El 2025 ha estat l’any de l’Exposició Universal d’Osaka, un esdeveniment que s’inscriu en una tradició amb arrels també a Praga, una de les ciutats on es poden situar alguns dels orígens d’aquest concepte. El terme Exposició Universal és, per definició, plenament inclusiu, ja que fa referència al conjunt del món i no només a una part d’aquest. Precisament per això, es tracta d’un concepte de plena actualitat, amb projecció més enllà del 2025 —incloent-hi el 2026— i que tindrà la seva propera fita destacada el 2027 a Belgrad.
Origen i evolució: Des de Praga al 1791.
La idea d’una Exposició Universal és anterior a la industrialització moderna. Entre 1791 i 1851, Europa va viure diverses protoexposicions industrials que pretenien mostrar el progrés tècnic com un valor nacional. El 1791, Praga va acollir una exposició industrial amb motiu de la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia. Aquesta exposició es va celebrar al Clementinum, un dels principals complexos institucionals de la ciutat en aquell moment, i va tenir un caràcter essencialment demostratiu i simbòlic. Tot i que no va donar lloc a edificis permanents concebuts com a pavellons expositius en el sentit modern, va establir un precedent clar: l’ús de l’espai urbà per exhibir capacitat productiva, innovació tècnica i orgull col·lectiu, una lògica que marcaria el desenvolupament posterior de les grans Exposicions Universals del segle XIX.
El 1798, París va organitzar l’Exposition publique des produits de l’industrie française, concebuda com una demostració pública de capacitat productiva i d’innovació. Posteriorment, la Gran Exposició de Londres de 1851, celebrada al Palau de Cristall i impulsada pel príncep Albert i Henry Cole, va marcar un punt d’inflexió. No es tractava només d’una exhibició de màquines, sinó d’un projecte ideològic orientat a promoure la cooperació comercial i industrial com a alternativa a la rivalitat militar. Aquest model va establir les bases de les Exposicions modernes, concebudes des del seu origen com un instrument de pau i cooperació internacional, una funció que continua sent especialment necessària en el món en què vivim avui.
Les Exposicions són coordinades pel Bureau International des Expositions (BIE), fundat el 1928 i amb seu a París. En els darrers anys, la Xina ha reforçat el seu paper dins l’ecosistema Expo amb la creació del Museu Mundial de l’Expo a Xangai. Aquestes institucions no només tenen una funció organitzativa o patrimonial, sinó que actuen també com a instruments de poder tou (soft power) en el món actual, ja que contribueixen a projectar influència cultural, capacitat institucional i legitimitat internacional.
El sistema Expo es basa avui en quatre formats diferenciats, que responen a objectius i escales diverses. D’una banda, les Exposicions Universals (World Expos), organitzades cada cinc anys, aborden grans temes globals i tenen una elevada visibilitat internacional, com ha estat el cas d’Osaka 2025 o serà el de Riad 2030. D’altra banda, les Exposicions Especialitzades tenen una dimensió més reduïda i un enfocament temàtic concret, com l’Expo de Belgrad 2027. A aquestes s’hi afegeixen les Exposicions Hortícoles, centrades en el medi ambient, el paisatge i la relació entre ciutat i natura, així com la Triennal de Milà, dedicada al disseny, l’arquitectura i la cultura visual contemporània.
Al llarg dels darrers segles, les Exposicions han reflectit amb força fidelitat les grans fases de la modernitat. Al segle XIX, van expressar la confiança en el progrés industrial i científic. A finals del segle XIX i inicis del XX, van esdevenir espais de competència econòmica i tecnològica entre potències. Després de les guerres mundials, van incorporar una orientació més humanista, vinculada al desenvolupament, l’educació i la qualitat de vida. Ja al segle XXI, el discurs dominant s’ha centrat en la sostenibilitat, la innovació i els reptes globals compartits.
Cada Expo ha definit, de manera explícita o implícita, quin era el repte clau del seu temps per a la humanitat. En el context actual, marcat per tensions geopolítiques, conflictes armats i riscos sistèmics, evitar una escalada global —i especialment una guerra de dimensions nuclears— hauria de tornar a situar-se com una prioritat central. En aquest sentit, recuperar l’esperit original de les Exposicions com a espais de cooperació, diàleg i pau no és només un exercici històric, sinó una necessitat plenament contemporània.
