtica argumentació científica i quantitativa, comparant punts de vista oposats i desxifrant el pes de cada bàndol, una paraula que defineix bé l’enfrontament entre entusiastes i conservadors.

Si hi ha tants estudis científics definint amb precisió quirúrgica franges d’edats i rerefons econòmics, per què les hores de lleure que decidim passar a través d’una pantalla creixen de forma exponencial?

Desmurget ens presenta un paral·lelisme entre pantalles i begudes ensucrades, tabac, i alcohol. Com s’estan seguint models polítics, econòmics i publicitaris un cop més, i amb un èxit sense precedents.

Penseu en el tabac fa vint anys anys i avui. Com pot ser que una cosa tòxica com el tabac, dirigida comercialment sense escrúpols sanitaris ni psicòlogics, ens atrapés a molts?

Matemàtica i vigilància digital
Segons Shoshana Zuboff [2], les pantalles tenen darrere un exèrcit de professionals amb un objectiu empresarial: que passis més i més hores enganxat fins que resulti matemàticament calculable el que voldràs comprar demà.

Els gegants digitals ja no són un cercador o una xarxa social, no és aquest el model de negoci. Els diners els fan apostant amb els distribuïdors quants anuncis clicaràs i quants diners et gastaràs. Els inversors volen diners i els diners els fan sabent quan i on compraràs.

Cathy O’Neil detalla [3] amb més matemàtiques, però encara amb un nivell pedagògic elevat, alguns dels algoritmes més comuns, i els seus desgavells més comuns, que ningú no fa res per reparar, mentre tal i com estan donin diners.

Ho il·lustra amb casos de l’àmbit públic i privat. Les grans decisions sobre qui rebrà subvencions o beques, o qui serà contractat per una empresa, són delegades a caixes negres algorítmiques, sense possibilitat d’apel·lació. “Ho sentim, l’algoritme diu que vostè no és apte per a aquesta feina. Continuï buscant”.

Per molt que proclamem la igualtat d’oportunitats, acadèmics i activistes han desemmascarat gravíssims biaixos en alguns algoritmes que es fan servir de forma rutinària per departaments de recursos humans i serveis de policia. En algunes ciutats del Estats Units ja decideixen segons una caixa negra per quins barris patrullaran cada dia.

Criminalitat digital
Fins aquí alguns potser penseu que tota aquesta literatura és alarmista i que sense mòbil no podem viure. Mary Aiken [4] ens mostra com això ja no va només els gegants informàtics volent influir les pròximes sabates que ens comprarem o a qui votarem.

Les mateixes estrategies delicades ja es fan servir de forma sistemàtica en el món criminal per captivar l’atenció dels més joves. Documenta un augment exponencial de tots els crims de caire sexual que, en el món actual, deixen ferides eternes: un cop la foto del teu fill despullat circula, circularà per sempre més.

Aiken, que coopera amb policies de tot el món, desgrana recomanacions a l’hora d’introduir l’ús de la tecnologia als més joves. Amb les hores que els fills passen davant les pantalles creixent sense parar, i amb la curiositat innata dels més joves pels espais que els adults protegeixen, internet esdeve “la porta gran” per comprar drogues, productes robats, ser víctimes d’estafes en jocs online, o temptats per vendre les fotos de companys i companyes de classe, a canvi de 10 punts més en un joc en línia. Llegiu bé els gràfics perquè tot això creix de forma exponencial.

L’educació és la resposta
Ja heu viscut amb la pandèmia la severitat de les exponencials. Ara ens toca pensar si duplicar o triplicar les hores de pantalla dels més joves és un risc que volem assumir. Podem viure amb menys mòbil? O sense mòbil? O com podem educar (o limitar) l’ús de les tecnologies?

Saben els vostres fills què signifiquen les opcions de privacitat de les xarxes que utilitzen? Bé, segurament ho saben més que els pares. Però estaria be discutir-ho plegats. En pròxims articles n’anirem parlant.

Us deixo un exercici. Amb el boom de l’educació en línia, us faig una pregunta: quanta informació podeu extreure de qualsevol altre nen a través dels forats en les plataformes que us han estat donades. Premi per qui en tregui una adreça postal. Doble premi si és d’un curs que no és el del vostre fill.

No sé vosaltres, però en el meu cas ja es va colar una persona no desitjable en un xat de l’hora del pati digital. No era, presumptament, una errada de la plataforma. Va ser un altre nen, possiblement, que ho va facilitar, potser a canvi de 20 gold bricks. Educació, educació, educació.

Referències
[1] Michel Desmurget, La Fábrica de Cretinos Digitales.
[2] Shoshana Zuboff, The age of surveillance capitalism.
[3] Cathy O’Neil, Weapons of math destruction.
[4] Mary Aiken, The cyber effect.
__

Article elaborat amb aportacions d’un lector.