Viena, des de Praga: pastissos, habitatge públic i civilitat

Notes disperses d’un turista accidental

Si viviu a Praga prou temps, tard o d’hora acabeu anant a Viena, encara que sigui per curiositat i per la facilitat: és a 300 kilòmetres, només en autobús hi ha una trentena de connexions diàries.

Les dues ciutats són fenòmens comparables: 415 kilòmetres quadrats i dos milions d’habitants Viena, 500 i 1,4 a Praga. Tanmateix, Viena està satisfeta des de fa molts anys en el seu paper de metròpoli danubiana, creuada per grans avingudes i plena d’edificis immensos i pomposos, dels temps d’Àustria-Hongria, mentre que Praga és un eco provincià de tot allò encara avui, més d’un segle després d’obtenir la independència d’Àustria.

Malgrat les diferències d’escala, l’aire de família entre les dues ciutats perdura, i no és solament pels tramvies i l’omnipresència dels supermercats Billa. Hi ha parts de Viena amb façanes historicistes del segle XIX que són exactament iguals que la Praga consolidada la mateixa època, com parts de la Ciutat Nova i de la zona d’Anděl.

Pel centre històric reconeixeu la nomenclatura aristocràtica perquè heu sentit a Praga el nom de la residència que hi tenien els Palfy, Kinksy, Lobkowicz, Schwarzenberg i companyia. Però els vasos comunicants són socialment transversals: es calcula que el 1900 unes 450 mil persones, el 25 per cent de la població, eren txecs, els homes sobretot obrers de fàbrica i treballadors de la construcció, les dones i les filles al servei domèstic. Fins als anys trenta encara es demanava txec parlat als aspirants a policia en diversos districtes vienesos. Són moltes vides, i fins avui els cognoms txecs són per tot arreu (1).

A la ciutat vella, el negoci és el turisme…
La zona zero del turisme és un laberint medieval de carrers que sempre us porta a la “Stephansdom”, la imponent catedral de Sant Esteve, amb una agulla del campanar que us guiarà. Pels voltants hi ha les façanes historicistes i modernistes i les botigues de les multinacionals habituals del luxe. L’ambient fa pensar en el carrer Pařízská i adjacents de la capital txeca, però aquí és tot un sector, molt més ampli. Els voltants de la catedral també fan pensar en Na Prikopě, al centre de Praga, i és que no costa imaginar-se els constructors d’aquells edificis cridant els millors arquitectes, que necessàriament eren els que tenien obra a la capital.

A Viena també podreu, semblantment al que passa a Praga, veure passatges interiors amb botigues i restaurants, però en una lliga més rica i elegant. Igualment, senyors amb casaca us voldran captar per a dubtosos concerts de música clàssica. Ensumareu el tuf dels cavalls que arrosseguen carruatges per a turistes i sentireu les peülles contra el paviment.

També hi ha antiquaris, botigues de moda de disseny, amb peces úniques i atroçment cares, botigues de música, tant de discos com de partitures i instruments. Mozart us mira des de molts cartells, és la mascota, i si a Praga hi ha ninotets de Kafka, a Viena la mascota turística peculiar és Sigmund Freud, ni més ni menys.

En algun punt de la ciutat vella hi ha la primera pastisseria que va fer les “Mozartkugeln”, i encara són per tot arreu, i si no és el músic és algun senyorot amb perruca. L’empremta del segle XVIII perdura en la idea que la ciutat vol tenir de si mateixa.

… però els vienesos rics mantenen a ratlla els turistes
Els praguesos han fugit del centre, però els vienesos defensen la posició i dominen sobre els turistes. Són gent més aviat gran, i alguns van molt estilitzats, amb molta perruqueria, molta morenor de solàrium, o d’esquiar als Alps, amb roba casual, però visiblement cara.

Així, a la terrassa del cafè “Zum Schwarz Kameel” (“El camell negre”), fundat el 1618 un senyor assegut amb les cames creuades exhibeix sabates, mitjons d’un vermell intens i jersei a joc, la jaqueta penjada a les espatlles, molt pentinat, sembla un dolent de pel·lícula de Bond. Mentre espera amb displicència que el el cambrer amb l’americana blanca impol·luta li acabi de posar el cafè llegeix notícies al mòbil, o vigila les inversions, ves a saber.