De Praga al món, passant per Barcelona
Les Exposicions Universals han actuat com a acceleradors urbans, econòmics i simbòlics. En el cas de Barcelona i de Catalunya, dues Exposicions van ser especialment rellevants. L’Exposició Universal de 1888, celebrada al Parc de la Ciutadella i visitada per uns 2,2 milions de persones, va projectar Barcelona com una ciutat industrial moderna i va impulsar transformacions urbanes clau, com l’obertura de la ciutat cap al parc i la millora de les infraestructures bàsiques. L’Exposició Internacional de 1929, a Montjuïc, amb uns 5,8 milions de visitants, va consolidar Catalunya com a pol industrial i cultural en un context de crisi econòmica internacional, deixant un llegat durador en forma d’equipaments, xarxes de transport i una nova imatge de ciutat oberta i cosmopolita. En ambdós casos, les Exposicions van tenir un impacte profund tant en la configuració urbana i infraestructural com en la projecció internacional de Barcelona.
A escala global, altres Exposicions han actuat també com a punts de referència en els seus respectius contextos històrics. L’Expo d’Osaka de 1970, amb 64 milions de visitants, va simbolitzar el Japó postbèl·lic i el seu èxit industrial. L’Expo de Sevilla de 1992, amb prop de 41 milions de visitants, va marcar la modernització de la Espanya post-Franquista i la seva plena integració europea. L’Expo de Xangai de 2010, amb 73 milions de visitants, va establir un rècord històric i va visualitzar l’ascens de la Xina com a poder mondial. Finalment, l’Expo de Dubai 2020, amb uns 24 milions de visitants en un context de pandèmia global, va consolidar el paper dels grans esdeveniments com a instruments de posicionament internacional en un món altament connectat però fràgil.
Ciao Osaka 2025
Osaka és una àrea metropolitana japonesa d’uns 2,7 milions d’habitants, situada al centre de l’illa de Honshū. Forma part d’un corredor urbà i industrial dens que connecta Kobe, Kyoto, Osaka, Nara i Nagoya, amb més de 30 milions d’habitants i un PIB superior al bilió de dòlars. Aquesta regió funciona com un sistema urbà integrat, basat en xarxes de petites i mitjanes empreses industrials i exportadores que contrapesen el pes financer i administratiu de Tòquio. Osaka i la seva àrea d’influència constitueixen, per tant, un gran centre econòmic, comercial i d’innovació a escala mundial.
L’Expo 2025 es va celebrar a Yumeshima, una illa artificial situada a la badia d’Osaka, construïda sobre terrenys guanyats al mar. L’ús d’illes artificials és habitual al Japó per allotjar ports, aeroports i altres infraestructures estratègiques. Es tracta d’un país on els moviments polítics verds no tenen la força que tenen a Europa, però on el respecte per la natura està profundament arrelat en les creences sintoistes. Aquest equilibri cultural ha permès desenvolupar grans projectes d’enginyeria sobre el mar, una capacitat clau donades les limitacions geogràfiques del país.
El tema oficial de l’Expo ha estat “Dissenyar la societat futura per a les nostres vides”. L’assistència final va ser d’uns 25 milions de visitants, per sota de la previsió inicial d’uns 28 milions, però en línia amb altres Expos recents. La diferència respecte a l’Expo d’Osaka de 1970 és notable, tant en nombre de visitants com en significat històric. Aquella Expo va tenir lloc en un moment de fort èxit econòmic i expansió del Japó, mentre que l’Expo 2025 s’ha celebrat després de més de tres dècades d’estancament econòmic, declivi demogràfic i transformacions estructurals profundes. En aquest sentit, Osaka 2025 no ha estat una celebració del creixement, sinó una reflexió sobre la gestió del futur en un país madur i limitat demogràficament.
L’Univers d’Osaka 2025
No tots els països assisteixen a les Exposicions Universals, fet que obliga a preguntar-se fins a quin punt l’Expo és realment universal. La raó principal per la qual alguns països no hi participen és econòmica: el cost d’un pavelló propi, del desplaçament i de l’operació durant mesos pot ser inassumible per a molts estats. Les limitacions econòmiques, però, no haurien de ser un motiu d’exclusió en un esdeveniment que es defineix com a universal. D’altra banda, també hi ha raons polítiques que expliquen algunes absències, però que tampoc haurien de contradir l’esperit universal —o almenys mundial— de les Expos. Una possible via de solució seria que, per defecte, l’Expo disposés d’un pavelló comú dedicat als països que no han pogut assistir-hi, sigui per raons econòmiques, polítiques o logístiques, preservant així la vocació inclusiva del projecte.
El 2025 hi han participat prop de 150 països i organitzacions. Entre els pavellons més destacats, el del Japó va actuar com a eix conceptual de l’Expo. Més que exhibir tecnologia de manera espectacular, va posar l’accent en la integració de la innovació en la vida quotidiana, amb una atenció especial a la salut, l’envelliment actiu i la sostenibilitat. El missatge central no era la disrupció, sinó la fiabilitat, la continuïtat i l’harmonia entre tecnologia i societat, en coherència amb la cultura japonesa. Es tractava d’un enfocament menys orientat a impressionar i més centrat a gestionar transicions lentes i complexes.
