Per si visiteu Viena: la ruta dels catalans.

“Catalans fugint del Borbó cap a l’exili” sona actual però ja va passar al segle XVIII. El rebesavi sisè de l’actual rei d’Espanya va mig arrasar Barcelona el 1714, va abolir l’Estat català, va fer matar vençuts i els va robar el patrimoni immoble.

Tot d’acord amb els costums de l’època? Segur que sí, però els vençuts que s’ho van poder permetre van marxar cap a l’exili per salvar la pell, i molts van acabar a Viena, esperant la protecció de l’Arxiduc.

Avui qui visita la ciutat recorre el centre històric. Aquest article pretén ser una guia perquè qui el recorri passi per on igualment passarà, però se li proposa una ruta dels catalans de Viena sabent mínimament qui van ser aquella gent, aquells exiliats.

Comencem per la icònica catedral de Sant Esteve. Hi ha molta gent enterrada. Entre ells militars de l’exèrcit català com el coronel Eudald Mas i Duran; els generals Joan Francesc Ferrer i Luis Arroyo; el coronel Lluís Cantó; el sergent major Josep Bellver; i el capità Jaume Llinàs.

Ara bé, que les fonts indiquin “enterrats a la catedral” no vol dir necessàriament que les tombes siguin visibles o identificables dins del temple. En molts casos del segle XVIII es tractava d’inhumacions en criptes, fosses o espais parroquials associats a la catedral, i la documentació posterior és irregular.

Des de la catedral, comencem a visitar el centre històric. És un lloc atractiu sobretot perquè és viu, en el sentit que els vienesos exploten el turisme sense complexos, però han mantingut el centre de la seva capital amb vida pròpia, sense prostituir-lo. Així, als palaus hi ha ministeris, institucions i passatges comercials. La gent del país hi treballa, se sent parlar alemany, ja sigui cambrers que fan una pausa per fumar a la porta, o gent ben vestida que va de pressa d’un lloc a l’altre, com els executius al voltant de la borsa de Viena, al Palau Caprara.

La borsa de Viena és una de les més antigues del món, fundada el 1771, en temps de l’emperadriu Maria Teresa. Ens interessa perquè abans va ser la seu del Consell d’Espanya, presidit per Ramon de Vilana-Perles, la gran figura de l’exili austriacista català. Aquest notari i antic capità de la Coronela, la milícia de Barcelona, va arribar a secretari d’Estat a la cancelleria vienesa. Va promoure la creació del Consell d’Espanya per acollir i assistir els exiliats de la monarquia hispànica, que volia dir assegurar allotjament i ofici, sobretot als militars que havien combatut a favor de l’Arxiduc.

Molt a prop del Palau Caprara , a la Minoritenplatz, hi ha el Haus-, Hof- und Staatsarchiv, on es custodien bona part dels documents de l’exili austriacista, com les “Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725”, de Francesc de Castellví. És un llibre monumental, gràcies al qual tenim un testimoni dels fets explicats pels vençuts, amb la batalla descrita minuciosament. Els defensors de Barcelona van vendre tan cara la pell que probablement per això la ciutat va ser respectada.

A la mateixa plaça hi ha la Minoritenkirche, l’església dels franciscans menors. Va ser un dels punts de trobada de la comunitat d’exiliats. Hi ha enterrades personalitats com Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal. Va ser el líder de l’exèrcit de l’interior, capaç de derrotar els borbònics un mes abans de la caiguda de Barcelona a Talamanca. El seu germà Manuel era governador de Cardona, que no es va rendir mai. Junts van marxar a l’exili.

Antoni Desvalls va continuar de militar professional al servei de l’emperador en la lluita contra el turc. Un fill seu, Francesc, es va casar amb una aristòcrata que el va reintegrar a la vida aristocràtica en la Catalunya borbònica, i el fill de la parella, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, va ser un precursor de la ciència i va construir el laberint d’Horta, a Barcelona.

Però continuem a Viena. A més distància de la Minoritenplatz, al carrer Postgasse, a prop del carrer comercial Wollzeile, hi ha l’església de Sankta Maria Rotunda o Dominikanerkirche, que té la particularitat de ser el lloc on està enterrat Castellví, de les “Narraciones Históricas…”

La Corbellischen Haus (actual Palais Corbelli-Schoeller) va ser la residència de Ramon de Vilana-Perles, l’alt funcionari, l’organitzador. Té un aire discret, al carrer Johanesgasse, que és tranquil. Just davant hi ha l’actual museu de la literatura, i al mateix carrer hi ha la filmoteca de Viena.

Més avall, en línia recta, s’arriba a la Kapuzinergruft o Cripta dels Caputxins. Pagar entrada per veure sarcòfags segurament no serà cafè del gust de tothom, però no podia faltar en aquesta ruta de la memòria. Al sarcòfag d’Elisabet Cristina hi ha l’escena d’un vaixell davant d’una ciutat, que és impossible no veure com una idealització de quan la van evacuar de Barcelona el 1713.

Davant per davant d’Elisabet Cristina hi ha el seu senyor marit, el nostre Arxiduc, que a Àustria va ser Carles VI. El sarcòfag és una altra baluerna excessiva, de gust barroc, amb unes “escenes de batalla” genèriques, que no costa relacionar amb el setge de Barcelona.

