Els fets de 1968 explicats als joves d’avui amb música de l’època
El Gaudí o l’Oscar del cinema txec és el “Lléo txec” o “Český Lev”. El premi, l’objecte, és un lleó de cristall de Bohèmia. La cerimònia es fa pel març abans dels Oscars, sobre el cinema de l’any anterior. Precisament aquesta pel·lícula ha estat el que Txèquia ha enviat als Oscar, sense èxit. Però internament ha triomfat, és LA pel·lícula del 2024 més vista, i la que quedarà fixada al canon. Ha guanyat sis premis, inclosa la millor pel·lícula.
De què va i per què és especial? Explica els fets de 1968. L’agost d’aquell any, la Unió Soviètica va envair Txecoslovàquia per aturar el comunisme reformat, el socialisme amb “rostre humà”. A la RK n’hem parlat, és una data rellevant per entendre la Txèquia d’avui.
“Vlny” se centra en aquest moment. És la tercera pel·lícula de Jiří Mádl, un home que no té ni quaranta anys, però que amb aquesta pel·lícula demostra que l’antic actor de comèdies juvenils banals que va ser de jove s’ha fet gran, i ha creat una pel·lícula memorable.
Ha posat el focus en el paper de la ràdio pública. A finals de 1967, un tal Milan Weiner tenia quaranta-tres anys i era el cap de la redacció internacional. Era un jueu que havia sobreviscut la guerra, i tenia sota les seves ordres redactors joves, gent que anava per la vintena, que el respectaven i l’admiraven, i que parlaven tots els idiomes, tenien una idea del que passava al món, i vivien incòmodes la dictadura i la censura, que els impedia parlar de res que no fos llegit d’un paper prèviament aprovat per les autoritats, ni citar fonts que no fossin de l’agència de notícies de la Unió Soviètica, o de Txecoslovàquia.
Tot això comença a canviar quan un eslovac, Alexander Dubček, arriba a la secretaria general del partit comunista. La censura desapareix i els periodistes poden citar agències occidentals. Comença la “primavera” de Praga i es parla de socialisme amb rostre “humà”.
Els joves redactors emeten èxits de Motown, que cronològicament coincideixen, som a finals dels anys seixanta. Els vells ho consideren música degenerada i capitalista, però els joves s’hi aboquen amb passió. L’ús que la pel·lícula fa de la música és magistral. Combina música del món i música txecoslovaca dels anys seixanta, que també és una extraordinària explosió de talent, energia i alegria de viure.
Fruit del contactes internacionals dels redactors, descobreixen que el fill del president de la República té diners a Suïssa. El President dimiteix, i n’arriba un de nou. Però tot dura poc: l’agost de 1968 la Unió Soviètica envaeix Txecoslovàquia, per aturar els “feixistes”, els “contrarevolucionaris”.
La segona part de la pel·lícula va de la invasió i la repressió. Els txecs van continuar emetent ràdio un temps després de l’arribada de la soldadesca soviètica. En aquest sentit un dels personatges clau, tot i que secundari, és un tècnic de la ràdio. Al principi és un home gris i poruc, que fa una feina rutinària, dins de l’ordre. Ara bé, les circumstàncies el convertiran en un valent.
“Vlny” és una gran pel·lícula del cinema txec més nou, pels qui us interesseu pel país que us acull.