Hi heu passat infinites vegades si viviu a Praga, i el veureu segur si veniu de visita: és el casalot que té dos atlants a la porta al cor de la ciutat vella, al carrer Husova. És un palau barroc espectacular. És de l’ajuntament, el gestiona el museu d’història. Fa un any i mig que és obert al públic.
En un primer pis hi ha art exposat, però a la planta superior s’hi accedeix per una escalinata i s’entra en una successió de salons “de conte de fades”, restaurats i tornats a l’esplendor material amb excel·lència.
Karel Schwarzenberg venia de nen al palau a veure l’àvia
L’altre dia comentàvem aquí el traspàs de Karel Schwarzenberg, que va ser el primer cap de gabinet de Václav Havel, ministre d’Afers Exteriors i un candidat a la Presidència de la República que no va guanyar però va ser molt votat. Un home conegut, prou popular i ja desaparegut, però viu en la memòria de la majoria de la població del país.
Doncs bé, Schwarzenberg, nascut el 1937, explicava que de nen venia al palau a veure l’àvia que hi vivia, la senyora Eleonora Clam-Gallas. Aquesta connexió entre una persona coneguda i un monument com el palau és part de l’imaginari col·lectiu i problement funciona, en la societat txeca culta hi ha un gran consens transversal a l’hora de conservar i mantenir viu el patrimoni.
Així l’àvia de Schwarzenberg ja tenia a casa el ministeri d’Hisenda de la Primera República. Després l’Estat li va posar a casa direcció de Correus. A finals de la Segona Guerra Mundial l’arxiu muncipal va dipositar-hi materials, i gràcies a això es van salvar de l’incendi que va destruir l’arxiu principal, quan els fets de la revolta contra l’ocupant alemany, el maig de 1945.
Els anys cinquanta les sales a la segona planta del palau van ser la seu de l’arxiu municipal. L’edifici es va anar degradant per manca de manteniment. Entre 1981 i el 1994 es va reformar sense deixar de ser la seu de l’arxiu, amb els documents apilats a tot arreu, fins i tot a les escales.
Finalment, el 2013 l’arxiu va abandonar el palau per permetre una costosa reconstrucció general finançada per l’ajuntament de Praga. Avui el palau és propietat de l’ajuntament, que el fa servir per celebrar trobades socials i actes representatius. El en 2022 va confiar la gestió al museu municipal d’història.
Un palau de la noblesa dins de l’entramat urbà
El Palau es va construir entre 1713 i 1719. El comte Jan Václav Gallas va comprar diverses cases adjacents a al seva, es va fer construir el palau imponent i l’any que el va acabar es va morir, però la família va continuar. Posseir un edifici d’una escala desaforada a la ciutat, entre les cases burgeses, era tota una demostració de poder. També la localització, en la cruïlla de dos carrers principals, en un punt de sortida per arribar a través del Pont de Carles fins al Castell de Praga. Si la façana dona al carrer Husova és perquè la part que avui ocupa la plaça Mariánské náměstí estava edificada. El caràcter espectacular de la façana comptava amb prou espai al davant per poder-la contemplar, però que no s’ha conservat lliure.
Què va fer el comte constructor? Doncs cridar l’arquitecte de moda i més car de Viena. Johann Bernhard Fischer d’Erlach era el favorit de la cort. Havia començat fent classes d’arquitectura a l’hereu del tron i va constuir esglésies i palaus per Àustria i a Viena mateix. Va fer un projecte de palau fabulós , que si s’hagués construït a la capital imperial hauria rivalitzat amb Versalles.
El mateix val per l’escultor Matías Bernard Braun, l’autor dels atlants de l’entrada principal i la decoració escultòrica. Braun és l’escultor per excel·lència del barroc a Bohèmia, nascut al que avui és Àustria, va arribar a tenir el taller a Praga i també va ser conegut i contractat a tot l’imperi. Els frescos es van fer més tard. El pintor, Carlo Innocenzo Carlone, era fill d’una gran família de pintors, arquitectes i estucadors coneguts i contractats igualment a tot l’imperi austríac.
La família Gallas hi era quan es va fundar la Galeria Nacional d’avui
Matías de Gallas, l’avi del constructor del palau, procedia d’una família noble del Tirol del Sud. Durant la Guerra dels Trenta Anys va ser la mà dreta del general Albrecht de Wallenstein. Va estar implicat de forma indirecta en l’assassinat d’aquest, quan va caure en desgràcia davant de Ferran II. L’emperador, en senyal de premi per la la lleialtat, li va donar propietats de l’opositor que havia fet matar, escampades per tot Bohèmia, més una gran casa al nucli antic de Praga que va ser el punt de partida del palau.
La família Clam-Gallas va unir doncs la seva sort a la dels Habsburg. En un arbre genealògic frondós es destaca Christian Christoph, el net del constructor del palau, perquè va ser un dels fundadors del Museu Territorial de Bohèmia a Praga, que és l’antecedent del Museu Nacional, així com de le Galeria Nacional i el Conservatori de Música.
És a dir, institucions historicoartístiques que continuen sent clau avui al país. El vincle entre aquestes i els Clam-Gallas forma part d’aquest consens mencionat al principi, entorn de la història, la memòria i el patrimoni immaterial de la nació txeca, igual que el vincle entre el palau i el record popular de Karel Schwarzenberg.
Tota la informació és a la web del palau, que està a l’altura de la milionada que deu haver costat la restauració.