Václav Havel es va morir el 2011 i a mesura que la data va quedant enrere va agafant un caràcter icònic, de sant laic. Se’n poden veure fotografies i imatges recreades per artistes en cafès petits i independents de Praga, i dona nom a l’aeroport de la capital.
Per a la generació txeca jove, la que va per la vintena, és un personatge del món dels pares. És una figura de la galeria de txecs il·lustres dels quals es parla a l’escola.
S’han fet pel·lícules, documentals i llibres sobre Havel. Hi ha merxandatge. De la pel·lícula en vam parlar: és un bunyol. En canvi hi ha un molt bon documental que recull la vanitat i la coqueteria de Havel en relació amb el poder i la teatralitat del poder, una cosa que ell, sent un brillant dramaturg i un home de teatre, va gaudir. Michal Žantovský va fer una biografia extraordinària, probablement definitiva.
La societat txeca avui no té res a veure amb la del temps de Havel. Incertesa geopolítica al marge, el país viu de portes endins el que serà recordat com una edat d’or.
No és que no hi hagi problemes, només faltaria. Però si es considera la plena ocupació i el nivell de consum el quadre és raonablement optimista. La natalitat, que al cap i a la fi és un un índex d’esperança, està també per sota del 2,1 de substitució com a tot Occident, però a 1,6 està molt per sobre que a Catalunya, on a penes supera l’1,1.
En aquest context d’optimisme relatiu i desmemòria cada cop costa més estirar el xiclet de l’anticomunisme banal que va impulsar els demòcrates txecs els anys noranta. Llavors el txec mitjà podia combregar amb el relat que Havel va “lluitar” per nosaltres.
En aquell moment es deia que Havel i els dissidents van “salvar la consciència” del país. Això és veritat. Ara bé, els dissidents van ser el 0,01% de la població de Txecoslovàquia (++). La immensa majoria va transigir, va conviure i es va acomodar amb la dictadura comunista.
Van patir la dictadura, els txecs? El període del cop d’estat fins a la mort de Stalin, de 1948 a 1953, és on s’acumulen les atrocitats, el primer exili, les execucions, els camps de treball en mines d’urani, etc.
Mort Stalin la repressió va afluixar. Els primers indicis d’una desgel van arribar el 1956, en un congrés d’escriptors. Es va defensar una cultura menys “ideològica”, i Havel ja hi era. Després van venir els seixanta, el socialisme “de rostre humà” de la Primavera de Praga, que va acabar amb la tràgica invasió per part de la Rússia soviètica i la “normalizace”, és a dir “normalització”.
Van venir i van ocupar el país els soldats de la Unió Soviètica, hi va haver una nova onada de d’empresonaments i exili, però sense la complicitat de la majoria social txeca no s’hauria pogut organitzar la repressió. El règim va oferir a Havel emigrar (com el seu amic i coetani Miloš Forman, el cineasta), però ell va triar quedar-se, perquè com a escriptor no es podia separar de la llengua i de la comunitat de parlants, i també perquè sentia una responsabilitat per l’esperit de la nació.
En conseqüència, quan el bloc comunista va caure i va arribar el canvi de règim la seva autoritat moral era inatacable, i així va ser l’últim president de Txecoslovàquia i el primer primer president de Txèquia després. Això el va convertir per cert en un personatge que el filldeputisme espanyol necessita fer veure que no existeix, perquè la pulsió autoritària i premoderna del nacionalisme espanyol, de tot ell, d’esquerra a dreta, no suporta els exercicis democràtics d’autoderminació.
Ara bé, considerar que ell, l’home providencial, va “portar” el país a l’Otan i la Unió Europea és ridícul. Sí que va ser un símbol acceptable per a la majoria del país, mentre es confirmaven aquests processos d’integració a les estructures d’occident.
Durant les seves presidències va repetir les maneres de la dissidència: va preferir sempre les negociacions a porta tancada, darrere els decorats, com un autèntic elitista. Va ser incapaç de rebaixar-se a la política de partit, de crear un “partit del President”, incapaç d’assumir les servituds de la política entre la plebs.
Avui el país es debat entre l’herència dels liberals conservadors i europeistes, que es remeten a l’autoritat de Havel, i els diversos populismes. El partit comunista txec és un residu, en part partit, en part un refugi del marge llunàtic propi de tota societat complexa. Són tan fantàsticament incompetents que ni s’han canviat el nom ni s’han distanciat del seu passat criminal. Els socialdemòcrates (integrats a la Internacional Socialista, són l’homòleg del Psoe) també tendeixen al no res. No fa gaire l’expresident Zeman, un vell animal polític moribund, els va exhortar a anar en coalició, però és improbable.
El país està més enllà de la guerra santa entre comunisme i democràcia. Són més rellevants diversos populismes, o la pugna entre globalistes/europeistes i identitaris, com passa a tot Europa Central (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria). Curiosament, Havel queda sobretot com una icona i un referent de l’europeisme, entre joves urbans educats que eren nens quan ell va traspassar. Sempre va ser un home afable, proper, poc donat a la pompa, autèntic, i això als txecs els encanta.
(++) Es considera que els signataris de la Carta 77, el manifest de la dissidència al règim comunista, van arribar a un màxim d’uns 1500, en un país de 15 milions, d’aquí el 0,01%.
_____
La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.