El pavelló xinès va ser un dels més importants de l’Expo. L’observador podia percebre clarament com la Xina ha après dels models occidentals de posada en escena expositiva per projectar una imatge de complexitat, escala i solidesa del país. Aquest pavelló s’inscrivia en la línia de l’esforç sostingut de projecció internacional iniciat amb força a l’Expo de Xangai 2010, consolidant la Xina com un actor central dins l’univers Expo.
El pavelló dels Estats Units va ser un dels més visitats i estava fortament orientat a la innovació tecnològica i aeroespacial, amb la participació destacada de la NASA. Cridava l’atenció, però, l’absència del seu gran competidor privat i un dels actors més dinàmics dels darrers anys, SpaceX. En un moment de transformació de la imatge internacional dels Estats Units, marcat pel discurs d’“America First”, l’Expo ja no sembla tenir per al país la prioritat estratègica que havia tingut en dècades anteriors.
El pavelló francès va destacar per una aposta clara pel disseny i el luxe, amb un enfocament molt orientat a marques privades que van finançar en gran part el pavelló. Aquesta estratègia posa de manifest la línia cada vegada més fina entre els interessos econòmics i comercials d’algunes empreses i estats, i allò que hauria de ser l’Expo com a espai de trobada d’idees sobre el progrés a escala global. El cas francès exemplifica com, en alguns casos, la projecció de marca pot acabar pesant més que el debat de fons.
Amb una estratègia diferent, el pavelló alemany va reforçar una imatge de compromís amb el medi ambient, la sostenibilitat i la transició energètica. El discurs alemany va ser coherent, pedagògic i orientat a processos, presentant l’economia circular, l’eficiència energètica i la innovació industrial responsable com a eixos centrals del seu model de futur.
L’Expo també va evidenciar fins a quin punt els països atorguen una importància molt desigual a la inversió en aquest tipus d’esdeveniments, com es pot observar en el contrast entre l’Índia i l’Aràbia Saudita. L’Índia va optar per una presència relativament continguda en termes pressupostaris, prioritzant el missatge sobre la forma. En canvi, l’Aràbia Saudita, en plena fase d’expansió i com a futura organitzadora de l’Expo Universal de Riad 2030, va realitzar una inversió molt elevada, amb un pavelló de gran impacte arquitectònic i la participació d’arquitectes de renom. Aquesta diferència reflecteix estratègies nacionals molt diverses sobre com utilitzar l’Expo com a eina de projecció internacional.
La importància de la inversió econòmica es va fer especialment palesa en el cas del pavelló conjunt dels països nòrdics, en el qual van participar Suècia, Dinamarca, Noruega, Finlàndia i Islàndia. Aquesta decisió responia a un objectiu explícit de reducció de costos, però també a la voluntat de reforçar un relat compartit basat en sostenibilitat, benestar i disseny funcional. El resultat va ser un pavelló coherent i eficient, tot i que amb una identitat nacional menys diferenciada per a cada país. Els països bàltics van optar també per un pavelló conjunt, però sense la participació d’Estònia. Aquesta absència va ser significativa, ja que Estònia va decidir no participar a l’Expo, considerant que, segons la primera ministre —i actual cap de la diplomàcia europea—, la participació en una Exposició Universal no era una prioritat per al país. La Unió Europea va comptar amb un pavelló propi, però de dimensions reduïdes, més petit fins i tot que el de països com Malta o Mònaco. Aquest fet ofereix una imatge clara de les prioritats actuals de projecció internacional de la UE.
Israel va tenir un petit pavello enfocat a la barreja de heritage/herencia historica I aspectes tecnologics, pero tambe el va tenir palestina que tambe estava enfocat a la seva historia pero tambe a la pau I prosperitat. Ucrania amb el seu pabello “not for sale” deixava clar el moment de guerra que pateix el pais. L’absència de Rússia a la Expo va evidenciar com les Expos, tot i la seva vocació universal no ho son i reforcen la percepció d’un món més fragmentat.
Israel va comptar amb un pavelló de dimensions reduïdes, centrat en una combinació de patrimoni històric i capacitat tecnològica, presentant una narrativa que connectava passat i innovació. Paral·lelament, Palestina també va tenir presència amb un pavelló propi, enfocat igualment en la seva història, però amb un missatge explícit orientat cap a la pau i la prosperitat. Ucraïna, amb el pavelló titulat “Not for Sale”, va fer visible de manera directa el context de guerra que viu el país, utilitzant l’Expo com a plataforma de comunicació política i simbòlica. L’absència de Rússia va evidenciar, una vegada més, que les Exposicions, tot i la seva vocació universal, no ho són plenament, i que reflecteixen les fractures i tensions d’un món cada vegada més fragmentat.
