Els dinars del club*samfaina (24)
La primera samfaina de l’any després de la pausa de Nadal ha transcorregut entre la placidesa del retrobament i l’agradable rutina de tenir algun punt de referència a la ciutat. Es comenten les últimes coses de la feina de cadascú, i sentint parlar l’expat català a Praga es constata una cosa que no per sabuda deixa de sorprendre: la quantitat de psicòpates tarats i degenerats que es poden trobar en els nivells alts dels organigrames a les multinacionals i les organitzacions governamentals.
A més de les dinàmiques de la feina, el segon gran centre d’interès és una mena de consultori fiscal i residencial, és a dir es parla molt d’impostos i de lloguers i de com es passen els propietaris de Praga, que estan desbocats. En general avui dia al món s’exalta la innovació i l’emprenedoria, però de fet el parasitisme rendista és de fet una de les activitats econòmiques més rellevants.
La conversa continua amb sociologia i antropologia pop, perquè els membres del club*samfaina tenen, per regla general, un interès sincer pel país i van amb els ulls oberts, intentant entendre on són. A partir d’aquí s’intercanvien experiències, històries i anècdotes. El patró es va repetint i en aquest cas la gràcia està en el repetició.
Quant al menú, avui ha anat tal com s’explica a continuació.
Sopa de cigrons, tomàquet i pa / VEGETARIÀ
Oli i ceba i bulb de fonoll, en làmines, una estona curta. Després pastanaga i branca d’api, en rodanxes, una estona curta.
Quan està tot tou, passata de tomàquet, una altra estona curta. Un quart de litre de vi blanc, una estona més. Compreu tomàquet en conserva sencer, el talleu a trossos, l’afegiu. Herbes: llorer, farigola, julivert, orenga. Tot ha de bullir en un litre de brou de verdura, una mitja hora.
Els últims minuts uns cigrons bullits. Xafeu-ne uns quants per espessir, però la majoria han de quedar sencers. Finalment crostons de pa, millor de massa mare, passats pel forn.
La sopa es condimenta amb una cullerada de pesto d’alfàbrega, que pot ser comprat o fet a casa: alfàbrega fresca, un toc d’all, avellanes, oli d’oliva i formatge gran Moravia o similars (o pecorino, o parmesà). Font: Ottolenghi.
Amanida d’escalivada, o escalivada amanida / VEGÀ
És un clàssic dels nostres dinars. Rostim al forn albergínia i pebrot al forn, hi afegim fulla i olives i en fem amanida, amb una vinagreta d’oli, suc de llimona, sal, pebre negre, herbes, orenga, whatever. És «amanida d’escalivada» però també podria ser «escalivada amanida».
Pollastre rostit a la catalana, amb prunes, orellanes i pinyons
El pollastre rostit a poc a poc, slow food, melós, és infinitament superior a la barbàrie de la barbacoa, a la carnota violentament i ràpidament mig cremada.
Es comença per fregir el pollastre, cuixes i fetge, en llard i oli d’oliva. S’hi afegeix un got de conyac marca nothifixis, perquè de vi ranci no en trobarem, i quan està fet es reserva.
Amb l’oli, el llard i els sucs del pollastre sofregim una base de ceba tallada ben fina i passata de tomàquet. Mentrestant es fa la picada amb un fetge i pa fregits, ametlles i avellanes.
Quan la ceba i el tomàquet ja estan retornem la carn i el fetge. S’hi afegeix brou de pollastre. No gaire brou, que no quedi bullit, només perquè vagi fent xup-xup.
Els últims minuts hi afegim les prunes seques i les orellanes, que hem tingut en remull, els pinyons i la picada.
Si tot això es pot fer el dia abans queda molt millor. (Font: corpus de la cuina catalana.)
Flam amb nabius
El flam és una fàcil fórmula de litre de llet vuit ous feta al forn al bany maria. Quan es treu de la safata el risc és que us quedi amb un aspecte de truita estranya i lletja, però en fi, és suau i lliga bé amb els nabius o qualsevol fruita de bosc.
Vins negres: Jumilla, Chianti, Primitivo Puglia. Aigua de l’aixeta de Praga. Cafè casolà de cafetera italiana tipus «Bialetti».
___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar de gener.