Rutes per Praga (1). De la Casa Municipal a la plaça de la Ciutat Vella
Iniciem una sèrie d’informació i servei al turista o el resident recent, per ajudar a anar descobrint Praga. El material està preparat amb intel·ligència artificial, limitada a una funció molt auxiliar i concreta: suggereix llocs importants i dona dades que estructuren mínimament el text.
______
La Casa Municipal (Obecní dům) és un edifici esplèndid, concebut i construït amb grandesa pel propi ajuntament de Praga de l’època. La idea era dotar la ciutat d’un palau de la música, el ball i la cultura. Per fer lloc es va enderrocar tot un palau reial que ja hi era des de la baixa edat mitjana, i entre 1905 i 1912 es va construir el que ara es pot veure. La direcció i la supervisió del projecte la van fer els arquitectes Antonín Balšánek i Osvald Polívka, però tot el millor del talent artístic de l’època hi va participar.
Per exemple, el gran mosaic de la façana és una al·legoria de Praga. Tot el programa icònic representa una culminació del renaixement cultural txec que venia del segle XIX. Només sis anys després de la inauguració s’hi va proclamar la independència de Txecoslovàquia, el 1918, a la Sala Smetana.
El nom ve de Bedřich Smetana (1824-1884), considerat el pare de la música txeca contemporània, el compositor de la renaixença cultural. La peça «La meva pàtria» (Má Vlast) és interpretada ritualment cada 12 de maig, l’aniversari del naixement del compositor, i assenyala el començament del festival de música clàssica Primavera de Praga (Pražské Járo), això des de 1946. El festival és un dels més prestigiosos del circuit. La sala va ser una fita de l’enginyeria i encara avui està entre els millors auditoris de la ciutat, amb 1250 seients i una acústica excel·lent. És la seu de l’Orquestra Simfònica de Praga (FOK).
A la Casa Municipal també hi ha altres sales menors dedicades a exposicions i actes socials, com la Sala Palacký, i a la planta baixa hi ha una restaurant francès. La decoració exuberant de tot és pròpia de l’art nouveau, que va ser un estil total, en el sentit que fins al detall més insignificant està pensat, dibuixat i fet pensant en el projecte. Només cal tenir present el Palau de la Música Catalana de Barcelona, que es comença a construir exactament el mateix any.
Durant la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi l’edifici va servir, entre altres coses, com un dormitori de soldats alemanys. Després de la guerra recupera la funció original per poc temps, fins al cop comunista de1948. A partir d’aquí l’edifici va caient en una degradació lenta.
El 1989 la història torna a entrar per la porta. La Casa Municipal és el lloc on fan la primera reunió el govern comunista i l’oposició democràtica, encapçalada per Václav Havel. A mitjans dels noranta, com en un símbol dels nous temps, l’edifici passa per una renovació llarga i exhaustiva que li dona l’aspecte actual.
A l’esquerra de la Casa Municipal hi ha la Torre de la Pólvora (Prašná brána), és una de les portes històriques de la ciutat. Té l’aire disneià que l’hi va donar Josef Mocker, l’arquitecte que la va restaurar entre 1876 i 1886, tal com en aquell moment s’imaginaven el gòtic. L’original és de mitjans del segle XIV i el nom denota de què la feien servir. Era part del sistema de les antigues muralles. Hi podeu pujar i admirar les vistes, però tampoc cal, hi ha moltes més torres.
Passada la Torre de la Pólvora sou al Carrer Celetná. Acostuma a estar ple, quasi colonitzat del tot pel turisme. El traçat està documentat al segle XI, per tant fa mil anys que és un eix de la vida urbana. A mà esquerra hi ha edificis històrics de la Universitat Carolina. Hi ha una llibreria universitària amb una rica secció de llibre general en anglès. Hi ha un lectorat de català, al servei dels estudiants de llengües romàniques i obert al públic general.
Si el Carrer Celetná acostuma a estar ple com un ou, a l’altre costat de les cases hi el Mercat de la Fruita (Ovocní Trh), i tot i ser allí mateix acostuma a estar buit. El nom denota de nou la funció original. L’edifici que hi ha el fons, que recorda una enorme mona de Pasqua rococó, és el Teatre dels Estats (Stavovské Divadlo). És famós per ser el lloc de l’estrena mundial del Don Giovanni de Mozart, i surt a la pel·lícula de Miloš Forman sobre el compositor. Anar-hi permet posar-se en el lloc de l’espectador de l’època.
El carrer Celetná dona a la plaça de la Ciutat Vella (Staroměstské náměstí). També hi arribeu del Teatre dels Estats, tombant a l’esquerra mirant la façana. La plaça de la Ciutat Vella és un lloc amb més història del que es pot assimilar. Cada edifici a la vista té nom i podria tenir una tesi doctoral, si no la té ja. En general hi ha soterranis romànics, enteixinats gòtics i renaixentistes, façanes barroques. El caràcter especial del lloc ve de mil anys de creixement lent i orgànic.
Venint del carrer Celetná a mà dreta teniu la primera dominant, que és l’església de la Mare de Déu davant Týn (Kostel Matky Boží před Týnem). Les torres fan 80 metres i una és més gruixuda pel principi masculí, l’altra més esvelta pel principi femení. És un costum de l’època. L’entrada s’ha de buscar, és darrere de les dues cases barroques que hi ha davant de la façana.
L’església la comencen a mitjans del segle XIV, sobre un temple romànic previ. Hi treballen tant Matyáš d’Arras com Petr Parléř, que també intervenen a la catedral de Sant Vít, al Castell. Quan les guerres de religió les forces del protestantisme local prenen el control, però quan l’Imperi i el catolicisme guanyen el temple torna a l’església catòlica el 1620, i davant s’hi construeix una columna d’homenatge a la mare de Déu.