Allà on l’Expo sí que va mostrar un caràcter veritablement mundial va ser en l’espai dedicat al projecte energètic ITER (International Thermonuclear Experimental Reactor), que es desenvolupa al sud de França, a prop d’Avinyó. Aquest projecte reuneix la Unió Europea, la Xina, l’Índia, el Japó, Corea del Sud, Rússia i els Estats Units en un dels esforços científics més ambiciosos de la història recent. El cor de l’ITER és el tokamak (acrònim de toroidal chamber with magnetic coils), un concepte desenvolupat als anys cinquanta per Andrei Sakharov i Igor Tamm. Es tracta d’un projecte de pressupost molt elevat i d’impacte potencial enorme si arriba a bon port, però que continua sent, paradoxalment, un gran desconegut per a molts ciutadans europeus, malgrat la seva importància estratègica a llarg termini.
Ciao Belgrad 2027
Belgrad 2027 acollirà una Expo Especialitzada sota el lema “Play for Humanity – Sport and Music for All”. El pas d’Osaka a Belgrad simbolitza un canvi clar de format i de focus: d’una gran Expo centrada en tecnologia i sistemes de futur a una Expo més cultural, social i esportiva, orientada a la connexió entre persones a través del joc, la música i l’experiència compartida.
Dins del marc del soft power de les exposicions i altres grans events internacionals, l’Expo 2027 pot entendre’s com una segona fase de rehabilitació internacional de Belgrad. La victòria de Sèrbia a Eurovisió 2007 va marcar el final de l’aïllament cultural posterior als anys noranta, i l’organització del festival a Belgrad el 2008 va confirmar la reintegració del país dins del circuit cultural europeu. Aquell reconeixement, però, va ser sobretot simbòlic i limitat a l’àmbit europeu, sense un impacte estructural durador en la projecció global de la ciutat.
Belgrad 2027 afrontarà, tanmateix, reptes importants, estretament vinculats a la seva geografia i a la seva història recent, marcada per la desintegració de Iugoslàvia. L’Expo tindrà lloc en un moment de qüestió oberta per al país, situat entre Occident i Orient: entre la Unió Europea i una aliança històrica amb Rússia i el món eslau, amb el rerefons de les relacions amb Turquia, i amb una presència creixent d’inversions xineses. En aquest context complex, l’Expo 2027 esdevé no només un esdeveniment cultural, sinó també una prova de capacitat institucional i de posicionament estratègic per a Belgrad en un món multipolar.
Aquesta complexitat es reflecteix clarament en la figura de Nikola Tesla, que és, en la pràctica, un dels principals actius simbòlics de l’Expo de Belgrad 2027. Tesla, d’origen serbi, nascut a l’Imperi Austrohongarès en territori de l’actual Croàcia, va desenvolupar la seva obra entre Europa i els Estats Units, convertint-se en un científic profundament transnacional. La seva contribució decisiva a l’electricitat, als sistemes de corrent altern i als fonaments de la tecnologia moderna el situa entre els grans inventors de la història contemporània. La seva empremta va ser especialment visible a l’Europa central: a Txecoslovàquia, durant dècades, les principals fàbriques d’electrònica portaven el nom TESLA, com a símbol d’innovació industrial i progrés tecnològic. Avui, el nom Tesla és conegut globalment a través de la marca de vehicles elèctrics impulsada per Elon Musk, fet que demostra la vigència i el poder simbòlic del seu llegat. Tesla representa ciència, modernitat, universalitat i connexió entre cultures, i ofereix una base sòlida per projectar una Expo orientada al futur, més enllà de narratives estrictament nacionals.
Més endavant, l’Expo Universal de Riad 2030 s’inscriu plenament en el pla Vision 2030 de l’Aràbia Saudita, que inclou projectes urbans de gran escala com Neom i The Line —que previsiblement es desenvoluparan, almenys en una primera fase, de manera parcial i reduïda. L’objectiu és posicionar l’Aràbia Saudita com un centre de soft power mundial, situat entre Occident, la Xina i el Sud Global, més enllà del seu paper tradicional com a potència energètica.
Com a conclusió, entre els grans reptes de futur de les Exposicions cal destacar la gestió de les transformacions tecnològiques associades a la intel·ligència artificial i la robòtica, la sostenibilitat del planeta, la necessitat de fer les Exposicions més democràtiques —tant en la manera com els ciutadans d’un país es representen davant dels altres com en la participació de la societat civil— i, finalment, el repte de fer-les veritablement universals, fidels al seu esperit original de cooperació i progrés compartit.
Carles Brunat