Cinema txec després de 1989 (2)
Després de 1989 l’Estat txecoslovac democràtic i capitalista va deixar de finançar el cinema. El sector va entrar en xoc. En una època convulsa, el cineasta Jan Svěrák va poder fer amb Akumulátor 1 la pel·lícula txeca més cara fins al moment, sobretot per una acumulació mai no vista de decorats i efectes.
El 2018 es va reeditar i es va tornar a presentar al festival de Karlovy Vary. La crítica va tornar a veure fins a quin punt la història s’avançava al seu temps, quan advertia de com els mons paral·lels imaginaris podien suplantar la realitat. Per l’any en què es va fer va sobrevalorar la televisió i subestimar Internet com la realitat paral·lela, però el diagnòstic ha demostrat ser correcte.
L’argument gira al voltant de la peripècia d’un antiheroi, Olda, que és agrimensor, un ofici en principi poc sexi. La vida, en general, li costa, i té els coneguts problemes de tants homes contemporanis de relació amb la humanitat en general i les dones en particular. La vida el va arraconant cap a l’actitud escapista de veure cada cop més la televisió, i cada cop més es va sentint més cansat.
Akumulátor 1 (que malgrat el número no va tenir més seqüeles) va ser la segona col·laboració de Jan Svěrák, el golden boy de la cinematografia txeca de la seva generació, amb el seu pare Zdeněk, que li va escriure el guió.
Svěrák pare és tota una institució de la cultura txeca, molt popular i respectat i estimat, escriptor, dramaturg, guionista i actor, artífex d’una sèrie de comèdies dels anys setanta on, sota el costumisme, es deixava veure l’absurditat del règim del moment. Zdeněk Svěrák va ser també un figura clau del teatre Jára Cimrman, un altre fenomen molt important de la cultura txeca contemporània.
Akumulátor 1 té un missatge de crítica social. L’agrimensor Olda i el terapeuta Fišárek arribaran a la conclusió que l’aparell, el televisor en si mateix, li va robant al pacient l’energia vital, i el va abduint cap a una realitat paral·lela. És una advertència contra l’escapisme, i per tant té implícita una crida a prendre control de la pròpia vida. Si funciona mínimament i es manté fresca és perquè està servida amb un humor amable, que es convertiria en tota una manera de fer cinema que es va repetir en més pel·lícules, ja n’anirem parlant.