Dins de l’església, el primer que crida l’atenció és la nau principal, un espai monumental de gran altura i amplitud, amb arcs agullats que apunten cap al cel. La nau està flanquejada per capelles laterals que acullen nombroses obres d’art.
L’altar principal, construït al segle XVII, és una obra mestra del barroc txec. Creat pel pintor Karel Škréta, mostra una imatge de la Mare de Déu que es considera una de les joies de l’art gòtic. Un altre element destacat de l’interior de l’Església de la Mare de Déu davant Týn és l’orgue. Fabricat al segle XVII, és un dels més importants de la ciutat.
L’interior té també un ric patrimoni de vitralls, que mostren escenes bíbliques i sants, aporten una gran quantitat de llum i color. La majoria daten del segle XIX.
Noteu que si l’església es diu “davant” Týn és perquè darrere hi ha Týn. Què és Týn? Avui és un recinte turístic amb botigues i restaurants i boniques arcades renaixentistes. En origen era un recinte tancat i protegit pel rei, per donar seguretat als mercaders (a canvi de pagar impostos trinco trinco). La paraula “týn” ve del celta i és la mateixa arrel que dona en anglès “town”.
Tornem a la plaça. Seguint des de l’església de Týn, veureu la Casa de la Campana de Pedra (Dům U Kamenného zvonu). Construïda al segle XIII, és un exemple de casa patrícia. La tradició txeca de conservació del patrimoni opta per deixar a la vista elements, a fi i efecte d’il·lustrar el públic. En aquest cas és una casa sencera, i es pot assumir que a l’època totes les cases de la plaça tenien el mateix aspecte. Avui és un centre d’exposicions d’art contemporani gestionat per l’ajuntament.
Just al costat de la Casa dela Campana de Pedra hi ha el Palau Kinský, que “entra” dins la plaça, les façanes no estan alineades, cosa que és una resta de l’urbanisme medieval. L’aspecte actual és del segle XVIII, i el nom és d’una de les principals famílies propietàries. Avui és un seu d’exposicions temporals de la Galeria Nacional a Praga. La llibreria de la planta baixa és un dels llocs on va tenir botiga el pare de Franz Kafka, que vivia a l’altre costat de la plaça.
avui és un equipament municipal on es fan exposicions d’art
Al mig de la plaça hi ha unes figures humanes i una columna amb la Mare de Déu. És tot un diàleg de religions i identitats. La columna de 17 metres hi va ser primer. La van erigir al 1650 per celebrar la fi de la Guerra dels Trenta Anys i l’expulsió dels suecs invasors i heretges. Les figures humanes són molt posteriors, de 1915. És un monument a Jan Hus, una reformador de l’església al segle XV i una figura clau en la cultura txeca. Va traduir la Bíblia del llatí a la llengua vernacla cent anys abans que Luter, i va escriure el txec d’una manera que en alguns elements s’ha conservat fins avui. El monument és obra de Ladislav Šaloun, i es va pagar per subscripció pública. En el fons commemora el cinquè centenari de la mort del mestre Hus a la foguera, per heretge. El context és la Primera Guerra Mundial, en la recta final de nacionalisme txec cap a la independència, que arriba només tres anys després. El 1918 Àustria perd, es produeix un buit de poder i una de les primeres coses que fan els patriotes txecs és tirar a terra la columna mariana, símbol de l’odiat catolicisme oficial, de l’Estat austríac. La columna torna a la plaça el 2020 gràcies a l’acció de grups militants molt persistents, en el que és una de les societats més secularitzades del món.
L’alta gran atracció de la plaça és el Rellotge Astronòmic. Segons les cròniques hi ha hagut un rellotge des del segle XV. El que queda del rellotge original no costa gaire de suposar. Quan les masses eren analfabetes la imatge apel·lava, impressionava i instruïa. Els ninots que desfilen avui són els apòstols. Els ninots animats són personatges de la imatgeria barroca: la mort que recorda al ric que tot és vanitat i tot passa, etc. Les dues esferes tenen significats relacionats amb l’astrologia i el cicle de les estacions i els treballs agrícoles.
L’edifici que hi ha darrere del rellotge és l’antic Ajuntament de la Ciutat Vella. Hi una altra de les torres visitables, més una sèrie d’antigues cases una al costat de l’altra, adquirides gradualment i connectades. Avui és una dependència municipal per a usos de representació, per exemple s’hi casen parelles pel civil. A la planta baixa hi ha espai per a exposicions.
Al cantó nord, darrere del rellotge, veureu l’arrencada d’uns arcs, com restes arqueològiques consolidades i integrades en l’edifici restaurat. On ara hi ha un parc insuls amb bancs hi havia una ala sencera de l’antic ajuntament que va desaparèixer el 1945, quan la revolta de la Praga ocupada contra els nazis. Hi va haver concursos per reconstruir l’ala incendiada, amb projectes del tot horribles que per sort no van prosperar.
Allí mateix hi ha creus a terra: és el lloc on es va executar 27 persones de la noblesa txeca després el 1621. Quan hi va haver la pandèmia el públic va fer creus amb guix en homenatge als seus morts, amb el nom escrit, i amb espelmes. Els txecs són molt donats, de tant en tant, a aquestes efusions emocionals col·lectives.
Al petit parc que hi ha on hi havia l’ala perduda de l’antic ajuntament venen tot de coses inútils per als turistes o pernil de Praga rostit a la llenya a un preu exorbitant, pensat per enganyar turistes. De fet el turista o visitant farà molt bé de no menjar ni beure a la plaça de la Ciutat Vella.