Els dinars del club*samfaina (8)
El club*samfaina, el braç orgullosament gastroesnob del Casal Catalanotxec, ha celebrat el dinar de maig amb la menja icònica, una S*A*M* F*A*I*N*A feta el dia abans. Una autèntica samfaina SLOW FOOD en cassola de terrissa, dues o tres hores (el cuiner diu que no se’n recorda i que és igual). No podem estar segurs de l’origen del tomàquet, l’albergínia i la ceba, el pebrot segurament ve de la indústria horfofrutícula holandesa que arriba a la gran distribució alimentària a Praga. L’oli? De Jaén, de El Olivar, el porta un català de Praga, ja n’hem parlat: si viviu a Praga i li’n compreu viureu millor.
Després ha vingut el risotto de remolatxa, que ja coneixem, però enriquit amb espàrrecs verds i pèsols, que és primavera. Els espàrrecs eren italians, però ens consta que se’n fan a Mělník, i la humil i injustament menystinguda remolatxa és sempre local. Els pèsols ves a saber, però han decebut, n’han sortit molts d’esquifits i raquítics. Aquesta vegada, seguint la bona nova de la cuina popular i d’aprofitament, hem fet una sopa bullint, trinxant i colant les tavelles dels pèsols: en parla the one and only Maria Nicolau, la cuinera del moment a Catalunya, excel·lent professional i millor persona.
El resultat no ha convençut, però. Les tavelles dels pèsols fan un brou d’un bonic color verd, que té gust, però cal alguna textura: crostonets? cuscús magreb? (és el més gruixut: semblen perletes). Patates bullides, llegums? Perquè el fet és que al club*samfaina seguim la deriva llunàtica i llatina d’estar menjant una cosa i parlant d’una altra menja, d’una altra recepta, de les infinites possibilitats.
El plat de tall ha estat pollastre local rostit amb llimona i bulb de fonoll i un raig d’oli. La recepta ve de la mediterrània magribina i semítica que tant ens agrada.
De postres hem fet maduixes txeques amb gelat casolà de vainilla que ens hem trobat al congelador de l’amfitrió. Ara entre maig i junt les maduixes txeques estan absolutament al seu punt. En aquesta revista ja es va parlar dels camps de maduixes que pots anar a collir.
Espàrrecs, maduixes i tomàquets a la primavera centreuropea? Doncs sí: entre hivernacles i canvi climàtic, l’oferta local no para de millorar: algú ha dit que s’estan fent uns tomàquets deliciosos a Txèquia, més grans que el cirerol però més petits que el tomàquet típic.
Després el cafè, etc. El vi: un comensal ha portat cava català perquè és el seu sant, o sigui que una perfecta welcome drink. A continuació vi blanc fresc de Baviera i negre de Castella Lleó.
Al club*samfaina som gent de principis: primer, es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. Segon: el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Tercer: l’ingredient que més val és intangible, és trobar-se i parlar, preguntar-se ei, com va, i passar una bona estona.
___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de maig.