Es veu força gent gent madura i elegant, que traspua tota la calma del diner vell. També es veu gent jove, un tipus de noi ben clenxinat, amb aire de gendre ideal, passejant amb una noia, mudats i somrients, com si sempre anessin al ball o al teatre.

Un cap de setmana als inicis de la primavera tot és ple com un ou, però l’idioma que més se sent és l’alemany. Se sent anglès, italià, accents de l’espanyol, rus, txec, llengües eslaves, semítiques, asiàtiques, de tot, però se sent sobretot alemany, els vienesos omplen les taules i conversen, mentre beuen cervesa i vins blancs dels seus i cafè i mengen rebosteria fina.

Carn i pastissos, sense manies

Trobem turistes, gent adulta, que considera vàlid dedicar temps de vida en vacances a fer cua per entrar als llocs que els indica la guia i menjar pastís de xocolata. És el cas de l’hotel Sacher, davant de l’Òpera. És el lloc on es van inventar el pastís del mateix nom.

Dit això, els vienesos tenen una orgullosa tradició de rebosteria fina que consumeixen en establiments centrats ens això, els “café konditorei”. La rebosteria està bé, però embafa aviat. Pel que fa a la resta el paladar mediterrani s’avorrirà: el “Wienerschnitzel” és carn arrebossada, d’unes dimensions absurdes, però no és millor que allò que la mare us posava a la carmanyola quan anàveu d’excursió a l’escola. El “Leberkäsesemmel” és un tall de carn bullida en un panet, més una varietat de salsitxes i salsitxotes, més el “schinken”, un pernil que, en diverses variacions, és curat, bullit o fumat.

Economia social i transport públic
Per canviar d’aires, per fugir dels vienesos rics i dels turistes pobres d’esperit, el turista accidental es posa el barret d’antropòleg de saló agafa el metro i surt del centre cap a la perifèria.

Per triar alguna cosa, entre la literatura promocional crida l’atenció el quart districte, el “Wieden”. Està darrere de la universitat tècnica, la “T.U. Wien”, i és una ciutat universitària dins de la ciutat, amb les virtuts que s’atribueix a aquests entorns, quan proliferen bars, cafès, galeries i llocs que faciliten la pulsió biològica que té la gent jove per trobar-se.

L’atzar i la improvisació ens duen a dinar frugalment a Vollpension, un projecte d’economia social. És un cafè familiar, de menú senzill (llesques amb coses, ous passats per aigua) i pastissos casolans, on al costat del personal jove en edat productiva que es podria esperar treballa gent gran o fins i tot força gran, algun de moviment lent, que no treballaria fora de l’ambient protegit. Està pensat per incloure i donar suport als avis que cobren massa poc. Les àvies fan cursos pràctics per transmetre a les noves generacions “el pastís de l’àvia”, el concepte.

Aquesta sensibilitat social és tradicionalment forta a Viena. El socialisme democràtic ha guanyat totes les eleccions des de 1922. Només han estat fora del poder en el període autoritari de 1934 a 1945, quan no hi havia eleccions.

Va molt més enllà d’un partit: és una cultura política i una governança pragmàtiques, competents, de respecte a la persona normal, amb confiança i civilitat, buscant sempre grans consensos transversals.

Per exemple, el transport públic perfecte l’heu conegut si heu viscut a Praga. Aquí és el mateix model: si un tramvia passa cinc vegades l’hora, al cartell hi ha el minut de cada pas. Per exemple, un bitllet molt útil per al turista accidental, que permet viatjar tant com calgui durant set dies. Ara compareu-ho amb la mentalitat de paràsit del gestor d’altres ciutats, que ven miserables paquets de deu viatges.

Els tramvies passen contínuament, lliscant amb delicadesa. La gent que s’espera deixa sortir la de dins, amb cortesia i en silenci. Els vagons són estrets, amb més espai per a seure que per a estar dret, cosa que també passa al metro. La petitesa dels vagons es compensa amb la freqüència. La megafonia és mínima, no intrusiva, no hi ha l’agressió inútil del xiulet avisant el tancament de porta. La majoria dels viatgers seu, en silenci, llegint el mòbil, ningú escolta música sense auriculars.

