Arnau Petřivalský té 21 anys i és tenor i violinista. Fill de mare catalana, parla l’idioma per presentar composicions de Granados, Toldrà i Mompou, que interpreta alternant el violí i el cant, acompanyat al piano. La professora Pavlína Javorová-Švandová, un dels motors del grau de català a Brno, ha de tancar l’acte i admet que s’ha quedat sense paraules. No és l’única de la quarantena de persones del públic que, per un moment, es commou.
Abans, Lluís-Anton Baulenas diu o canta Papasseit, Brossa i Ferrater, acompanyat de música enllaunada, i un poema seu inspirat en Ferrater, i traduccions seves de Boris Vian. Amb quaranta anys de carrera literària, se les sap totes: l’home menut, amb el braç en cabestrell, davant del faristol es converteix en algú ple de força i swing.
Una celebració acadèmica
La mostra de poesia i música catalanes davant d’estudiants i professors txecs tanca la celebració dels deu anys de l’únic grau de català complet fora del domini lingüístic. Abans, l’acte ha inclòs dues mostres de la matèria acadèmica en forma de conferència breu.
Ha començat Elga Cremades, una lingüista de la Universitat de les Illes Balears. L’acte, diu, té valor sentimental: va ser la primera lectora vinguda de Catalunya i va contribuir de forma decisiva en el desplegament i la consolidació del grau.
Aprendre dels errors
Cremades ha fet, en primer lloc, un repàs de la bibliografia relacionada amb el tema principal de la ponència: la importància de l’estudi de l’error en l’aprenentatge d’una llengua addicional. S’ha centrat en els anomenats verbs lleugers, que és la manera com els lingüistes es refereixen als verbs de construccions com ara fer un petó, en què, sense el nom, fer no vol dir res.
Aquestes construccions van variant en cada idioma, de manera que el parlant nadiu de txec pot reproduir les pròpies d’aquesta llengua quan aprèn català, o bé, per acabar-ho de complicar, si sap espanyol (i els aprenents txecs de català solen saber-ne) és probable que el petó l’acabi donant, perquè percep que el català i l’espanyol s’assemblen.
La lingüista fa collita de dades, a partir d’exàmens sorgits de la pràctica acadèmica, i les garbella amb el programari i l’Excel fins a arribar a conclusions precises sobre la incidència i la durabilitat del problema en qüestió durant tot l’aprenentatge de l’idioma, segons si l’estudiant parla txec, rus, polonès, serbi, alemany o anglès, tot amb vistosos gràfics de barres i formatgets.
La normalització de la piràmide en la literatura fantàstica
La part de literatura l’ha presentat Alfons Gregori, de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznań. D’entrada s’ha permès el petit plaer (professoral) d’admetre l’especial que és parlar de La Transformació al país de Kafka.
Però si ha citat aquest relat és perquè el considera icònic del “fantàstic modern”, on l’inquietant és allò no obvi: Gregor Samsa és una panerola gegant des de la primera línia, però la família, creient-se pur sentit comú, no és monstruosament aliena a fins quin punt són gent petita i cruel? Per contra, el “fantàstic clàssic” és el de la tensió narrativa que porta a l’ensurt –Dràcula i companyia.
La literatura “no mimètica” té una tipologia més complexa, que Gregori ha presentat per a introduir el cas català. El recorregut comença amb uns precusors (Vinyes, Perucho, Calders, Pedrolo). Constitueixen el cim d’una piràmide invertida, amb autors a dalt de tot, alta cultura, però ningú a la base, fent literatura comercial.
A la generació següent, el grup Ofèlia Dracs, continuaria l’esforç per començar a invertir la piràmide. A principis del segle XXI arribarien èxits espaterrants com La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, i avui el catàleg de l’editorial Males Herbes és clau per poder parlar finalment d’una base de la piràmide rica i plena d’exemples de literatura amena i comercial sense complexos, i sempre en la mesura que les coses es normalitzen a la cultura catalana.
La part institucional i la continuïtat
L’acte ha començat primer de tot i pel principi amb parlaments de representants de les dues institucions promotores: Ivo Buzek, el cap del departament de romàniques de la Universitat Masaryk, i Josep-Anton Fernàndez, director de l’àrea de llengua i universitats de a l’Institut Ramon Llull. Alhora la coordinació amb la Universitat Rovira i Virgili permet que els estudiants obtinguin un grau doble, com si haguessin estudiat a Brno i Tarragona
Més endavant, Pavlína Javorová-Švandová i Jiří Pešek, professors del grau, han presentat els aspectes relatius a la producció de l’activitat docent. Així, s’han celebrat deu anys oficials, pero es ve de força més enrere. Als noranta David Utrera es va guanyar molts estudiants de llengües romàniques ensenyant català d’una manera nova, que removia les aigües d’una universitat encara dins la inèrcia encarcarada de l’època comunista. Se l’ha recordat amb fotografies i uns minuts de nostàlgia.
Els treballs de David Utrera i Pavlína Javorová-Švandová van, mai més ben dit, crear escola. Les incorporacions de Jíří Pešek, l’arribada d’Elga Cremades, la lectora que va venir després, l’Elena Casas, o la incorporació de professors com Michal Brabec, un traductor de sòlida trajectòria, i de la coordinadora Lucie Kuzmová són, entre altres, la resta d’una història d’èxit.
En aquest sentit, els aniversaris rodons conviden tant fer balanç com a pensar el futur. La continuïtat del grau depèn, i l’ordre de factors no altera el producte, de les energies de l’equip, i de fins a quin punt continuï combinant experiència, renovació i connexió amb la societat catalana realment existent; del suport institucional; de l’interès de l’alumnat. El debat tampoc es pot separar de la preocupació general pel futur de les humanitats.
Els responsables de Brno asseguren haver notat una certa disminució de l’interès en relació amb els anys inicials. Tot i així, consideren que se’n surten prou bé donada la crisi general de les humanitats. Han obert una “sucursal” a la Universitat Comenius de Bratislava, i entre la trentena de llicenciats hi ha artífexs de connexions reals entre les dues cultures. Michal Brabec, avui professor, ha traduït Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, que es va venent, i Vít Groesl, exalumne, ha traduït el Napalm al cor de Pol Guasch, i hi ha més llibres venint, sobretot per l’editorial independent Euskaldun, de la qual Groesl és un dels fundadors.
En conclusió, el grau de català de Brno arriba als primers deu anys ben situat per continuar sent una part ineludible de la més que centenària tradició de la catalanística txeca.
Nota dels editors: hem enviat el text a la consideració de la majoria de les persones citades abans de publicar-lo. Agraïm a qui les ha enviat les indicacions rebudes, perquè han millorat el resultat final, i ens fem responsables de qualsevol error o imprecisió.