La cripta és un lloc sinistre per definició, però per si us fa gràcia penseu que hi són tots els Habsburg: la famosa Sissi, l’emperador Josep, el seu fill mort a Sarajevo el 1914 i la seva senyora.

El temps va anar desfent la comunitat d’exiliats. El 1725 l’Arxiduc convertit en Carles VI i Felip V d’Espanya van fer les paus oficialment mitjançant el Tractat de Viena, i hi va haver perdons i molts exiliats van tornar. Els que es van quedar es devien dissoldre en el melting pot de la societat vienesa, que des de sempre ha atret gent de fora. La mort de Carles el 1740 i la de Ramon de Vilana un any després devien marcar la fi d’una època.

Elisabet Cristina va sobreviure Carles deu anys. Va ser la mare de la futura emperadriu Maria Teresa, i va fer mans i mànigues perquè l’única filla que va sobreviure la infantesa arribés a seure al tron, cosa que en aquell moment no era legal. Diuen les cròniques que Elisabet sempre va tenir Barcelona al cor, al cap i a la fi s’havia s’hi havia casat, a punt de fer disset anys, i la devia tenir associada als anys joves. Al final va protegir exiliats com Castellví, el qual gràcies a ella va poder acabar les seves “Narraciones históricas…”.

Ramon de Vilana va ser enterrat a la cripta de l’església dels benedictins “escocesos” (Schottenkirche). La tomba no es conserva.

Ramon de Vilana-Perles, que es veu que era incansable, també va persuadir Carles VI perquè comencés a acumular una biblioteca de la cort, que amb el temps seria la Biblioteca Nacional, i que avui està en el complex de palaus del centre. Molts exiliats de la Corona d’Aragó, com Antoni Folch de Cardona, arquebisbe de València, van contribuir al fons fundacional aportant volums. Entre les obres més destacades hi ha Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Penya, la primera gran síntesi “moderna” sobre la història del Principat, publicada en plena Guerra de Successió.

Una mica més enllà del centre
Si voleu anar més enllà del que és més cèntric podeu arribar fins a l’ambaixada dels Estats Units, a Boltzmangasse, i fer-la servir de referència perquè just al davant té l’església de la Mare de Déu de la Mercè, consagrada el 1724. És l’únic vestigi que queda l’antic hospital dels espanyols. El nom tradicional del carrer era “Am spanischen Spitalberg” (pujada de l’Hospital dels espanyols). L’altar principal de l’església està presidit per les quatre barres i la creu, i per les estàtues, a dreta i esquerra, de Santa Eulàlia i de Sant Jaume. La imatge de la Mare de Déu de la Mercè es va perdre.

L’hospital va ser un dels últims esforços de Ramon de Vilana per ajudar els exiliats. Solien ser gent que en termes d’avui en diríem de classe mitjana cap amunt, procedents dels estaments del comerç i la noblesa. Ara bé, les vicissituds i el trauma de l’exili, la pèrdua del patrimoni i de la riquesa, el mateix xoc cultural, feia que molts acabessin en la indigència. L’hospital d’aquella època era de fet un hospici per rebre refugi i acabar de viure amb un mínima dignitat.

Des de l’església de l’hospital arribeu per Währingerstrasse fins a Schwarzspanierstrasse, que, per poc que us orienteu en la bonica llengua alemanya, veureu que vol dir “carrer dels espanyols negres”, és a dir, monjos de Montserrat. Cap al final del carrer es conserva només la façana del que va ser l’església (Schwarzspanierkirche). Va ser un altre punt de trobada dels exiliats. L’abril de 1725 s’hi va celebrar un tedèum per celebrar el tractat de pau de Viena.

A partir d’aquí, baixant per Garnisongasse, la segona a la dreta us porta fins a Convent dels trinitaris descalços o espanyols, que per diferenciar-los dels negres se’n deia blancs (Alserkirche).

El convent va ser un altre punt de trobada dels exiliats. La cripta és de fet un panteó de l’exili austríac català. Entre d’altres, hi ha Francesc de Berardo, darrer ambaixador dels catalans davant la cort imperial vienesa fins el 1714: què devien sentir, aquells alts funcionaris i militars, sabent-se els últims representants de l’Estat català? Hi ha més morts il·lustres, com Miquel de Ramon i Tort, tinent mariscal de l’imperi; Josep Folch de Cardona, camarlenc de l’emperadriu Isabel Cristina; Gertrudis Vilana-Perles, filla de Ramon de Vilana-Perles; els comtes d’Erill; o el marquès de la Noguera.

Avui els catalans, sota el tretzè Borbó, potser estem massa fixats en una idea quasi folklòrica i festiva de l’11 de setembre. Aquells catalans de Viena que van conèixer el primer Borbó van pagar un preu altíssim per haver cregut en un altre rei, que representava una altra relació amb el poder, i per tant un altre tipus de societat, i per haver perdut. Si visitem Viena, entre un Wiener schnitzel i el següent potser es mereixen el nostre record, si és que volem creure en un altre futur.

Fonts
https://www.petjadacatalana.com/ruta-per-lexili-austriacista-a-viena/