Schottentor-Universität, per posar un exemple, és un nus de transport urbà al límit del barri vell. La manera com el tramvia acaba la línia baixant a una rotonda mentre la megafonia us diu suaument “Auf Wiedersehen”, deixa els viatgers al nivell del metro, i queda orientat a fer el viatge de retorn, mentre recull els viatgers nous, és pura enginyeria civil simfònica.

L’habitatge públic de Viena és propi d’una civilització superior

Estimat lector, el més probable és que qualsevol vienès guanyi més que tu i pagui menys per l’habitatge. El 60 per cent de la població viu en alguna forma d’habitatge subvencionat. L’ajuntament té i gestiona 220 mil habitatges, el 26% del parc, i en subvenciona 200 mil mes.

L’Ajuntament de Viena és l’agència immobiliària més important d’Europa. Aparteu-vos, que s’ensorra algun dogma del capitalisme. No és estrany que alguns optin per callar, per fer com si no existís. Com a molt admeten que va ser un experiment, fa molts anys, una raresa històrica. Són tot mentides, entre pietoses i abjectes: l’habitatge social funciona esplèndidament. Ara, lector, compara-ho amb el gust català pel rendisme immobiliari. Però atenció, perquè el socialisme vienès deixa en evidència no solament la hipocresia i la indigència moral de la dreta catalana, sinó també la incapacitat manifesta i la corrupció de l’esquerra inútil.

Així, a Viena, immediatament després dels nucli històric, apareixen les primeres cases construïdes per l’ajuntament. En un mateix carrer, entre dues finques privades, n’hi pot haver una altra de pública, respectant els volums de l’entorn i potser mes senzilla, però sempre amb una inscripció ben visible a la façana, amb majúscules de bon gust, vermelles, “Construït per l’Ajuntament de Viena els anys…” (“Erbaut von der Gemainde Wien in der Jahren…”), amb l’escut del municipi i l’any de construcció, perquè els inquilins i els passavolants vegin cada dia que, des de fa cent anys, uns polítics i gestors eficaços fan créixer, gestionen i defensen el parc d’habitatge públic contra els depredadors.

Sembla que Viena funciona
El turista accidental se’n va de Viena amb bones sensacions. No és per la brillantor i la pompa, que no és que estiguin malament, sinó per la persistència d’aquest civisme difús, que sembla que ho impregna tot. És un esperit que històricament deu venir de la confluència pragmàtica del socialisme democràtic, del catolicisme més social i d’alguna cosa més, però la qüestió és que perdura.

Per exemple, en la netedat i la calma dels suburbis residencials. Igual que es pot veure a Praga: passa una corrua de canalla molt petitona, amb armilles reflectants, tots agafats a la corda. El fenotips ètnics són més diversos que a la capital txeca, una de les mestres duu hiyab.

Viena ha estat des de sempre un pol d’atracció per a eslaus del sud i gent dels Balcans. Avui hi ha gent de l’orient, com uns kurds amb banderes del líder Ocalan, que dissabte al vespre es manifesten amb música pròpia, escandalosa, amb volum molt alt, ballant una mena de sardana oberta, davant de l’Albertina, el gran edifici d’exposicions al centre.

En principi en pocs llocs d’Europa la narrativa contra els immigrants va més a contrapèl del que ha estat i és Viena, que els ha anat absorbint des de sempre, convertint-los en germanòfons i repartint-los per l’espai disponible, sense formar guetos. Però les tensions hi són, hi ha una demanda política que troba la seva oferta. Mentrestant, les institucions i les estructures sembla que estan al lloc i sembla que funcionen relativament bé. La impressió simfònica que Viena deixa en el turista accidental és globalment positiva, de ciutat que funciona, i segur que el fet que sigui primavera hi influeix.

(1) Nicholas T. Parsons, Vienna. A Cultural and Literary History. Oxford, Signal Books, 2008.