El calendari txec: amb la tardor arriben les festes de la matança del porc

Si hi hagués un curs avançat de txequitud un capítol imprescindible seria anar a les festes de la matança del porc en aquesta època de l’any, al començament de la tardor.

Hi ha hagut la matança del porc, hi ha menjar abundant. Se serveix el farcit del jelito i de la jitrnice: la carn bullida fosca, amb sang, i la blanca, que després farcirà la (diguem-ne) botifarra blanca i negra; la carn bullida o rostida amb salsa picant, o torrades amb llard i diversos embotits més assecats i curats, de manera semblant a la llonganissa.

S’acompanya de pa, col tallada fina i bullida amb comí, cogombrets, ceba crua tallada fina, mostassa i rave rallat. Hi ha una sopa que està feta amb carn trinxada i sang i unes boles d’hidrats de carboni, que es diu «prdelačka». La paraula ve de «prdel», que vol dir cul en txec col·loquial. No hem sabut trobara la connexió.

Cadascú menja el que li ve de gust, sense cap noció de primer, segon, postres, etc. Que tot va avall amb cervesa no cal dir-ho. Es consumeix o bé dret, «na stojáka» («stát» vol dir estar dret, dempeus), posant els plats i repenjant-se en taules altes i llargues, o bé asseguts en taules més baixes però igualment llargues. La idea és encabir grups extensos sense cap cerimònia, de famílies i amics, de gent que se saluda i es reconeix.

Sempre, o quasi sempre, apareix un senyor amb sobrepès que es posa a cantar aires folklòrics mentre toca l’acordió o algun instrument. Comença amb variacions del ritme binari de la polca. Us venen ganes de posar els braços com anses de gerra, les mans a la cintura i fer passets.

La potència sonora de l’acordió i la veu del senyor són molestes i invasives per a l’observador al·lòcton, però ha de callar, perquè veu que els autòctons estan encantats. Sempre hi ha algú que reconeix les cançons i les canta, acompanyant el pesat de l’acordió.

Després del folklore venen cançons com «Lady Karneval» de Karel Gott i «Slavici z Madridu» de Waldemar Matuška. Tots dos van ser cantants popularíssims del anys seixanta. Són sempre èxits que la gent se sap de memòria, que són al cinema, en pel·lícules musicals clàssiques, o en programes de televisió.

Una altra cançó clàssica del repertori del pesat de l’acordió ha estat «Báječná ženská», de Michal Tučný, el rei de country txec, que va triomfar entre els vuitanta i els noranta. Vol dir «Dona fantàstica», i té una tornada que TOTA la població txeca coneix, és pràcticament un himne: «Když si báječnou ženskou vezme báječnej chlap, / tak mají báječnej život plnej báječnejch dní bez útrap». Això vol dir «Quan una dona fantàstica es casa amb un home fantàstic / tenen una vida fantàstica, plena de dies sense patir». És una idealització de l’amor heterosexual, perfectament comprensible en un dels països amb més índex de divorcis del món. És igual: precisament per això la gent la canta amb entusiasme, i la trobareu a tots els karaokes.


La nació menja, beu i canta
Després de passar per una festa txeca de la matança del porc és inevitable pensar que la nació menja beu i canta unida es reconeix com a tal. És una cosa diguem-ne tribal, i és igual que el costat tinguis un conductor d’ambulàncies, un cuiner o un arquitecte: tots mengen porc, beuen cervesa i canten les cançons de tota la vida, acompanyant el pesat de l’acordió.

És un ritual gastronòmic i folklòric, amb una connexió amb un món rural ancestral. Curiosament, ens trobem en un dels districtes que en teoria és dels més cars i refinats de Praga. No gaire lluny hi ha la Vil·la Muller, una perla mundial de l’arquitectura funcionalista, construïda per l’alta i refinada burgesia de la ciutat d’entreguerres.

La celebració es fa en un pati interior. Els edificis que delimiten aquest pati, on mengem porc i escoltem el pesat de l’acordió, són baixos, d’un pis, i tot el conjunt té un aire de poblet: no hi ha animals estabulats i no se sacrifiquen a la ciutat, però són dependències on elaboren els propis embotits, i on hi ha espais accessibles des del carrer que són la botiga.

El periodista gastronòmic nord-americà Michal Pollan va dir, en el seu llibre imprescindible Food Rules, que la mare de totes les regles és «eat food, not too much and mostly plants».

Per «food» volia dir menjar real, ingredients que entenguessin les vostres iaies, és a dir, tot el contrari dels processats i els ultraprocessats. Aquesta regla l’hem complert. «Not too much» vol dir senzillament que atipar-se no és bo, sobretot a partir d’una certa edat. Això depèn de cadascú. Finament, «mostly plants» és una forma elegantíssima de dir que la carn ha de ser la minoria dels grams que ingeriu. Això en aquestes ocasions s’ignora.

El poble txec és carnívor d’una forma feliç i desacomplexada. Potser mengen massa carn, segur que molts es pensen que si no hi ha carn cada dia falta alguna cosa: però això no vol dir que no sigui molt recomanable seguir la seva cultura de la carn i conèixer les seves carnisseries amb producte local. Viure a Txèquia dona accés a una cultura de la carn que permet situar-se en un punt feliç entre menjar massa carn i el vegetarianisme i el veganisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *