Els dinars del club*samfaina (8)
El club*samfaina, el braç orgullosament gastroesnob del Casal Catalanotxec, ha celebrat el dinar de maig amb la menja icònica, una S*A*M* F*A*I*N*A feta el dia abans. Una autèntica samfaina SLOW FOOD en cassola de terrissa, dues o tres hores (el cuiner diu que no se’n recorda i que és igual). No podem estar segurs de l’origen del tomàquet, l’albergínia i la ceba, el pebrot segurament ve de la indústria horfofrutícula holandesa que arriba a la gran distribució alimentària a Praga. L’oli? De Jaén, de El Olivar, el porta un català de Praga, ja n’hem parlat: si viviu a Praga i li’n compreu viureu millor.
Després ha vingut el risotto de remolatxa, que ja coneixem, però enriquit amb espàrrecs verds i pèsols, que és primavera. Els espàrrecs eren italians, però ens consta que se’n fan a Mělník, i la humil i injustament menystinguda remolatxa és sempre local. Els pèsols ves a saber, però han decebut, n’han sortit molts d’esquifits i raquítics. Aquesta vegada, seguint la bona nova de la cuina popular i d’aprofitament, hem fet una sopa bullint, trinxant i colant les tavelles dels pèsols: en parla the one and only Maria Nicolau, la cuinera del moment a Catalunya, excel·lent professional i millor persona.
El resultat no ha convençut, però. Les tavelles dels pèsols fan un brou d’un bonic color verd, que té gust, però cal alguna textura: crostonets? cuscús magreb? (és el més gruixut: semblen perletes). Patates bullides, llegums? Perquè el fet és que al club*samfaina seguim la deriva llunàtica i llatina d’estar menjant una cosa i parlant d’una altra menja, d’una altra recepta, de les infinites possibilitats.
El plat de tall ha estat pollastre local rostit amb llimona i bulb de fonoll i un raig d’oli. La recepta ve de la mediterrània magribina i semítica que tant ens agrada.
De postres hem fet maduixes txeques amb gelat casolà de vainilla que ens hem trobat al congelador de l’amfitrió. Ara entre maig i junt les maduixes txeques estan absolutament al seu punt. En aquesta revista ja es va parlar dels camps de maduixes que pots anar a collir.
Espàrrecs, maduixes i tomàquets a la primavera centreuropea? Doncs sí: entre hivernacles i canvi climàtic, l’oferta local no para de millorar: algú ha dit que s’estan fent uns tomàquets deliciosos a Txèquia, més grans que el cirerol però més petits que el tomàquet típic.
Després el cafè, etc. El vi: un comensal ha portat cava català perquè és el seu sant, o sigui que una perfecta welcome drink. A continuació vi blanc fresc de Baviera i negre de Castella Lleó.
Al club*samfaina som gent de principis: primer, es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. Segon: el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Tercer: l’ingredient que més val és intangible, és trobar-se i parlar, preguntar-se ei, com va, i passar una bona estona.
___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de maig.
Com sempre un plaer. Bona gastronomia, bona conversa i millor gent. Al juny potser no seré a Praga, però al juliol sí i espero que ens retrobem. Gràcies!